Passa al contingut principal

Any 1978

 



ECOLOGISTES

El període de mobilitzacions més intenses del Moviment Antinuclear Valencià començà en 1976 i durà fins a 1982, moment en el qual acabaren les obres de construcció de la Central Nuclear de Cofrents. Aquest any uns cinquanta grups antinuclears decidiren agrupar-se i formar la Coordinadora de Grups Ecologistes i Antinuclears del País Valencià.

De les diferents famílies de l’Ecologisme, els Antinuclears foren els més coordinats, actius i polititzats, tot i que no tingueren molta continuïtat en el temps. Els col·lectius que formaren part d’aquesta confederació forenla Coordinadora Antinuclear i Ecologista d’Alzira; el Grup Margarida; Grup Ecologista de Vinaròs; la Colla Ecologista de la Plana; el Col·lectiu Ecologista de la Safor; el Grup Ecologista Llibertari (GEL) i el Grup Ecològic d'Elx.



Gràcies a la coordinació aconseguiren ajuntar a més de 10.000 manifestants a València el mes de març, fins aleshores eixes xifres sols les aconseguien sindicats o partits polítics tradicionals. Al mes de maig convocaren una altra a la qual assistiren 6.000 manifestants. Mentrestant es feren altres concentracions nombroses a Gandia, Alzira Alcoi. El Moviment Antinuclear al País Valencià es convertia en una força mobilitzadora de la nova esquerra alternativa. A totes elles l’eslògan que tingué més èxit fou "Nuclears merda, volem la terra verda!". 

El mes d’abril, es va constituir l’Assemblea Ecològica de la Marina Alta composta per grups com l’Associació Cultural l’Ocell d’Ondara, el Consell de Premis de Cultura Popular de la Marina Alta, l’Ateneu Cultural de Xàbia, el Grup Ecològic Denier que després s’anomenà Grup Ecologista Montgó, l’Associació de Veïns de l’Ocaive de Pedreguer i l’Ateneu Cultural de Dénia.


Ricard Colom

 

La Colla Ecologista, Castelló i Ricard Colom

Castelló sempre ha sigut un cas singular, ha tingut el seu propi ritme i el seu temps, sovint els hi ha ignorat la resta del país i ells tampoc han volgut tuteles alienes. Una prova la trobem amb l’infreqüent cas, per la seua coherència al llarg del temps, protagonitzat per l’ecologista Ricard Joan Colom-Ortiz. Començà militant en grups trotskistes com l’Organització d’Esquerra Comunista (OIC), després intentà refundar el POUM. Durant quatre anys acompanyà i va aprendre amb el mestre Joan Francesc Mira i Casterà (València, 1939). Es va declarar Objector de Consciència, el detingueren tres voltes i acabà deportat a Ceuta per a fer la miliAquest esperit inquiet aprofità l’exili a Ceuta per llegir Ajoblanco El Viejo Topo i evolucionar del Marxisme cap a l’Ecologisme.




Ricard en tornar a casa s’ajuntà amb els joves més inquiets de la Plana, com Javier Rambla, Vicent Pitarch i amb els membres del reduït grup d’Acció Comunista. Tots junts fundaren la Colla Ecologista de la Plana, el mes de setembre d’aquest any. Formaren un grup molt actiu al que se sumaren les germanes Lleó Maribel Bort. La llavor de l’activisme ecològic arrelà, va créixer de pressa i donà fruits que estengueren l’ecologia. Aparegueren colles ecologistes a Onda, Vila-real, Almassora, El Grau, Borriana i la Vall, aleshores la matriu de la Plana abandonà el cognom comarcal i passà a anomenar-se simplement la Colla Ecologista de Castelló.

La Colla centrà els seus esforços inicials en la lluita Antinuclear, però quan la revista Valencia Semanal alçà la veu d’alarma sobre els exercicis de tir que feien els exèrcits espanyols i nord-americans a les illes Columbretes, tota l’esquerra del país es va mobilitzar. Aparegueren pasquins i adhesius amb eslògans com: “Les Columbretes són nostres i les volem lliures”. Els ecologistes i naturalistes demanaren aturar els bombardejos i que declararen les illes com a Parc Nacional. Els socialistes que controlaven el Consell es van oposar tirant la pilota avant per guanyar temps, al·legaren que amb un parc nacional els valencians perdríem competències en passar la gestió a l’estat.


Pin de la Colla Ecologista de Castelló

Castelló es feren concentracions de fins a 200 activistes demanant la fi de les agressions a les Columbretes. Les forces eren tan desiguals que els ecologistes sols podien aspirar igualar el nombre d’antiavalots que els vigilaven estretament mentre es concentraven. Tal volta fora de la Plana aquestes concentracions semblen reduïdes, però provocaren que el mes de febrer el ple de l’ajuntament acordarà per unanimitat alçar una protesta formal a l’estat, en la qual destacaven els singulars valors naturals que atresoraven els illots i demanaven aturar els bombardejos. 


Publicació de Valencia Semanal denunciant els bombardejos de Columbretes, Arxiu RMiB

En un intent de contrarestar als ecologistes l’exercit creà un grup ecologista “fantasma” l’Asociación para el estudio y conservación ecológica de las Columbretes. Als mitjans de comunicació sense vergonya afirmaren que la millor defensa de les illes era llançar-les bombes perquè evitaven la presència de pescadors i el fondeig d’estiuejants. Les protestes tingueren èxit, primer aturaren els exercicis militar i deu anys després es va declarar el Parc Natural de les illes Columbretes, la Colla Ecologista de Castelló es va integrar a la junta rectora del parc.


Illes Columbretes, Arxiu RMiB

Una altra de les campanyes que encapçalà la Colla fou la defensa del poc que quedava del Pinar de Castelló, un bosc al costat de la platja que era públic des de 1365. Als anys cinquanta aterrà a Castelló l’empresari madrileny Ángel Pérez de Leza. Venia amb una llarga llista de contactes en la corte de Madrid” i encisà a tota la cúpula franquista de la capital de la Plana. Impulsà la creació de la marca “Costa de Flor del Taronger” que després esdevindria en la marca “Costa del Azahar”, amb la qual devien participar del desenvolupament turístic de l'època.


La Pineda de Castelló en 1881

En 1960 Pérez de Leza aconseguí que l'ajuntament privatitzarà el Pinar que creixa sobre una superfície de 200 hectàrees. Li adjudicaren part del sòl al preu d'un quinzet el pam, tot un regal de 0,25 cèntims de pesseta. Ell mateix dissenyà un camp de golf de nou clots damunt de 21,5 hectàrees, al voltant del qual alçaren habitatges unifamiliars de luxe. Del bosc del poble on anaven els veïns a córrer la mona o a la platja en estiu, sols deixaren com a jardí públic, un trosset de pineda de 13,5 hectàrees. Per a rematar la desfeta de l’espoli, en 1968 enderrocaren les típiques casetes de bany de fusta que gastaven els veïns, per a començar la urbanització de la platja.


Adhesiu d'EIC publicat a historiesdecastello.com

Per si no tenien prou els veïns del Grau de Castelló amb la perdua del Pinar, a finals dels anys seixanta instal·laren una fàbrica d’adobs, d’Unión de Explosivos Río Tinto (ERT), del grup Fertiveria. Aquesta indústria l’havien rebutjat per contaminant els veïns de Barakaldo, però al Grau l’alçaren a menys de 2 quilòmetres dels habitatges. Quan els veïns estenien la roba als balcons se la trobaven groga, sovint havien de tancar les finestres per la insuportable olor a sofre. Després de moltes protestes i molts anys, gràcies a organitzar-se a l’Associació de Veïns el Far, aconseguiren tancar-la al principi de la dècada dels noranta. 


En verd clar el queda com a jardí públic de la Pineda, en 2021

La Colla Ecologista en l'àmbit comunicatiu publicaren un butlletí i mantingueren un espai setmanal a Ràdio Castelló de la Cadena SER, anomenat Molí la Font, que conduïa el mateix Colom, tal volta fou el primer programa radiofònic ecologista al País Valencià. Els diumenges muntaven paradetes amb informació, llibres alternatius, plantes aromàtiques, medicines naturals i adhesius davant de l’ajuntament de Castelló.


Fertiberia a Castelló, 1968

Encapçalant tantes reivindicacions assoliren protagonisme dins de l'esquerra alternativa i junt amb les associacions de veïns formaren una plataforma electoral, Esquerra Independent de Castelló, amb la qual es van presentar a les municipals de 1979. Foren la tercera força més votada i tragueren dos regidors, Vicent Pitarch i Almela (Vila-real, 1942) i Pep Mata. El filòleg Pitarch va impulsar per primera volta la introducció de l'ensenyament del Valencià a les escoles.


Innocentada irònica anunciant el trasllat d'ERT al centre mateix de Castelló

Després del colp d’estat de 1981 dimitiren Pitarch i Mata i els substituïren el primer regidor ecologista, Ricard Colom i Mingo Llorenç. Els socialistes que controlaven l’alcaldia li donaren a Colom la gestió del Medi Ambient, però sense dotar-lo de cap pressupost. Les relacions no trigaren a calfar-se i el remat de la privatització del Pinar fou el detonant del trencament definitiu entre ells. El desgast de ser comparses del PSOE i els posteriors enfrontaments provocaren que no tornaren a eixir en les següents eleccions. La Colla desenganyada de la política, en 1984 es va centrar en les campanyes pacifistes en contra de l’OTAN.


Esquerra Independent de Castelló

Entre altres èxits de la Colla Ecologista foren la querella judicial contra ENDESA per aturar la contaminació amb pluja àcida dels boscos de Castelló, que provocava central tèrmica d’Andorra. Al llarg dels anys alguns dels membres més assenyalats d’aquest grup foren Isabel Queral, Ramon Prades,  José Vicente Ortiz, Manolo Roda i Reme, Jordi Tàrrega, Alfonso del Val i Carlos FernándezCarles Arnal els mantingué en contacte amb els ecologistes d’AVIAT al Cap i Casal. Passat el temps es van federar amb Ecologistes en Acció i després de tants anys al peu del canó, encara hui continuen treballant pel medi ambient.


El nord de la Pineda en 1957

Referències: 

https://historiesdecastello.com/ara-que-tenim-25-anys/


CRÒNICA DE 1978


Consell amb el rei.


L'11 de març el Consell de Ministres va concedir la preautonomia al País Valencià, el mes següent es constituïa el Consell en una cerimònia al Monestir del Puig. El va presidir el socialista Josep Lluís Albinyana i Olmos (València, 1943), li acompanyaren tres membres més del Partit Socialista del País Valencià (PSPV), quatre de la Unió de Centre Democràtic (UCD), un del Partit Socialista Popular (PSP), un d'Alianza Popular (AP), un del Partit Comunista d’Espanya (PCE) i un independent. El govern a Madrid controlat per l’UCD designà una comissió mixta de transferències de l'administració central al consell que va encomanar a Manuel Broseta Pont (Banyeres de Mariola, 1932-1992).



Amb socialistes valencians nacionalistes al capdavant, els primers decrets del govern Preautonòmic oficialitzaren la Senyera quadribarrada amb l'escut del Consell i la denominació de País Valencià per al nostre territori. Impulsaren una campanya perquè els ajuntaments valencians s’aprovaren acords demanant l'Estatut d'Autonomia per la via ràpida del 151 i aconseguiren un sorprenent suport del 90% de les corporacions locals.

La ferma i unànime voluntat del poble valencià d'assolir l'autonomia va sorprendre Madrid, la prova més clara fou la gran manifestació del 9 d'octubre de 1977 en la qual participaren 600.000 valencians. El centralisme postfranquista reaccionà amb rapidesa, com era ferm defensor de la unitat d'Espanya en tenia prou amb l'autonomia de catalans i bascos, a més volien revertir la victòria en les urnes de les esquerres a casa nostra.

Els centralistes planejaren una campanya que sembrà de violència els carrers, reforçada amb actes terroristes contra els principals símbols del nacionalisme valencià. Comptaren amb diners il·limitats per a comprar voluntats i per pagar als braços executors. El principal objectiu fou desestabilitzar el País Valencià perquè no assolira l’autogovern ple.


Emilio Attard 

Sols podem sospitar quins foren els responsables d'aquesta fosca part de la nostra història. Els fets evidents són que la subdirectora de Las Provincias, María Consuelo Reyna Doménech (València, 1944) abandonà la seua etapa ecologista en defensa del Saler i del llit del Túria per a començar a treballar colze a colze amb el "pare" de la Constitució. Emilio Attard Alonso (València, 1915-1997) degué ser el principal cap estratega que decidí dividir als valencians gràcies al naixement del blaverisme. Des del primer moment comptaren amb el suport incondicional del vicepresident del govern, Fernando Abril Martorell (València, 1936-1998).

Reyna s’encarregà de la difusió de les consignes que encisaren a molts valencians, des de les seues columnes d’opinió, gràcies a l’ús d’un llenguatge senzill, directe i clar, dirigit a les classes populars valencianes. Amagà la gravetat de les accions terroristes i de les agressions de la lluita al carrer de la dreta mentre engrandia les amenaces del catalanisme i les tímides respostes de l’esquerra nacionalista. Amb el seu diari aconseguí variar el rumb de la Transició Valenciana i el triomf de les tesis centralistes. 


L'UCD defensant el blaverisme, Arxiu RMiB


Dissenyaren una acurada campanya per a dividir als valencians i aconseguir afonar el nacionalisme i els desitjos d’autonomia valencians, tot mentre intentaren aconseguir que la Unió de Centre Democràtic (CDS) fora la primera força política, per damunt de l’esquerra. Començava la Batalla de València!

El primer acte consistí formar un equip de confiança i fitxaren a l’advocat Manuel Broseta i l’ajudaren a entrar a Unió de Centre Democràtic (UCD). 



El segon acte fou impulsar l’aparició d’una dreta regionalista, la Unió Regional Valenciana (URV) que fundaren aquest any Miguel Ramon Izquierdo (València, 1919-2007) i Ignacio Carrau Leonarte (València, 1923-2015). La dreta regionalista fou la ferramenta per amagar-se darrere i mobilitzar a bona part de la població.

Les accions més violentes estigueren a càrrec del Grup d’Acció Valencianista (GAV) amb el suport “militar” de Fuerza Nueva en els actes més greus. El GAV l’havien fundat en 1977 l’escultor Rafael Orellano Iñigo (1925), Manolo Zarzo i Pasqual Martín-Villalba i Medina (València, 1943-2014), també hi participaren alguns membres de Lo Rat Penat i ciutadans sense afiliació política, però de clares tendències ultradretanes.

Una volta guanyanren la Batalla de València, Abril Martorell va premiar a Orellano amb un lloc d’eixida en les llistes de l’UCD a les llistes municipals de València. Uns altres dirigents d’aquesta organització de regionalistes ultradretans foren el jurista Juan Ferrando Badía (Foios, 1926-2007) i l’ultracatòlic dels Legionaris de Crist, Gustavo Villapalos Salas (Madrid, 1949)


Adhesiu defensant l'ús del Valencià. Arxiu RMiB


La justificació intel·lectual que empraren per a combatre als nacionalistes d’esquerres era tan senzilla com falsa, fou una de les primeres mostres d’un populisme de manual. Van convéncer a molts que els catalans volien controlar l’antic Regne de València, imposant la llengua catalana i la senyera quadribarrada, per aconseguir independitzar-se d’Espanya i formar els Països Catalans. Amb l’excusa de defensar la identitat valenciana i evitar una colonització catalana aconseguiren el suport de molts valencians, molts d’ells immigrants nouvinguts, que sense cap formació d’història o filologia es llançaren furiosos a defensar el seu corralet dels veïns del nord.


Còpia del Comunicat d’amenaça enviat als parlamentaris “catalanistes” en desembre 1978. Font www.antiblavers.org

Començà el tercer acte el mes d’abril quan uns perdonavides del GAV i de Fuerza Nueva (FN) atacaren la Fira del Llibre. El mes de maig, amb la col·laboració d’uns pinxos de la Unió Regional Valenciana (URV) i d’Alianza Popular (AP), atacaren la seu de TVE i poc després pintaren amenaces al portal de la casa de Manuel Sanchis Guarner (València, 1911-1981). El mes de juliol uns despietats de FN i del GAV atacaren als professors de l’Escola d’Estiu a Campanar.


Foto del col·lectiu «El Cameraman», exposició 9 d'octubre de 1977. Retrats d'una il·lusió. MUVIM.

Aparegué tot un cor personatges cridaners que envoltats del blau de la senya realitzaren tota mena d’actes de boicot. Un dels més destacats va ser Paquita la Rebentaplenaris, una dona analfabeta nascuda a Toledo, sense ingressos coneguts que manipulada pel GAV anà als plens de l’ajuntament de València per boicotejar-los amb virulència i molta agressivitat.

El mes de maig dos activistes d’esquerres furtaren un camió i intentaren enderrocar amb cables d'arrossegament l'estàtua de Franco, aquest sabotatge innocent obtingué primeres planes als diaris i informatius.

Els fonamentalistes blavers obriren foc a les comarques del sud, el mes de juny a Novelda feren un atac amb explosius del qual acusaren el delegat d’URV i membre del GAV, Miguel Navarro Salas, més conegut pel malnom de “Toni Salas”. També incendiaren la farmàcia d’un dirigent del Partit Socialista Popular (PSP) a Alacant.


Valencia Semanal, Arxiu RMiB


En agost ficaren una bomba a la porta d’un pis al carrer Sorní de València, no està clar si fos simulada, però això va afirmar la policia. Al pis vivien joves periodistes d’investigació que publicaven a Valencia Semanal, al portal es trobaren amb una pintada que deia “Cuidado, puerta 6, ¡catalanistes!”.


Mural de Toni Espinar a Muro

En octubre atemptaren contra Joan Fuster i Ortells (Sueca, 1922-1992), li col·locaren dues bombes a la porta de sa casa, una primera per atraure’l i una segona retardada per a caçar-lo, per ben poc fallaren, l'11 de setembre del 1981 va patir un altre.


Arxiu RMiB

El mes d’octubre, mentre es feia l’Aplec del País Valencià a la plaça de bous del cap i cassal, esclatà un artefacte als lavabos, per ben poc no matà ningú. Poc després llançaren còctels Molotov contra la llibreria Tres i Quatre.


Article de Valencia Semanal sobre l'Aplec de 1978 a la plaça de bous, Arxiu RMiB

El governador civil de  València, Manuel Pérez Olea (Madrid, 1934-2014) afirmà sense pudor que la policia coneixia el nom i cognom dels responsables dels atemptats, però es va justificar afirmant que de no agafar-los in fraganti, no podia fer res. El mateix feu el seu successor des del 5 de juny, José María Fernández del Río (Cármenes, 1938), la policia no investigà cap atemptat del blaverisme i la ultradreta.


Foto de Paco Grau, cine Goya d’Alcoi, publicada en tipografialamoderna.com

El 26 de novembre la guerra del blaverisme tornà a escamparse fora de la capital. Esclatà una bomba als banys del cinema Goya d'Alcoi mentre projectaven la pel·lícula “La portentosa vida del Pare Vicent”, del director Carles Mira i Franco (València, 1947-1993). Aquesta pel·lícula alçà l’odi del blaverisme en considerar-la sacrílega, per fer una caricatura humorística d’una de les figueres més volgudes pels creients valencians, Sant Vicent Ferrer. L'Arquebisbat de València demostrà el seu integrisme religiós exigint la retirada de la cinta dels cines, qualificant-la d’insult al poble valencià i promoguen la censura.


Projecte inicial i gràcies a la mobilització ecologista i ciutadana, la realitat!

El mes de novembre a Madrid, la Comissió Central d'Urbanisme, aprovà que el vell llit del riu Túria fora un espai verd, descartant instal·lar autovies dins. Sols van reservar l’ús com a zona portuària el darrer tram final del llit, entre el pont de les Drassanes i la mar. Hui el Jardí del Túria és el jardí urbà més gran d'Europa, té una extensió de nou quilòmetres i abasta més de cent hectàrees al centre la ciutat.


Mural de Toni Espinar a Muro

El cinc de desembre, després d'una manifestació conjunta d'AP, el GAV FN, un jove dugué un paquet a casa de l’escriptor Manuel Sanchis. Dins hi havia tres cartutxos de mig quilo de pólvora premsada amb metralla que estaven embolicats amb paper d'una marca de torrons, semblava ser un innocent obsequi nadalenc. Per sort quan estaven obrint-lo va vorer uns cables, no arribà a esclatar i avisaren a la policia. Molt afectat pel constant assetjament que continuà patint, cansat i envellit va morir en 1981. De camí al cementeri la comitiva fúnebre es va creuar amb pintades recents que deien “Sanchis Guarner, per fi has caigut”.



Una pista sobre l’origen dels responsables del terrorisme blaver fou que ni la policia ni els jutges, ni fiscals buscaren mai als culpables dels atemptats, no aparegué cap! Els millors intel·lectuals i polítics valencians no valien res per a la jove democràcia espanyola de la Transició. Després de molts anys encara hi ha moltes preguntes esperant resposta, cal traure a la llum com funcionà el terrorisme d’Estat, hem d’esbrinar quins foren els responsables que atacaren amb puny de ferro i doblegaren altra volta als valencians.


Arxiu RMiB

Mentrestant continuà el miratge de la Transició que aconseguí vendre al món el naixement pacífic i modèlic d’una democràcia on continuaren manant els de sempre. El 6 de desembre es va fer el Referèndum per aprovar la Constitució Espanyola, que preguntava: «Aprova el Projecte de Constitució?».

Al País Valencià  amb un 74,1% de participació, guanyà el SI amb el 88,8%, el NO obtingué el 7%, un 3,4% foren vots blancs, mentre que els vots nuls foren el 0,7%.  Després del SIla Constitució, el Consell insistí i demanà formalment l'autonomia per al País Valencià.



Encara faltaven uns anys perquè acabarà la Batalla de València, però en acabar l’any ja estava prou bé encarrilada. Acabaren guanyant-la els mateixos que des de 1939 havien controlat el poder polític, policial i judicial, amb la inestimable ajuda dels joves advocats socialistes andalusos que primer controlaren el PSOE i després s’encarregaren d’esborrar al PSPV i l’autonomia valenciana

Una volta van véncer, quan ja no els feren falta els partits regionalistes, els enfonsaren i després donaren càrrecs als principals líders regionalistes perquè marxaren dins del PP. Als valencians ens furtaren el dret a ser un poble, no fórem ni País ni Regne, ens rebaixaren a Comunitat del Levante Español,  una altra volta es repetia el mal d’Almansa.

A casa nostra es van declarar un total de 570 incendis. Els més grans que cremaren més 55 hectàrees es repartiren de la següent forma: 4 en Alacant, 10 a Castelló i 15 València. La superfície total que es van perdre fou superior a les 75.000 hectàrees.


Arxiu RMiB


Aquest any fondejaren al port de València tres portaavions nord-americans, l’U.S.S. Amèrical’U.S.S. Forrestal i el J.F. Kennedy. Pertanyien a la VI Flota Nord-americana i entre els tres vaixells sumaven més 15.000 homes de tripulació. Hi hagué protestes de pacifistes que foren reprimides amb contundència per a no ofendre als “aliats”.



L’exèrcit espanyol signà la cessió del tossal del Benacantil a l'ajuntament d’Alacant, a canvi d'antiga refineria La Britànica situada en la Pedrera, al costat de l’Albufereta. Aquesta esdevingué propietat municipal després que en 1966 CAMPSA la tancara per anar-se’n al moll de ponent, al port.


Publicació de 1978, editada per Acció Cultural PV, Arxiu RMiB

Tot i que s’havia creat en 1971, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) no es va legalitzar fins aquest any. El seu objectiu és la promoció de la nostra llengua i cultura. Entre altres, els impulsors foren Joan Fuster, Manuel Sanchis, Andreu Alfaro i Hernández (València, 1929), Eliseu Climent i Corberà (Llombai, 1940) i Joan Francesc Mira i Casterà (València, 1939).

 

CRÒNICA ESTATAL I INTERNACIONAL

 


El mes de juliol es va fer un congrés d’ecologistes i naturalistes a Daimiel, en el qual participaren les principals organitzacions estatals. Com l’Associació d’Estudi, Protecció i Defensa de la Naturalesa (AEPDEN) durant 1977 no havia avançat molt perquè els catalans de la Lliga per a la Defensa del Patrimoni Natural (DEPANA) encarregats de la secretaria el primer any no reberen les aportacions econòmiques de la resta de grups per organitzar la coordinació. En aquesta cimera vint-i-nou grups decidiren desfer AEPDEN i fundar la Federació Coordinadora per a la Defensa de les Aus i el seu Hàbitat (CODA).

El sociòleg murcià Pedro Costa Morata (Águilas, 1947), un dels assistents a Daimiel, va afirmar que Josep Vicent Marqués i González (València, 1943-2008) fou el protagonista intel·lectual de la trobada perquè: “Ell a soles, d'una tirada, va redactar la Proposta de Daimiel, era un recull de dotze postulats que discutiren apassionadament els assistents i aprovaren amb molt pocs canvis”. El manifest que acordaren començava així: «Entenem per ecologisme un moviment socioeconòmic basat en la idea d'harmonia de l'espècie humana amb el seu mitjà, que lluita per una vida lúdica, creativa, igualitària, pluralista i lliure d'explotació i basada en la comunicació i la cooperació entre les persones». Eixe text li va servir de base per a escriure el llibre “Ecologia i lluita de classes” (Editorial ZYX, 1980).


Josep Vicent Marques

En llegir el manifest queda molt evident la mà de Marqués, com a mostra al punt huité es diu textualment: “Nos oponemos a la opresión o marginación que la sociedad falocrática-patriarcal impone a quienes no responden a su concepto de varón normal”.


Joaquín Araujo

Els naturalistes que assoliren el lideratge de la CODA foren Joaquín Araujo Ponciano (Madrid, 1947), l’exiliat hongarés Imre de Borowicseny i Fernando Hiraldo Cano (Almería, 1947). Els objectius de la CODA foren coordinar i impulsar la conservació de la natura, així com representar als naturalistes als congressos i institucions internacionals, com al  Consell Internacional per a la Protecció dels Ocells (ICBP) i al Grup de Treball de Societats Europees de Protecció d'Ocells (WEBS). També decidiren adherir-se a la Federació Internacional d'Amics de la Terra (FAT).




L’ICBP es va constituir en 1922, el seu objectiu era treballar per a la protecció de les aus arreu el món. El seu primer president fou el conservacionista el nord-americà Thomas Gilbert Pearson (Tuscola, 1873–1943).


Demanaren a l’Institut de Conservació de la Naturalesa (ICONA) la implantació del carnet de caçador, la modificació de la llei d’Espècies Protegides per fer-ne una altra que declararà totes protegides i haguera d’especificar les que es podrien caçar. Instaren la prohibició dels verins per controlar les poblacions d’animals salvatges o la necessitat d’implantar una llicència per estudiar i fotografiar la fauna amenaçada. Una de les primeres accions concretes va ser una campanya per protegir les grues (Grus grus) hivernants a la península Ibèrica.

Aquest any se'n va desfer l’Associació Espanyola per a l’Ordenació del Medi Ambient (AEORMA) per enfrontaments personals a l’hora de controlar el grup. L’advocat Carlos Carrasco-Muñoz de Vera (Segovia, 1939) que era el secretari general des de la seua fundació va ser acusat de prioritzar interessos personals, en una assemblea el cessaren, però ell es va negar a anar-se'n, això provocà l'abandó de l'associació per part dels principals membres.


Nuclear de Lemóniz

El 17 de març l’organització armada basca ETA, entrava de ple en la lluita antinuclear, col·locaren una bomba a la central de Lemóniz (Biscaia), que causà la mort de dos operaris i deixà catorze treballadors ferits.



El transport per carretera de mercaderies perilloses es va cobrar un fatídic peatge. L'11 de juliol esclatà un camió cisterna de propilé liquat al costat del Càmping dels Alfacs, al terme municipal d'Alcanar (Montsià). Moriren 126 persones i 200 més resultaren cremades, en graus diferents. A conseqüència de la complicada evolució dels més afectats acabaren traspassant entre 215 i 243 ciutadans, la majoria eren turistes europeus. En eixe moment les cisternes per al transport per carretera no tenien vàlvules de seguretat, que permeteren alliberar pressió. Eixe dipòsit no estava dissenyat per a transportar substàncies inflamables i el carregaren molt per damunt de la seua capacitat.



El mes d'agost el Rainbow Warrior, el vaixell de GREENPEACE s’enfrontà al balener espanyol Carrumeiro, prop de Finisterre. Amb una llanxa unflable es posaven davant de les balenes per evitar el tir del canó d'arpons. Durant la temporada 1973/74 els baleners espanyols havien caçat 224 balenes, com que l’estat no pertanyia al Comissariat Internacional per a les Balenes (IWC), no es controlava la quantitat ni les espècies capturades.


Foto del bloc: elpescador56.blogspot.com

El 31 de desembre el gran petrolier grec, l'Andros Pàtria, que anava carregat amb 208.000 tones de petroli pesat iranià, patí un fort colp de mar per culpa d'una forta tempesta que li provocà una clivella de 15 metres a l'altura del tanc núm. 3, una explosió i un incendi. Açò succeïa a 30 milles de les illes Sisargues, a la Corunya. S'estima que vessà 47.000 tones que afectaren les costes gallegues, a conseqüències de l'explosió moriren 34 dels 37 membres de la tripulació.


Amoco Cadiz

El petrolier Amoco Cadiz amb 234.000 tones de petroli es va partir a conseqüència d’una forta tempesta enfront de les costes franceses de Bretanya, el 16 de març. El vessament de cru provocà la mort de 20.000 aus marines i afectà 6.400 tones d'ostres, causà la pèrdua de 1.000 llocs de treball pesquer, a més d’enfonsar l’important turisme de la zona.


El 5 de novembre de 1978, el moviment antinuclear austríac aconseguia la paralització del programa nuclear del seu país mitjançant la celebració d’un referèndum.


Publicació del diari El País


Eixe mateix mes de novembre es reunien a la cafeteria Galaxia de Madrid el general de la Guàrdia Civil Antonio Tejero Molina (Alhaurín el Grande, 1932), els comandants Ricardo Sáez de Ynestrillas (Madrid, 1935-1986)Manuel Vidal i Joaquín Rodríguez Solano així com el capità José Luis AlemánTejero els va proposar un pla que hi havia maquinat a Xàtiva en 1977. Pretenien donar un colp d’estat abans de la celebració del Referèndum per a ratificar la Constitució Espanyola. El 17 de novembre volien anar al palau de la Moncloa i segrestar al president Adolfo Suárez González (Cebreros, 1932-2014). Per sort Vidal va denunciar el pla i l’endemà detingueren als conspiradors.


PUBLICACIONS



L’Editorial Marín va publicar el col·leccionable “Cuadernos de Campo. Dr. Félix Rodríguez de la Fuente” coordinat per Joaquín Araujosens dubte va ser una de les publicacions que més va impactar als joves naturalistes d’eixa dècada. 



Va aparéixer el primer número de la revista “INTEGRAL, salud y vida natural” dirigida per Santiago Giol Mitjans




L’editorial Moll publicà “Els Aucells de les Balears” de Joan Mayol i Serra (Palma, 1954)




Es publicà el llibre d'en Vicenç Fisas i Armengol (Barcelona, 1952): "Centrales Nucleares: Imperialismo Tecnológico y Proliferación Nuclear".


Banda sonora recomanada: 






Un dels primers èxits de la música ecologista fou "Este Madrid" de Leño.



Comentaris