La caça

Què és la caça

La definició inicial de caça era l’activitat mitjançant la qual es capturaven i es mataven animals per a l’alimentació i l’aprofitament dels seus recursos. Hui ha esdevingut en una pràctica teòricament esportiva, en un esbargiment que implica la mort d’éssers vius. Una de les seues derivacions ha esdevingut en una mena de col·leccionisme de trofeus.

Per a poder practicar la caça cal obtenir una llicència federada i una altra per a les armes que atorguen les diferents autonomies. Hi ha tres tipus de llicència; l’A permet la seua pràctica amb armes, el B a fer-ho sense armes i el C permet tenir una gossada dedicada a la pràctica de la caça. Quan aquesta activitat es practica al marge de la legislació s’anomena com a caça furtiva.

Qualificació cinegètica del sòl

Segons la llei de caça de 4 d’abril de 1970, hi ha dues grans classificacions del sòl respecte de l’activitat cinegètica:

A/ Tenim les zones definides com de règim especial, són els parcs nacionals, els refugis o reserves de cacera, les zones de seguretat, els vedats de caça, els tancats cinegètics i les zones de caça controlada. Aquests espais han d'estar senyalitzats amb cartells i enregistrats en l'administració. Als refugis de caça o de fauna salvatge no està permesa l'activitat cinegètica, sols es pot autoritzar excepcionalment per raons científiques. D'altra banda, tenim les àrees de caça o vedats de caça, que són terrenys que pertanyen a societats o a persones jurídiques que han de tindre un responsable davant l'administració que, entre altres tasques, ha de redactar uns plans tècnics de la seua gestió cinegètica.

B/ D’altra banda, tenim les zones de caça d’aprofitament comú on la caça es pot practicar sense més limitacions que les que assenyala la legislació general.

Arxiu RMiB

Espècies cinegètiques i no cinegètiques

La legislació classifica les espècies animals que es poden caçar en funció de l’evolució de les seues poblacions, hi ha dos grups, les espècies cinegètiques que són les susceptibles d’aprofitament cinegètic  i les no cinegètiques són les que mai es poden matar exercint la caça.

Caça major i menor

Respecte de la grandària hi ha una altra divisió cinegètica, els animals amb un pes superior als 10-12 kg, quelcom major d’una guineu (Vulpes vulpes), es consideren animals de caça major, mentre que les espècies més menudes es consideren com a caça menor.

Temporada de caça

Cada any les comunitats autònomes han de publicar els períodes hàbils per a la pràctica cinegètica, que es denomina la temporada de caça i poden ser específics per a àrees concretes. 

A/ Caça menor: S’estableix un període hàbil per a la caça menor, generalment entre mitjans d’octubre i primers de febrer. Hi ha un període on es pot practicar la coneguda com a mitja veda sobre espècies que són abundants i aprofitant l’abundància en els passos migratoris. Els dies en els quals es pot practicar la caça solen definir-se segons la qualificació cinegètica de l’espai, en les zones d’aprofitament comú sols ser els diumenges i festius, en les zones de règim especial és variable i està definit per l’espècie i els plans de gestió d’eixos indrets.

B/ Caça major: per a regular els períodes hàbils d’aquest segment cal consultar els plans tècnics de gestió cinegètica de cada espai concret en les reserves i en les zones de caça controlada. Per a la resta de zones són les autonomies les que publiquen els períodes hàbils per a cada espècie concreta. Generalment, estan compresos entre principis de setembre i finals de març. En les zones cinegètiques d’aprofitament comú es poden fer batudes els dijous, diumenges i festius.

 

Modalitats de caça

Hi ha moltes modalitats de caça perquè al llarg de la història i en cada regió concreta s’han anat desenvolupant tècniques pròpies, intentarem descriure breument les més habituals a casa nostra:

A/ La munteria

És una modalitat practicada per dos grups amb diferents tasques assignades, els caçadors pròpiament dits són els que es queden a l’aguait en amagatalls condicionats i degudament ubicats segons les característiques del terreny, triats per a facilitar interceptar la fugida dels animals. L’altre grup està format per assalariats que se situen en línia, avancen batent el terreny amb l’ajut de gossos i fent molt soroll per a espantar i fer fugir els animals, procurant conduir-los cap a la línia on esperen els caçadors.

Llocs per aguaitar senglars, Arxiu RMiB 

B/ La caça a l’aguait

Els practicants s’amaguen prop d’abeuradors freqüentats pels grans animals, també poden atraure’ls a punts concrets amb menjar i olis atraients. Aquesta modalitat sol practicar-se de nit perquè els grans animals solen estar més actius en l’obscuritat.

C/ La caça a cavall o veneria

Aquesta tècnica hui no és molt emprada, és una tècnica en la qual els caçadors van muntats a cavall i s’ajuden de personal subaltern que fa servir grups de gossos ensinistrats per a acorralar els animals, una volta immobilitzats esperen l’arribada dels caçadors armats que donen mort a la fera. Aquesta tècnica sovint implica greus ferides o la mort dels gossos emprats, la qual cosa és un evident cas de maltractament animal. El lobby cinegètic va aconseguir que els gossos de caça no estigueren emparats per la llei de Benestar Animal, quelcom discriminatori.

Arxiu RMiB

D/ La caça en mà o al salt

Quan un o diversos caçadors amb gossos o sense, van caminant intentant aixecar els animals amagats. Es pot practicar a soles amb l’ajut de gossos o en grups, en aquest darrer cas els participants es distribueixen a una distància equidistant entre ells i s’estenen ocupant el terreny, coordinadament avancen per a batre el terreny i alçar les seues víctimes per a disparar-les.

E/ El parany

A certes comarques valencianes es va desenvolupar una tècnica de cacera que permetia als camperols obtenir aus xicotetes o mitjanes que es consumien en esmorzarets de pardalets fregits o es venien, és coneguda com el parany o barraca. Els practicants d’aquesta tècnica, coneguts com a paranyers preparen una trampa aprofitant un arbre de bona grandària, principalment oliveres, garroferes o carrasques. Mitjançant una poda específica van guiant les branques perquè suporten una mena de pintes, les perxes o creueres, fetes amb una base de canya on fixen unes varetes d’espart, vímens o joncs banyats en una substància apegalosa, el visc o lletera visquera. Tot el recinte sota l’arbre es tanca i es prepara amb il·luminació a bateries i matalassos per aguaitar l’entrada dels pardals.

En tardor els caçadors atrauen les aus migratòries, principalment tords, mitjançant un reclam. Abans feien servir uns xiulits de canya que imitaven el reclam de les grives, tot i que després gastaren reproductors de cants enregistrats o una gàbia amb un ocell captiu. Quan s’acosten les aus, en sentir el cant d’altres ocells pensen que és un dormidor segur i baixen al parany. Una volta entren i s’ajoquen a les varetes es queden apegats al vesc i cauen a terra sense poder tornar a alçar el vol, llavors els paranyers les rematen amb un colp donat amb una mena de raqueta.

El principal problema d’aquesta tècnica de caça és que a més de tords entren moltes més espècies al parany i fan malbé el seu plomatge amb la visquera, de tal forma que són irrecuperables per a tornar a mamprendre el vol i moren inevitablement. Segons càlculs fets pel GER, per cada tres tords atrapats enganxaven una altra espècie d’ocell, entraven moltes aus insectívores i també capturen rapinyaires diürns i nocturns que anaven atretes per la concentració de possibles preses. Segons dades publicades per Acció Ecologista AGRÓ, en 1999 van caure als paranys valencians cinc milions de tords i uns altres 1.600.000 ocells d’altres espècies. Llavors és evident que el parany és una tècnica de caça no selectiva, per tant, està prohibit per la Directiva 79/409 de la CE i pel Conveni de Berna.

Els paranyers en 1988 fundaren una associació per a la defensa dels seus interessos, APAVAL, es reuniren per primera volta a Llíria i després a Vila-real, dues viles amb una forta tradició paranyera. Dos anys després La generalitat va lliurar-los 4.763 llicències, això significava que hi havia al voltant de 5.000 paranys actius. La distribució provincial dels permisos fou la següent: 4.000 a Castelló, 700 a València i 300 a Alacant.

El parany va restar prohibit en 2009 en aprovar-se la norma Europea 2009/147/CE, cosa que fou ratificada per una sentència del tribunal suprem de l’estat en 2013. Malgrat això el Consell de la nostra Generalitat i unes altres autonomies continuaren estenent llicencies a l’empara de la tradició. Fins i tot la nostra administració donà permís per a instal·lar paranys dins de parcs naturals, tot i que el Tribunal Constitucional tornà a declarar il·legal la caça del parany per gastar pegament (visc) un mètode no selectiu.

Enfilat a l'Horta Nord, Arxiu RMiB

F/ El silvestrisme i l’enfilat.

El silvestrisme és l'afició a la captura i cura en captivitat d'aus refiladores silvestres que pertanyen a la família dels fringíl·lids, amb l'objecte del seu ensinistrament al cant, per tant, la seua presa objectiu són els mascles. Agarren les aus canores mitjançant unes xarxes especials que anomenen enfilat. Es tracta d’un parany abatible que el caçador prèviament amagat acciona a distància, llavors la xarxa es plega sobtadament caient damunt de les aus que havien anat per a menjar l’esquer o veure.

Els mascles capturats són seleccionats segons la seua vàlua per al cant i els millors són condemnats a cadena perpetua i es fan servir per a competicions canores. Els silvestristes tenen estandarditzats uns codis amb el cant de cada espècie, que és com el seu propi llenguatge de cant de festeig. Llavors celebren concursos per a determinar que individu s’acosta més a l’ideal sonor de la seua espècie, transporten les aus participants i les presenten davant els jutges aus tancades en unes reduïdes gàbies de fusta. Aquestes espècies són molt difícils de criar en captivitat, per la qual cosa els silvestristes han d’eixir cada any a capturar ocells joves a la natura per a ensinistrar-los i preparar-los per a la competició.

Espanya té més de 40.000 aficionats que entre els anys 2013 i 2018 van obtenir autorització de les administracions per a capturar d'1.731.876 gafarrons (Serinus serinus), passerells (Linaria cannabina), caderneres (Carduelis carduelis), pinsans (Fringilla coelebs) i verderols (Chloris chloris). Solament al País Valencià en eixe període es va donar llicència per a la captura de 312.000 fringíl·lids. En l’any 2011 la conselleria valenciana va atorgar 3.335 autoritzacions per a capturar 57.767 fringíl·lids, dels quals 29.980 eren caderneres, 10.926 passerells i 8.476 verderols.

Els silvestritres van entropessar amb la radical oposició de la Unió Europea que denegà l’autorització d’aquesta modalitat de caça que continuava sent legal a l’estat espanyol, perquè era contrària a l’article 9.1 de la Directiva d’Aus europea. Com diverses autonomies continuaven estenent llicències, l’any 2011 la Comissió va obrir un expedient sancionador contra l’estat. Per a defensar-se van contractar el prestigiós despatx d’advocats Cremades & Calvo Sotelo perquè redactaren al·legacions jurídiques a favor d’autoritzar una excepció jurídica per a la pràctica del silvestrisme.

Mentrestant, un dictamen contrari al dret europeu emés per la secció quinta de la Sala del Contenciós Administratiu, amb la sentència de 20 de maig de 2015, va considerar que aquesta modalitat de captura i tinença d’aus en captivitat era viable legalment per ser una pràctica esportiva i cultural, llavors era mereixedora d’una excepció a la norma. Però en 2018 la Unió va contestar exigint que en un termini màxim de dos mesos s’anul·laren totes les autoritzacions que algunes autonomies com la valenciana que continuaven atorgant-les acollint-se al règim d’excepcions. Davant l’amenaça de multes molt elevades algunes comunitats autònomes renunciaren a donar més llicències per a la captura d’ocells, entre elles la Generalitat Valenciana, mitjançant una resolució de 28 de juliol de 2018. 

El 26 d’octubre de 2022 una càmera oculta que amagà el Grup d’Investigació de la Naturalesa va gravar a la Plana Baixa dos enfilats mentre agarraven les aus acabades de capturar, mentre raonaven amb tota tranquil·litat sobre com repartir-se de les aus per a dur-les a sa casa. Es donà el fet que aquests enfilats havien obtingut autorització gràcies a una sentència del Tribunal Superior de la CV perquè anaven a participar en un teòric estudi científic encapçalat pel professor de la UPV Joan Batiste Torregrosa Soler, conegut pels seus estrets lligams amb el silvestrisme. El treball pretenia capturar aus amb els enfilats, anellar-les i amollar-les després, a més devien remetre les dades al responsable científic que amb elles anava a fer un estudi de la migració. El promotor científic assegurava que havia format cent voluntaris amb els quals havia habilitat cinquanta-cinc enfilats que des de 2012 on havien capturat i anellat 20.000 ocells. Aquesta gravació demostrà que tot era una excusa per a continuar capturant aus per a mantenir el reclutament de víctimes per al silvestrisme. Aprofitant aquesta iniciativa, en 2016 el lobby cinegètic va proposar que s’autoritzarà als caçadors per a practicar l’anellament científic, quelcom fins aleshores restringit als ornitòlegs que havien superat un curs i un dur examen. Amb l’excusa dels estudis i l’anellament d’ocells pretenien justificar la continuïtat d’ambdues modalitats de caça, el parany i l’enfilat.

G/ La caça d’Albufera

Es practica als aiguamolls, els caçadors s’ajoquen en amagatalls i atrauen els ànecs amb cimbells i menjar, quan s’acosten els ànecs els afusellen. Aquesta pràctica sols es pot fer a poqueta nit i a l’alba, moment en el qual la manca de llum impedeix distingir les espècies que maten, això provoca la mort d’espècies en perill d’extinció.

Arxiu RMiB

H/ La caça de llebre amb gossos

Els practicants d’aquesta modalitat recorren les planures cerealistes amb gossos llebrers ensinistrats que troben i després d’una cursa capturen les llebres (Lepus granatensis). 

Caça amb furó, Arxiu RMiB

I/ La caça amb furons

Els caçadors cerquen caus comunitaris de conills (Oryctolagus cuniculus), tanquen les eixides amb xarxes i per una amollen dins un furó (Putorius putorius) que sembra el pànic dins del cau i provoca la fugida de tota la conillada. En intentar eixir fora queden atrapats en els paranys que tapen les diferents boques del cau. Una altra modalitat es practica aguaitant amb escopeta i disparar els conills quan ixen a l’exterior, també es poden fer servir gossos conillers per a agafar la llorigada que fuig terroritzada i sense amagatalls on refugiar-se.

J/ La caça de perdiu amb reclam

Consisteix a amagar-se amb l’escopeta i situar una gàbia amb un mascle cantor de perdiu (Alectoris rufa) captiu, amb el seu cant atrau femelles fadrines o mascles que volen expulsar un competidor. En traure el cap reben un bon grapat de perdigons com a regal dels caçadors.

K/ La falconeria

La falconeria és una antiga modalitat de caça que practicaven els senyors feudals i hui encara continua. Els falconers fan servir aus rapinyaires ensinistrades per a agafar animalons mitjans o menuts, principalment ocells.

Falconer a la Plana d'Utiel, Arxiu RMiB

H/ La caça amb arc.

És la que gasta com arma de caça un arc i fletxes amb diferents models de puntes per abatre animals, tant de caça menor com major. 

L/ El tir al vol

És una modalitat en la qual llancen davant dels morros del tirador coloms jovenets als quals lleven prèviament algunes plomes de la cua perquè no volen en línia recta i els llancen a l’aire a mà o mitjançant un canó. Si l’animal atemorit té la sort de l’erro del tirador, encara li queda traspassar volant un cercle de tiradors la qual cosa impossibilita pràcticament la seua supervivència. Sovint alguns coloms cauen malferits a terra i es queden redolant aguaitant la fi del concurs, quan entren els tiradors del cercle exterior per agarrar-los i trencar-los el coll. És quelcom paregut al tir al plat, però en aquest cas maten animals jovenets i terroritzats. Hi ha una altra modalitat prou semblant coneguda com a caça llançada que consisteix a llançar al vol guatlles. Més valdria que els tiradors trencaren vaixelles o es dedicaren al punt de creu!

 

Història de la caça

La caça és una pràctica natural pròpia d'espècies carnívores i omnívores, impulsada per la fam i el desig de supervivència que consisteix capturar i matar un altre ésser viu per alimentar-se. Aquesta necessitat de complementar la dieta l’han practicat les diferents espècies d'homínids al llarg dels últims dos milions d'anys. Davant la manca d’adaptacions físiques que facilitaren la captura de proteïnes, en un principi fou una activitat ocasional.

Paleolític inferior

En el paleolític inferior, entre uns 2,5 milions i uns 120.000 anys, el manteniment vital dels homínids es basava en la recol·lecció de fruits i tubèrculs, el marisqueig, la pesca, el consum d’animals morts per altres espècies i la caça d’oportunitat, agarrar grans animals ferits o xicotetes preses. Fins que l’Homo habilis no desenvolupà eines de pedra i fusta, entre 1,9 i 1,6 milions d’anys, no poguérem practicar una activitat cinegètica pròpiament dita. Les primeres armes per a la caça que s’han trobat daten d’uns 1,5 milions d’anys i les gastava l’Homo heidelbergensis.

Paleolític superior

En el paleolític superior, entre els 50.000 i els 12.000 anys, en la primera etapa denominada Epipaleolític, entre els períodes Solutrià (-20.000 anys) i Magdalenià (-10.000 anys) els caçadors humans s’especialitzaren en l’ús de tècniques de caça i paranys que van permetre el consum d’unes espècies objectiu amb la suficient grandària per a poder nodrir els seus grups amb un bon percentatge de proteïnes procedents de la caça i amb prou freqüència. Llavors la depredació que requeria coordinació entre els grups, un gran coneixement del medi i del costum de les preses, a més necessitaven evitar l’atac de grans depredadors superiors com eren els felins de dents de sabre (Homotherium latidens) o els ossos cavernaris (Ursus spelaeus). Segons el registre paleontològic, a partir dels 40.000 aC els Homo sapiens peninsulars atrapaven principalment daines (Dama dama), cabirols (Capreolus capreolus), urs (Bos primigenius primigenius), bisons (Bison bonasus) i principalment, cérvols (Cervus elaphus).

Neolític

En el Neolític (entre els -10.000 i els -3.500) tornà a reduir-se la importància de la caça en desenvolupar-se l’agricultura i la ramaderia, per tant, la sedentarització. Aquesta reducció de la importància de la caça en la dieta de les diferents societats humanes provocà, fins i tot canvis físics en modificar-se l’activitat física els ossos i la musculatura es transformaren, mentre que el canvi en la dieta provocà alteracions en les mandíbules i dents.

L’antiguitat

Una volta es desenvoluparen les societats humanes més complexes, primer en l’edat del coure, després en la del bonze i, finalment, en la del ferro, la caça dels grans animals fou una activitat exclusiva de les classes dominants, i la caça menor era un complement nutritiu ocasional de la població rural. Va sorgir la dualitat de la caça de subsistència i la caça recreativa practicada per les elits.

Edat mitjana

Aquesta tendència continuà fins a l’edat mitjana, llavors els camperols i els monjos complementaven la seua reduïda dieta amb la caça d’animals menuts com aus o conills, però les elits es reservaven els espais naturals que mantenien més biodiversitat i prohibien al poble ras la mort dels animals més grans, dels cèrvids, ossos o senglars (Sus scrofa). L’activitat cinegètica fou una de les aficions preferida pels reis, nobles i l’alta jerarquia eclesiàstica, perquè la consideraven com un entrenament per a la guerra. Es generalitzà la pràctica de modalitats de caça molt complexes com era la falconeria, en la qual mitjançant l’ús aus rapinyaires ensinistrades atrapaven ocells esmunyedissos i fugidors. A casa nostra tenim molts eixamples del control nobiliari de les àrees que tenien molta biodiversitat. A la marjal de Pego-Oliva, en el segle XV el compte d’Oliva va alçar un edifici al costat del riu Bullent, per a evitar l’activitat cinegètica i la pesca furtives.La generalització de les armes de foc i els mitjans de transport van facilitar la pràctica cinegètica al poble ras, això provocà un augment de la pressió cinegètica sobre les espècies. Amb l’evolució de les armes i la resta de tècniques cinegètiques aquesta pressió augmentà exponencialment estenent-se fins als racons més llunyans del nostre territori.

La modernitat

Aquesta evolució ha continuat fins a la modernitat, hui també tenim dos grups de caçadors sociològics molt diferents. La població rural sol practicar una modalitat de caça tradicional, generalment maten d’animals menors i cobren pocs animals i sovint els destinen al consum alimentari. L’altre grup està format per les elits dirigents, grans empresaris i gent adinerada, perquè la caça major és quelcom massa car. Aquestes elits s’ajunten en grans finques cinegètiques per a matar grans animals i com més maten millor. Complementen la caça amb el consum de grans àpats, regats amb abundància d’alcohol, sovint hi ha drogues i fins de festa en prostíbuls. Aprofiten aquestes cerimònies civils de sang per a fartar, bufar-se i follar, mentrestant aprofiten per a crear llaços d’amistat i camaraderia que després rendibilitzaran tancant negocis i obtenint recomanacions. Convertir la mort d’éssers indefensos i innocents en un esport implica un reforç de l’ego, del masclisme heteropatriarcal, massa sovint els seus partidaris són agressius i abracen ideologies conservadores o d’ultradreta, llavors els partits d’aquest espectre ideològic defensen fermament la caça.

 

L’ètica de caça

A partir de la Cimera de Rio de Janeiro de 1992 es va comprendre la necessitat d’impulsar l’ús sostenible dels recursos naturals i el manteniment de la diversitat biològica. Llavors el sector cinegètic per adaptar-se als nous temps va encunyar el concepte de caça sostenible, asseguraven que implicava un ús de les espècies de caça i els seus hàbitats d'una forma i a un ritme que no implicarà la disminució a llarg termini de la diversitat biològica. Llavors aquest concepte implicava que la pràctica cinegètica es convertiria en una eina útil per a la conservació. Els fets demostraren que sols es tractava d’una disfressa ecològica, una rentada verda per a poder mantenir l’activitat cinegètica.

Perdiu, Arxiu RMiB

El cas de la perdiu

Bona prova que tot era un engany  perquè res canviés la tenim en els següents eixamples. La perdiu (Alectoris rufa) és una de les espècies que més pressió cinegètica suporta i les seues poblacions minven acceleradament, mentre el sector intenta maquillar la reducció introduint als vedats més perdius nascudes en granges. Entre 2006 i 2019 el total de captures va baixar un 15,96% i aquesta davallada no va ser més acusada per l’augment de la solta de les criades en captivitat que fou d’un 20%. Si restem al total de perdius caçades les que es van amollar cada any comprovarem que les poblacions salvatges s’han reduït un 56,17%. Aquesta dada és la resultant de deduir que la població salvatge està més preparada per a fugir i sobreviure als caçadors que les nascudes en granges, llavors prop del 100% de les originàries de la cria en captivitat moririen cada temporada cinegètica i també una bona part de la població silvestre.

Comparació del nombre de perdius caçades en 2006 i en 2019, a l’estat:

                                              Total captures 2006   / Captures 2019  /  % variació

Perdiu (Alectoris rufa)                           3.381.652 /      2.841.776    / -15,96%

Perdius de granja introduïdes                 1.763.915 /     2.132.803     / +20,91%

Relació perdius mortes/amollades           52,16%   /       75,05%       / +43,88,%

Perd. Mortes / amollades / perd. salvat. 1.617.737 /       708.973      /  -56,17%

 

Cal afegir que la introducció d’animals procedents de granges provoca uns altres perjudicis com és la contaminació genètica de les poblacions salvatges que redueix la seua capacitat d’autoprotecció davant predadors naturals i caçadors, a més modifica les característiques evolutives desenvolupades per cada població.

La caça mai no pot ser considerada com un esport, la mort d’éssers vius no pot ser una activitat d’esbargiment per molts arguments. Malgrat que les religions sempre han situat la nostra espècie en el centre de la creació i ens autoritzen a disposar de la resta d’éssers vius a la nostra voluntat. Però també assenyalen que maltractar gratuïtament no és ètic, puix matar per plaer mai devia ser ètic. A més científicament com no s’ha pogut demostrar l’existència d’un Déu, llavors no hauríem de justificar accions poc ètiques basades en creences particulars etèries.

Noves investigacions científiques estan acurtant les teòriques diferències entre l’Homo sapiens respecte d’altres espècies. Les balenes gasten llenguatges propis, els primats gasten ferramentes i transmeten coneixements, contínuament els científics estan descobrint comportaments i reaccions en animals que sols es poden explicar deduint que els animals també tenen sentiments, pateixen sofriment, pena, estima pels seus fills i moltes més.

Per a les elits la caça sempre ha sigut tret distintiu, una mostra del seu poder perquè sols els molt rics poden pagar les despeses d’anar a llocs molt llunyans i salvatges, per a dormir i menjar en allotjaments de luxe, de contractar guies de caça molt especialitzats per a matar animals molt escassos. Gastar el sofriment fins a la mort d’altres espècies sols per distingir-se socialment mai pot ser ètic.

Franco, el dictador balener

Des de sempre reis, presidents i ministres han practicat “l’esport” de la caça i els nostres “benvolguts” dirigents no són aliens a la pràctica de les malifetes cinegètiques. El 25 de novembre de 1975, poc després de la mort del dictador, la periodista del Moviment María López Salas va publicar un article commemoratiu titulat “Los bellos días perdidos. Franco cazador y pescador, en el recuerdo de Jaime de Foxà”. Es tractava d’una entrevista amb l’amic de Franco, governador de Toledo i president de la Federació de Caça i del Club de Muntanya. En la seua declaració assegurava que per aquest ordre: la pesca d’altura al mar, la pesca del salmó, la caça de perdius i les munteries, eren les activitats d’oci preferides del vell general. Fins i tot hi ha testimonis directes que el dictador tenia un canó d’arpons instal·lat en el seu vaixell “El Azor” que personalment el disparava sobre els cetacis, per a després menjar-se uns guisats pantagruèlics.

Joan Carles I, el campejant

Una altra bona prova de l’exclusivitat de la caça major la tenim amb el seu successor, l’emèrit Joan Carles I de les “Espanyes”. En febrer de 1998 a Kazakhstan, va fer-se una foto tot orgullós amb un abric de pell de pantera de les neus (Panthera uncia), un gran felí en greu perill d’extinció. Va ser un regal més que va oferir Nursultan Nazarbayev al seu amigot “campechano” després de tres gloriosos dies de cacera a Almaty, que complementaren amb whisky escocés del car i “dones de companyia”. Fou tota una orgia de mort, beguda i sexe que costà cinc milions d’euros. En 2006 viatjà a la regió russa de Vólogda per a matar un gran os, el més fort d’aquesta odissea cinegètica fou que prèviament havien amelat al gran plantígrad en un lloc concret on li posaven mel mesclada amb vodka, l’animal bufat mai no se n’anava massa lluny a dormir la bufa. Llavors anà el rei d’escopetes, li preparen una caira i li amollà tot el carregador. No massa lluny, en abril de 2012 anà a Botswana per a matar un gran elefant en companyia de la seua amant Corinna zu Sayn-Wittgenstein. Per a celebrar la mort de l’impressionant animal feren una “festeta” que acabà amb una mala caiguda del Borbó que li provocà el trencament del maluc. L’estat hagué de repatriar-lo d’urgència per a operar-lo a Madrid, perquè com és hemofílic estava en greu perill. En eixir de l’hospital amb crosses i cara de pocs amics va dir: “Lo siento mucho, me he equivocado y no volverá a suceder".

Felip VI, el preparat

El seu fill, l’actual Felip VI, tot i que de jovenet va presentar un documental sobre la natura a Televisió Espanyola, “La España salvaje”, en realitat sempre ha sigut un gran aficionat a la caça. L’any 2000 ell i son pare inauguraren la temporada cinegètica a un vedat de Guadalajara en el qual mataren 600 perdius entre els dos. Tot i que ha demostrat tindre més servei que son pare i no es pública aquesta afició, de fet un treballador d’un vedat va contar-me que Felip freqüentava els grans vedats de caça major d’Andújar, tot i que sempre s’amagava perquè no es fera públic.

Els caçadors penedits

Hi ha prou casos de caçadors penedits que s’han convertit en ecologistes i naturalistes. Qualsevol amb una mica de sensibilitat intel·lectual s’adona que no és ètic matar animals per plaer i acaba arraconant l’escopeta per a gaudir de la natura amb uns allargavistes i una càmera de fotos. Dos d’ells foren Jorge de Pallejà (1924-2023), un aristòcrata caçador que va matar un lleó i un elefant tot i que després fundà ADENA, l’altre fou el seu amic Félix Rodríguez de la Fuente, que en uns inicis fou falconer. De fet, Pallejà acompanyà a Félix en el rodatge dels capítols de “El Hombre y la Tierra”, de TVE que gravaren als plans de Veneçuela.

 

Arxiu RMiB

Estadístiques de la caça

Puix analitzem les estadístiques de la caça publicades en la web del ministeri. Compararem les dades dels exercicis 2005-2006 amb els de 2019 per a esbrinar l’evolució del sector cinegètic de l’estat espanyol en el segle XXI.

Quants caçadors hi ha?

Teòricament, es creu que la caça té molts practicants, a més a tot l’estat hi ha més de 6.300 societats de caçadors, però és ben cert que cada volta en són menys els seus practicants, en realitat foren i són una elit minoritària en comparació a la resta de la població total. Per a intentar esbrinar el nombre de practicants de l’esport cinegètic comparem quantes llicències de caça vàlides hi havia en diferents exercicis. Aprofitarem que segons el Decret 52/1990 de la Generalitat, les llicències tenen validesa d’un any, llavors el seu nombre reflectirà la quantitat de caçadors legalitzats que hi ha actius per any. Trobem que en catorze anys, de 2005 fins a 2019, el nombre llicències al País Valencià s’ha reduït un 47,84%, això significa una davallada més forta que la que s’ha produït a tot l’estat, que ha sigut del 30,48%.

                               

                                  Any              2005      /    2019      /  % variació /

                                 Tot PV          69.918    /   36.463   /    -47,84%  /    

                               Espanya      1.069.804 /  743.650  /    -30,48%  /   

 

Quants animals es maten?

En 2005 es mataren un total de 16.801.659 d’animals, mentre que en 2019 foren 20.404.957 això significà un augment del 21,44%. Llavors si hi ha menys caçadors com pot ser que hui es maten més animals que abans?

Tot i que anys enrere hi havia més llicències es mataven menys animals per cap, perquè el caçador tradicional tornava a casa amb uns pocs animals. Les tendències actuals han imposat el concepte del “turisme cinegètic”, mitjançant el qual els caçadors aspiren a abatre desenes d'exemplars en un sol dia, i alguns centenars en un cap de setmana. Per això ha augmentat el nombre de vedats que per a mantenir la demanda han de repoblar les seues finques amb animals procedents de granges de cria en captivitat.

Cal assenyalar que les estadístiques oficials d’animals morts sols representen una part de la realitat, ben segur que no sempre es declararan les xifres reials i en eixes dades, evidentment, no es contempla la mortalitat que provoca la caça furtiva. S’ha multiplicat la mort de totes les espècies cinegètiques excepte del llop (Canis lupus) que s’ha reduït un 30,33% per la prohibició total que es va decretar en 2021. Mentre caçadors i ramaders asseguren que les seues poblacions no han deixat d’augmentar sense aportar proves científiques i pretenen tornar a matar-los quan ells són el millor aliat que tenim per a aturar l’augment de senglar i cabirols.

Cabirols, Arxiu RMiB

Magnituds de la caça major

L’espècie de caça major més perseguida és el senglar (Sus srofa), en 2019 es mataren 385.726 porcs, tot i que percentualment és de les espècies que menys ha pujat la seua captura amb una pujada del 169,38%. El cérvol (Cervus elaphus) és la segona espècie més afectada pels capritxos dels esportistes amb escopeta, en 2019 mataren 167.062 individus, un 112,95% més que en 2005. L’animal que té una pujada més forta de poblacions i de captures és el cabirol (Capreolus capreolus) que entre 2005 i 2019 tingué un augment de víctimes del 363,93%, això s’explica per l’expansió territorial d’aquest animal els darrers anys. El segon animal amb una pujada més acusada de la seua captura és l’arruí (Ammotragus lervia), amb una pujada del 355,34%. Cal recordar que aquesta és una espècie exòtica introduïda per a augmentar el nombre d’espècies disponibles per a la caça, l’amollaren perquè té unes banyes molt grans que queden molt bé als salons dels senyorets caçadors.

 

Comparació del nombre de captures de caça major per any (2005-2019) a l’estat:

                                                                any  2005   /  any   2019  / % variació

Cérvol (Cervus elaphus)                       78.449     /    167.062     / +113,70%

Cabirol (Capreolus capreolus)             14.073     /      65.289      / +363,931%        

Cabra salvatge (Capra pyrenaica)         2.111      /        9.150      /  +333,44$

Daina (Dama dama)                               6.429      /      24.707     /  +284,30%

Isard (Rupicapra rupicapra)                      1.440  /      1.871        /  +29,93

Arruí (Ammotragus lervia)                           368 /      1.662        /  +351,63%

Mufló (Ovis musimon)                             3.703 /    13.405      /  +262,00%

Senglar (Sus srofa)                                 143.189 /     385.726   /  +169,38%

Llop (Canis signatus) (any 2006)                  89   /          62        /   -30,33%

Total caça major                                    261.668 /    675.469    /    +158,14%

 

Magnituds de la caça menor

Les captures de caça menor han pujat molt poc comparades amb les de la caça major, sols un 31% davant el 158%. L’animal que més puja és el conill (Oryctolagus cuniculos) amb un +54,62% cosa que demostra la recuperació d’aquesta espècie després de superar les diverses epidèmies que ha patit. La segona presa de la qual han pujat les captures és la tórtora europea (Streptopelia turtur) i això ha anat aparellat amb una davallada acusada de les seues poblacions del 37%. També destaca la caiguda de la llebre (Lepus spp.) que té una reducció del 58,44% per l’excés de pressió cinegètica i les malalties que l’afecten els darrers anys.

 

Comparació del nombre de captures de caça menor de mamífers per any (2005-2019) a l’estat:

                                                           2005   /    2019       / % variació

Llebre (Lepus spp.)                                 941.783 / 391.391     / -58,44%

Conill (Oryctolagus cuniculos)            3.870.706 / 5.984.985 / +54,62%

Total caça menor mamífers                4.943.306 / 6.590.471 / +31,32%

 

Comparació del nombre de captures de caça menor d’ocells per any (2006-2019) a l’estat

                                                                        2006   /    2019       / % variació

Perdiu (Alectoris rufa)                        3.381.652 / 2.841.776   / -15,96%

Guatlla (Coturnix coturnix)                 1.123.091 /  1.199.642   / +6,81%

Tórtora (Streptopelia turtur)                  436.807 /    632.532    / +44,80%

Total caça d’ocells                               10.013.782 /  13.139.017 / +31,20%

 

Granja de guatles

La mortalitat d’aus provocada pel sector cinegètic cada any puja dels deu milions de víctimes a tot l’estat. Segons dades estimatives de SEO/BirdLife basades en la comparació entre les dades de caça del ministeri respecte de les estimes poblacionals de les aus comunes que fan mitjançant el programa SACRE, els anys 2011 i 2012 es van superar els 12 milions d'ocells assassinats per les escopetes, eixa dada implica que els caçadors maten 30% dels ocells que tenim a tot l’estat. Convé tornar a recordar que les estadístiques oficials sols són una curta aproximació a les xifres de mortalitat reials provocades per la caça perquè molts caçadors en excedir el cup assignat no informen de les captures reials.

Respecte de la mortalitat total de les aus cal assenyalar no s’han comptabilitzat les víctimes de la caça furtiva, ni la mortalitat d’aus per atropellaments, els ocells que moren electrocutats en les línies elèctriques, els que moren segats per les pales dels generadors eòlics o els que s’estavellen en finestrals. Si poguérem sumar totes les baixes i les de la caça la conclusió seria molt preocupant, sorprén que encara queden ocells vius a casa nostra! Les dades no enganyen en el cas d’una de les aus més abundants històricament, la guatla (Coturnix coturnix), les seues poblacions han caigut un 60% des de 1998, però aquesta reducció es va doblegar entre 2011 i 2013. La darrera estimació de la seua població a Espanya es va fer l'any 2006 i va considerar que hi havia 865.000 exemplars a tot l’estat perquè entre 2005 i 2019 els caçadors han matat una mitjana d’1.160.288,53 guatles per any, llavors sols es manté l’espècie per la introducció d’animals de granges.

 

Problemàtica de la caça

Doncs fem un repàs per la problemàtica que implica la caça esportiva i la validesa dels diferents arguments que gasten els seus partidaris o els defensors de la seua abolició. Les afirmacions a favor de l’activitat cinegètica tindran l’encapçalament entre cometes per a distingir-los dels raonaments dels partidaris de la prohibició de la caça esportiva.

Caçador amb un gall fer 

“Els caçadors garanteixen la protecció de les espècies”

Aquest és un dels principals arguments dels caçadors esportius, però el que és evident que no maten per a protegir, ho fan per plaer. Doncs els rebatrem amb les dades facilitades per la Junta Nacional d’Homologació de Trofeus de Caça (JNHTC), una entitat totalment alineada amb la defensa de caça. Analitzarem el llistat dels 545 llops caçats entre 1950 i 2017 a Espanya que foren mereixedors d’obtenir medalla, per les puntuacions aconseguides per la grandària dels seus cranis i dents.

En el recull detallat dels vint-i-cinc llops més grans morts en terrenys lliures entre 1965 i 1970, hi havia quatre exemplars que es van caçar a Serra Morena, un d’ells va ser que més puntuació obtingué, a més del tercer, el sisé i el setze. Respecte dels vint-i-cinc trofeus atorgats als llops més grans morts en grans finques cinegètiques entre 1963 i 1988, trobem que setze d’ells els caçaren en vedats de Serra Morena, tant en el vessant andalús com al nord, a Ciutat Reial. D’aquest darrer llistat els quatre animals que més puntuació obtingueren també eren de la raça de Serra Morena. D’aquests dos llistats es desprén que la raça del sud peninsular era significativament més gran que la dels cànids del nord peninsular. Una altra dada destacada dels llops morts dins de grans finques és que entre els grans individus figuraven cinc animals morts en finques extremenyes que sens dubte serien genèticament pròxims als cànids salvatges de Serra Morena.

Llop, Arxiu RMiB

En canvi, en el darrer recull de trofeus del llistat dels 43 llops guardonats amb trofeus que caçaren entre 2006 i 2010 no hi havia cap cànid que no mataren a Castella i Lleó, llavors la raça del sud o s’havia extingit o estava prop d’estar-ho. Això demostra que les grans finques cinegètiques del sud d’Espanya, negocis que es dediquen en exclusiva a la gestió de la fauna i que obtenen sucosos ingressos pels trofeus que mataven dins les seues propietats no pogueren ni saberen evitar l’extinció de la raça de llops del sud d’Espanya, que a més comptava amb els exemplars ibèrics més grans.

El ministeri va prohibir la caça del llop el 22 de setembre de 2021 traient-lo del llistat d’espècies cinegètiques. Fins aleshores sols estava permesa la caça al nord del riu Duero on quedava el principal nucli poblacional. Aquesta norma sols obria la porta a l’autorització de la seua mort mitjançant autoritzacions excepcionals, basades en un excés d’atacs als ramats en zones concretes. Llavors ramaders i caçadors alçaren la veu assegurant que l’espècie creixeria massa provocant una catàstrofe en el medi, però el pas del temps va demostrar que eixa sentència del lobby cinegètic i ramader era falsa, les seues poblacions s’han mantingut estables.

La fundació ARTEMISAN que té com a objectiu segons la seua pàgina web de promoure la gestió i conservació d'espècies de fauna i flora a través de la recerca, la comunicació i la defensa jurídica, prestant especial atenció a l'aprofitament sostenible d'espècies cinegètiques per al benefici dels ecosistemes i del món rural. Traduint aquest romanç al cristià, que depén de la Federació de Caça i, evidentment, vol defensar els interessos del sector cinegètic mitjançant la publicació de treballs pseudocientífics. En 2023 va publicar un treball on asseguraven que les poblacions de llops a l’estat havien crescut un 26%, va quantificar els seus grups familiars en 370 i calculà que hi havia 2.800 llops ibèrics. En canvi, l’associació ASCEL assegura que en realitat els grups sols són 300 i que l’estudi magnifica el nombre de membres mitjà de cada grup, llavors les dades poblacionals serien d’uns 700 individus, inclosos els de Portugal.

Tot seguit van enviar l’informe a la Comissió Europea i en les conclusions van assegurar que la caça no era un factor que afectés l’espècie de manera negativa, tot i haver provocat l’extinció dels cànids salvatges del sud ibèric, la qual cosa ometeren en l’informe.

Com no podia durar molt la tranquil·litat per al mític llop, entre ARTEMISAN, els ramaders i la presidenta Von der Leyen, eixe mateix 2023 la Comissió Europea donà llum verda a la caça del llop al continent argumentat l’expansió de les seues poblacions. Molts altres sospiten que la raó principal fou que un llop en dispersió pel sud d’Alemanya s’entropessà amb Dolly, un poni vell i ben gros que arrossegava la panxa pels prats de la propietat de la presidenta Von der Leyen. Llavors en venjança espentà la maquinària legislativa comunitària perquè aprovaren alçar la protecció i autoritzaren la seua caça.

Abans hem parlat de la davallada d’una de les espècies més estimada pels caçadors, la perdiu, també hem comprovat que tot i la suposada exitosa gestió dels caçadors aquesta au pateix una greu minva les seues poblacions, tot i la repoblació massiva amb animals de granja, hi ha amors que maten!

Cranis de bisons morts als EUA

Un altre cas clarificador del tipus de protecció per a les espècies que ofereix el sector cinegètic el tenim amb els ossos. En novembre de 2020 un caçador va matar una femella d’os bru durant una cacera de senglar a una localitat de la Muntanya Palentina. En el juí el condemnaren per un delicte contra la fauna a dos anys de presó i quatre anys d'inhabilitació per a la caça i una multa de 17.505,95 euros. L’acusat participava en una batuda de senglars, estava amagat en un lloc amb molt bona visibilitat i disparà des de 40 metres contra la femella que anava acompanyada d’un cadell menut. Un altre, en aquest cas amb els cabirols (Capreolus capreolus), els caçadors van repoblar vedats en els Pirineus amb animals procedents de França que estaven infectats per un paràsit, el cuc dels nassos dels cabirols, que és el resultat de la posta d’un moscardò (Cephenemya stimulator). L’alta densitat de població d’herbívors dins els vedats de caça intensiva va estendre la malaltia per bona part del territori, i el que és pitjor, aquesta infecció no té tractament. També tenim eixamples històrics, a finals del segle XVIII a les praderies de nord-americanes hi havia entre 30 i 60 milions de bisons (Bison bison), a finals de la dècada de 1870 els caçadors blancs van exterminar-los, sols se salvaren de l’extermini total 456 bisons salvatges.

Hi ha morts d’animals molt escassos i singulars que moren a mans dels caçadors que de cap manera es poden justificar. En 2023 un caçador va matar un ibis eremità (Geronticus eremita) que anava marcat amb anelles de colors i duia un transmissor per tindre’l localitzat. Aquest ocell gran és inconfusible amb cap espècie cinegètica, s’anomenava Knubbel i va néixer en captivitat i el van reintroduir al sud d’Alemanya dins d’un projecte Life per a recuperar una espècie que s’havia extingit a Europa. Aquest ocell desgarbat acompanyava uns altres trenta ibis en una migració assistida,  seguien dos ultralleugers biplaces on anaven les seues cuidadores. El seu destí eren les colònies d’aquesta espècie que hi ha a la província de Cadis, però l’animal es va perdre i anà parar a Aragó on un caçador criminal el va matar per plaer i perquè era quelcom rar. La seua sort va ser que no es tractava d’un OVNI armat amb potents armes còmiques!

Tots aquests eixamples demostren que al sector cinegètic no l’importa gens ni mica la protecció de les espècies, per això tanquen amb emmallats grans superfícies dels vedats de caça major on sols amollen les preses desitjades procedents de granges de cria en captivitat i mentrestant eliminen els predadors per a evitar pèrdues. Això no és protegir les espècies és explotar-les al màxim sense preocupar-se per les conseqüències, perquè ells maten per esport, per la gràcia de Déu.

“Els caçadors combaten les espècies plaga”

Un dels arguments més gastats pel lobby cinegètic és que controlen les poblacions de les espècies que donat l’augment exponencial de les seues poblacions es converteixen en plagues. Puix analitzarem els casos dels senglars i dels conills, les dues plagues bíbliques favorites dels caçadors.

Senglar, Arxiu RMiB

A/ Els senglars

La realitat històrica demostra que foren els mateixos caçadors els responsables de la introducció de senglars en molts indrets on no estaven presents. Hi ha moltes proves que ho demostren, un estudi dels isòtops estables de carboni i nitrogen presentes en els pèls de 75 senglars dels vedats d’Andalusia mostrà la composició de la seua alimentació i, curiosament, bona part d’ells consumeixen aliments subministrats artificialment pels caçadors, principalment blat de moro un aliment que no creix a Espanya. Sols dos dels individus analitzats consumien aliments naturals en exclusiva, de fet van trobar un grup d’animals que sols havien menjat blat de moro, la qual cosa demostrava que eren animals procedents de granges de cria en captivitat. A més, amb l’assetjament que fan els caçadors als porcs provoquen el trencament dels grups familiars, llavors els clans es trenquen, s’escampen i ocupen nous territoris. També s’ha demostrat que davant l’augment de la pressió cinegètica els porcs acceleren la seua biologia reproductiva, aleshores les femelles maduren abans i tenen més cries, llavors la caça no és efectiva, més aviat al contrari, propicia l’expansió de l’espècie. Seran porcs, però són animals molt llestos, la pressió que han patit en les zones rurals els han impulsat a aprendre que al voltant de les grans viles tenen molts més recursos alimentaris al seu abast i molta menys pressió dels caçadors. Hui els senglars mengen dels contenidors de fem o de les papereres en zones de pícnic i tenen a favor seu les modificacions que provoca el canvi climàtic, ara tenim hiverns més suaus que afavoreixen que tinguen més recursos al seu abast.

Els caçadors també són els principals responsables de l’eliminació dels seus predadors naturals, que eren els que controlaven amb molta més efectivitat la multiplicació de les seues poblacions. Els llops i les grans àguiles caçaven als joves i controlaven les poblacions de senglars.

Conill, Arxiu RMiB

B/ Els Conills

Respecte del conill tenim quelcom molt paregut, han desaparegut de les zones més naturalitzades on els predadors controlen el seu nombre i els caçadors el rematen cada temporada de caça, però es multipliquen al voltant de conreus, fan cau als terraplens de vies i carreteres on troben protecció front dels seus predadors humans i animals. Una mostra clara d’açò el tenim en un informe oficial de la Junta de Castella la Manxa on s’assenyala que els municipis que tenen més densitat de conill, coincideixen amb els municipis on es "gestiona" la caça de les raboses (Vulpes vulpes), llavors on es maten els predadors els conills esdevenen en plaga. Evidentment, sense enemics i amb menjar al seu abast els conills prosperen a pesar de les escopetes.

Tot i que les administracions autoritzen la mort per part dels caçadors de senglars i conills tot l’any, les seues poblacions no minven, fins i tot la seua proliferació obliga la declaració de zones d’emergència cinegètica, en les quals es permet caçar qualsevol dia de l’any. Fins i tot la Federació de Caça va arribar a un acord amb l’administració per autoritzar la caça de senglars amb arc en zones periurbanes, creuen que una fletxa no fa tant de mal a un senderista com un tir de postes. Tampoc es fiquen d’acord els esportistes amb escopeta, el president de la Federació de Caça gallega en 2023 va declarar que no hi havia més senglars que abans, simplement que s’havien desplaçat a zones periurbanes, sens dubte fugint de la pressió cinegètica, un altre èxit del gremi cinegètic. Doncs la conclusió és que la caça agreuja la proliferació, l’extensió territorial o el desplaçament d’espècies que potencialment esdevenen en plagues. 

“La caça genera ocupació i riquesa”

És cert que l’activitat cinegètica genera ocupació, però també ho és que destrueix unes altres alternatives, com el turisme de natura o els esportistes que practiquen en la natura sense anar amb armes. El Regne Unit va prohibir la caça de les raboses i no ha significat cap pèrdua de llocs de treballs traumàtica. En 1974 el Cantó de Ginebra va prohibir l’activitat cinegètica al seu territori després d’un referèndum que obtingué el 72% d’abolicionistes, llavors els caçadors advertiren que això implicaria una hecatombe per la proliferació de les plagues, accidents de trànsit i morts per atacs d’animals feroces. La realitat és que després de quaranta-cinc anys sense caçar la natura del Cantó està pletòrica, els senglars no s’han multiplicat menjant-se tots els conreus i aquest territori de 280 km² té l’única població de perdius de tota Suïssa, l'equilibri natural funciona millor que mai!

Llocs amb una biodiversitat de molta qualitat han comprovat que el turisme ecològic és molt rendible. La gent viatja a Somiedo per veure ossos, a Andújar per a observar linx (Lynx pardinus), a la serra de la Culebra per a trobar llops, a Pirineus per a fotografiar el crebalòs (Gypaetus barbatus), hi ha molts allotjaments, restaurants, sí que és veritat que de prostíbuls, a eixos indrets no n’hi ha cap.

Mortalitat humana provocada per l’activitat cinegètica.

La mortalitat i els ferits provocats per les armes de caça és un greu problema que té molts interessos implicats en amagar la seua veritable dimensió. De fet, cap ministeri té estadístiques completes al respecte. Sempre hi ha hagut una clara opacitat a l’hora de publicar dades de la mortalitat humana provocada per l’activitat cinegètica, potser per la força del lobby cinegètic que pretén ocultar una realitat aborronadora. Puix donarem unes pinzellades de les dades publicades els darrers anys. 

Hi ha casos molt incomprensibles com el d’una bala d’un caçador que participava en una batuda de senglars que en 2023 va matar una dona que estava dins sa casa, a Deba, Guipúscoa. Cal recordar que tant la llei de caça valenciana com la de la resta de comunitats, marquen unes distàncies mínimes des de les quals es pot disparar i sempre s’ha de fer donant l'esquena a les zones habitades. A casa nostra és una distància mínima de 50 m respecte dels habitatges aïllats, 200 m d’urbanitzacions i 25 m dels camins, carreteres i vies ferroviàries. Eixe mateix any moriren catorze persones i vint-i-tres patiren ferides greus.

Segons la resposta que donà el ministeri davant una pregunta del senador valencià Carles Mulet en la qual no incloïen dades de Catalunya i Euskadi, les xifres de mortalitat a conseqüència de la caça en el període de catorze anys des d’agost de 2007 fins a desembre de 2020, foren 63 persones mortes i 483 ferits en accidents de caça, dels quals 215 es van considerar com a greus. Tot i que una recerca alternativa un poc més acurada demostrà que les dades estaven cuinades per a emmascarar la cruel realitat de la mortalitat que provoca el mal anomenat esport cinegètic.

Arxiu RMiB

Tampoc concorden les dades de l’asseguradora Mutasport publicades per la Federació de Caça de Castella i Lleó per al seu territori, en les quals des del 2001 a 2017 va haver-hi almenys 82 morts i 123 víctimes amb lesions entre els seus assegurats. De fet, aquesta mútua creu que les dades reials de mortalitat cinegètica s’aproximarien més als 656 morts per arma de foc i en total es produirien més de 80.700 sinistres amb lesions.

L’any 2023 Ecologistes en Acció de Galícia van fer una altra cerca i recull de notícies publicades sobre la sinistralitat provocada per la caça a tot l’estat. El resultat fou que moriren deu caçadors més i quatre ciutadans aliens respecte de les dades oficials, a més van trobar uns altres trenta-tres ferits de diverses consideracions que no estaven inclosos en les estadístiques ministerials.

A més de les morts relacionades directament amb l’activitat cinegètica caldria comptabilitzar les dades de sinistralitat provocades per les armes de caça fora de la pràctica cinegètica, quelcom mai oficialitzat. Sols disposem d’una dada de l’any 1998 recopilada per Ecologistes en Acció que van comptabilitzar 913 delictes i 134 suïcidis comesos amb armes de caça. Evidentment, la prohibició de la caça esportiva implicaria la desaparició de milers d’armes de la societat, la qual cosa reduiria considerablement les morts traumàtiques per accidents o intencionades, minvant molt les xifres de delinqüència o suïcidi.

Privatització del territori.

Tot i que la Constitució espanyola en l’article 19 reconeix la llibertat de circulació de la ciutadania, en temporada de caça es privatitza l’ús del territori on està permesa la caça perquè massa sovint es restringeix l’accés a la resta de la ciutadania. Un bon eixample proper el tenim amb el tancament de camins al voltant de l’Albufera o a molts indrets on es fan batudes de senglars. De fet, s’han produït accidents de ciclistes o persones a cavall per entropessar amb cables que tallaven el pas per camins públics on es realitzaven batudes.

Els que van armats, massa sovint no respecten els límits de les zones de seguretat ni de les zones de reserva. Molts ecologistes defensem que per a reduir el nombre d’accidents i l’ús privatiu cal reduir la quantitat de territori on està permesa l’activitat cinegètica, en 2019 era un 85% de la superfície total de l’estat. És molt cridaner que un 1,57 de la població espanyola tinga la prerrogativa de l’ús prioritari del 85% del territori, la qual cosa demostra el poder d’influença de la minoria cinegètica que junt amb l’Església catòlica i els taurins formen alguns dels lobbies més influents.

Pobl. Espanya 2019 / Llicències x pobl. / Sup. cineg. / % Superf. total

País Valencià: 4.975.000 hab.  /    0,73%      /   962.444 ha      /  93%

Espanya:   47.130.000 hab. /    1,57%   /  43.028.739 ha   /   85%

Per a protestar davant la usurpació del territori que fa el sector cinegètic, l’any 2020 el grup Ecologista ProDesert boicotejaren una cacera de senglars al Desert de les Palmes i davant la concentració d’ecologistes les autoritats hagueren de suspendre la cacera.

Senglar fugit ferit i mort, Arxiu RMiB

La caça i el maltractament animal

Ja hem argumentat el maltractament que suposa la mort d'un animal a conseqüència d'un tir d'escopeta, a més massa sovint l'animal no maten a l'instant. Si aconsegueix fugir malferit, li espera un penós aclaparament abans de morir amagat. A més, com no han cobrat l'animal, no reflecteix la baixa en les estadístiques de mortalitat.

Una altra greu responsabilitat de la caça és el tractament que massa sovint donen als seus gossos. És prou coneguda la pèrdua o l’abandó de gossos, hi  ha estimes que suggereixen que una volta finalitzà la temporada prop de 50.000 llebrers són abandonats en tot l’estat.

Segons les dades del PACMA dels ingressos de gossos de caça en 2022, a les 194 entitats de protecció animal que van respondre el qüestionari, dels més de mil que van enviar, es van abandonar 12.295 gossos de caça, per races 5.544 eren llebrers, 4.191 gossos conillers i els 2.560 restants foren bracs, pòinters, alans i d’altres races. Quelcom paregut va deduir la Càtedra de la Fundació Affinity Animals i Salut de la Universitat Autònoma de Barcelona, en el mateix 2020 ingressaren als centres d’acollida d’animals 162.000 gossos. Entre els motius declarats, un 10,1% eren per la finalització de la temporada de caça, un total de 16.362 gossos.

Els lobbies cinegètics demostraren el seu nul interés en el benestar animal quan pressionaren al govern espanyol perquè deixarà fora de la llei 7/2023, de 28 de març, sobre la protecció dels drets i el benestar dels animals, als gossos de caça. Degué ser que no els consideraven animals! Tal volta són coses?

Arxiu RMiB

El plumbisme

Els caçadors dedicats a la caça menor gasten cartutxos que van plens de perdigons, duen una mitjana de 250 xicotetes boletes de plom. Aquest material és un metall pesant molt tòxic i altes concentracions provoquen la contaminació del substrat, a llarg termini.

Però l’efecte més greu es dona per l’alta concentració de caçadors que hi ha als aiguamolls, eixes innombrables boletes de plom que no acaben dins del cos d’un ànec ferit, cauen a terra mesclant-se amb els sediments i al plom li costa uns setanta-cinc anys descompondre’s en el terra. Llavors, algunes espècies d’ànecs granívors tenen el costum de tragar pedretes per a facilitar la seua digestió, quan els gastròlits van mesclats amb altres perdigons de plom s’intoxiquen, quelcom comprovat en fins al 70% de les aus estudiades. Sols tres perdigons dins d’un ànec poden provocar-li la mort. El plumbisme o Saturnisme es provoca quan el plom acumulat en l'estómac dels ànecs, on romanen retinguts unes tres setmanes, es va dissolvent dins la morella o lletó per l'acció dels enzims digestius i amb l’ajut de l'acció mecànica dels gastròlits. Quan la seua concentració és molt elevada produeix una intoxicació que provoca la paralització del tracte digestiu, encara que els animals continuen menjant no poden digerir l’aliment, llavors es debiliten i en poc temps moren aprimats en racons amagats.

Estudis fets a l’Albufera de València i al Delta de l’Ebre de la concentració mitjana de perdigons de plom per metre quadrat, en els 15-20 primers centímetres de sòl, és el següent:

Delta de l’Ebre, llacuna de l’Encanyissada  266,14

Albufera de València, arrossars de Sueca   287,60

El Fondo d’Elx, embassament de Llevant    163,04

Reserva Natural del Fondo d’Elx                   123,63

Malauradament, la concentració més alta la tenim a Sueca i un dels casos de saturnisme més greus el patirem al Fondo d’Elx en 1998. Per a fer-nos una idea de la magnitud d’aquesta problemàtica cal conéixer que al Delta de l’Ebre es mataven a finals de la dècada de 1990 uns 60.000 ocells per temporada, llavors es pot deduir que la caça deixava al substrat del Delta entre 45 i 60 milions de perdigons i estudis assenyales que a Espanya morien anualment entre trenta i cinquanta mil aus pel saturnisme. El govern de l’estat va prohibir l’ús de munició de plom en els aiguamolls protegits que estigueren inclosos en la Llista del Conveni de Ramsar mitjançant el Reial decret 581/2001. El 15 de febrer de 2023 la Unió Europea va estendre la prohibició dels perdigons de plom a tots els aiguamolls.

Caça en espais naturals

Malauradament, el poder del lobby dels caçadors és tan fort que ha obtingut autorització per a practicar l'activitat cinegètica dins d'espais naturals que s'han protegit per a defensar espècies i ecosistemes importants que acullen espècies en perill d'extinció.

Tot i que la Llei 30/2014 de Parcs Nacionals havia prohibit la caça en aquests espais, es va permetre la caça per a controlar poblacions de certes espècies perquè no perjudicaren l'equilibri de l'ecosistema. Però el Govern PP-Vox a Extremadura va autoritzar en octubre de 2023 la caça dins del Parc Nacional de Monfragüe, l'excusa fou un Pla d'Acció Selectiva d'Ungulats del parc, aprovat en 2021, amb cinc anys de vigència aprofitant l'excusa del control de poblacions de senglars i cérvols.

Però eixa limitació no afecta la principal figura de protecció que tenim al País Valencià, els parcs naturals, als quals es pot caçar si el permet el pla de gestió de cada l’espai. Una prova propera i dolorosa la tenim al parc natural de l’Albufera de València, on en 1987 es va prohibir definitivament la caça a tot el llac, però en els arrossars de la resta dels termes continuen practicant-la en 24 vedats de caça. Fins i tot és la mateixa Federació de Caça de la Comunitat Valenciana la que el mes de juny presenta la proposta del calendari hàbil perquè la Generalitat valide els dies hàbils per a la pràctica de l’activitat cinegètica. En setembre es fa la collita de l'arròs, en octubre es gestiona l'eliminació de la palla, que generalment es crema i a primers de novembre tanquen les comportes de les goles per a alçar el nivell de les aigües del llac. Llavors els caçadors fan el repartiment dels bocois en una subhasta, i disposen de deu dies per a preparar els amagatalls des d'on dispararan els esportistes albuferencs. En tardor estem en un moment àlgid de la migració de les aus on molts milers d'individus de moltes espècies s'acosten a l'Albufera. Generalment, conselleria autoritza vuit tirades en dissabte entre els mesos de novembre i principis de gener la caça als vedats de Sueca, Silla, Cullera o Sollana. A finals de gener autoritzen una orgia de mort de cinc dies continus de caça, conegut com les Cabiles. Eixos dies es caça des d'una hora abans de l'eixida del sol fins una hora després de la seua posta, un total de 120 hores de mort. Per si no tenien prou de sang i plomes, es permet la caça nocturna de fins a quatre jornades conegudes com les llunes, aprofitant els dies de lluna plena tota una nit de mort. Cal assenyalar que aquesta autorització és clarament incompatible amb la diferenciació de les espècies cinegètiques i les aus en perill d’extinció, per tant, implica la mort “accidental” d’espècies legalment protegides, tot dins d’un espai protegit!

Un altre cas el tenim amb les Salines de Santa Pola, en el Pla Rector d'Ús i Gestió del parc de 1991 la conselleria va autoritzar la caça en el 85% de la seua superfície, on han permés l’existència de vuit vedats que suporten 115 escopetes, les quals tenien autorització per abatre 9.420 aus dins del parc. Quelcom sagnant dins d’un espai protegit i reconegut com d’importància internacional, com sempre la part ampla de l’embut de la tolerància és per als caçadors i l’estreta per a la protecció de les espècies.

Un altre cas molt greu i gravós per a l’erari públic dels valencians el tenim en el Fondo d’Elx on es va prohibir la caça en la temporada 1994-1995 per la greu sequera generalitzada que havia convertit aquest aiguamoll en un oasi per a moltes espècies en perill d’extinció. Llavors els comuners i caçadors denunciaren la Generalitat davant els tribunals perquè no volgué pagar-los cap indemnització per prohibir l'activitat cinegètica. Després de negociacions i de no arribar acords respecte de la quantitat... Sorpresa! En juny de 2016 els tribunals dictaren una sentència condemnant a indemnitzar als esportistes en escopeta per valor de 2,2 milions d’euros per cada any que no havien pogut caçar.

Pèrdua de biodiversitat

La caça provoca una pèrdua de biodiversitat que implica l'extinció de moltes espècies, perquè l'ésser humà no sap caçar èticament. Un dels casos més cridaners és el del colom migratori. (Ectopistes migratorius) que era una tórtora de nord-americà que en només un segle va passar de ser l'au més abundant del continent a extingir-se. Les xifres de víctimes són aborronadores, sols en 2019 es van matar 20.404.957 animals a Espanya. Amb la caça major es mataren 675.469 animals, de caça menor de mamífers aniquilaren 6.590.471 exemplars i de caça menor d’aus exterminaren 13.139.017 aus.

Accidents de trànsit provocats per les espècies cinegètiques.

En els accidents de trànsit amb la implicació d’animals poden haver-hi animals domèstics i salvatges, entre aquests darrers tampoc tots són provocats per espècies cinegètiques. El sí és cert és les dues espècies més implicades són cinegètiques, en concret són el senglar i el cabirol, ambdues són espècies cinegètiques. Adés hem raonat la responsabilitat del sector cinegètic en l’expansió i multiplicació d’aquestes espècies, llavors haurem de reconéixer la responsabilitat de la caça.

Per a donar dades amb les quals valorar la dimensió d’aquesta problemàtica tenim uns eixamples recents. L’any 2011 es va publicar un informe que encarregà la DGT al RACC sobre els accidents de trànsit amb animals implicats. En ell van constatar que l’any 2009 es van produir 13.900 accidents, dels quals 387 provocaren víctimes, nou persones moriren, 61 tingueren lesions greus i 508 foren lleus. El senglar fou l’animal més freqüent protagonitzant un 31% dels sinistres.

En 2018, sols a Navarra es van registrar 479 accidents de trànsit provocats per l’atropellament de senglars. Mentre que en 2023 un 42,5% dels accidents de trànsit a les carreteres de la Catalunya central els provocaven els animals salvatges d’espècies cinegètiques. Eixe mateix any el 61% de la sinistralitat en les carreteres de Castella i Lleó fou per accidents amb animals involucrats. Enregistraren un total d’11.545 sinistres dels quals 6.000 foren atropellaments de cabirols i 3.300 de senglars.

“La caça permet controlar l’expansió de malalties de la fauna”

L'aparició de zoonosi com la sarna o tuberculosi és provocada per l’excessiu augment de les poblacions de certes espècies i això es pot evitar mitjançant la caça. Eixa afirmació és una mitja veritat, perquè els caçadors sempre trien els mascles amb unes banyes més grans, generalment els que són més grans i estan en millor forma. De fet, s’han patit diverses epidèmies en espècies cinegètiques que estaven sent caçades, com la sarna de les cabres salvatges. Els millors controladors dels animals malalts són els seus predadors, perquè sistemàticament eliminen als més dèbils, en canvi, els caçadors es desfan dels predadors perquè no volen competència, tot mentre promouen l’excés de les poblacions i la supervivència dels malalts quan faciliten alimentació suplementària en temps d’escassetat.

Arruís, Arxiu RMiB

Introducció d’espècies invasores, el cas de l’arruí.

L’activitat cinegètica i la pesca continental són massa sovint els responsables de la introducció d’espècies exòtiques i invasores. Com a eixample tenim el cas de l’arruí (Ammotragus lervia), és un bòvid emparentat amb les cabres originari de les zones muntanyenques del nord d'Àfrica. Tant mascles com femelles tenen banyes que continuen creixent tota la vida i es fan molt grans, per eixa raó es van introduir nou mascles i divuit femelles al parc natural de Serra Espunya, Múrcia, en 1970. Ara s’ha estés per bona part de la façana mediterrània, inclòs el sud del País Valencià. En 2005 encara hi havia pocs individus i sols es caçaren 368 exemplars, mentre que en 2019 pujaren 1.662 els animals morts, un augment del 351,63%. Aquestes xifres també contradiuen un altre argument força dels defensors de la caça, que el seu esport serveix per a controlar les espècies.

Caçador furtiu a l'Albufera de València

La caça furtiva i els delictes cinegètics

S’entén com a caça furtiva la realitzada en contra de les lleis, pot ser la mort d’espècies protegides que està prohibit caçar-les o el desenvolupament de l’activitat cinegètica en espais on no està permés o en períodes on no es pot practicar.

Segons l’informe “World Wildlife Crime Report”, elaborat per l'Oficina de les Nacions Unides contra la Droga i el Delicte (UNODC), el mercat negre de productes procedents d’animals protegits mou entre 8.000 i 20.000 milions d'euros cada any, per a obtenir-los cal matar als animals mitjançant la caça furtiva. Els furtius assetgen més de 300 espècies que van cap a l'extinció, cada any moren en mans dels furtius més de 30.000 elefants, 100 tigres i 1.000 rinoceronts, un percentatge de pèrdues massa elevat respecte de les seues poblacions.

Llaç d'un furtiu, Arxiu RMiB

Hi ha molts eixamples d’espècies o subespècies extingides pels furtius, en 2014 es va anunciar l’extinció del darrer exemplar mascle que quedava del rinoceront blanc del nord (Ceratotherium simum cottoni) i el rinoceront negre occidental (Diceros bicornis longipes) es va extingir en 2011. Els furtius maten qualsevol rinoceront per a tallar i vendre la seua banya en mercats asiàtics.

Cabra salvatge ibèrica a la Plana d'Utiel, Arxiu RMiB

A/ La cabra salvatge pirenàica

A casa nostra tenim el cas de la cabra salvatge dels Pirineus “bucardo” (Capra pyrenaica pyrenaica), aquesta subespècie que es va declarar extinta el 6 de gener de l’any 2000, quan dins del parc nacional d’Ordesa va morir la darrera femella que quedava viva dins d’un espai protegit des de 1918. Aquesta cabra tenia unes banyes molt més grans que les de la resta de cabres salvatges ibèriques i va patir molts anys de pressió cinegètica legal i furtiva que reduïren les seues poblacions fins a impossibilitar la seua viabilitat genètica, provocant la seua desaparició.

Os bru, Arxiu RMiB

B/ L’ossa Canell

També als Pirineus un caçador va matar l’ossa Canell en una batuda de senglar. Aquesta era la darrera femella autòctona de la serralada pirinenca, la van matar en 2004 al Vall d’Asp, França. Aquesta mort implicava la desaparició definitiva de la seua raça que sols s’ha recuperat introduint ossos provinents d’Eslovènia.

C/ Ros Casares

El furtivisme i els delictes relacionats tenen casos molt cridaners i alguns s'han produït ben prop. En 2020 el SEPRONA va imputar al fill de l'oligarca valencià Ros Casares per un delicte continuat contra la flora i fauna, a més de contraban d'espècies protegides. En un magatzem a Bétera trobaren 1.090 animals dissecats, 405 d'ells eren espècies protegides per ser considerades en perill d'extinció. També acumulava més de 198 ullals d'ivori d'elefant, inclús tenia “amoixamat” un exemplar d’òrix blanc (Oryx dammah), una espècie extinta en llibertat. Tots aquests “trofeus” tenien restriccions legals que impedien la seua tinença sense els respectius certificats del conveni CITES (Convenció sobre el Comerç Internacional d'Espècies Amenaçades de Fauna i Flora Silvestre) i necessitaven documentació acreditativa del seu origen legal de la qual mancaven.

“La pressió cinegètica afavoreix la millora genètica de les espècies”.

Aquest romanç és radicalment fals, un estudi científic del carner de les Rocoses (Ovis canadensis) va demostrar que la caça havia provocat una “antiselecció natural” que implicava una progressiva reducció de la grandària de les banyes, a conseqüència de patir dècades de matances dels animals més grans i millor armats.

L’ús d’esquers enverinats

Tot i que aquesta pràctica està totalment prohibida per la legislació, es va emprar amb molta intensitat en els anys del control d’animals “perjudicials”, encara es continua gastant, de fet és el mètode més emprat per a eliminar els predadors en l’àmbit mundial.

A l’estat es practica principalment dins dels grans tancats cinegètics on és pràcticament impossible detectar aquest delicte. Encara així no és infreqüent l’aparició de notícies de premsa sobre detencions de caçadors o caporals de finques per l’ús d’aquestes substàncies amb  l’excusa d’eliminar als predadors no desitjats. Fins i tot s’han trobat animals morts que havien menjat carn que tenia vidre amagat dintre per a fer-los malbé l’aparell digestiu i provocar la mort dels carnívors salvatges.

Per a combatre aquesta greu problemàtica en 1998: AVAFES Canàries, Ecologistes en Acció, FAPAS, FOP, FCQ, GREFA, SEO/BirdLife, SECEM i WWF Espanya crearen el Programa Antídot. Segons l’informe que van elaborar sobre l’ús dels esquers enverinats entre 1992 i 2017, a l’estat espanyol es va confirmar la mort de 21.260 animals enverinats en un total de 9.700 casos. Evidentment, açò només era una xicoteta part de la realitat, els autors van extrapolar que de 2002 fins a 2022 havien mort 200.000 animals salvatges a conseqüència d’aquest delicte, en tot l’estat. El producte que més es gastava era el carbamat d’aldicarb, un plaguicida sistèmic utilitzat com a insecticida, acaricida i nematicida d'ampli espectre que es va prohibir en 2007, aquesta substància es va detectar en un 40% dels casos. Li seguia en incidència el carbofuran que afectà un 24% dels casos i que es va prohibir en 2008. L’estricnina es va detectar en un 5%, tot i que aquesta substància fou il·legalitzada en 1994. Bona part d'aquests casos se'n van detectar dins dels vedats cinegètics. Del total d'aquests casos 216 es van detectar al País Valencià, un 2,2% del total estatal. En ells es va comprovar la mort de 508 animals. A casa nostra Alcoi té el trist rècord a casa nostra amb la detecció de deu episodis d'enverinament de fauna salvatge.

El president de la Federació Extremenya de Caça, José María Gallardo, va fer unes declaracions en les quals justificava aquesta pràctica quan diu que: “ningú defensa l'ús d'esquers enverinats perquè són pràctiques il·legals, antigues i amb resultats indesitjats, però el que tampoc pot fer l'administració és deixar sense eines de control als gestors de vedat, perquè tenim sobrepoblació de guineus i blanques que acaben amb la fauna cinegètica, siguen conills o perdius, que tant de treball ens costa criar i repoblar per a aconseguir un equilibri entre la nostra activitat i l'hàbitat". Aquestes declaracions són una mostra més del doble llenguatge dels caçadors, que s’omplin la boca dient que són els principals defensors de la vida salvatge i al minut següent  es queixen que els predadors se’ls mengen les perdius que amollen dins dels vedats!

Malauradament, tenim molts eixamples d’enverinaments, en 2020 es va trobar el cadàver de l’os Cachou, un mascle introduït als Pirineus que va morir a Les, la Vall d’Aran. L’havien enverinat amb líquid anticongelant, els presumptes autors foren un exconseller del Conselh Generau d’Aran i un agent mediambiental.

Agressivitat cinegètica

L’agressivitat d’alguns caçadors no en té prou amb la sang d’animals innocents, també estén les seues urpes violentes contra els ecologistes que qüestionen la caça esportiva. Massa sovint això es tradueix en amenaces i agressions com les que va patir en 2023 una treballadora social d’un llogaret d’Astúries a la qual pintaren el cotxe amb les següents amenaces: “no lobos no zorras”, “caza si”.

Tindre armes per a llevar la vida d’animals per simple plaer i tindre-les al teu abast, en alguns casos pot afavorir una agressivitat irreflexiva en alguns caçadors. Hi ha molts eixamples de l’ús fatal de les escopetes per part d’un caçador per a intentar resoldre qualsevol entrebanc vital. Afegirem sols un dels molts eixamples que hi ha, en 2017 un jove caçador de vint-i-vuit anys va matar a dos agents rurals que li demanaren una llicència d’armes que tenia caducada. El caçador responsable de l’assassinat participava en una batuda de tords a Aspa, a la comarca catalana del Segrià. 

Arxiu RMiB

L’autodefensa del sector cinegètic

La minva continua de llicències de caça junt amb l’augment de sensibilització de la societat davant del maltractament animal dugueren en 2019 a la Federació de Caça d’Espanya a llançar una gran campanya d’imatge per a combatre el seu desprestigi. La Federació de Caça Valenciana, en 2021 llançà una gran campanya publicitària amb l’eslògan “¡Vive la caza!” per a convidar-nos a la resta de la societat a viure la caça. Curiosament, un dels joves que protagonitza el cartell amaga prou l’escopeta i, en canvi, la seua companya ix mirant per uns allargavistes. En 2022 els caçadors consideraren un atac directe contra el sector cinegètic i un cas d’adoctrinament que en l’assignatura de Valors Cívics de l’ESO es parlarà que els animals tenien sentiments o tractaren el concepte dels drets animals. Evidentment per als caçadors la propietat del territori i dels animals salvatges és exclusiva d’ells per gràcia divina.

També s’inventaren un projecte de ciència ciutadana anomenat “Observatorio Cinegético”. Consistia en una plataforma informàtica basada en l’aplicació CensData on enregistraven els resultats obtinguts en recorreguts de cens, amb l’objectiu de monitorar les poblacions d’aus cinegètiques. Afirmaren que els treballs de camp començaren en 2020 i feren públic que en 2022 sumaven 256 col·laboradors, els quals entre els mesos d’abril i juliol van fer 576 recorreguts de cens en els quals invertiren 1.361 hores i feren 4.814 kilòmetres per 425 quadrícules UTM, la qual cosa els va permetre observar 9.718 tórtores europees i 2.454 guatles.

 

Finca el Tochar, Arxiu RMiB

Suport institucional a la caça

Tot i tractar-se d’una activitat minoritària l’activitat cinegètica rep un generós regó de milions d’euros en subvencions, per eixample a les grans finques cinegètiques on maten grans animals els més rics! Segons un estudi del PACMA, entre 2019 i 2022 es van atorgar subvencions de diners públics per un total de 6,2 milions d’euros, sols per als deu vedats amb més superfície de l’estat. Entre ells tenim un vedat valencià, la Finca "El Tochar", a Venta del Moro. Es tracta d’un vedat de 9.000 hectàrees, propietat de l'empresari de les màquines "escurabutxaques" Jesús Franco. Aquest negoci particular va rebre de la Generalitat Valenciana un total de sis subvencions per valor de 85.626,21 € en 4 anys. Una altra dada que sorprén és que la mateixa televisió pública espanyola en 1991 començà l’emissió d’un espai dedicat en exclusiva a la caça i la pesca, “Jara y Sedal”, un programa que ha mantingut una programació continuada al llarg del temps, una mostra més del poder del lobby cinegètic!

 

Normatives relatives a la caça

Ordenança General de 1772.

En el regnat de Carles III es va publicar la primera norma d'aplicació en tot l’estat, mitjançant la qual s'establia com hi havia que caçar i pescar, introduint els períodes de veda de cadascuna de les espècies. Aquesta norma fou modificada en 1804 amb la publicació d’una nova Ordenança General de caça i pesca. Entre les seues fites destaca la prohibició de les munteries i batudes contra llops, ossos i altres feristeles. Eixos anys els propietaris o arrendadors de terres podien caçar en elles en qualsevol moment i sense necessitat de tindre cap llicencia.

Tractat Jurídic de la caça

En 1857 es va publicar el Tractat jurídic de caça i pesca de Manuel Cornas i Rodríguez, que reunia totes les normes que regulaven l’activitat cinegètica emesa fins aleshores.

Llei de caça de 1879

Es va promulgar la primera llei per a regular l’activitat cinegètica. El seu objectiu era implantar una gestió sostenible de les espècies cinegètiques. Com a primer èxit va donar empara als ocells insectívors per considerar-los beneficiosos. Entre les seues mesures més destacades va donar tota llibertat per a caçar en els terrenys propietat de l’estat, tot i que exigia l’obtenció de permisos per a la tinença d’armes i l’obtenció d’una llicència de caça. Doncs aquesta norma està considerada pel sector cinegètic com el punt de partida de la regulació moderna del sector.

Llei de protecció d’aus de 1896

El 19 de setembre de 1896 es va promulgar una ordre que establia un catàleg d’aus que no es podien caçar. Curiosament, va obligar que totes les escoles penjaren cartells amb missatges com: “Nens, no priveu de la llibertat als ocells; no els martiritzeu i no trenqueu els seus nius. Déu premia als  nens que protegeixen les aus, i la llei prohibeix la seua caça, la destrucció dels seus nius i el robatori de pollets”.

Llei de Caça de 1902

Aquesta norma pionera a l’estat contemplava la planificació de les activitats cinegètiques i va dictar la protecció dels ocells insectívors perquè eren beneficiosos per a l'agricultura. En l’article 7 definia l’acció genèrica de la caça com qualsevol art lícit, qualsevol medi legal de cerca, perseguir, assetjar, aprehendre o matar, per a reduir-los a propietat particular als animals.

Alfons XIII de munteria

Creació de les Reserves o Vedats Reials

Un altre amant de la caça fou el rei Alfons XIII, que en 1905 va impulsar la legislació per a poder establir reserves de caça o vedats reials, mitjançant els quals volia garantir-se l’exclusivitat de la caça dels millors exemplars i dels millors indrets.

Els caçadors exigiren legalitzar la caça amb mètodes massius i no selectius

En 1929 la Real Associació de Caçadors i Pescadors d'Espanya va aconseguir del Govern l'aprovació d'una ordre ministerial que matisava, sense acabar de derogar, alguns dels preceptes que protegien els ocells, a partir de llavors es va tolerar una utilització més “flexible” de determinats mètodes massius i no selectius, com el parany i l’enfilat.

Juntes Provincials d’Extinció de Feres.

En 1953 el franquisme creà aquestes institucions per a protegir els interessos econòmics de ramaders, llauradors i caçadors en intentar exterminar els predadors, considerats com animals nocius. Aquests organismes enregistraren la mort i el pagament de les recompenses per la mort de 1207 àguiles daurades, 1470 llops, 1357 brúfols, 153 linxs, a més de milers de còrvids, voltors, guineus, feristeles, serps i llangardaixos. El mateix Félix Rodríguez de la Fuente hagué d’enviar una carta al director del diari ABC queixant-se que les Juntes de Feristeles no sabien distingir els animals que els presentaven per a cobrar les recompenses, puix pagaven per la mort d’espècies protegides per la llei de Caça de 1902, com eren el xoriguer (Falco tinnunculus) o el falconet de campanar (Falco naumanni).

Llei de Muntanyes de 1957.

Aquesta norma va considerar el bosc com un recurs més per a explotar-lo, a més derogava la Llei de Creació dels Parcs Nacionals, de 7 de desembre de 1916, que prohibia la caça dins dels seus límits. Va deixar les mans lliures a les Juntes rectores de cada parc nacional per a prendre la decisió d’autoritzar o no la caça.

Declaració de les primeres reserves de caça.

La llei 37/1966 de 31 de maig va declarar les primeres vint reserves de caça, amb la intenció de limitar dins l’activitat cinegètica, sols autoritzant als que pogueren permetre’s pagar els cars drets de caça.

Llei de caça d’1/1970 i el seu Reglament 506/1971

Aquesta normativa la impulsà el ministre d’agricultura Tomás Allende y García Baxter. Tot i ser una norma franquista mantenia una filosofia clara, el foment de la riquesa cinegètica, es podien caçar els animals salvatges, i els caçadors prenien propietat del que mataven. En la part positiva va afegir que només es podia caçar allò que sobrava, llavors calia tindre cura de no esgotar les existències cinegètiques.

Conveni de Berna sobre la vida silvestre

En 1979 en la reunió del Conveni sobre la Conservació de la Vida Silvestre i el Medi Natural d’Europa organitzat a la vila suïssa de Berna, es va aprovar una llista d’espècies protegides, regularen els mètodes de cacera prohibint els que no eren selectius com el parany i l’enfilat, a més de l’ús d’armes de foc automàtiques, l’ús d’esquers, reclams, explosius, xarxes, verins o la caça des d’un vehicle.

La Llei 4/89 de Conservació dels Espais Naturals i de la Fauna i Flora Silvestres

Aquesta norma que es va promulgar el 27 de març de 1989 va establir que la caça i pesca sols es podien exercir sobre les espècies especificades i definides com a cinegètiques. Mitjançant el Reial decret 1.095/89 de 8 de setembre s’especificà quins eren els animals objecte de la caça. Va designar 43 taxons com a hàbils per a la pràctica de la caça menor, dels quals tres eren mamífers i quaranta aus. A més va prohibir clarament la cacera d’aus mitjançant l’ús de visc.

Llei de Protecció dels animals de companyia

En 1994 es va publicar la Llei 4/1994, de 8 de juliol, sobre protecció dels animals de companyia. Va ser la primera norma exclusiva que contemplava el benestar animal aplicat a les mascotes. Va definir els animals de companyia com “... els que es crien i reprodueixen amb la finalitat de viure amb les persones, amb finalitats educatives, socials o lúdiques, que mai participen en cap activitat lucrativa”. Segons aquesta definició els gossos de caça eren animals de companyia, tot i que sols ho foren uns pocs anys, fins a la llei dels Drets Animals de 2003.

L’examen dels caçadors

En 1998 va entrar en vigor l’obligatorietat de fer un examen per a obtenir la primera llicència de caça, tot i que com eren les autonomies les que tenen les competències de la caça, llavors eren les responsables d’implantar-lo i passaren molts anys abans d’aplicar aquesta norma. A més, generalment van ser les mateixes federacions regionals de caça les que obtingueren l’adjudicació del disseny i realització de les proves, per tant, de ben poc va servir aquesta prova que hauria de garantir el coneixement per part dels aspirants a la pràctica de la caça de la legislació, de les espècies cinegètiques i de les que no ho són, així com superar una anàlisi psicotècnica que garantirà un mínim equilibri psíquic per a una persona que anirà armada pel món.

Llei de caça del País Valencià.

Mitjançant la Llei 13/2004 de 27 de desembre es va promulgar la normativa que regulava la caça a casa nostra.

Aquesta norma defineix la caça com “l'aprofitament racional dels recursos cinegètics dirigit a la conservació i restauració de l'estat de normalitat de les poblacions silvestres, entenent per normalitat poder aconseguir l'òptim aprofitament estable i sostingut, en condicions de plena compatibilitat amb tota la resta de les espècies i valors naturals i amb tots els altres usos i usuaris legítims presents en el territori”. Afegia que l’acció de caçar s’exercia amb armes i tenia com a finalitat donar mort, capturar vius, o apropiar-se dels animals. Sens dubte quelcom molt antropocèntric i heteropatriarcal!

Aquestes definicions de partida es basen en arguments erronis, per a arribar a la normalitat de les poblacions silvestres no es necessita l’actuació depredadora de la caça per part de la nostra espècie. La fauna estigué convivint amb normalitat durant milions d’anys sense la nostra presència en el planeta, llavors no hauríem d’intervindre perquè ella sola ha demostrat sobradament que té la capacitat de regular-se, llavors sols caldria deixar-la en pau respectant uns espais i unes condicions mínimes per al seu desenvolupament vital.

Llavors caldria preguntar-se: aprofitament estable i sostingut? Què és aprofitament? Doncs molts pensem que eixe aprofitament és qualsevol cosa menys quelcom ètic. Es tracta d’una norma basada en l’especisme, definint aquest concepte com “la discriminació d'uns animals sobre altres en funció de l'espècie a la qual pertanyen”, puix per a la llei la nostra espècie és superior a la resta i, per això pot aprofitar-se dels animals i caçar-los sols per plaer. Molts creiem que l’únic aprofitament ètic és el que fan els predadors en la natura, maten per a menjar i poder desenvolupar-se vitalment, que no és ètic matar per plaer i menys encara justificar-lo com un acte esportiu o una arrelada tradició. Fa molts segles que abandonàrem el període de societats caçadores i recol·lectores on caçar per alimentar-se era plenament ètic, per plaer mai!

La llei tingué alguns encerts, per eixample prohibia l’ús de xarxes i el visc per a capturar animals. Per això els legisladors del PP no quedaren massa contents de com els va eixir la Llei de 2004 i van fer-li 13 modificacions fins a 2011. Avergonyits per haver de fer canvis de parts que no agradaren al lobby cinegètic aprovaren les modificacions amagades en lleis d’acompanyament o enmig d’altres normes que res tenien a veure en la caça. Van rebaixar la superfície mínima per autoritzar el tancament d'una finca de caça que va passar de 1.000 a 500 ha i autoritzaren poder disparar sobre animals domèstics assilvestrats. Modificaren la redacció dels articles 7 i 10 per a poder legalitzar el parany i l'enfilat donada la seua arrelada tradició, però el Tribunal Constitucional dictà la seua anul·lació amb la Sentència 114/2013, de 9 de maig de 2013, perquè encara eren mètodes de caça no selectius.

El govern del Botànic també hagué de cedir davant dels caçadors i aprovà que els vedats que no tingueren el pla de gestió aprovat pogueren continuar caçant, llevaren la prohibició de l’ús de menjadors i abeuradors per atraure la caça major i poder disparar-la. Autoritzaren la caça durant més de vuit setmanes en els terrenys lliures que no pertanyien a cap vedat, la solta d’animals vius per als concursos de tir al vol i l’ús de visors nocturns per a la caça tot i que no es podien acoblar a les armes. PSOE i PP sempre d’acord per a acontentar als caçadors.

Protecció i drets dels animals

La Llei 7/2023, de 28 de març, va regular la protecció dels drets i el benestar dels animals, encara que semblà que per al govern de Pedro Sánchez els gossos de caça no eren gossos, en excloure’ls de la protecció que atorgaren a la resta dels cànids de companyia, per por a les reaccions del tot poderós lobby cinegètic. En realitat aquesta norma es va limitar a establir la protecció de gats sense llar, quelcom criticable perquè els gats ferals són ferramentes d’extermini de la resta d’éssers vius.

Eixe mateix any es van modificar parts de la llei de benestar animal del País Valencià per a permetre als caçadors l’ús de collars elèctrics per a l’ensinistrament dels gossos. També aprofitaren per a implementar sancions als activistes que mitjançant protestes impedissen la celebració de batudes de caça. Es veu que pegar una descàrrega elèctrica a un gos que no ho fa bé, no és maltractament animal i, en canvi, protestar contra la matança d’animals és un fet susceptible d’una sanció de fins a 3.000 €.

 

Fonts i Referències

Accidents de trànsit amb espècies cinegètiques:

https://mpt.gob.es/portal/delegaciones_gobierno/delegaciones/castillaleon/actualidad/notas_de_prensa/notas/2024/04/2024-04-29_01

https://movilidad.racc.es/wp-content/uploads/importfichas/fichasFundacion/Multimedia/1428320118226/blob/28592_Estudio_de_accidentes_con_animales__definitivo_-_RACC.pdf

Alimentació artificial dels senglars:

VEDEL, G., DE LA PEÑA, E., MORENO-ROJAS, J.M., MONTENEGRO-GÓMEZ, J C., CARRANZA, J. (2022) “Stable carbon and nitrogen isotope values in hair reveal management differences and hidden practices in wild boar populations”. Science of The Total Environment¸ Vol. 823, 1 June 2022, https://doi.org/10.1016/j.scitotenv.2022.154071.

https://www.uco.es/ucci/es/noticias-gen/item/3749-un-estudio-utiliza-el-pelo-de-los-jabalies-para-descubrir-la-alimentacion-suplementaria-a-la-que-son-sometidos

Anellament per part d’enfilaters i paranyers:

https://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2012/11/03/ornitologos-oponen-permita-anillar-aves-12942967.html

Assetjament a ecologistes per part dels caçadors:

https://www.lne.es/centro/2023/01/28/pintan-lemas-lobo-favor-caza-82095165.html

Aus extinguides principalment a conseqüència de la activitat cinegètica:

https://www.informacion.es/medio-ambiente/2024/05/18/son-aves-han-extinguido-espana-90619073.amp.html

Caça:

https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/caca-4

http://clicnatura.blog.cat/2014/11/10/la-mitja-veda-la-caca-i-la-ma-dels-ous/

https://www.ecologistasenaccion.org/wp-content/uploads/adjuntos-spip/pdf/info-verdades-caza.pdf

Caça al parc nacional de Monfragüe:

https://www.hoy.es/extremadura/guardiola-anuncia-permitira-cazar-monfrague-control-especies-20230917145113-nt.html

Caça de senglars:

http://www.naturalezacantabrica.es/2017/12/cuantos-mas-jabalies-se-cazan-mas.html

https://verdeyazul.diarioinformacion.com/por-que-el-jabali-sigue-extendiendose-por-espana-y-llega-a-las-ciudades.html 

https://www.20minutos.es/noticia/5177528/0/cazadores-no-hay-plaga-jabali/

Caça de l’emèrit:

https://www.elplural.com/fuera-de-foco/cabras-elefantes-oso-borracho-cacerias-polemicas-juan-carlos_252944102

https://mesa-revuelta.blogspot.com/2012/04/ilustres-cacerias-reales.html

Caça del llop:

BERNARDOS, P. (Coord.) (2022) “Catalogo de Trofeos de Caza 2011-2017”. Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación Eds.

CARRIL, J. (2015) “Catalogo de Trofeos de Caza 2006-2010”. Ministerio de Agricultura, Alimentación y Medio Ambiente Eds.

https://www.eldiario.es/sociedad/invasion-lobo-ocurrio-poblacion-mantiene-estable-prohibio-caza_1_11231183.html

https://as.com/diarioas/2021/09/22/actualidad/1632333094_032579.html

https://www.eldebate.com/sociedad/20231222/comision-europea-da-luz-verde-caza-lobo-como-venganza-von-der-leyen-poni_162251.html

https://loboiberico.com/tag/mortalidad/

Caça i ètica:

https://blogsostenible.wordpress.com/2019/02/01/caza-y-etica-laverdaddelacaza-noalacaza/

Caça i noblesa:

https://historia.nationalgeographic.com.es/a/caza-deporte-reyes-caballeros-edad-media_19043

Caça prehistòrica:

https://museodelacazaciudadreal.es/exposiciones/la-caza-en-el-paleolitico

Caça i reducció de la grandària:

COLTMAN, D., O'DONOGHUE, P., JORGENSON, J. et al. (2003) “Undesirable evolutionary consequences of trophy hunting”. Nature 426, 655–658.

https://doi.org/10.1038/nature02177

https://www.nature.com/articles/nature02177#citeas

Col·lecció de trofeus de Ros Casares:

https://www.lasprovincias.es/sucesos/museo-taxidermia-betera-20220410100405-nt.html?_tcode=ZGp0ajc0&ref=https%3A%2F%2Ft.co%2Fl700BNbKk3

https://www.epe.es/es/sucesos/20220410/incautan-valencia-mayor-coleccion-ilegal-13501707

Conveni de Berna:

https://eur-lex.europa.eu/ES/legal-content/summary/bern-convention.html

Esquers enverinats:

https://www.rtve.es/noticias/20220925/lucha-contra-cebos-envenenados/2402263.shtml

DE LA BODEGA, D., CANO, C., MINGUEZ, E. (2020) “El veneno en España. Evolución del envenamiento de fauna silvestre (1992-2017)”. SEO/BirdLife i WWF, Madrid.

https://wwfes.awsassets.panda.org/downloads/veneno_en_espana_informe_2020_web_corr__1_.pdf

https://www.lavanguardia.com/natural/fauna-flora/20240307/9538620/nuevo-juez-viella-relanza-sumario-muerte-oso-cachou-envenenado-4-anos.html

https://www.fapas.es/noticias/la-valentia-de-decir-quien-mato-al-oso-cachou

Estadístiques de la caça:

https://www.miteco.gob.es/es/biodiversidad/estadisticas/est_anual_caza.html

https://www.miteco.gob.es/es/biodiversidad/estadisticas/forestal_produccion_2005.html

Ètica de la caça:

https://www.ara.cat/societat/cacador-mata-agents-rurals-segria_1_1364023.html

Extinció colom migratori:

https://es.wikipedia.org/wiki/Ectopistes_migratorius

Franco, la caça i pesca:

https://prensahistorica.mcu.es/es/catalogo_imagenes/grupo.do?path=1005560626

María López Salas (1975) ““Los bellos días perdidos. Franco cazador y pescador, en el recuerdo de Jaime de Foxà”. Diario Mediterráneo, 25/11/1957, pp. 15.

https://prensahistorica.mcu.es/es/catalogo_imagenes/grupo.do?path=1005560626

https://blogueiros.axena.org/2014/06/04/caza-ballenas-galicia/

Fundació Artemisan:

https://www.abc.es/sociedad/cifras-ascendentes-lobo-espana-crece-370-manadas-20230921140430-nt.html?ref=https%3A%2F%2Fwww.google.com%2F

https://fundacionartemisan.com/

Furtivisme i extinció:

https://www.nationalgeographic.es/animales/2018/09/la-caza-furtiva-el-lucro-de-la-extincion

Yuval Noah Harari (2023) “Sàpiens: Una breu història de la humanitat”. Ed. Labutxaca

Gossos de caça:

https://pacma.es/actualidad/estudio-abandono-perros-caza-2022/

https://www.newtral.es/abandono-perros-espana-galgos-podencos-cifras/20211026/#google_vignette

https://static.fundacion-affinity.org/cdn/farfuture/-zIqxKKisHpNj9LvdBTd3_qMrPjdjYzyn1VQGiQiOzw/mtime:1625132097/sites/default/files/white-paper-abandono-2021.pdf

https://www.lavanguardia.com/local/valencia/20231206/9428945/pp-vox-cambian-ley-asegurar-collares-electricos-perros-caza.html

L’enfilat:

https://castellonaldia.elmundo.es/sucesos/una-camara-oculta-caza-la-captura-ilegal-de-aves-en-dos-enfilats-cientifics-AC17043560

Llei de caça de 1879:

FERRERO-GARCÍA, J.J., (2020) “los comienzos de la protección de las aves en españa (1879-1936): graells, el marqués de cusano y las sociedades protectoras de animales”. LLULL, Vol. 43 (Nº 87) 2020. ISSN: 0210-8615, pp. 147-176.

PÉREZ-ULLÍVARRI, A. (2021) “Ley de caza de 10 de enero de 1879”. Comillas Universidad Pontificia.

https://repositorio.comillas.edu/jspui/bitstream/11531/49944/1/TFG-Perez-Ullivarri%20Silva%2C%20Alberto.pdf

Llicències de caça:

https://verdeyazul.diarioinformacion.com/la-caza-se-hunde-las-licencias-caen-un-30-en-espana-desde-2005.html

Modalitats de cacera

https://cazaypesca.carm.es/modalidades

Mortalitat de l’os bru:

https://fundacionosopardo.org/condenado-el-cazador-que-mato-una-osa-en-palencia-con-la-pena-solicitada-por-fiscalia-y-la-fundacion-oso-pardo/

https://www.ecologistasenaccion.org/995/muere-la-ultima-osa-autoctona-de-los-pirineos/

Mortalitat humana provocada per la caça:

https://www.eldiario.es/caballodenietzsche/opacidad-falta-control-caza-no-permite-cifrar-victimas_132_8252305.html

https://ecoloxistasenaccion.fala.gal/2023-14-personas-muertas-por-la-caza-y-23-heridas/

https://www.publico.es/sociedad/accidentes-caza-50-personas-han-muerto-disparos-cazadores-ano.html

https://maldita.es/clima/20210819/accidentes-caza-espana-victimas-heridos-muertos/

https://issuu.com/ecologistasenaccion/docs/ee-18?utm_medium=referral&utm_source=www.ecologistasenaccion.org

Ordre de caça a l’Albufera, 2002:

https://dogv.gva.es/portal/ficha_disposicion_pc.jsp?sig=3965/2002

Parany, APAVAL i Torregrosa:

https://cazawonke.com/actualidad/37043-los-cientificos-defienden-valencia-las-modalidades-tradicionales-caza

https://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2012/11/03/ornitologos-oponen-permita-anillar-aves-12942967.html

http://pelrastreestrobaelpollastre.blogspot.com/2014/05/envisca-europa.html

Plagues de conills:

http://cronicasdefauna.blogspot.com/2023/04/plaga-de-conejos-o-plaga-de-humanos.html

Dirección General de Medio Natural y Biodiversidad del Servicio de Caza y Pesca (Eds.) (2003). “Criterios técnicos para la declaración de la comarca de emergència cinegètica, en base a datos de abundància y comarcas de gestión de conejos en Castilla-La Mancha”. Consejería de Desarrollo Sostenible de Castilla La Mancha, Toledo.

https://www.castillalamancha.es/sites/default/files/documentos/pdf/20230208/05_informe_criterios_cec_2023_v2.pdf

Ferreras, P. et al. (2022) “Programa de monitorización del zorro en Castilla-La Mancha”. Informe final.

Prohibició dels perdigons de plom als aiguamolls:

https://www.boe.es/buscar/pdf/2001/BOE-A-2001-11455-consolidado.pdf

https://seo.org/por-fin-se-prohibe-la-municion-de-plomo-en-todos-los-humedales-de-la-ue/

Protecció d’aus:

FERRERO-GARCÍA, J.J., (2020) “los comienzos de la protección de las aves en españa (1879-1936): graells, el marqués de cusano y las sociedades protectoras de animales”. LLULL, Vol. 43 (Nº 87) 2020. ISSN: 0210-8615, pp. 147-176.

Reducció tórtora europea:

MORENO-ZARATE, L., ARROYO, B. SARDÀ-PALOMERA, F., ROCHA, G., BOTA, G., PEACH, W. J. (2023). “Age ratio, crippling losses and factors affecting daily hunting bags of European Turtle-dove in Spain: Implications for sustainable harvest management of a declining migratory species”. Science of The Total Environment 868, 161192.

Sancions per impedir batudes:

https://www.elperiodicomediterraneo.com/castello-provincia/2023/12/30/sanciones-3-000-euros-boicoteen-96377726.html

Sense caça a Ginebra:

https://www.animalados.com/es/cuatro-decadas-sin-caza-deportiva-canton-ginebra/

Sentència d’inconstitucionalitat del Parany:

https://www.boe.es/buscar/doc.php?id=BOE-A-2013-5937

Silvestrisme:

https://www.silvestrismo.net/es/

https://animalismecat.blogspot.com/2014/11/capturar-i-menjar-se-la-bellesa.html

Subvencions públiques a les grans finques cinegètiques:

https://www.lavozdelsur.es/actualidad/ecologia/paguitas-10-cotos-caza-mas-grandes-espana-reciben-62-millones-euros-tres-anos_289920_102.html

Plumbisme als aiguamolls:

GUITART, R., MAÑOSA, S., MATEO, R. (1998) “El plumbisme en ocells aquàtics als Països Catalans: diagnosi d’una situació censurable”. Butll. Inst. Cat. Hist. Nat., 66: 5-16.

MATEO, R., GUITART, R. (1997). “Ingestión de plomo: La enfermedad invisible de las aves”. Animalia, 88: 28-34.

GUITART, R., MATEO, R. (1997). Envenenamiento por Plomo en Humedales de España (Inédito: 1-6).

MATEO, R., GUITART, R. THOMAS, V.G. (1998). “Plumbismo aviar, una muerte silenciosa”. Quercus, 149: 50.

MATEO, R.; MARTÍNEZ-VILALTA, A., GUITART, R. (1997) “Lead shot pellets in the Ebro Delta, Spain: Densities in sediments and prevalence of exposure in waterfowl”. Environ Pollut, 96: 335-341

https://elpais.com/diario/1999/07/24/cvalenciana/932843878_850215.html

https://www.sehumed.es/banco/archivos/SEHUMED10_colecc83.PDF

https://elpais.com/diario/1998/07/17/cvalenciana/900703104_850215.html

https://www.eldiario.es/sociedad/prohibido-cazar-plomo-humedales-europeos-salvar-millon-aves-morir-envenenadas_1_9952996.html

Vedat del Compte d’Oliva:

https://lamarinaplaza.com/2023/09/16/cuando-la-marjal-de-pego-oliva-era-un-coto-de-caza-dominado-por-un-senor/