L’Objecció de Consciència és el refús a complir un mandat, una ordre o una llei que estiga en contra de creences ètiques, polítiques o religioses. Aquesta oposició a l’ordre establert s’ha popularitzat en el rebuig al militarisme, a la participació en les guerres o a fer el Servei Militar Obligatori.
El Servei Militar, popularment
conegut com la “mili” va establir-lo
el rei Carles III en 1770 davant la
manca de suficients voluntaris i soldats professionals per a formar part de
l’exèrcit espanyol. Mitjançant un sistema de quintes, es feia un sorteig entre
els joves, als “agraciats” se’ls s’obligava a anar a l’exèrcit. En cas que un
jove no volguera anar-hi, es
considerava que havia comés un delicte de deserció i això suposava penes de
presó militar, en temps de guerra, sovint podien ser condemnats a mort. Els
primers anys els joves de famílies adinerades podien pagar per evitar anar a
l’exèrcit.
 |
| Jesús Martín Nohales, foto del Temps |
Els primers que s’oposaren a prestar servici en l’exèrcit foren les persones amb fortes creences religioses, fidels seguidors dels Testimonis de Jehovà. Aquesta confessió religiosa, entre altres peculiaritats, té com a precepte bàsic rebutjar la salutació a símbols nacionals com les banderes o l'ús d'armes. Es declaren neutrals en els afers polítics i en tot conflicte militar, per tant refusen cap participació en l’exèrcit.
Durant la Guerra Civil Espanyola
alguns practicants d’aquesta confessió es negaren a agafar les armes i es
convertiren en els primers Objectors de
Consciència. Foren el català Ramon
Serrano Albella al que un
consell de guerra en 1973 el condemnà a trenta anys de presó, l’aragonés Nemesio Orús Audina o el madrileny Antonio
Gargallo Mejía al que afusellaren els
nacionals a Jaca.
Centrant-mos en l’àmbit cronològic d’aquesta crònica trobem que el primer
objector empresonat fou el Testimoni de
Jehovà madrileny, Jesús Martín
Nohales, en 1958. En arribar a la caserna digué a un capità que no volia
fer el Servei Militar, li respongué
amb un parell de bufetades. L’enviaren a Melilla
on només arribar li posaren l’uniforme a la força, el colpejaren per no fer la
instrucció i el tancaren al calabós, després el traslladaren a la presó de Rostrogordo. En consell de guerra el
condemnaren quinze anys per desobediència i a quatre anys més per sedició, passà sis anys i set mesos per diverses
presons.
 |
| Caricatura d’Albert Contijoch de Manuel Del Arco al bolc https://gentdelarco.blogspot.com/ |
L’any següent Albert Contijoch Berenguer, un altre Testimoni de Jehovà, es negà a anar a files tot i que acceptà a compensar-ho fent serveis alternatius a la societat. El condemnaren a sis mesos, però com en acabar com devia fer la mili i seguia negant-se, el tornaren a condemnar, així encadenà penes que sumaren un total d’onze anys, fins a 1970. Gràcies a l'escàndol que alçà un reportatge que li va dedicar The Guardian li concediren un indult privat i l'alliberaren.
Abans de Contijoch la majoria
dels Testimonis fugien del país,
però després del seu eixample uns quants preferiren restar condemnats per
insubmissió. Més de tres-cents joves religiosos compliren condemna entre 1965 i
1976, per negar-se a prestar el Servei
Militar. El trist rècord de l’empresonament més perllongat per Objecció de Consciència l'ostentà Antonio Sánchez, estigué de 1962 fins a
1974.
A banda dels objectors per raons religioses, el primer objector de
consciència de caràcter polític va ser Pepe
Beúnza Vázquez (Beas de Segura, 1947). Aquest activista pioner vingué molt jove a viure a València on son pare exercia de notari,
estudià enginyeria agrícola a la Universitat
de València i milità al Sindicat
Democràtic d'Estudiants. Als anys seixanta viatjà en autoestop per tota Europa i va conéixer a Lanza del Vasto (San Vito dei Normanni, 1901-1981) que li va introduir en la
filosofia de la No-Violència. Lanza del Vasto fou un poeta, filòsof i
activista que va aprendre el pacifisme del mateix Mohandas Gandhi (Porbandar, 1869-1948). Una volta tornat a casa fundà
l’any 1948 la Comunitat de l’Arca,
una comuna basada en el treball i en el Pacifisme.
Doncs anem a fer un recorregut cronològic pel Moviment d’Objecció de Consciència.
 |
| Pepe Beunza el 1970 a Utrech (Holanda) |
1971
Pepe Beúnza s’havia preparat a consciència abans de declarar-se Objector, crea una sòlida xarxa de suport on entre altres estaven Gonzalo Arias Bonet (Valladolid 1926-2008) i Vicenç Fisas i Armengol (Barcelona, 1952).
Una volta arribat al Centre
d’Instrucció de Reclutes (CIR) de Marines
es va negar a posar-se l’uniforme. Davant el consell de guerra on el
jutjaven, celebrat el 23 de juny a València,
no argumentà creences religioses, simplement es va declarar Objector de Consciència en definir-se
com No Violent i Pacifista. El
tribunal militar el va condemnar a quinze mesos a la presó de Jaén, on també hi havia altres presos
polítics. L’alliberaren en novembre de 1971, però amb l’obligació
d’incorporar-se a files. Beúnza es
va negar i anà al barri d’Els Orriols de
València per a fer un Servei Civil Substitutori autogestionat,
on sols pogué estar sis setmanes abans que el tornaren a detenir.
1972
Dugueren a Beúnza a la presó militar de Cartagena i el tornaren a jutjar per deserció i en març de 1972. El condemnaren a complir un any en batalló disciplinari al Sàhara Espanyol, on estigué fins a 1974. Estant a presó rebia moltes cartes de suport, una d'elles l’enviava el pedagog valencià i sergent de milícies, Rafa Rodrigo Navarro (València, 1947), volia conéixer els seus argumets pacifistes. El Servei Militar d'Intel·ligència escorcollava el correu de l’objector, avisaren als superiors Rodrigo que li advertiren de no tornar a posar-se en contacte amb Beunza. Com no va fer cas i l’acusaren de deserció, el degradaren i el traslladaren de Regió Militar, sofrí un calvari de trasllats i condemnes que acabaren duguen-lo a Al-Aaiun en gener de 1975, just quan començava la Marxa Verda de Marroc sobre la colònia espanyola.
1973
El mes de desembre aprovaren la Llei de Negativa a la Prestació del Servei Militar per la qual podien condemnar als objectors a entre tres i huit anys de presó. L’escletxa estava oberta i ben prompte aparegueren més objectors, el segon fou Jordi Agulló i Guerra (Alcoi, 1941) al que condemnaren a tres anys i un dia, després havia d’anar a fer la mili al Sàhara. Poc després s’afegí Víctor Boj de Reus, mentrestant uns altres que estaven dins de l’exèrci, com el caporal de Marina Joan Guzmán, objectaren també.
1974
El jurista Joaquín Ruíz-Giménez (Hoyo del Manzanares, 1913-2009), que anys després seria el primer Defensor del Poble, proposà la creació d'un Servei Social Substitutori sota jurisdicció del Ministeri de Treball, lluny de la jurisdicció militar. Això l’aprofitaren un grup de cinc joves coordinats per Pepe Beúnza i Gonzalo Arias es presentaren directament a prestar el Servei Substitutori. Els joves Ovidio Bustillo, Vicente Amurgos, Jesús Viñas, Guillermo Luis Cereceda i José Díez començaren a fer treballs socials al barri de Can Serra, a l’Hospitalet de Llobregat i enviaren una carta informant d’on estaven al seu Capità General. En un mes els detingueren i els traslladaren a la presó del Castell de Figueres.
1975
Moria el dictador Francisco Franco Bahamonde (Ferrol, 1892-1975) i a València es va formar el grup Objectors del País Valencià, bona part dels seus membres eren Cristians de Base que estaven molt implicats en el Pacifisme i en l’Objecció de Consciència.
Cristians de Base va ser un moviment creat en 1946 pel cardenal
Enric Pla i Deniel (Barcelona,
1876-1968) per «Fidelitat a Crist i a
la classe obrera». Va ser un intent d’acostar el cristianisme a les classes
treballadores amb fortes influences marxistes, creà doctrina i la seua evolució
esdevingué o va influir en el desenvolupament del Socialisme Cristià o en la Teologia
de l’Alliberament.
 |
| Marxa per la Pau 1976, Foto de l’Arxiu Històric de Gandia. |
El Moviment Pacifista havia agafat força i començaren a fer actes reivindicatius. Organitzaren una setmana de No-violència homenatge a Gandhi. El mes de maig feren una Marxa per la Pau al Saler en la que participaren 60 activistes. El 28 de juny quatre pacifistes organitzaren una vaga de fam a les portes de la Catedral de València, segons transcorria el temps se n'anava sumant més gent, arribaren a ser un total de vint persones en vaga que estigueren sis dies de dejú. En la nit de Nadal organitzaren una marxa a la presó Model de València.
El govern amb el Reial decret Llei 10/1976 d'Amnistia Parcial va deixar en llibertat a dos-cents vint Objectors de Consciència. Entre 1958 i
1976 havien empresonat un total de 285 objectors,
les seues condemnes sumaven 3.218 anys. El ressò del perdó provocà que es
declaren molts més objectors.
El ministre de Defensa, Manuel
Gutiérrez Mellado (Madrid, 1912-1995), es va vorer obligat a dictar una
ordre interna amb instruccions de com devien tractar-los, però mai la publicaren
al BOE, ni en cap butlletí intern del ministeri. Segons eixa instrucció els Objectors devien quedar en situació d'incorporació ajornada. Als Objectors Sobrevinguts que ja estaven
prestant el Servei Militar, se'ls
havia de donar una llicència temporal indefinida. Va ser un intent de guanyar
temps fins a l'aprovació d'una llei que regulara la Prestació Social Substitutòria (PSS).
El 23 de desembre el Govern d'Adolfo Suárez González (Cebreros, 1932-2014) aprovava el Reial decret Regulador de l'Objecció de Caràcter Religiós, tenia previst un Servei Substitutori regulat, però sota la jurisdicció militar. El govern promulgà un decret pel qual només considerava l'Objecció per motius religiosos, mentre continuava sense reconéixer als que al·legaven motius de consciència pacifistes.
Setanta-cinc objectors ho rebutjaren i crearen el Moviment d'Objecció de Consciència del País Valencià (MOC).
 |
| Diada del 9 d'octubre de 1977. Arxiu de Gandia |
1977
El mes de febrer a València, el Col·lectiu d'Acció No-Violenta (CANVI) va convocar una vaga de fam al carrer del Micalet, per a reclamar la llibertat dels Objectors detinguts. Arran de la vaga es van pegar cartells per tota la ciutat i uns altres activistes s’encadenaren davant Capitania General.
A Landa (Gasteiz-Vitòria) es va organitzar
la primera Assemblea Estatal d’Objectors
de Consciència. Alguns dels
assistents s’encadenaren a davant del ministeri
de l’Exèrcit, entre els activistes hi havia dos valencians. Naixia el Moviment d’Objecció de Consciència a
l’estat.
L’Amnistia dels Actes d’Intenció Política que decretaren
el mes d’octubre, en el segon article assenyalava que incloïa als delictes de rebel·lió i sedició
decretats per la justícia militar. Sens dubte estava fet per a traure de les
presons als objectors, alliberaren un total de 220.
A finals d’any uns activistes valencians feren un viatge a Saragossa per assistir a una reunió del
MOC, en el camí de tornada els detingueren
i els condemnaren a un arrest domiciliari.
1978
Dos objectors organitzaren un servici substitutori al barri de Natzaret, de València.
El MOC obrí seu al carrer de
Blanqueries i la llibreria Agredolç, intentaren
muntar un taller i una tenda d’artesania, a més d’un pis comunal.
Es va organitzar la Federació de
Grups Pacifistes i Objectors del País Valencià i feren una assemblea el mes
d’octubre.
1979
José Monzó, Francisco García i Roque Senent organitzaren una PSS al barri del Crist d’Aldaia, amb un servei d’alfabetització i a una llar de gent gran.
El 28 de març enviaren una carta al Capità
General en la que s’inculpaven de no anar a la Mili.
El mes de setembre els objectors organitzaren una altra Assemblea de País, destacà el lideratge de Rafa Rodrigo i Robert Cotanda.
1980
Els antimilitaristes es van reorganitzar sota les sigles MOC València. El mes de maig feren una concentració davant de Capitania per a demanar la llibertat dels objectors empresonats a Bilbao i repartiren fulls informatius davant el Govern Militar, la policia detingué vint-i-tres activistes.
1981
El MOC València continuava amb la PSS al barri del Crist. Encetaren protestes silencioses, organitzaren campanyes antimilitaristes contra les joguines sexistes i bèl·liques, per l’objecció fiscal i pel dret d’objecció sobrevinguda, quan es decidia objectar i ja estaven fent la mili.
El 26 de desembre el govern promulgà dues lleis, una ordinària que regulava l’Objecció de Consciència (LOC) i una altra orgànica que establia les penes pels incompliments. Els que no volgueren fer ni la mili ni la Prestació Social Substitutòria (PSS) no tenien més opció que la rebel·lia o la deserció. La PSS tenia una duració d’entre 18 i 24 mesos. L'objecció es podia demanar abans i després de la incorporació al servei militar, el MOC anuncià que no acataria eixa llei.
Des de 1977 s’havien declarat 14.000 Objectors,
el 60% eren Testimonis de Jehovà i
la resta Objectors de Consciència. Fins
a la publicació de la LOC no havien
empresonat a cap objector.
1986
Eixe any i l’anterior s’havien centrat els esforços dels pacifistes davant del referèndum de l’OTAN.
El MOC formà part de la Coordinadora Pacifista de l’Horta.
 |
| Adhesiu de l’Arxiu de la Transició |
A València els partits de l’esquerra
revolucionària formaren la Coordinadora
Mili KK, principalment amb membres de Jove
Germania, que era fruit de la unió de les joventuts del Moviment Comunista del País Valencià (MCPV)
i amb les de la Lliga Comunista
Revolucionaria (LCR).
Un grup d’advocats acabats de graduar formaren l’Associació per l’Objecció de Consciència (APOC) per ajudar a tramitar la prestació substitutòria, tot i que
segons el MOC, va ser més per obrir-se un nínxol de treball que per
qüestions ideològiques.
Aquest any a València organitzaren l’assemblea estatal per coordinar l’estratègia de la insubmissió a la Llei d’Objecció de Consciència.
1988
Va entrar en vigor el reglament de la Prestació Social Substitutòria (PSS) i molts objectors desobeïren la LOC, uns altres acceptaren complir la prestació. Els que es van declarar Insubmisos ho feren per aconseguir la derogació del Servei Militar Obligatori.
Eixe any hi havia quatre insubmisos valencians, Quico Rico de Bocairent,
Gandia, Benissa i Muro del Comtat,
altres 24 optaren per fer la PSS. Aquest mateix any s’incorporaren les primeres
dones a l’exèrcit espanyol.
1989
Aquest any hi hagué 13.130 sol·licituds d’adhesió a l’Objecció de Consciència. Mentre naixia l’estratègia de la Insubmissió amb els pacifistes que no estaven d’acord en fer cap PSS. El mes de febrer cinquanta-set joves es van declarar insubmisos al Servei Militar Obligatori.
El mes d’abril cridaren els primers objectors a fer la PSS. El mes de novembre
condemnaren als primers insubmisos a tretze mesos de presó, foren Carlos Hinojosa i a Josep Maria Moragriega.
Per a donar suport als insubmisos aparegueren col·lectius locals com el MOC Gandia, el KAA –Kol·lectiu Autònom Antimilitarista o Alternativa Antimilitarista-MOC València.
L’1 de desembre el govern decretà una amnistia encoberta que afectà 21.490 Objectors reconeguts abans de gener de
1988.
1990
Començà camí el Col·lectiu Antimilitarista de l’Alacantí format, entre altres, per membres del grup de suport a l’insubmís Plácido Ferrándiz. Eixe any es presentaren 27.389 adhesions a l’Objecció de Consciència.
El mes d’agost esclatava la guerra
del Golf amb la invasió de Kuwait per
part d’Iràq. Espanya envià tropes, els reclutes de marina Antonio Escalada i Manuel
Blázquez que estaven destinats a les fragates que anaven a la guerra, van
desertar. L’any següent Amnistia
Internacional els va reconéixer com a presos de consciència, però hagueren
de complir condemna fins a 1996.
1991
Començava la Guerra d’Eslovènia que va obrir els conflictes que acabaren amb Iugoslàvia.
Es va fer el primer juí als insubmisos
a la PSS, els condemnaren a dos
anys, quatre mesos i un dia. Fins aquest any sols s’havien realitzat tretze consells
de guerra per insubmissió, quan hi havia més de 1.200 declarats en tot l’estat.
Per a fer la PSS es van presentar un
total de 28.051 Objectors.
1992
Aquest any va dictar 107 sentències per insubmissió. A Vicente Sánchez Ortells el condemnaren a dos anys, quatre mesos i un dia, a Gonçal Sebastià a vuit mesos, a José Miguel Llorens a quatre mesos i un dia. Davant el mateix “delicte” les penes eren molt dispars en funció de la sensibilitat del jutge. Al 65% dels processats els condemnaren a la pena mínima d’un any, també hi hagué algunes absolucions.
El MOC encetà el “Deixeu-nos en pau”, un programa a Ràdio Klara.
Es va formar el Kolectiu Autònom
Antimilitarista i Maulets.
Es va crear el MOC-Elx com grup
de suport a un insubmís, els primers membres eren cristians de base i després
s’afegiren llibertaris i comunistes.
L’escalada de la Guerra dels Balcans
i centra bona part de les mobilitzacions dels col·lectius de pacifistes i
d’objectors i es van multiplicar les sol·licituds d’Objecció a 42.454.
1993
Continuaven les sentències per insubmissió, a Ferran Feliu de Maulets el condemnaren a quatre mesos, a Castelló jutjaren a Antonio Roig. També creixien les adhesions a l’Objecció, es declararen un total de 68.209, tot mentre hi havia 58 insubmisos empresonats.
1994
Els Objectors que no volien fer la Prestació Social Substitutòria (PSS) es convertiren en un problema molt greu per al govern.
A Santi Almiñana (Alzira, 1975) el
condemnaren a sis mesos de presó, va patir un procés judicial en el qual també acusaren
tres professors seus d’inducció.
A Sergi Piquer de Rafelbunyol el condemnaren a dos anys,
quatre mesos i un dia.
Aquest any hi hagué el màxim de sol·licituds d’Objecció, un total de 77.121, mentre pujaven els insubmisos empresonats a 188.
Es va formar el Col·lectiu
Antimilitarista de l’Alacantí (Cala-MOC) per donar suport a Joan Guilabert, insubmís d’Ontinyent.
Aquest any ja funcionava el col·lectiu MOC
Petrer-Elda i publicaven el butlletí “La
vaca mocosa”. Estava encapçalat per activistes com Ramon Carratalà o l’il·licità David
Campos i Rovira, que fou el més jove en declarar-se insubmís, amb sols
setze anys.
També estava actiu el Comité CIJA
i MOC a Elx, així com una Plataforma
per la insubmissió d’Alacant.
1995
Jutjaren Ramón Sanjuán Minguez de Villena. Aquest any es presentaren 72.832 Objectors i restaven 303 insubmisos empresonats.
Per a intentar frenar el volum d’objeccions i el problema social dels insubmisos,
el govern aprovà el nou Codi Penal. Contemplava
per als que no acceptaven la PSS penes d’inhabilitació absoluta que anaven dels
10 als 14 anys, així com multes de fins a 35 milions de pessetes. Aquest càstig
desmesurat es va conéixer com “la mort
civil”.
 |
| Publicació del MOC de Petrer Elda |
1996
La pressió dels antimilitaristes augmentà, bona part dels insubmisos no es presentaven a complir les penes, aquest any es va produir el màxim de presos Insubmisos, un total de 348. Sols els primers nou mesos s’havien declarat 71.485 Objectors.
Jutjaren i tancaren a la presó de Picassent
a Tomás Serra, del Col·lectiu Antimilitarista Sueca i Comarca
(CASC), li acompanyava Santiago
Almiñana Sáez (Alzira, 1965). A Txontas
el condemnaren a vuit anys d’inhabilitació. Jutjaren a Fernando Davó, d’Asp tot
i que no hagué d'entrar en presó.
1997
Aquest trist any tinguérem els primers insubmisos màrtits. Enrique Mur Zubillaga va morir a la presó de Torrero, Saragossa, quan sols li quedava per complir un mes. Segons l'autòpsia fou per ingestió d'arsènic. En començar a sentir-se mal avisaren al carceller, però no va fer res per avisar un metge i quan arribà l’assistència era massa tard. Unai Salanueva amb vint-i-dos anys, es va suïcidar abans d’entrar a presó. En una manifestació de suport a un objector empresonat, a Topas, Salamanca, atropellaren mortalment a la jove Virginia.
A València hi havia tres
insubmisos empresonats a Picassent: Guillem Menxeta, Jesús Cisneros i Tomàs Serra.
1998
Els tribunals jutjaren a Marcelo Expósito i desertà Óscar Cervera.
1999
Segons dades estatals hi havia 3.908 Objectors fent la PSS, d’ells 1.171 a Alacant, 383 a Castelló i 2.354 a València.
S’organitzà un gran concert de suport a l’Objecció amb la participació de Lluís Llach i Grande (Girona, 1948) i Luis Eduardo Aute (Manila, 1943-2020) que aconseguí una bona recaptació, però els intermediaris van “perdre” gran part dels diners.
Es va fundar el Col·lectiu Antimilitarista Tortuga amb els activistes supervivents del MOC d’Elx, de Cala-MOC Alacant i del Grup de Suport a Plácido Ferrándiz. Participaren en la Xarxa Estatal Alternativa Antimilitarista-MOC.
2000
El govern del PP anuncià que en desembre de 2001 entrarien els últims joves a fer la mili. En eixe moment hi havia dos valencians empresonats. El darrer sorteig de la mili el feren el mes d'octubre de 2000 i afectà 80.000 reclutes de desset anys.
2001
El 31 de desembre es llicenciaren els darrers soldats de reemplaçament quan encara hi havia insubmisos i desertors empresonats, un d’ells valencià.
2002
El mes de gener el govern va anul·lar les inhabilitacions amb les quals havien castigat als Insubmisos, es va fer una Amnistia per als 4000 encausats i als vint Sobrevinguts que encara restaven empresonats a les casernes.
El MOC València es va reconvertir
en Alternativa Antimilitarista MOC.
A partir d’eixe moment es dedicaren a denunciar les bases militars de l’OTAN com la de Bétera, l’Objecció Fiscal,
realitzaren campanyes en contra de les guerres i participaren del Moviment del 15M.
Entrà en vigor la llei que suprimia el servei
militar obligatori. Tal volta aquesta ha sigut la millor victòria dels pacifistes, ecologistes i naturalistes valencians en setanta
anys.
Després de trenta-un anys finalitzava la llarga lluita de molts joves
contra el Servei Militar Obligatori que
costà la mort de tres joves. Des de 1989 i fins a l'abolició de la mili passaren per la presó 1.670
joves insubmisos. Alguns patiren
pallisses, molts hagueren de pagar copioses multes, molts més hagueren de
sofrir penes d'inhabilitació, però finalment ho aconseguiren. Moltes gràcies!
2003
Tot i la fi de la mili molts col·lectius pacifistes continuaren lluitant contra les armes i els exèrcits. Des d’aquest any s’organitzen marxes a la Serra d'Aitana per sol·licitar la desmilitarització de la seua caserna i recuperar aquest cim simbòlic per al poble.
Els Col·lectius MOC d’Elx i de València, el Grup Tortuga d’Elx, a més d’activistes històrics com Santi Almiñana, Josep Francesc Blai Duart (Almussafes, 1965), Francesc Garcia Barberà, Pasqual Pastor i Gordero (Tavernes de la Valldigna, 1946), Carlos Pérez Barranco, Rafael Rodrigo Navarro, Pablo San José en representació Josep Tarrassó Pellicer (Vilallonga, 1951) i José Antonio Tomás Bailón (Logroño, 1954), cediren la documentació que conservaven del Moviment d’Objecció de Consciència per ampliar l’Arxiu Històric de Gandia amb una secció dedicada a l’antimilitarisme.
Fonts:
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada