 |
| Collage RMiB |
El període de mobilitzacions més intenses del Moviment Antinuclear Valencià començà en 1976 i durà fins a 1982, moment en el qual acabaren les obres de construcció de la Central Nuclear de Cofrents. De les diferents famílies de l’Ecologisme, els Antinuclears foren els més coordinats, actius i polititzats, tot i que no tingueren molta continuïtat en el temps.
Aquest any uns cinquanta grups antinuclears decidiren agrupar-se i formar la Coordinadora de Grups Ecologistes i Antinuclears del País Valencià. Els col·lectius que la formaren foren; la Coordinadora Antinuclear i Ecologista d’Alzira; el Grup Margarida; el Grup Ecologista de Vinaròs; la Colla Ecologista de la Plana; el Col·lectiu Ecologista de la Safor; el Grup Ecologista Llibertari (GEL) i el Grup Ecològic d'Elx.
Gràcies a la seua coordinació aconseguiren ajuntar a més
de 10.000 manifestants a València el mes de març, fins aleshores eixes xifres sols les aconseguien els
sindicats o els partits polítics tradicionals. El mes de maig convocaren una
altra a la qual assistiren 6.000 manifestants. Mentrestant organitzaren altres
concentracions nombroses a Gandia, Alzira i Alcoi. El Moviment
Antinuclear al País Valencià es va convertir en una
força capaç de mobilitzar la nova esquerra alternativa i un dels eslògans que
tingué més èxit fou "Nuclears merda, volem la terra verda!".
Les reivindicacions ecologistes impulsaren l’aparició de grups a molts cantons del territori. El mes d’abril es va constituir l’Assemblea Ecològica de la Marina Alta, estava formada per grups com l’Associació Cultural l’Ocell d’Ondara, el Consell de Premis de Cultura Popular de la Marina Alta, l’Ateneu Cultural de Xàbia, el Grup Ecològic Denier que després s’anomenà Grup Ecologista Montgó, l’Associació de Veïns de l’Ocaive de Pedreguer i l’Ateneu Cultural de Dénia.
Es va desfer l’Associació Espanyola per a l’Ordenació del Medi Ambient (AEORMA) per enfrontaments personals a l’hora de controlar el grup. L’advocat Carlos Carrasco-Muñoz de Vera (Segovia, 1939) que era el secretari general des de la seua fundació va ser acusat de prioritzar interessos personals i en una assemblea acordaren el seu cesse, però ell es va negar a anar-se'n, això provocà l'abandó de l'associació per part dels principals membres.
 |
| Ricard Colom |
Castelló, la Colla Ecologista i Ricard Colom
Els activistes de les comarques del nord sempre han sigut singulars, han tingut el seu propi ritme i els seus temps, sovint els ha ignorat la resta del país, però ells tampoc han volgut cap tutela aliena. Una bona mostra la trobem amb l’infreqüent cas, per la seua coherència al llarg del temps, protagonitzat per l’ecologista Ricard Joan Colom-Ortiz.
Començà militant en grups trotskistes com l’Organització
d’Esquerra Comunista (OIC), després intentà refundar el POUM. Durant
quatre anys acompanyà i va aprendre amb el mestre Joan Francesc Mira i
Casterà (València, 1939). Es va
declarar Objector de Consciència, el detingueren tres voltes i
acabà deportat a Ceuta per a fer la mili. Aquest
esperit inquiet aprofità l’exili a la plaça africana per a llegir revistes com Ajoblanco o El
Viejo Topo, l’ajudaren en la seua evolució
del Marxisme cap a l’Ecologisme.
En tornar a casa Ricard
s’ajuntà amb els joves més inquiets de la Plana, com Javier
Rambla, Vicent Pitarch i amb els membres del reduït grup d’Acció
Comunista. Tots junts fundaren la Colla Ecologista de la
Plana, era el mes de setembre d’aquest any. Formaren un col·lectiu molt
actiu, al qual es van sumar les germanes Lleó i Maribel
Bort. La llavor d’activisme ecològic arrelà, va créixer de pressa i donà
fruits que estengueren l’ecologia. Aparegueren colles ecologistes a
Onda, Vila-real, Almassora, El Grau, Borriana i la
Vall, aleshores la matriu de la
Plana abandonà el cognom comarcal i passà a anomenar-se simplement la Colla
Ecologista de Castelló.
La Colla centrà els seus esforços
inicials en la lluita Antinuclear, però quan la revista Valencia
Semanal alçà la veu d’alarma sobre els exercicis de tir que feien els exèrcits espanyols i nord-americans a les illes
Columbretes, tota l’esquerra del país es va mobilitzar. Aparegueren
pasquins i adhesius amb eslògans com: “Les Columbretes són nostres i les
volem lliures”. Els ecologistes i naturalistes demanaren aturar els
bombardejos i que declararen les illes com a Parc Nacional. Els socialistes que
controlaven el Consell es van oposar
a la protecció, tiraren la pilota avant per guanyar temps, al·legant que amb un
parc nacional els valencians perdríem competències en passar la gestió a
l’estat.
A Castelló es
feren concentracions de fins a 200 activistes demanant la fi de les agressions militars.
Les forces eren tan desiguals que els ecologistes sols podien aspirar igualar
el nombre d’antiavalots que els vigilaven estretament mentre es concentraven.
Tal volta fora de la Plana aquestes
concentracions semblen reduïdes, però provocaren que el mes de febrer el ple de
l’ajuntament acordarà per unanimitat alçar una protesta formal a l’estat, en la
qual destacaven els singulars valors naturals que atresoraven els illots i
demanaven aturar els bombardejos.
En un intent de contrarestar
als ecologistes l’exercit espanyol creà un grup ecologista “fantasma”:
l’Asociación para el estudio y conservación ecológica de las Columbretes.
Als mitjans de comunicació sense cap vergonya afirmaren que la millor defensa
de les illes era llançar-les bombes perquè evitaven la presència de pescadors i
el fondeig d’estiuejants.
Les protestes tingueren èxit i calaren en l’ànim de la població, les pressions aconseguiren aturar els exercicis de tir i deu anys després es declarava el Parc Natural de les illes Columbretes. La Colla Ecologista de Castelló es va integrar a la junta rectora del parc.
 |
| Publicació de Valencia Semanal denunciant els bombardejos de Columbretes, Arxiu RMiB |
En un intent de contrarestar als ecologistes l’exercit creà un grup ecologista “fantasma” l’Asociación para el estudio y conservación ecológica de las Columbretes. Als mitjans de comunicació sense vergonya afirmaren que la millor defensa de les illes era llançar-les bombes perquè evitaven la presència de pescadors i el fondeig d’estiuejants. Les protestes tingueren èxit, primer aturaren els exercicis militar i deu anys després es va declarar el Parc Natural de les illes Columbretes, la Colla Ecologista de Castelló es va integrar a la junta rectora del parc.
 |
| Illes Columbretes, Arxiu RMiB |
Una altra de les campanyes que encapçalaren fou la defensa del poc que quedava del Pinar de Castelló, un bosc al costat de la platja que era públic des de 1365. Era un lloc d’esplai fins que, als anys cinquanta, aterrà a Castelló l’empresari madrileny Ángel Pérez de Leza. Venia amb una llarga llista de contactes en la “corte de Madrid” i encisà a tota la cúpula franquista de la capital de la Plana. Impulsà la creació de la marca turística “Costa de Flor del Taronger” que després esdevindria en la “Costa del Azahar”, amb la qual havien de començar a participar del desenvolupament turístic de l'època.
 |
| La Pineda de Castelló en 1881 |
En 1960 Pérez de Leza aconseguí que l'ajuntament privatitzarà el Pinar que tenia una superfície de 200 hectàrees. Li adjudicaren una bona part al preu d'un quinzet el pam, tot un regal de 0,25 cèntims de pesseta. El mateix Leza dissenyà un camp de golf de nou clots damunt de 21,5 hectàrees, al voltant del qual alçà habitatges unifamiliars de luxe.
Del bosc on anaven els veïns a córrer la mona o a descansar del sol de la platja en estiu, sols quedà un trosset de pineda de 13,5 hectàrees com a jardí públic. Per a rematar la desfeta de l’espoli, en 1968 enderrocaren les típiques casetes de bany de fusta que gastaven els veïns, per a començar la urbanització de la primera línia de la platja. Eixe era el progrés del franquisme, vendre els béns comunals per enriquir uns pocs i empobrir més a la ciutadania. Anys després, en temps de democràcia, polítics de tots els colors demostraren que havien aprés la lliçó i continuaren enriquint a les elits mitjançant la venda d’empreses i propietat públiques.
 |
| Adhesiu d'EIC publicat a historiesdecastello.com |
Per si no tenien prou els veïns del Grau
de Castelló amb la pèrdua del Pinar,
a finals dels anys seixanta instal·laren una fàbrica d’adobs d’Unión de
Explosivos Río Tinto (ERT), del grup Fertiveria. Aquesta
indústria l’havien rebutjat els veïns de Barakaldo per contaminant,
però al Grau l’alçaren
a menys de 2 quilòmetres dels habitatges. Els seus fumerals provocaven que quan
els veïns estenien la roba als balcons se la trobaren groga. Sovint havien
de tancar les finestres per a mitigar la insuportable olor a sofre. Després de
moltes protestes i anys de reivindicacions, gràcies a organitzar l’Associació
de Veïns el Far, aconseguiren el seu tancament, al principi de la
dècada dels anys noranta.
 |
| En verd clar el poc que quedà com a jardí públic de la Pineda, en 2021 |
La Colla Ecologista publicà un butlletí i mantingueren un espai setmanal a Ràdio Castelló, de la Cadena SER, anomenat Molí la Font. El conduïa el mateix Colom, tal volta fora el primer programa radiofònic ecologista al País Valencià. Els diumenges muntaven paradetes amb informació, venien llibres alternatius, plantes aromàtiques, medicines naturals i adhesius davant mateix de l’ajuntament de Castelló.
 |
| Fertiberia a Castelló, 1968 |
Protagonitzaren tantes reivindicacions ciutadanes que assoliren molt protagonisme dins de l'esquerra i es decidiren, junt amb les associacions de veïns, a formar una plataforma electoral, Esquerra Independent de Castelló. Es van presentar a les municipals de 1979 i resultaren la tercera força més votada, tragueren dos regidors, Vicent Pitarch i Almela (Vila-real, 1942) i Pep Mata. El filòleg Pitarch impulsà per primera volta l'ensenyament del Valencià a les escoles.
 |
| Innocentada irònica anunciant el trasllat d'ERT al centre mateix de Castelló |
Després del colp d’estat de 1981 dimitiren Pitarch i Mata, els substituïren el primer regidor ecologista, Ricard Colom i Mingo Llorenç. Els socialistes que controlaven l’alcaldia li donaren a Colom la gestió del Medi Ambient, però sense dotar-lo de cap pressupost. Les relacions no trigaren a calfar-se i el remat de la privatització del Pinar fou el detonant del trencament definitiu entre ells. El desgast de ser comparses del PSOE i els posteriors enfrontaments convenientment manipulats pels mitjans de comunicació fidels al poder, provocaren que no tornaren a eixir en les següents eleccions. La Colla es desenganyà de la política i en 1984 se centraren en les campanyes pacifistes en contra de l’OTAN.
 |
| Esquerra Independent de Castelló |
Entre els èxits més assenyalats de la Colla Ecologista, destaca la querella judicial contra ENDESA per la contaminació amb pluja àcida dels boscos de Castelló, que provocava central tèrmica d’Andorra.
Al llarg dels anys alguns dels membres més assenyalats d’aquest grup foren Isabel Queral, Ramon Prades, José Vicente Ortiz, Manolo Roda i Reme, Jordi Tàrrega, Alfonso del Val i Carlos Fernández. Carles Arnal Ibàñez (Vila-real, 1957) els mantingué en contacte amb els ecologistes d’AVIAT del Cap i Casal. Passat el temps es van federar amb Ecologistes en Acció i després de tants anys al peu del canó, encara hui continuen treballant pel medi ambient.
 |
| El nord de la Pineda en 1957 |
NATURALISTES
El mes de juliol es va fer
una trobada d’ecologistes i naturalistes a Daimiel,
en la qual participaren les principals organitzacions estatals. L’Associació d’Estudi, Protecció i Defensa
de la Naturalesa (AEPDEN) que
pretenia reunir i coordinar tots els grups estatals durant 1977 no havia fet quasi res, perquè els catalans de la Lliga per a la Defensa del Patrimoni
Natural (DEPANA) encarregats de conduir
la secretaria, no van rebre les quotes econòmiques que devien aportar la resta
dels grups. Vist que la fórmula no havia funcionat, vint-i-nou grups decidiren
desfer AEPDEN i fundar una federació,
la Coordinadora per a la Defensa de les
Aus i el seu Hàbitat (CODA).
El sociòleg murcià Pedro Costa Morata (Águilas, 1947) assistent
a Daimiel, va afirmar que Josep Vicent Marqués i González (València,
1943-2008) fou el protagonista intel·lectual de la trobada perquè: “Ell a soles, d'una tirada, va redactar la
Proposta de Daimiel, era un recull de dotze postulats que discutiren
apassionadament els assistents i aprovaren amb molt pocs canvis”. El
manifest que acordaren començava així: «Entenem
per ecologisme un moviment socioeconòmic basat en la idea d'harmonia de l'espècie
humana amb el seu mitjà, que lluita per una vida lúdica, creativa, igualitària,
pluralista i lliure d'explotació i basada en la comunicació i la cooperació
entre les persones». Eixe text li va servir de base per a escriure el
llibre “Ecologia i lluita de classes”
(Editorial ZYX, 1980).
 |
| Josep Vicent Marques |
 |
| Joaquín Araujo |
Els naturalistes que
assoliren el lideratge de la CODA
foren Joaquín Araujo Ponciano (Madrid,
1947), l’exiliat hongarés Imre de
Borowicseny i Fernando Hiraldo Cano
(Almeria, 1947). Els objectius de la
CODA eren impulsar la
conservació de la natura, així com representar als naturalistes als congressos
i institucions internacionals, com al Consell Internacional per a la Protecció
dels Ocells (ICBP) i al Grup de
Treball de Societats Europees de Protecció d'Ocells (WEBS). Acordaren adherir
la CODA a la Federació Internacional d'Amics de la Terra (FAT). L’ICBP es va constituir en 1922 per treballar
per a la protecció de les aus arreu el món. El seu primer president fou el
conservacionista el nord-americà Thomas
Gilbert Pearson (Tuscola, 1873–1943).
La CODA demanà a l’Institut de
Conservació de la Naturalesa (ICONA) la implantació del carnet de caçador,
la modificació de la llei d’Espècies
Protegides que declararà per defecte que totes estaven protegides, que cada
exercici s’haguera d’especificar les que es podrien caçar. Instaren la
prohibició dels verins per a controlar les poblacions d’animals salvatges o la
necessitat d’implantar una llicència per estudiar i fotografiar la fauna
amenaçada. Una de les primeres accions concretes que mamprengueren va ser una
campanya per protegir les grues (Grus
grus) hivernants a la península
Ibèrica.
PACIFISTES
El
mes d’abril estaven empresonats per negar-se a fer el servei militar: Francisco
Méndez Alvarez, que estava tancat a la presó militar d’Illetes, a Palma;
Pedro Zubiarre al penal de Burgos; Rafael Montenegro Vila
al penal de Carranza, al Ferrol; i José Amador Barrios a Vigo.
CRÒNICA DE 1978
 |
| Consell amb el rei. |
L'11 de març el Consell de Ministres va concedir la preautonomia al País Valencià, el mes següent es constituïa el Consell en una cerimònia al Monestir del Puig. El presidia el socialista Josep Lluís Albinyana i Olmos (València, 1943), li acompanyaren tres membres més del Partit Socialista del País Valencià (PSPV), quatre de la Unió de Centre Democràtic (UCD), un del Partit Socialista Popular (PSP), un d'Alianza Popular (AP), un del Partit Comunista d’Espanya (PCE) i un independent. El govern a Madrid controlat per l’UCD designà una comissió mixta de transferències de l'administració central al consell que encomanà a Manuel Broseta Pont (Banyeres de Mariola, 1932-1992).
Amb els socialistes nacionalistes al capdavant, els primers decrets del Consell oficialitzaren la Senyera quadribarrada amb l'escut del Consell i la denominació de País Valencià per al nostre territori. Impulsaren una campanya perquè els ajuntaments valencians aprovaren acords plenaris exigint un Estatut d'Autonomia per la via ràpida de l’article 151 de la Constitució. Sorprenentment aconseguiren un suport del 90% de les corporacions locals de tot el país, els desitjos d’autogovern eren generalitzats.
La ferma i unànime voluntat
del poble valencià d'assolir una autonomia com la de bascos i catalans va
sorprendre Madrid. Si els quedaven dubtes, s’esborraren després de la
gran manifestació del 9 d'octubre de 1977, en la qual participaren 600.000
valencians demanant l’Estatut. El centralisme postfranquista tingué molta por
del “separatisme” i reaccionà amb rapidesa, els ferms defensors de la unitat d'Espanya
en tenien prou amb
l'autonomia de catalans i bascos, devien revertir la victòria en les urnes de
les esquerres nacionalistes a casa nostra, i alhora evitar un estatut ple per als
valencians.
La Batalla de València!
 |
| Emilio Attard |
Per a evitar la consolidació del nacionalisme valencià el més fàcil era dividir a la ciutadania, per això la dreta centralista planejà una acurada campanya que sembrà de violència els carrers, amb actes terroristes contra els principals símbols del nacionalisme valencià. Comptaven amb els diners il·limitats de l’estat per a comprar voluntats i per pagar als braços executors. El principal objectiu era desestabilitzar el País Valencià perquè no assolira un autogovern ple.
Sols podem sospitar quins foren
els responsables d'aquesta fosca part de la nostra història. Els fets evidents
són que la subdirectora de Las Provincias, María Consuelo Reyna
Doménech (València, 1944), sobtadament abandonà la seua etapa ecologista
en defensa del Saler i del llit del Túria per a començar a
treballar colze a colze amb el "pare" de la Constitució: Emilio
Attard Alonso (València, 1915-1997). Des d’un primer moment comptaren amb
el suport incondicional del vicepresident del govern, Fernando Abril
Martorell (València, 1936-1998), que garantia el suport de les forces de
seguretat i de la judicatura.
Attard degué ser el
principal cap estratega que decidí l’estratègia de la Batalla de València
i del naixement del blaverisme. Tot i que anys
després es va declarar sorprés a la volta que molt crític respecte de
l’evolució de la Batalla de València, de l’Estatut i
dels seus protagonistes.
Respecte del secessionisme
lingüístic digué: “L’Estatut d’Autonomia valencià va
entrar en via morta perquè la dreta van caure en la favà del debat dels
accents. Això, però elevat al cub, determinà una confrontació estúpida que, de
poc, ens deixa sense estatut."
No
mostrà molta consideració per la vàlua dels caps polítics de l’UCD i del PSOE: "L’Estatut el
van fer quatre ignorants a Benicàssim, dels meus i dels
altres. Fernando Abril, per un costat, i Lerma, per
l’altre, de dret no sabien ni xufa.”
Afirmà que ell inventà el terme de Comunitat
Valenciana per a poder desembossar les negociacions a l’hora de
redactar l’estatut d’autonomia: "En el problema dels
símbols no ens havia d’haver acollonit. La imbecil·litat de Comunitat
Valenciana és meua."
 |
| L'UCD defensant el blaverisme, Arxiu RMiB |
El primer acte consistí a dissenyar una acurada campanya per a dividir als valencians i aconseguir afonar el nacionalisme i els desitjos d’autonomia valencians, tot mentre intentaven aconseguir que la Unió de Centre Democràtic (CDS) fora la primera força política al País Valencià. Després formaren un equip de confiança, fitxaren a l’advocat Manuel Broseta Pont (Banyeres de Mariola, 1932-1992) i l’ajudaren a entrar a Unió de Centre Democràtic (UCD).
Des de les columnes d’opinió
de Las Provincias, Reyna
s’encarregava
de la difusió de les consignes que encisaren a molts valencians, gràcies a l’ús
d’un llenguatge senzill, directe i clar, dirigit a les classes populars
valencianes, amb el qual aconseguí mobilitzar-los enfront dels teòrics greuges
dels catalanistes. Tot mentre amagava la gravetat de les accions terroristes i
de les agressions de la dreta i per contra engrandia les malifetes del
catalanisme. Amb el seu diari ajudà a variar el rumb de la Transició
Valenciana i el triomf de les tesis
centralistes dretanes.
El segon acte consistí a impulsar l’aparició d’una dreta regionalista, fou la Unió Regional Valenciana (URV) que fundaren aquest mateix any el darrer alcalde franquista de València, Miguel Ramon Izquierdo (València, 1919-2007) i Ignacio Carrau Leonarte (València, 1923-2015). Foren la ferramenta perfecta per a enlluernar i mobilitzar a molts ciutadans que sense gens d’interés previ per la seua història o la cultura tradicionals, s’identificaven amb una valenciania regionalista, molt sovint manifestada exclusivament en llengua castellana.
La justificació
intel·lectual que empraren per a combatre als nacionalistes d’esquerres era tan
senzilla com falsa, va ser una de les primeres mostres d’un populisme de manual.
Van convéncer a molts que els catalans volien controlar l’antic Regne
de València, imposant una llengua catalana i una senyera quadribarrada
alienes, que sols amagaven el desig d’aconseguir independitzar-se d’Espanya i formar uns Països Catalans per a sotmetre als
valencians.
Amb l’excusa de defensar la
identitat valenciana aconseguiren el suport de molts nouvinguts, una bona part
eren immigrants que havien fugit de zones rurals empobrides de Castella, Andalusia, Múrcia i Aragó. No tenien cap coneixença de les
arrels valencianes llevat del pintoresc món fester, però no dubtaren en convertir-se
en furiosos defensors del seu nou corralet, de la unitat d’Espanya i la llengua de Cervantes.
 |
| Adhesiu defensant l'ús del Valencià. Arxiu RMiB |
El braç armat estigué a càrrec del Grup d’Acció Valencianista (GAV) i comptà amb el suport “militar” de Fuerza Nueva, per als actes més greus. El GAV l’havien fundat en 1977 l’escultor Rafael Orellano Iñigo (1925), Manolo Zarzo i Pasqual Martín-Villalba i Medina (València, 1943-2014), també hi participaren alguns membres de Lo Rat Penat. Uns altres dirigents d’aquesta organització de regionalistes ultradretans foren el jurista Juan Ferrando Badía (Foios, 1926-2007) i l’ultracatòlic dels Legionaris de Crist, Gustavo Villapalos Salas (Madrid, 1949).
Lo Rat Penat el fundaren en
1978 gràcies a la iniciativa de “Constantí
Llombart” Carmel Navarro i Llombart
(València, 1848-1893), Teodor Llorente Olivares (València, 1836-1911) i Fèlix Pizcueta i Gallel (València, 1837 - 1890) per a defendre la cultura i la llengua
valencianes, a la volta que per a impulsar una Renaixença del País Valencià.
Havien mantingut viva la nostra llengua i la cultura valencianes fins a 1976, hi
hagué unes eleccions que sembla ser foren irregulars, en guanyar el control
donaren un colp de rumb radical a l’associació, expulsaren a Manuel Sanchis i Guarner (València,
1911-1981) que era el candidat que va perdre, amb ell se n’anaren tots els
valencianistes que defensaven les tesis de Joan
Fuster i Ortells (Sueca, 1922-1992), Lo Rat Penat es va convertir la
ferramenta del secessionisme lingüístic respecte del català.
 |
| Còpia del Comunicat d’amenaça enviat als parlamentaris “catalanistes” en desembre 1978. Font www.antiblavers.org |
Començà el tercer acte de la
Batalla de València el mes d’abril quan
uns perdonavides del GAV i de Fuerza Nueva (FN) atacaren la Fira del Llibre. El mes de maig, amb la
col·laboració d’uns pinxos de la Unió
Regional Valenciana (URV) i d’Alianza Popular (AP), atacaren la seu de TVE
i poc després pintaren amenaces al portal de la casa
de Manuel Sanchis Guarner (València,
1911-1981). El mes de juliol uns despietats de FN i del GAV atacaren
als professors de l’Escola d’Estiu a
Campanar.
Aparegué un cor de personatges
pintorescs que envoltats amb el blau de la senyera realitzaren tota mena de
boicots que obtenien primeres planes als mitjans de comunicació. Una de les més
destacades va ser Paquita la
Rebentaplenaris, era una dona analfabeta nascuda a Toledo, sense ingressos coneguts que manipulada pel GAV anava als plens de l’ajuntament de València per boicotejar-los amb crits,
consignes virulentes i molta agressivitat.
 |
| Foto del col·lectiu «El Cameraman», exposició 9 d'octubre de 1977. Retrats d'una il·lusió. MUVIM. |
L’esquerra nacionalista convençuda d’estar en possessió de la raó i de tindre el suport del món de la cultura, menyspreà als regionalistes i als dretans, mentre perdia el suport de bona part del poble. Ells preferien dedicar-se a dividir-se en incomptables sigles partidistes versemblants, a barallar-se entre ells i a fer actes reivindicatius puerils, com va ser furtar un camió amb el qual intentaren amb cables d'arrossegament enderrocar l'estàtua de Franco, aquest sabotatge innocent obtingué primeres planes als diaris i informatius.
Els fonamentalistes blavers
obriren foc a les comarques del sud, el mes de juny a Novelda ficaren un explosiu del qual acusaren el delegat d’URV i membre del GAV, Miguel Navarro Salas,
més conegut pel malnom de “Toni Salas”.
També incendiaren la farmàcia d’un dirigent del Partit Socialista Popular (PSP) a Alacant.
 |
| Valencia Semanal, Arxiu RMiB |
El mes d’agost ficaren una bomba a la porta d’un pis al carrer Sorní de València, no està gens clar si fou o no, un artefacte simulat, com afirmà la policia. Al pis vivien joves periodistes d’investigació que publicaven a la revista Valencia Semanal, al portal es trobaren amb una pintada que deia “Cuidado, puerta 6, catalanistes!”.
 |
| Mural de Toni Espinar a Muro |
En octubre atemptaren contra Joan Fuster i Ortells (Sueca, 1922-1992), li col·locaren dues bombes a la porta de sa casa, una primera per atraure’l i una segona retardada per a caçar-lo, per ben poc fallaren, l'11 de setembre del 1981 li van fer un altre. Fuster fou el més odiat per la dreta espanyolista.
 |
| Arxiu RMiB |
El mes d’octubre mentre es feia l’Aplec del País Valencià a la plaça de bous del cap i cassal, esclatà un artefacte als lavabos, per ben poc no matà ningú. Poc després llançaren còctels Molotov contra la llibreria Tres i Quatre.
 |
| Article de Valencia Semanal sobre l'Aplec de 1978 a la plaça de bous, Arxiu RMiB |
El governador civil de València, Manuel Pérez Olea (Madrid, 1934-2014) afirmà en premsa, sense cap mostra de pudor, que la policia coneixia el nom i cognom dels responsables dels atemptats, però es justificava afirmant que de no agafar-los in fraganti, no podia fer res. El mateix va fer el seu successor a partir del 5 de juny, José María Fernández del Río (Cármenes, 1938), la policia no investigà cap atemptat del blaverisme ni de la ultradreta.
El 26 de novembre la guerra del blaverisme tornà a esguitar fora de la capital. Esclatà una bomba als banys del cinema Goya d'Alcoi mentre projectaven la pel·lícula “La portentosa vida del Pare Vicent”, del director Carles Mira i Franco (València, 1947-1993). Aquesta pel·lícula alçà l’odi més violent del blaverisme en considerar-la sacrílega, per fer una caricatura humorística d’una de les figueres més volgudes pels creients valencians, Sant Vicent Ferrer. L'Arquebisbat de València demostrà el seu integrisme religiós exigint la retirada de la cinta dels cines, qualificant-la d’insult al poble valencià i promoguen la censura.
 |
| Foto de Paco Grau, cine Goya d’Alcoi, publicada en tipografialamoderna.com |
El 26 de novembre la guerra del blaverisme tornà a esguitar fora de la capital. Esclatà una bomba als banys del cinema Goya d'Alcoi mentre projectaven la pel·lícula “La portentosa vida del Pare Vicent”, del director Carles Mira i Franco (València, 1947-1993). Aquesta pel·lícula alçà l’odi més violent del blaverisme en considerar-la sacrílega, per fer una caricatura humorística d’una de les figueres més volgudes pels creients valencians, Sant Vicent Ferrer. L'Arquebisbat de València demostrà el seu integrisme religiós exigint la retirada de la cinta dels cines, qualificant-la d’insult al poble valencià i promoguen la censura.
 |
| Projecte inicial i gràcies a la mobilització ecologista i ciutadana, la realitat! |
El mateix
mes a Madrid, la Comissió Central d'Urbanisme aprovà
que el vell llit del riu Túria fora un espai verd, descartant la
construcció d’autovies dins. Sols es reservaren l’ús com a zona portuària del
darrer tram del llit, entre el pont de les Drassanes i
la mar. Hui el Jardí del Túria és el jardí
urbà més gran d'Europa, amb una extensió de nou quilòmetres que abasta
més de cent hectàrees al centre la ciutat.
 |
| Mural de Toni Espinar a Muro |
El 5 de desembre, després d'una manifestació conjunta d'AP, el GAV i FN, un jove dugué un paquet a casa de l’escriptor Manuel Sanchis i Guarner (València, 1911 -1981). Dins hi havia tres cartutxos de mig quilo de pólvora premsada amb metralla que estaven embolicats amb paper d'una marca de torrons, semblava ser un innocent obsequi nadalenc. Per sort quan l’obrien van vorer uns cables, no arribà a esclatar i avisaren a la policia. Molt afectat pel constant assetjament que patia, cansat i envellit va morir en 1981. De camí al cementeri la comitiva fúnebre es va creuar amb pintades recents que deien “Sanchis Guarner, per fi has caigut”.
Una pista sobre l’origen dels responsables del terrorisme blaver fou que ni la policia ni els jutges, ni fiscals buscaren mai als culpables dels atemptats, no aparegué cap! Els millors intel·lectuals i polítics valencians no valien res per a la jove democràcia espanyola de la Transició. Després de molts anys encara hi ha moltes preguntes esperant resposta, cal traure a la llum com funcionà el terrorisme d’Estat a casa nostra. Hem d’esbrinar quins foren els responsables que atacaren amb puny de ferro i doblegaren una altra volta als valencians.
 |
| Arxiu RMiB |
Mentrestant continuaven amb la venda del miratge de la Transició, ens convertíem en model de com passar d’una dictadura a una democràcia occidental, de mode pacífic. En realitat sols canviaven les formes, continuaven manant els de sempre.
El 6 de desembre es va fer
el Referèndum per aprovar la Constitució Espanyola,
es preguntava: «Aprova el Projecte de Constitució?». Al País Valencià
amb un 74,1% de participació, guanyà el SI
amb el 88,8% dels vots, el NO obtingué
el 7%, mentre que un 3,4% foren vots blancs i els vots es quedaren en 0,7%.
 |
| Collage RMiB |
Encara faltaven uns anys perquè acabarà la Batalla de València, però en acabar l'any ja estava prou bé encarrilada per als poders centralistes i els seus peons regionalistes. Ara sabem que acabaren guanyant-la els mateixos que des de l'estiu de 1939 havien controlat el poder polític, policial i judicial, amb la inestimable ajuda dels joves advocats socialistes andalusos que primer aconseguiren el control d'un desaparegut PSOE durant la dictadura i de seguida esborraren al PSPV i l'autonomia valenciana. Als valencians ens furtaren el dret a ser poble, no fórem ni País ni Regne, ens rebaixaren a Comunitat del Levante Español, una altra volta es repetia el mal d’Almansa.
Mentrestant la nostra casa es
cremava perquè es van declarar un total de 570 incendis. Els que afectaren a més
de 55 hectàrees es repartiren de la següent forma: 4 en Alacant, 10
a Castelló i 15 València. La superfície total que
es va perdre fou superior a les 75.000 hectàrees. A la Plana Baixa hi hagué un gran incendi forestal que cremà més
4.000 hectàrees, afectant els termes de Salzadella,
d'Alcalà de Xivert, Santa Magdalena de Polpís i les Coves de Vinromà, els danys es valoraren en 150 milions de
pessetes.
 |
| Arxiu RMiB |
Al port de València fondejaren tres portaavions nord-americans, l’U.S.S. Amèrica, l’U.S.S. Forrestal i el J.F. Kennedy que pertanyien a la VI Flota, entre els tres vaixells sumaven més 15.000 homes de tripulació. Hi hagué fortes protestes de pacifistes que foren reprimides amb contundència, per a no ofendre als poderosos “aliats”.
L’exèrcit espanyol signà la cessió del tossal del Benacantil a l'ajuntament d’Alacant, a canvi de l'antiga refineria La Britànica situada en la Pedrera, al costat de l’Albufereta. Aquesta esdevingué propietat municipal després que en 1966 CAMPSA la tancara per anar-se’n al moll de ponent del port.
 |
| Publicació de 1978, editada per Acció Cultural PV, Arxiu RMiB |
Tot i que s’havia creat en 1971, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) no es va legalitzar fins aquest any. El seu objectiu és la promoció de la nostra llengua i cultura. Entre altres, els impulsors foren Joan Fuster i Ortells (Sueca 1922-1992), Manuel Sanchis Guarner (València, 1911-1981), Andreu Alfaro i Hernández (València, 1929), Eliseu Climent i Corberà (Llombai, 1940) i Joan Francesc Mira i Casterà (València, 1939).
CRÒNICA ESTATAL I INTERNACIONAL
 |
| Collage RMiB |
En 1978 la població mundial de la nostra espècie era de 4300 milions i els espais naturals que ens quedaven, ocupaven el 55% de la superfície terrestre. Llavors teníem una concentració de CO₂ en l'atmosfera de 335 ppm, abans de la Revolució industrial era de 280 ppm, per tant, havia pujat un 19,64%.
El
28 de març es va produir l'accident nuclear de Three Mile Island, prop
de Harrisburg, a l'estat nord-americà de Pennsilvània. Una fuita
en el circuit de refrigeració del nucli del reactor seguit d’unes mesures
correctores errònies per part dels tècnics provocaren la fusió de les tres
quartes parts del nucli. En un principi tot quedà restringit al reactor, però
una bombolla d’hidrogen va fer pensar als controladors que podria esclatar, per
això decidiren alliberar part dels gasos del reactor per a baixar la pressió.
Les conseqüències es van amagar convenientment entre millers de fulls
d’informes. Sols hi ha certesa que hagueren d’evacuar dones encinta i xiquets
d’un radi de 8 km, a més que es gastaren 1.000 milions de dòlars en les tasques
de descontaminació dels voltants de la central.
El mes de febrer va obrir la primera experiència d’educació ambiental a l’estat, va ser l’Escola de Natura Can Lleonart, a Fogars de Montclús, al Montseny. Els promotors foren Jaume Antoni Terradas i Serra (Barcelona, 1943) un ecòleg que en 1973 va assistir al primer congrés d’educació ambiental a Stckolm (Tbilisi); la biòloga Marina Mir pionera en l’adaptació didàctica del medi ambient mitjançant itineraris; Martí Boada i Juncà (Sant Celoni, 1949) ecòleg, geògraf i naturalista que ha publicat més d’una quarantena de llibres i ha encapçalat expedicions científiques arreu del món; la mestra Maribel Marín; el director del Zoo de Barcelona i impulsor del parc del Montseny, Antoni Jonch i Cuspinera (Granollers, 1916 - 1992); amb suport de la Diputació de Barcelona.
 |
| Nuclear de Lemóniz |
El 17 de març l’organització armada basca ETA, entrava de ple en la lluita antinuclear, col·locaren una bomba a la central de Lemóniz (Biscaia), que causà la mort de dos operaris i deixà catorze treballadors ferits.
El transport per carretera de mercaderies perilloses es va cobrar un fatídic peatge. L'11 de juliol esclatà un camió cisterna carregat amb propilé liquat, just al costat del Càmping dels Alfacs, al terme municipal d'Alcanar (Montsià). Moriren 126 persones i 200 més resultaren cremades, en graus diferents. A conseqüència de la complicada evolució dels més afectats acabaren traspassant entre 215 i 243 ciutadans, la majoria eren turistes europeus. En eixe moment les cisternes per al transport per carretera no tenien vàlvules de seguretat, que permeteren alliberar pressió, a més eixe dipòsit no estava dissenyat per a transportar substàncies inflamables i estava carregat molt per damunt de la seua capacitat.
El mes d'agost el Rainbow Warrior, el vaixell de GREENPEACE, s’enfrontà al balener espanyol Carrumeiro, prop de Finisterre. Amb una llanxa unflable es posaven davant de les balenes per evitar el llançament del canó d'arpons. Durant la temporada 1973/74 els baleners espanyols hi havien caçat 224 balenes, com que l’estat no pertanyia al Comissariat Internacional per a les Balenes (IWC), no controlaven la quantitat ni les espècies capturades.
 |
| Foto del bloc: elpescador56.blogspot.com |
El 31 de desembre el gran petrolier grec, l'Andros Pàtria, que anava carregat amb 208.000 tones de petroli pesat iranià, patí un fort colp de mar per culpa d'una forta tempesta que li provocà una clivella de 15 metres a l'altura del tanc núm. 3, una explosió i un incendi. Açò succeïa a 30 milles de les illes Sisargues, a la Corunya. S'estima que vessà 47.000 tones que afectaren les costes gallegues, a conseqüències de l'explosió moriren 34 dels 37 membres de la tripulació.
 |
| Amoco Cadiz |
El 16 de març el petrolier Amoco Cadiz, carregat amb 234.000 tones de petroli, es va partir a conseqüència d’una forta tempesta, enfront de les costes franceses de Bretanya. El vessament de cru provocà la mort de 20.000 aus marines i afectà 6.400 tones d'ostres, causà la pèrdua de 1.000 llocs de treball pesquers, a més d’enfonsar l’important turisme de la zona.
El 5 de novembre el moviment antinuclear austríac aconseguia la paralització del programa nuclear del seu país mitjançant la celebració d’un referèndum.
 |
| Publicació del diari El País |
Eixe mateix mes de novembre es reunien a la cafeteria Galaxia de Madrid el general de la Guàrdia Civil Antonio Tejero Molina (Alhaurín el Grande, 1932), els comandants Ricardo Sáez de Ynestrillas (Madrid, 1935-1986), Manuel Vidal i Joaquín Rodríguez Solano així com el capità José Luis Alemán. Tejero els proposà un pla que hi havia dissenyat en una estada a Xàtiva, en 1977. Pretenien donar un colp d’estat abans de la celebració del Referèndum per a ratificar la Constitució Espanyola. El 17 de novembre volien anar al palau de la Moncloa i segrestar al president Adolfo Suárez González (Cebreros, 1932-2014). Per sort Vidal va denunciar el pla i l’endemà detingueren als conspiradors, tot i que ben prompte els deixaren lliures.
El 4 de desembre es va desfer la Brigada
Políticosocial que s’havia encarregat de combatre als grups democràtics
mitjançant tortures, eren coneguts popularment com “la Secreta”, l’havien creada en 1941. A València tingueren seu al carrer Samaniego i a la Gran Via de
Ferran el Catòlic. Aprofitaren l’experiència “democràtica” del seu director Roberto Conesa Escudero (Madrid, 1917-1994)
per a dirigir la nova Brigada Nacional
Antiterrorista. En 1976 Manuel Fraga
havia anomenat a Conesa com a cap superior de policia de
València.
 |
| Collage RMiB |
Espinosa Pardo un espia del Franquisme i de la
Transiciò
L’espia José Luís Espinosa Pardo (San Javier, 1926-2016) treballà per al
Servei Central de Documentació (SECED) que
fou el departament creat per Carrero
Blanco per encarregar-se de l’espionatge entre 1972 i 1977. Sota els Àlies “Gustavo”, “Alfredo”, “Juan Sánchez”
o “Alberto Torremocha Ramírez” col·laborà
amb la policia nacional i va ser un dels més destacats confidents del comissari
Roberto Conesa Escudero (Madrid,
1917-1994), cap de la Brigada
Polític Social.
Per no haver
de fer el Servei Militar en 1944 va
fugir a Algèria on treballa de fuster.
Va militar i combatre amb el Front
d’Alliberament Nacional, que encapçalà la lluita contra la colonització
francesa que va aconseguir la independència en 1962.
Milità en el PSOE i fou guardaespatlles del diputat
i ministre socialista de la República,
Julio Álvarez del Vayo i Olloqui
(Villaviciosa d’Odón, 1891-1975) que vivia a l'exili. En 1971 l'acompanyà
en una reunió a la casa parisenca d'Arthur
Asher Miller (Nova York, 1915-2005) on residia temporalment Vayo. Allí fundaren el Front Revolucionari Antifeixista i Patriota
(FRAP), fruit de la conjunció de membres més extremistes de la Unió Socialista Espanyola i del Partit Comunista Espanyol Marxista
Leninista (PCE-ML).
Va ser un dels
3.586 militants que participaren en el Congrés del PSOE a Suresnes, en 1974.
Significà la derrota dels socialistes tradicionals i la pujada d’un desconegut
advocat sevillà, Felipe Gonzàlez Márquez
(Sevilla, 1942). Eixe mateix any Espinosa aconseguí ser Secretari
General de la UGT de Múrcia fins a 1978.
Espinosa gràcies a la seua
estada a Algèria era íntim d’Antonio de León Cubillo Ferreira (San
Cristóbal de La Laguna, 1930-2012), líder del Moviment d’Autodeterminació i Independència de l’Arxipèlag Canari
(MPAIAC). Conesa li ordenà desfer-se de l’independentista canari i el mes
d’abril de 1978, Espinosa ordenà a José Luis Cortés Rodríguez i a Juan Antonio Alfonso González (Antic
militant del FRAP) el seu
assassinat. Apunyalaren greument a Cubillo,
però pogué sobreviure. En eixe moment el ministre d’Interior era Rodolfo Martín Villa (Santa María del
Páramo, 1934).
Aprofitant la seua militància en el FRAP s’infiltrà als GRAPO. En 1976 quan segrestaren al president del Consell d'Estat, Antonio María d'Oriol Urquijo (Guecho, 1913-1996), el Ministeri d’Interior va haver de repescar a Conesa que el tenien destinat a València. Rumors extraoficials afirmen que hagué de recórrer a Espinosa per a resoldre el segrest, mitjançant la coneguda com a “Operación Valencia”. Anys després, en 1985, les seues informacions foren molt importants per aconseguir la desarticulació dels caps del grup.
Fonts i Bibliografia:
Espinosa Pardo:
LOPEZ MENGUAL,
PACO. (2022) “Espinosa Pardo. Historia de un confidente”. LA FEA BURGUESIA
EDICIONES.
ALBEROLA, M. (1991). “Emilio Attard: «La imbecil·litat de Comunitat
Valenciana és meua»”. Núm. 282 El Temps.
https://www.eltemps.cat/article/15398/la-imbecillitat-de-comunitat-valenciana-es-meua
Diputació de Barcelona (2018) “40 anys. Escola de Natura Can Lleonart i
d’educació ambiental al Montseny (1978-2018)”.
Insubmisos
empresonats. Revista Bicicleta, núm 5, pp 46.
https://www.ecologistasenaccion.org/publicaciones/revista/no-5/
PUBLICACIONS
L’Editorial Marín va publicar el col·leccionable “Cuadernos de Campo. Dr. Félix Rodríguez de la Fuente” coordinat per Joaquín Araujo, sens dubte va ser una de les publicacions que més va impactar als joves naturalistes d’eixa dècada.
Va aparéixer el primer número de la revista “INTEGRAL, salud y vida natural” dirigida per Santiago Giol Mitjans.
L’editorial Moll publicà “Els Aucells de les Balears” de Joan Mayol i Serra (Palma, 1954).
Es publicà el llibre d'en Vicenç Fisas i Armengol (Barcelona, 1952): "Centrales Nucleares: Imperialismo Tecnológico y Proliferación Nuclear".
Jordi Sabater Pi (Barcelona,
1922- 2009) va ser un primatòleg
i etòleg que es dedicà a l’estudi de camp en la natura, entre 1940 i
1969 estigué treballant amb ells en Guinea Equatorial. Des d’un primer
moment va poder comparar les cultures dels animals i dels indígenes que
compartien territori amb ells, sense perdre de vista la resta de la
biodiversitat que els envoltaven. Va descobrir que els ximpanzés
utilitzaven ferramentes, aquesta va ser una troballa radical per a l’etnocentrisme
imperant. El va fer públic en un article molt influent a la revista Nature.
Amb les seues descobertes publicà el llibre “El chimpancé y los orígenes de la cultura” (1978) Editorial
Anthropos, Barcelona. En l’àmbit popular, aquest important investigador i naturalista,
és més conegut perquè en 1966 va trobar un goril·la albí, Floquet de Neu, que
acabà la vida, tancat tristament al zoo de Barcelona.
Música i pel·lícula recomanades:
Un dels primers èxits de la música ecologista fou "Este Madrid" de Leño.
 |
| La bomba neutrónica |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada