Passa al contingut principal

El Moviment d’Objecció de Consciència (MOC)

 



L’Objecció de consciència és el refús a complir un mandat, una ordre o una llei que estiga en contra de creences ètiques, polítiques o religioses. Aquesta oposició a l’ordre establert s’ha popularitzat en el rebuig al militarisme, a la participació en les guerres o a fer el Servei Militar Obligatori.

El Servei Militar, popularment conegut com la “mili” va establir-lo el rei Carles III en 1770 davant la manca de suficients voluntaris i soldats professionals per formar part de l’exèrcit espanyol. Mitjançant un sistema de quintes, es feia un sorteig entre els joves, als “agraciats” se’ls s’obligava a anar a l’exèrcit. En cas que un jove no volguera anar-hi, es considerava que havia comés un delicte de deserció i això suposava penes de presó militar, en temps de guerra, sovint podien ser condemnats a mort. Els primers anys els joves de famílies adinerades podien pagar per evitar anar a l’exèrcit.


Jesús Martín Nohales, foto del Temps


Els primers que s’oposaren a la participació militar foren les persones amb fortes creences religioses, fidels seguidors dels preceptes bàsics com el No Mataràs! La confessió religiosa dels Testimonis de Jehovà, entre altres peculiaritats, té que rebutgen la salutació a símbols nacionals com les banderes, l'ús d'armes, es declaren neutrals en els afers polítics i en tot conflicte militar, per tant refusen cap participació en l’exèrcit. Durant la Guerra Civil Espanyola alguns practicants d’aquesta confessió, com els catalans Ramon Serrano i Nemesio Orús es negaren a agafar les armes i es convertiren uns dels primers Objectors de Consciència a l’estat.

Centrant-mos en l’àmbit cronològic d’aquesta crònica trobem que el primer objector empresonat fou el Testimoni de Jehovà madrileny, Jesús Martín Nohales. En arribar a la caserna digué a un capità que no volia fer el Servei Militar i aquest li donà un parell de bufetades. L’enviaren a Melilla on només arribar li posaren l’uniforme a la força, el colpejaren per no fer la instrucció i el tancaren al calabós, després el traslladaren a la presó de Rostrogordo. En consell de guerra el condemnaren quinze anys per desobediència i a quatre anys més per sedició,  passà sis anys i set mesos per diverses presons.


Caricatura d’Albert Contijoch de Manuel Del Arco al bolc https://gentdelarco.blogspot.com/


L’any següent Albert Contijoch Berenguer, un altre Testimoni de Jehovà, es negà a anar a files tot i que acceptà a compensar-ho fent serveis alternatius a la societat. El condemnaren a sis mesos, però com en acabar com devia fer la mili i seguia negant-se, el tornaren a condemnar, així encadenà penes que sumaren un total d’onze anys, fins a 1970. Gràcies a l'escàndol que alçà un reportatge que li va dedicar The Guardian li concediren un indult privat i l'alliberaren.

Abans de Contijoch la majoria dels Testimonis fugien del país, però després del seu eixample uns quants preferiren restar condemnats per insubmissió. Més de tres-cents joves Testimonis de Jehovà compliren condemna entre 1965 i 1976, per negar-se a prestar el Servei Militar. El trist rècord d’empresonament més perllongat per Objecció de Consciència l'ostentà el Testimoni Antonio Sánchez, estigué de 1962 fins a 1974.

A banda dels objectors per raons religioses, el primer objector de consciència de caràcter polític va ser Pepe Beúnza Vázquez (Beas de Segura, 1947). Aquest activista pioner  vingué molt jove a viure a València on son pare exercia de notari,  estudià enginyeria agrícola a la Universitat de València i milità al Sindicat Democràtic d'Estudiants. Als anys seixanta viatjà en autoestop per tota Europa i va conéixer a Lanza del Vasto que li va introduir en la filosofia de la No-Violència. Lanza del Vasto (San Vito dei Normanni, 1901-1981) fou un poeta, filòsof i activista de la No-Violència, que va aprendre-la del mateix Mohandas Gandhi (Porbandar, 1869-1948). Una volta tornat a Europa fundà l’any 1948 la Comunitat de l’Arca, una comuna basada en el treball i en el Pacifisme.


Pepe Beunza el 1970 a Utrech (Holanda)


 

1971

Aquest any Beúnza s’havia preparat abans de presentar-se com Objector, crea una sòlida xarxa de suport on entre altres estaven Gonzalo Arias Bonet (Valladolid 1926-2008) i Vicenç Fisas i Armengol (Barcelona, 1952).

Una volta arribat al Centre d’Instrucció de Reclutes (CIR) de Marines es va negar a posar-se l’uniforme. Al consell de guerra celebrat el 23 de juny a València no argumentà creences religioses, simplement Objecció de Consciència en definir-se com No Violent i Pacifista. El tribunal militar el va condemnar a quinze mesos a la presó de Jaén, on també hi havia altres presos polítics. L’alliberaren en novembre de 1971, però amb l’obligació d’incorporar-se a files. Beúnza es va negar i anà al barri d’Els Orriols, València per fer-ne un Servei Civil Substitutori autogestionat, on sols pogué estar sis setmanes abans que el tornaren a detindre.


1972

A Beúnza el dugueren a la presó militar de Cartagena, el tornaren a jutjar per deserció i en març de 1972 l’enviaren a complir un any a un batalló disciplinari al Sàhara Espanyol on estigué fins a 1974. Fou el primer objector per raons alienes a la religió, així com l’impulsor del Moviment d’Objecció de Consciència. Estant a presó, rebia moltes cartes de suport, una d'elles era el pedagog valencià i sergent de milícies, Rafa Rodrigo Navarro (València, 1947), li manifestà el seu interés per conéixer les seues raons pacifistes. Però el Servei Militar d'Intel·ligència escorcollava el correu de l’objector i els seus superiors li advertiren que no tornara a posar-se en contacte en ell. No feu cas i l’acusaren de deserció, el degradaren i el traslladaren de Regió Militar, sofrí un calvari de trasllats i condemnes que acabaren Al-Aaiun en gener de 1975, just quan començava la Marxa Verda de Marroc sobre la colònia espanyola.

 

1973

El mes de desembre es va aprovar la Llei de Negativa a la prestació del Servei Militar per la qual podien condemnar als objectors a entre tres i huit anys de presó. Prompte aparegueren més objectors, el segon fou Jordi Agulló i Guerra (Alcoi, 1941) al que condemnaren a tres anys i un dia i després havia d’anar a fer la mili al Sàhara. Poc després s’afegiren més com Víctor Boj de Reus, i altres que ja estaven dins de l’exèrcit com caporal de Marina Joan Guzmán.

 


1974

El jurista Joaquín Ruíz-Giménez (Hoyo del Manzanares, 1913-2009), que anys després seria el primer Defensor del Poble, proposà la creació d'un Servei Social Substitutori sota jurisdicció del Ministeri de Treball, lluny de la jurisdicció militar. Això l’aprofitaren un grup de cinc joves coordinats per Pepe Beúnza i Gonzalo Arias que es presentaren directament a prestar el Servei Substitutori. Els joves Ovidio Bustillo, Vicente Amurgos, Jesús Viñas, Guillermo Luis Cereceda i José Díez començaren a fer treballs al barri de Can Serra, a l’Hospitalet de Llobregat i enviaren una carta informativa al seu Capità General, en un mes els van detindre i els traslladaren a presó, al Castell de Figueres.

 

1975

Moria Franco i a València es va formar el grup Objectors del País Valencià, bona part dels seus membres eren Cristians de Base que estaven molt implicats en el Pacifisme i en l’Objecció de Consciència.

Cristians de Base fou un moviment creat en 1946 pel cardenal Pla i Deniel per «Fidelitat a Crist i fidelitat a la classe obrera». Va ser un intent d’acostar el cristianisme a les classes treballadores i per tant tingué fortes influences marxistes, creà doctrines i la seua evolució esdevingué o va influir en el Socialisme Cristià o en la Teologia de l’Alliberament.


Marxa per la Pau 1976, Foto de l’Arxiu Històric de Gandia.


 1976

S’organitzà una "Setmana de No-violència: Homenatge a Gandhi" i el mes de maig una Marxa per la Pau al Saler en la que participaren 60 activistes. El 28 de juny quatre dels seus activistes organitzaren una vaga de fam a les portes de la Catedral de València, estigueren sis dies, a mesura que transcorria el temps es van sumar més, arribaren a ser un total de vint persones en vaga. En la nit de Nadal organitzaren una marxa a la presó Model de València.

El Reial decret Llei 10/1976 d'Amnistia parcial va deixar en llibertat a dos-cents vint Objectors de Consciència. Entre 1958 i 1976 havien empresonat a 285 objectors, la suma totes les seues condemnes arribava a 3.218 anys.

Això serví d'eixample i es van declarar més objectors, el ministre de Defensa, Manuel Gutiérrez Mellado (Madrid, 1912-1995), dictà una ordre interna amb instruccions de com devien tractar-los, però mai la van publicar BOE ni en cap ordre interna del ministeri. Segons eixa instrucció els Objectors devien quedar en situació d'incorporació ajornada, als que ja estaven prestant el Servei Militar, als Objectors Sobrevinguts, se'ls havia de donar una llicència temporal indefinida. Fou un intent de guanyar temps fins a l'aprovació d'una llei que regulara la Prestació Social Substitutòria (PSS).

El 23 de desembre el Govern d'Adolfo Suárez González (Cebreros, 1932-2014) aprovava el Reial Decret Regulador de l'Objecció de Caràcter Religiós, tenia previst un Servei Substitutori regulat per la jurisdicció militar. Setanta-cinc objectors pacifistes ho rebutjaren i crearen el Moviment d'Objecció de Consciència del País Valencià (MOC).


Diada del 9 d'octubre de 1977. Arxiu de Gandia

 

1977

El mes de febrer a València el Col·lectiu d'Acció No-Violenta (CANVI) va convocar una vaga de fam al carrer del Micalet, que s'inicia per reclamar la llibertat per als Objectors detinguts. Arran de la vaga es van pegar cartells per tota la ciutat i activistes s’encadenaren davant Capitania General. A Landa (Gasteiz-Vitòria) es va fer la primera Assemblea Estatal d’Objectors de Consciència i alguns dels assistents s’encadenaren a davant del ministeri de l’Exèrcit, entre els activistes hi havia dos valencians, havia nascut el Moviment d’Objecció de Consciència a l’estat.  A finals d’any es va fer viatge a Saragossa a una reunió del MOC i de tornada detingueren als valencians i els condemnaren a un arrest domiciliari. L’Amnistia d’aquest any alliberà a 220 objectors a tot l’estat. El govern de la Unió de Centre Democràtic (UCD) promulgà un reial decret pel qual només considerava l'objecció per motius religiosos, mentre continuava empresonant als que al·legaven altres motius.



1978

S’organitzà un servici substitutori al barri de Natzaret amb dos objectors i inauguraven seu al carrer de Blanqueries i la llibreria Agredolç. Es va intentar muntar un taller i una tenda d’artesania, a més d’un pis comunal. Es va coordinar una Federació de Grups Pacifistes i Objectors del País Valencià i es va fer una assemblea el mes d’octubre.

 

1979

José Monzó, Francisco García i Roque Senent organitzen una PSS al barri del Crist, Aldaia, amb un servei d’alfabetització i a una llar de gent gran. El 28 de març enviaren una carta al Capità General en la que s’inculpaven de no anar a la Mili. El mes de setembre organitzaren una altra Assemblea de País. Entre altres eixos anys encapçalaven el moviment Rafa Rodrigo i  Robert Cotanda.




1980

El grup es va reorganitzar sota les sigles MOC València, el mes de maig feren una concentració davant de Capitania per demanar la llibertat dels antimilitaristes empresonats a Bilbao per repartir fulls informatius davant el Govern Militar, a casa nostra la policia detingué 23 activistes.

 

1981

El MOC València continuava fent la PSS al barri del Crist i encetaren protestes silencioses, a més organitzaren campanyes antimilitaristes, contra les joguines sexistes i bèl·liques, per l’objecció fiscal i pel dret d’objecció sobrevingut, era quan es decidia objectar i ja s’havia començat la mili.




 1984

El 26 de desembre es van promulgar dues lleis, una ordinària que regulava l’Objecció de Consciència (LOC) i una altra orgànica que regulava les penes pels incompliments, els que no volgueren fer ni la mili ni la Prestació Social Substitutòria (PSS) no tenien més opció que la rebel·lia o la deserció. La PSS tenia una duració d’entre 18 i 24 mesos, l'objecció es podia demanar abans i després de la incorporació al servei militar. Des de 1977 hi havia 14.000 objectors declarats, el 60% eren Testimonis de Jehovà i la resta Objectors de Consciència, de 1977 fins a eixe moment no s’havia empresonat a cap objector. Eixe any el MOC anuncià que no acataria eixa llei.


 

1986

Començà un període en el qual se centraren esforços davant del referèndum de l’OTAN, el MOC formà part de la Coordinadora Pacifista de l’Horta. Els partits d’esquerra formaren la Coordinadora Mili KK a València, principalment amb membres de Jove Germania, que eren les joventuts del Moviment Comunista del País Valencià (MCPV). Un grup d’advocats acabats de graduar formaren l’Associació per l’Objecció de Consciència APOC per tramitar-la i ajudar en la prestació substitutòria, tot i que segons altres fou més per encetar un nou nínxol de treball que per qüestions ideològiques.


 1987

Es va organitzar a València l’assemblea estatal per coordinar l’estratègia de la insubmissió a la Llei d’Objecció de Consciència.

 

1988

Va entrar en vigor el reglament de la Prestació Social Substitutòria (PSS) i molts objectors desobeïren la LOC. Molts objectors acceptaren eixa prestació i la feren, però uns poc es declararen insubmisos, lluitaven per la finalització del Servei Militar Obligatori. Eixe any hi havia quatre insubmisos valencians, de Bocairent, Gandia, Benissa i Muro del Comtat, altres 24 optaren per fer la PSS. Aquest mateix any s’incorporaren les primeres dones a l’exèrcit espanyol.




1989

Aquest any hi hagué 13.130 sol·licituds d’adhesió a l’Objecció de Consciència. Naixia l’estratègia de la Insubmissió al servei militar, perquè no estaven d’acord amb la PSS. Ben prompte es presentaren els primers 57 insubmisos i en novembre condemnaren als primers a tretze mesos de presó, foren Carlos Hinojosa i a Josep Maria Moragriega. L’estat sols detingué a 31 dels 365 objectors que s’havien declarat, sols estigueren una mitjana de divuit dies a presó. Es formaren col·lectius locals generalment per donar suport a insubmisos, com el MOC Gandia, el KAA –Kol·lectiu Autònom Antimilitarista o Alternativa Antimilitarista-MOC València. El mes d’abril cridaren els primers objectors a fer la Prestació Substitutòria. L’1 de desembre el govern decretà una amnistia encoberta que afectà 21.490 objectors reconeguts abans de gener de 1988.

 

1990

Començà camí el Col·lectiu Antimilitarista de l’Alacantí format, entre altres, per membres del grup de suport a l’insubmís Plácido Ferrándiz. Es presentaren 27.389 sol·licituds d’adhesió a l’Objecció de Consciència.

El mes d’agost esclatava la guerra del Golf amb la invasió de Kuwait. Espanya envià tropes i els reclutes de marina Antonio Escalada i Manuel Blázquez destinats a les fragates que anaven al front bèl·lic van desertar. L’any següent Amnistia Internacional els va reconéixer com presos de consciència, però no acabaren de complir condemna fins a 1996.

 



1991

Esclatava la Guerra d’Eslovènia que obri els conflictes que acabaren amb Iugoslàvia. Es va fer el primer juí als insubmisos a la PSS, els condemnaren a dos anys, quatre mesos i un dia, es presentaren un total de 28.051 Objectors. Fins aquest any sols s’havien fet 13 consells de guerra per insubmissió quan hi havia més de 1.200 en tot l’estat.




1992

Aquest any es feren 107 judicis, a Vicente Sánchez Ortells el condemnaren a dos anys, quatre mesos i un dia, a Gonçal Sebastià a vuit mesos, a José Miguel Llorens a quatre mesos i un dia. Al 65 % els condemnaren a la pena mínima d’un any, també hi hagueren algunes absolucions.

El MOC encetà el “Deixeu-nos en pau”, un programa a Ràdio Klara. Es va formar el Kolectiu Autònom Antimilitarista i Maulets. L’escalada de la Guerra dels Balcans i centra bona part de les mobilitzacions dels col·lectius de pacifistes i d’objectors. Es va crear el MOC-Elx com grup de suport a un insubmís, els primers membres venien de grups cristians de base i després s’afegiren llibertaris i comunistes. Es van multiplicar les sol·licituds d’Objecció a 42.454.


 


1993

Es continuaren dictant sentències per insubmissió, a Ferran Feliu de Maulets el condemnaren a quatre mesos i a Castelló jutjaren a Antonio Roig, tot mentre tornaven a créixer les adhesions a l’Objecció, foren un total de 68.209. Aquest any hi havia 58 insubmisos empresonats a l’estat.

 

1994

Els Objectors que no volien fer la Prestació Social Substitutòria (PSS) eren una majoria i es convertiren en un problema molt greu per al govern. Santi Almiñana (Alzira, 1975) va patir un procés judicial en declarar-se insubmís així com a tres professors seus acusats d’inducció, el van condemnar a sis mesos de presó. A Sergi Piquer de Rafelbunyol el condemnaren a dos anys, quatre mesos i un dia. Aquest any hi hagué el màxim de sol·licituds d’Objecció amb un total de 77.121. Pujaren els presos per negar-se a fer la PSS a 188.

Es va formar el Col·lectiu Antimilitarista de l’Alacantí (Cala-MOC) per donar suport a Joano Guilabert, insubmís d’Ontinyent. Aquest any ja funcionava el col·lectiu MOC Petrer-Elda i publicaven el butlletí “La vaca mocosa” amb activistes com Ramon Carratalà o l’il·licità David Campos i Rovira que fou el més jove en declarar-se insubmís, amb sols setze anys. També estava actiu un Comité CIJA i MOC a Elx, així com una Plataforma per la insubmissió d’Alacant.

 


1995

Jutjaren a Ramón Sanjuán Minguez de Villena i es presentaren 72.832 objectors i 303 insubmisos empresonats. Amb  l’aprovació del nou Codi Penal l’estat intentà combatre la insubmissió amb penes d’inhabilitació absoluta que anaven de 10 a 14 anys així com multes de fins a 35 milions de pessetes, aquest càstig es va conéixer com “la mort civil”.   

 

Publicació del MOC de Petrer Elda

1996

Bona part dels insubmisos no es presentaven a complir les penes i  jutjaren a Tomás Serra, de Sueca i a Txontas el condemnaren a vuit anys d’inhabilitació. Sols els primers nou mesos d’aquest any es van presentar 71.485 Objectors i es va produir el màxim de presos insubmisos, un total de 348.

Jutjaren a Fernando Davó, d’Asp tot i que no hagué d'entrar en presó. A Picassent estava empresonat l’insubmís Santiago Almiñana Sáez (Alzira, 1965).

 

1997

L'insubmís Enrique Mur Zubillaga va morir a la presó de Torrero, Saragossa, quan sols li quedava per complir un mes condemna, segons l'autòpsia fou per ingestió d'arsènic. En començar a sentir-se mal avisaren al carceller, però no va fer res per avisar un metge i l’assistència arriba massa tard. Unai Salanueva amb vint-i-dos anys, es va suïcidar abans d’entrar a presó. A Topas (Salamanca) en una manifestació de suport a un objector empresonat atropellaren a la jove Virginia, que va morir. A València hi havia tres insubmisos valencians a la presó de Picassent, Guillem Menxeta, Jesús Cisneros i Tomàs Serra.

 

1998

Aquest any jutjaren a Marcelo Expósito i desertà Óscar Cervera. Es va crear el Grup Antimilitarista Tortuga d’Elx-Alacant, molts eren activistes que provenien del Moviment d’Objecció de Consciència d’Elx.

 

1999

Segons dades estatals hi havia 3.908 objectors fent la PSS, d’ells 1.171 a Alacant, 383 a  Castelló i 2.354 a València. Es va organitzar un gran concert de suport a l’Objecció amb la participació de Lluís Llach i Grande (Girona, 1948) i Luis Eduardo Aute (Manila, 1943-2020) que aconseguí una bona recaptació, però els intermediaris van “perdre” gran part dels diners. Es va fundar el Col·lectiu Antimilitarista Tortuga amb els activistes supervivents del MOC d’Elx, de Cala-MOC Alacant i del Grup de Suport a Plácido Ferrándiz.

 


2000

El govern del PP anuncià que en desembre de 2001 entrarien els últims reclutes a fer la mili. En eixe moment hi havia dos valencians empresonats. El darrer sorteig de la mili el feren el mes d'octubre de 2000, afectà 80.000 joves de desset anys.

 

2001

El 31 de desembre es llicenciaren els darrers soldats de reemplaçament quan encara hi havia insubmisos i desertors empresonats, un d’ells valencià.

 

2002

El mes de gener el govern va anul·lar les inhabilitacions amb les quals castigaven als Insubmisos i es va fer una Amnistia als 4000 encausats i als vint Sobrevinguts que encara restaven empresonats a les casernes. Entrà en vigor la llei que suprimia el servei militar obligatori. El MOC València es va convertir en Alternativa Antimilitarista MOC. A partir d’eixe moment es dedicaren a denunciar les bases militars de l’OTAN com la de Bétera, l’Objecció Fiscal, realitzaren campanyes en contra de la Guerra d’Iraq i participaren del Moviment del 15M.

Després de trenta-un anys finalitzava la llarga lluita de molts joves contra el Servei Militar Obligatori, costà la mort de tres d’ells, presó, pallisses, multes i inhabilitació per a molts més, però finalment s’aconseguí. Moltes gràcies!


2003

Tot i la fi de la mili els col·lectius pacifistes continuaren lluitant contra les armes i els exèrcits. Des d’aquest any s’organitzen marxes a la Serra d'Aitana per sol·licitar la desmilitarització de la seua caserna i recuperar aquest cim simbòlic per a la ciutadania.




 2018

Els Col·lectius MOC d’Elx i València, a més d’activistes històrics com Santiago Almiñana Sáez (Alzira, 1965), Josep Francesc Blai Duart (Almussafes, 1965), Francesc Garcia Barberà, Pasqual Pastor i Gordero (Tavernes de la Valldigna, 1946), Carlos Pérez Barranco en representació del MOC-València, Rafael Rodrigo Navarro, Pablo San José en representació del grup Tortuga d’Elx, Josep Tarrassó Pellicer (Vilallonga, 1951) i José Antonio Tomás Bailón (Logroño, 1954), cediren la documentació que conservaven del Moviment d’Objecció de Consciència per ampliar l’Arxiu Històric de Gandia.




Comentaris