Passa al contingut principal

Any 1978

 


ECOLOGISTES

El període de mobilitzacions més intenses del Moviment Antinuclear Valencià començà en 1976 i durà fins a 1982, moment en el qual acabaren les obres de construcció de la Central Nuclear de Cofrents. De les diferents famílies de l’Ecologisme, els Antinuclears foren els més coordinats, actius i polititzats, tot i que no tingueren molta continuïtat en el temps.

Aquest any uns cinquanta grups antinuclears decidiren agrupar-se i formar la Coordinadora de Grups Ecologistes i Antinuclears del País Valencià. Els col·lectius que la formaren forenla Coordinadora Antinuclear i Ecologista d’Alzira; el Grup Margarida; el Grup Ecologista de Vinaròs; la Colla Ecologista de la Plana; el Col·lectiu Ecologista de la Safor; el Grup Ecologista Llibertari (GEL) i el Grup Ecològic d'Elx



Gràcies a la seua coordinació aconseguiren ajuntar a més de 10.000 manifestants a València el mes de març, fins aleshores eixes xifres sols les aconseguien els sindicats o els partits polítics tradicionals. El mes de maig convocaren una altra a la qual assistiren 6.000 manifestants. Mentrestant organitzaren altres concentracions nombroses a Gandia, Alzira Alcoi. El Moviment Antinuclear al País Valencià es va convertir en una força capaç de mobilitzar la nova esquerra alternativa i un dels eslògans que tingué més èxit fou "Nuclears merda, volem la terra verda!". 

Les reivindicacions ecologistes impulsaren l’aparició de grups a molts cantons del territori. El mes d’abril es va constituir l’Assemblea Ecològica de la Marina Alta, estava formada per grups com l’Associació Cultural l’Ocell d’Ondara, el Consell de Premis de Cultura Popular de la Marina Alta, l’Ateneu Cultural de Xàbia, el Grup Ecològic Denier que després s’anomenà Grup Ecologista Montgó, l’Associació de Veïns de l’Ocaive de Pedreguer i l’Ateneu Cultural de Dénia.

Es va desfer l’Associació Espanyola per a l’Ordenació del Medi Ambient (AEORMA) per enfrontaments personals a l’hora de controlar el grup. L’advocat Carlos Carrasco-Muñoz de Vera (Segovia, 1939) que era el secretari general des de la seua fundació va ser acusat de prioritzar interessos personals i en una assemblea acordaren el seu cesse, però ell es va negar a anar-se'n, això provocà l'abandó de l'associació per part dels principals membres.


Ricard Colom

 Castelló, la Colla Ecologista i Ricard Colom

Els activistes de les comarques del nord sempre han sigut singulars, han tingut el seu propi ritme i els seus temps, sovint els ha ignorat la resta del país, però ells tampoc han volgut cap tutela aliena. Una bona mostra la trobem amb l’infreqüent cas, per la seua coherència al llarg del temps, protagonitzat per l’ecologista Ricard Joan Colom-Ortiz. 

Començà militant en grups trotskistes com l’Organització d’Esquerra Comunista (OIC), després intentà refundar el POUM. Durant quatre anys acompanyà i va aprendre amb el mestre Joan Francesc Mira i Casterà (València, 1939). Es va declarar Objector de Consciència, el detingueren tres voltes i acabà deportat a Ceuta per a fer la miliAquest esperit inquiet aprofità l’exili a la plaça africana per a llegir revistes com Ajoblanco El Viejo Topo, l’ajudaren en la seua evolució del Marxisme cap a l’Ecologisme


En tornar a casa Ricard s’ajuntà amb els joves més inquiets de la Plana, com Javier Rambla, Vicent Pitarch i amb els membres del reduït grup d’Acció Comunista. Tots junts fundaren la Colla Ecologista de la Plana, era el mes de setembre d’aquest any. Formaren un col·lectiu molt actiu, al qual es van sumar les germanes Lleó Maribel Bort. La llavor d’activisme ecològic arrelà, va créixer de pressa i donà fruits que estengueren l’ecologia. Aparegueren colles ecologistes a Onda, Vila-real, Almassora, El Grau, Borriana i la Vall, aleshores la matriu de la Plana abandonà el cognom comarcal i passà a anomenar-se simplement la Colla Ecologista de Castelló.

La Colla centrà els seus esforços inicials en la lluita Antinuclear, però quan la revista Valencia Semanal alçà la veu d’alarma sobre els exercicis de tir que feien els exèrcits espanyols i nord-americans a les illes Columbretes, tota l’esquerra del país es va mobilitzar. Aparegueren pasquins i adhesius amb eslògans com: “Les Columbretes són nostres i les volem lliures”. Els ecologistes i naturalistes demanaren aturar els bombardejos i que declararen les illes com a Parc Nacional. Els socialistes que controlaven el Consell es van oposar a la protecció, tiraren la pilota avant per guanyar temps, al·legant que amb un parc nacional els valencians perdríem competències en passar la gestió a l’estat.




Castelló es feren concentracions de fins a 200 activistes demanant la fi de les agressions militars. Les forces eren tan desiguals que els ecologistes sols podien aspirar igualar el nombre d’antiavalots que els vigilaven estretament mentre es concentraven. Tal volta fora de la Plana aquestes concentracions semblen reduïdes, però provocaren que el mes de febrer el ple de l’ajuntament acordarà per unanimitat alçar una protesta formal a l’estat, en la qual destacaven els singulars valors naturals que atresoraven els illots i demanaven aturar els bombardejos. 

En un intent de contrarestar als ecologistes l’exercit espanyol creà un grup ecologista “fantasma”: l’Asociación para el estudio y conservación ecológica de las Columbretes. Als mitjans de comunicació sense cap vergonya afirmaren que la millor defensa de les illes era llançar-les bombes perquè evitaven la presència de pescadors i el fondeig d’estiuejants.

Les protestes tingueren èxit i calaren en l’ànim de la població, les pressions aconseguiren aturar els exercicis de tir i deu anys després es declarava el Parc Natural de les illes Columbretes. La Colla Ecologista de Castelló es va integrar a la junta rectora del parc. 

Publicació de Valencia Semanal denunciant els bombardejos de Columbretes, Arxiu RMiB

En un intent de contrarestar als ecologistes l’exercit creà un grup ecologista “fantasma” l’Asociación para el estudio y conservación ecológica de las Columbretes. Als mitjans de comunicació sense vergonya afirmaren que la millor defensa de les illes era llançar-les bombes perquè evitaven la presència de pescadors i el fondeig d’estiuejants. Les protestes tingueren èxit, primer aturaren els exercicis militar i deu anys després es va declarar el Parc Natural de les illes Columbretes, la Colla Ecologista de Castelló es va integrar a la junta rectora del parc.


Illes Columbretes, Arxiu RMiB

Una altra de les campanyes que encapçalaren fou la defensa del poc que quedava del Pinar de Castelló, un bosc al costat de la platja que era públic des de 1365. Era un lloc d’esplai fins que,  als anys cinquanta, aterrà a Castelló l’empresari madrileny Ángel Pérez de Leza. Venia amb una llarga llista de contactes en la corte de Madrid” i encisà a tota la cúpula franquista de la capital de la Plana. Impulsà la creació de la marca turística “Costa de Flor del Taronger” que després esdevindria en la “Costa del Azahar”, amb la qual havien de començar a participar del desenvolupament turístic de l'època. 


La Pineda de Castelló en 1881

En 1960 Pérez de Leza aconseguí que l'ajuntament privatitzarà el Pinar que tenia una superfície de 200 hectàrees. Li adjudicaren una bona part al preu d'un quinzet el pam, tot un regal de 0,25 cèntims de pesseta. El mateix Leza dissenyà un camp de golf de nou clots damunt de 21,5 hectàrees, al voltant del qual alçà habitatges unifamiliars de luxe.

Del bosc on anaven els veïns a córrer la mona o a descansar del sol de la platja en estiu, sols quedà un trosset de pineda de 13,5 hectàrees com a jardí públic. Per a rematar la desfeta de l’espoli, en 1968 enderrocaren les típiques casetes de bany de fusta que gastaven els veïns, per a començar la urbanització de la primera línia de la platja. Eixe era el progrés del franquisme, vendre els béns comunals per enriquir uns pocs i empobrir més a la ciutadania. Anys després, en temps de democràcia, polítics de tots els colors demostraren que havien aprés la lliçó i continuaren enriquint a les elits mitjançant la venda d’empreses i propietat públiques.


Adhesiu d'EIC publicat a historiesdecastello.com


Per si no tenien prou els veïns del Grau de Castelló amb la pèrdua del Pinar, a finals dels anys seixanta instal·laren una fàbrica d’adobs d’Unión de Explosivos Río Tinto (ERT), del grup Fertiveria. Aquesta indústria l’havien rebutjat els veïns de Barakaldo per contaminant, però al Grau l’alçaren a menys de 2 quilòmetres dels habitatges. Els seus fumerals provocaven que quan els veïns estenien la roba als balcons se la trobaren groga. Sovint havien de tancar les finestres per a mitigar la insuportable olor a sofre. Després de moltes protestes i anys de reivindicacions, gràcies a organitzar l’Associació de Veïns el Far, aconseguiren el seu tancament, al principi de la dècada dels anys noranta. 


En verd clar el poc que quedà com a jardí públic de la Pineda, en 2021

La Colla Ecologista  publicà un butlletí i mantingueren un espai setmanal a Ràdio Castelló, de la Cadena SER, anomenat Molí la Font. El conduïa el mateix Colom, tal volta fora el primer programa radiofònic ecologista al País Valencià. Els diumenges muntaven paradetes amb informació, venien llibres alternatius, plantes aromàtiques, medicines naturals i adhesius davant mateix de l’ajuntament de Castelló.


Fertiberia a Castelló, 1968

Protagonitzaren tantes reivindicacions ciutadanes que assoliren molt protagonisme dins de l'esquerra i es decidiren, junt amb les associacions de veïns, a formar una plataforma electoral, Esquerra Independent de Castelló. Es van presentar a les municipals de 1979 i resultaren la tercera força més votada, tragueren dos regidors, Vicent Pitarch i Almela (Vila-real, 1942) i Pep Mata. El filòleg Pitarch impulsà per primera volta l'ensenyament del Valencià a les escoles. 


Innocentada irònica anunciant el trasllat d'ERT al centre mateix de Castelló

Després del colp d’estat de 1981 dimitiren Pitarch i Mata, els substituïren el primer regidor ecologista, Ricard Colom i Mingo Llorenç. Els socialistes que controlaven l’alcaldia li donaren a Colom la gestió del Medi Ambient, però sense dotar-lo de cap pressupost. Les relacions no trigaren a calfar-se i el remat de la privatització del Pinar fou el detonant del trencament definitiu entre ells. El desgast de ser comparses del PSOE i els posteriors enfrontaments convenientment manipulats pels mitjans de comunicació fidels al poder, provocaren que no tornaren a eixir en les següents eleccions. La Colla es desenganyà de la política i en 1984 se  centraren en les campanyes pacifistes en contra de l’OTAN. 


Esquerra Independent de Castelló

Entre els èxits més assenyalats de la Colla Ecologista, destaca la querella judicial contra ENDESA per la contaminació amb pluja àcida dels boscos de Castelló, que provocava central tèrmica d’Andorra. 

Al llarg dels anys alguns dels membres més assenyalats d’aquest grup foren Isabel Queral, Ramon Prades,  José Vicente Ortiz, Manolo Roda i Reme, Jordi Tàrrega, Alfonso del Val i Carlos FernándezCarles Arnal Ibàñez (Vila-real, 1957) els mantingué en contacte amb els ecologistes d’AVIAT del Cap i Casal. Passat el temps es van federar amb Ecologistes en Acció i després de tants anys al peu del canó, encara hui continuen treballant pel medi ambient.


El nord de la Pineda en 1957


NATURALISTES

El mes de juliol es va fer una trobada d’ecologistes i naturalistes a Daimiel, en la qual participaren les principals organitzacions estatals. L’Associació d’Estudi, Protecció i Defensa de la Naturalesa (AEPDEN) que pretenia reunir i coordinar tots els grups estatals durant 1977 no havia fet quasi res, perquè els catalans de la Lliga per a la Defensa del Patrimoni Natural (DEPANA) encarregats de conduir la secretaria, no van rebre les quotes econòmiques que devien aportar la resta dels grups. Vist que la fórmula no havia funcionat, vint-i-nou grups decidiren desfer AEPDEN i fundar una federació, la Coordinadora per a la Defensa de les Aus i el seu Hàbitat (CODA).


El sociòleg murcià Pedro Costa Morata (Águilas, 1947) assistent a Daimiel, va afirmar que Josep Vicent Marqués i González (València, 1943-2008) fou el protagonista intel·lectual de la trobada perquè: “Ell a soles, d'una tirada, va redactar la Proposta de Daimiel, era un recull de dotze postulats que discutiren apassionadament els assistents i aprovaren amb molt pocs canvis”. El manifest que acordaren començava així: «Entenem per ecologisme un moviment socioeconòmic basat en la idea d'harmonia de l'espècie humana amb el seu mitjà, que lluita per una vida lúdica, creativa, igualitària, pluralista i lliure d'explotació i basada en la comunicació i la cooperació entre les persones». Eixe text li va servir de base per a escriure el llibre “Ecologia i lluita de classes” (Editorial ZYX, 1980).


Josep Vicent Marques

En llegir el manifest queda molt evident el llenguatge singular de Marqués, una bona mostra la trobem al punt huité, on es diu textualment: “Nos oponemos a la opresión o marginación que la sociedad falocrática-patriarcal impone a quienes no responden a su concepto de varón normal”.


Joaquín Araujo

Els naturalistes que assoliren el lideratge de la CODA foren Joaquín Araujo Ponciano (Madrid, 1947), l’exiliat hongarés Imre de Borowicseny i Fernando Hiraldo Cano (Almeria, 1947). Els objectius de la CODA eren impulsar la conservació de la natura, així com representar als naturalistes als congressos i institucions internacionals, com al  Consell Internacional per a la Protecció dels Ocells (ICBP) i al Grup de Treball de Societats Europees de Protecció d'Ocells (WEBS). Acordaren adherir la CODA a la Federació Internacional d'Amics de la Terra (FAT). L’ICBP es va constituir en 1922 per treballar per a la protecció de les aus arreu el món. El seu primer president fou el conservacionista el nord-americà Thomas Gilbert Pearson (Tuscola, 1873–1943).


La CODA demanà a l’Institut de Conservació de la Naturalesa (ICONA) la implantació del carnet de caçador, la modificació de la llei d’Espècies Protegides que declararà per defecte que totes estaven protegides, que cada exercici s’haguera d’especificar les que es podrien caçar. Instaren la prohibició dels verins per a controlar les poblacions d’animals salvatges o la necessitat d’implantar una llicència per estudiar i fotografiar la fauna amenaçada. Una de les primeres accions concretes que mamprengueren va ser una campanya per protegir les grues (Grus grus) hivernants a la península Ibèrica.

CRÒNICA DE 1978


Consell amb el rei.


L'11 de març el Consell de Ministres va concedir la preautonomia al País Valencià, el mes següent es constituïa el Consell en una cerimònia al Monestir del Puig. El presidia el socialista Josep Lluís Albinyana i Olmos (València, 1943), li acompanyaren tres membres més del Partit Socialista del País Valencià (PSPV), quatre de la Unió de Centre Democràtic (UCD), un del Partit Socialista Popular (PSP), un d'Alianza Popular (AP), un del Partit Comunista d’Espanya (PCE) i un independent. El govern a Madrid controlat per l’UCD designà una comissió mixta de transferències de l'administració central al consell que encomanà a Manuel Broseta Pont (Banyeres de Mariola, 1932-1992)



Amb els socialistes nacionalistes al capdavant, els primers decrets del Consell oficialitzaren la Senyera quadribarrada amb l'escut del Consell i la denominació de País Valencià per al nostre territori. Impulsaren una campanya perquè els ajuntaments valencians aprovaren acords plenaris exigint un Estatut d'Autonomia per la via ràpida de l’article 151 de la Constitució. Sorprenentment aconseguiren un suport del 90% de les corporacions locals de tot el país, els desitjos d’autogovern eren generalitzats.

La ferma i unànime voluntat del poble valencià d'assolir una autonomia com la de bascos i catalans va sorprendre Madrid. Si els quedaven dubtes, s’esborraren després de la gran manifestació del 9 d'octubre de 1977, en la qual participaren 600.000 valencians demanant l’Estatut. El centralisme postfranquista tingué molta por del “separatisme” i reaccionà amb rapidesa, els ferms defensors de la unitat d'Espanya en tenien prou amb l'autonomia de catalans i bascos, devien revertir la victòria en les urnes de les esquerres nacionalistes a casa nostra, i alhora evitar un estatut ple per als valencians.


La Batalla de València! 

Emilio Attard 

Per a evitar la consolidació del nacionalisme valencià el més fàcil era dividir a la ciutadania, per això la dreta centralista planejà una acurada campanya que sembrà de violència els carrers, amb actes terroristes contra els principals símbols del nacionalisme valencià. Comptaven amb els diners il·limitats de l’estat per a comprar voluntats i per pagar als braços executors. El principal objectiu era desestabilitzar el País Valencià perquè no assolira un autogovern ple.

Sols podem sospitar quins foren els responsables d'aquesta fosca part de la nostra història. Els fets evidents són que la subdirectora de Las Provincias, María Consuelo Reyna Doménech (València, 1944), sobtadament abandonà la seua etapa ecologista en defensa del Saler i del llit del Túria per a començar a treballar colze a colze amb el "pare" de la Constitució: Emilio Attard Alonso (València, 1915-1997). Des d’un primer moment comptaren amb el suport incondicional del vicepresident del govern, Fernando Abril Martorell (València, 1936-1998), que garantia el suport de les forces de seguretat i de la judicatura.

Attard degué ser el principal cap estratega que decidí l’estratègia de la Batalla de València i del naixement del blaverisme. Tot i que anys després  es va declarar sorprés a la volta que molt crític respecte de l’evolució de la Batalla de València, de l’Estatut i dels seus protagonistes.

Respecte del secessionisme lingüístic digué: “L’Estatut d’Autonomia valencià va entrar en via morta perquè la dreta van caure en la favà del debat dels accents. Això, però elevat al cub, determinà una confrontació estúpida que, de poc, ens deixa sense estatut."

No mostrà molta consideració per la vàlua dels caps polítics de l’UCD i del PSOE: "L’Estatut el van fer quatre ignorants a Benicàssim, dels meus i dels altres. Fernando Abril, per un costat, i Lerma, per l’altre, de dret no sabien ni xufa.

Afirmà que ell inventà el terme de Comunitat Valenciana per a poder desembossar les negociacions a l’hora de redactar l’estatut d’autonomia: "En el problema dels símbols no ens havia d’haver acollonit. La imbecil·litat de Comunitat Valenciana és meua."


L'UCD defensant el blaverisme, Arxiu RMiB


El primer acte consistí a dissenyar una acurada campanya per a dividir als valencians i aconseguir afonar el nacionalisme i els desitjos d’autonomia valencians, tot mentre intentaven aconseguir que la Unió de Centre Democràtic (CDS) fora la primera força política al País Valencià. Després formaren un equip de confiança, fitxaren a l’advocat Manuel Broseta Pont (Banyeres de Mariola, 1932-1992) i l’ajudaren a entrar a Unió de Centre Democràtic (UCD).

Des de les columnes d’opinió de Las Provincias, Reyna s’encarregava de la difusió de les consignes que encisaren a molts valencians, gràcies a l’ús d’un llenguatge senzill, directe i clar, dirigit a les classes populars valencianes, amb el qual aconseguí mobilitzar-los enfront dels teòrics greuges dels catalanistes. Tot mentre amagava la gravetat de les accions terroristes i de les agressions de la dreta i per contra engrandia les malifetes del catalanisme. Amb el seu diari ajudà a variar el rumb de la Transició Valenciana i el triomf de les tesis centralistes dretanes. 


El segon acte consistí a impulsar l’aparició d’una dreta regionalista, fou la Unió Regional Valenciana (URV) que fundaren aquest mateix any el darrer alcalde franquista de València, Miguel Ramon Izquierdo (València, 1919-2007) i Ignacio Carrau Leonarte (València, 1923-2015). Foren la ferramenta perfecta per a enlluernar i mobilitzar a molts ciutadans que sense gens d’interés previ per la seua història o la cultura tradicionals, s’identificaven amb una valenciania regionalista, molt sovint manifestada exclusivament en llengua castellana.

La justificació intel·lectual que empraren per a combatre als nacionalistes d’esquerres era tan senzilla com falsa, va ser una de les primeres mostres d’un populisme de manual. Van convéncer a molts que els catalans volien controlar l’antic Regne de València, imposant una llengua catalana i una senyera quadribarrada alienes, que sols amagaven el desig d’aconseguir independitzar-se d’Espanya i formar uns Països Catalans per a sotmetre als valencians.

Amb l’excusa de defensar la identitat valenciana aconseguiren el suport de molts nouvinguts, una bona part eren immigrants que havien fugit de zones rurals empobrides de Castella, Andalusia, Múrcia i Aragó. No tenien cap coneixença de les arrels valencianes llevat del pintoresc món fester, però no dubtaren en convertir-se en furiosos defensors del seu nou corralet, de la unitat d’Espanya i la llengua de Cervantes


Adhesiu defensant l'ús del Valencià. Arxiu RMiB


El braç armat estigué a càrrec del Grup d’Acció Valencianista (GAV) i comptà amb el suport “militar” de Fuerza Nueva, per als actes més greus. El GAV l’havien fundat en 1977 l’escultor Rafael Orellano Iñigo (1925), Manolo Zarzo i Pasqual Martín-Villalba i Medina (València, 1943-2014), també hi participaren alguns membres de Lo Rat Penat. Uns altres dirigents d’aquesta organització de regionalistes ultradretans foren el jurista Juan Ferrando Badía (Foios, 1926-2007) i l’ultracatòlic dels Legionaris de Crist, Gustavo Villapalos Salas (Madrid, 1949)

Lo Rat Penat el fundaren en 1978 gràcies a la iniciativa de “Constantí Llombart” Carmel Navarro i Llombart (València, 1848-1893), Teodor Llorente Olivares (València, 1836-1911) i Fèlix Pizcueta i Gallel (València, 1837 - 1890) per a defendre la cultura i la llengua valencianes, a la volta que per a impulsar una Renaixença del País Valencià. Havien mantingut viva la nostra llengua i la cultura valencianes fins a 1976, hi hagué unes eleccions que sembla ser foren irregulars, en guanyar el control donaren un colp de rumb radical a l’associació, expulsaren a Manuel Sanchis i Guarner (València, 1911-1981) que era el candidat que va perdre, amb ell se n’anaren tots els valencianistes que defensaven les tesis de Joan Fuster i Ortells (Sueca, 1922-1992), Lo Rat Penat es va convertir la ferramenta del secessionisme lingüístic respecte del català.


Còpia del Comunicat d’amenaça enviat als parlamentaris “catalanistes” en desembre 1978. Font www.antiblavers.org


Començà el tercer acte de la Batalla de València el mes d’abril quan uns perdonavides del GAV i de Fuerza Nueva (FN) atacaren la Fira del Llibre. El mes de maig, amb la col·laboració d’uns pinxos de la Unió Regional Valenciana (URV) i d’Alianza Popular (AP), atacaren la seu de TVE i poc després pintaren amenaces al portal de la casa de Manuel Sanchis Guarner (València, 1911-1981). El mes de juliol uns despietats de FN i del GAV atacaren als professors de l’Escola d’Estiu a Campanar.

Aparegué un cor de personatges pintorescs que envoltats amb el blau de la senyera realitzaren tota mena de boicots que obtenien primeres planes als mitjans de comunicació. Una de les més destacades va ser Paquita la Rebentaplenaris, era una dona analfabeta nascuda a Toledo, sense ingressos coneguts que manipulada pel GAV anava als plens de l’ajuntament de València per boicotejar-los amb crits, consignes virulentes i molta agressivitat. 


Foto del col·lectiu «El Cameraman», exposició 9 d'octubre de 1977. Retrats d'una il·lusió. MUVIM.

L’esquerra nacionalista convençuda d’estar en possessió de la raó i de tindre el suport del món de la cultura, menyspreà als regionalistes i als dretans, mentre perdia el suport de bona part del poble. Ells preferien dedicar-se a dividir-se en incomptables sigles partidistes versemblants, a barallar-se entre ells i a fer actes reivindicatius puerils, com va ser furtar un camió amb el qual  intentaren amb cables d'arrossegament enderrocar l'estàtua de Franco, aquest sabotatge innocent obtingué primeres planes als diaris i informatius.

Els fonamentalistes blavers obriren foc a les comarques del sud, el mes de juny a Novelda ficaren un explosiu del qual acusaren el delegat d’URV i membre del GAV, Miguel Navarro Salas, més conegut pel malnom de “Toni Salas”. També incendiaren la farmàcia d’un dirigent del Partit Socialista Popular (PSP) a Alacant.


Valencia Semanal, Arxiu RMiB


El mes d’agost ficaren una bomba a la porta d’un pis al carrer Sorní de València, no està gens clar si fou o no, un artefacte simulat, com afirmà la policia. Al pis vivien joves periodistes d’investigació que publicaven a la revista Valencia Semanal, al portal es trobaren amb una pintada que deia “Cuidado, puerta 6, catalanistes!”. 


Mural de Toni Espinar a Muro

En octubre atemptaren contra Joan Fuster i Ortells (Sueca, 1922-1992), li col·locaren dues bombes a la porta de sa casa, una primera per atraure’l i una segona retardada per a caçar-lo, per ben poc fallaren, l'11 de setembre del 1981 li van fer un altre. Fuster fou el més odiat per la dreta espanyolista.


Arxiu RMiB

El mes d’octubre mentre es feia l’Aplec del País Valencià a la plaça de bous del cap i cassal, esclatà un artefacte als lavabos, per ben poc no matà ningú. Poc després llançaren còctels Molotov contra la llibreria Tres i Quatre.

Article de Valencia Semanal sobre l'Aplec de 1978 a la plaça de bous, Arxiu RMiB

El governador civil de  València, Manuel Pérez Olea (Madrid, 1934-2014) afirmà en premsa, sense cap mostra de pudor, que la policia coneixia el nom i cognom dels responsables dels atemptats, però es justificava afirmant que de no agafar-los in fraganti, no podia fer res. El mateix va fer el seu successor a partir del 5 de juny, José María Fernández del Río (Cármenes, 1938), la policia no investigà cap atemptat del blaverisme ni de la ultradreta.


El 26 de novembre la guerra del blaverisme tornà a esguitar fora de la capital. Esclatà una bomba als banys del cinema Goya d'Alcoi mentre projectaven la pel·lícula “La portentosa vida del Pare Vicent”, del director Carles Mira i Franco (València, 1947-1993). Aquesta pel·lícula alçà l’odi més violent del blaverisme en considerar-la sacrílega, per fer una caricatura humorística d’una de les figueres més volgudes pels creients valencians, Sant Vicent Ferrer. L'Arquebisbat de València demostrà el seu integrisme religiós exigint la retirada de la cinta dels cines, qualificant-la d’insult al poble valencià i promoguen la censura. 


Foto de Paco Grau, cine Goya d’Alcoi, publicada en tipografialamoderna.com

El 26 de novembre la guerra del blaverisme tornà a esguitar fora de la capital. Esclatà una bomba als banys del cinema Goya d'Alcoi mentre projectaven la pel·lícula “La portentosa vida del Pare Vicent”, del director Carles Mira i Franco (València, 1947-1993). Aquesta pel·lícula alçà l’odi més violent del blaverisme en considerar-la sacrílega, per fer una caricatura humorística d’una de les figueres més volgudes pels creients valencians, Sant Vicent Ferrer. L'Arquebisbat de València demostrà el seu integrisme religiós exigint la retirada de la cinta dels cines, qualificant-la d’insult al poble valencià i promoguen la censura. 


Projecte inicial i gràcies a la mobilització ecologista i ciutadana, la realitat!


El mateix mes a Madrid, la Comissió Central d'Urbanisme aprovà que el vell llit del riu Túria fora un espai verd, descartant la construcció d’autovies dins. Sols es reservaren l’ús com a zona portuària del darrer tram del llit, entre el pont de les Drassanes i la mar. Hui el Jardí del Túria és el jardí urbà més gran d'Europa, amb una extensió de nou quilòmetres que abasta més de cent hectàrees al centre la ciutat. 


Mural de Toni Espinar a Muro

El 5 de desembre, després d'una manifestació conjunta d'AP, el GAV FN, un jove dugué un paquet a casa de l’escriptor Manuel Sanchis i Guarner (València, 1911 -1981). Dins hi havia tres cartutxos de mig quilo de pólvora premsada amb metralla que estaven embolicats amb paper d'una marca de torrons, semblava ser un innocent obsequi nadalenc. Per sort quan l’obrien van vorer uns cables, no arribà a esclatar i avisaren a la policia. Molt afectat pel constant assetjament que patia, cansat i envellit va morir en 1981. De camí al cementeri la comitiva fúnebre es va creuar amb pintades recents que deien “Sanchis Guarner, per fi has caigut”. 



Una pista sobre l’origen dels responsables del terrorisme blaver fou que ni la policia ni els jutges, ni fiscals buscaren mai als culpables dels atemptats, no aparegué cap! Els millors intel·lectuals i polítics valencians no valien res per a la jove democràcia espanyola de la Transició. Després de molts anys encara hi ha moltes preguntes esperant resposta, cal traure a la llum com funcionà el terrorisme d’Estat a casa nostra. Hem d’esbrinar quins foren els responsables que atacaren amb puny de ferro i doblegaren una altra volta als valencians. 


Arxiu RMiB

Mentrestant continuaven amb la venda del miratge de la Transició, ens convertíem en model de com passar d’una dictadura a una democràcia occidental, de mode pacífic. En realitat sols canviaven les formes, continuaven manant els de sempre.

El 6 de desembre es va fer el Referèndum per aprovar la Constitució Espanyola, es preguntava: «Aprova el Projecte de Constitució?». Al País Valencià  amb un 74,1% de participació, guanyà el SI amb el 88,8% dels vots, el NO obtingué el 7%, mentre que un 3,4% foren vots blancs i els vots es quedaren en 0,7%.  



Encara faltaven uns anys perquè acabarà la Batalla de València, però en acabar l'any ja estava prou bé encarrilada per als poders centralistes i els seus peons regionalistes. Ara sabem que acabaren guanyant-la els mateixos que des de l'estiu de 1939 havien controlat el poder polític, policial i judicial, amb la inestimable ajuda dels joves advocats socialistes andalusos que primer aconseguiren el control d'un desaparegut PSOE durant la dictadura i de seguida esborraren al PSPV i l'autonomia valenciana. Als valencians ens furtaren el dret a ser poble, no fórem ni País ni Regne, ens rebaixaren a Comunitat del Levante Español,  una altra volta es repetia el mal d’Almansa.

Mentrestant la nostra casa es cremava perquè es van declarar un total de 570 incendis. Els que afectaren a més de 55 hectàrees es repartiren de la següent forma: 4 en Alacant, 10 a Castelló i 15 València. La superfície total que es va perdre fou superior a les 75.000 hectàrees. A la Plana Baixa hi hagué un gran incendi forestal que cremà més 4.000 hectàrees, afectant els termes de Salzadella, d'Alcalà de Xivert, Santa Magdalena de Polpís i les Coves de Vinromà, els danys es valoraren en 150 milions de pessetes.


Arxiu RMiB


Al port de València fondejaren tres portaavions nord-americans, l’U.S.S. Amèrical’U.S.S. Forrestal i el J.F. Kennedy que pertanyien a la VI Flota, entre els tres vaixells sumaven més 15.000 homes de tripulació. Hi hagué fortes protestes de pacifistes que foren reprimides amb contundència, per a no ofendre als poderosos “aliats”. 



L’exèrcit espanyol signà la cessió del tossal del Benacantil a l'ajuntament d’Alacant, a canvi de l'antiga refineria La Britànica situada en la Pedrera, al costat de l’Albufereta. Aquesta esdevingué propietat municipal després que en 1966 CAMPSA la tancara per anar-se’n al moll de ponent del port. 


Publicació de 1978, editada per Acció Cultural PV, Arxiu RMiB

Tot i que s’havia creat en 1971, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) no es va legalitzar fins aquest any. El seu objectiu és la promoció de la nostra llengua i cultura. Entre altres, els impulsors foren Joan Fuster i Ortells (Sueca 1922-1992), Manuel Sanchis Guarner (València, 1911-1981), Andreu Alfaro i Hernández (València, 1929), Eliseu Climent i Corberà (Llombai, 1940) i Joan Francesc Mira i Casterà (València, 1939).


Nuclear de Lemóniz

 

CRÒNICA ESTATAL I INTERNACIONAL

 El 17 de març l’organització armada basca ETA, entrava de ple en la lluita antinuclear, col·locaren una bomba a la central de Lemóniz (Biscaia), que causà la mort de dos operaris i deixà catorze treballadors ferits.



El transport per carretera de mercaderies perilloses es va cobrar un fatídic peatge. L'11 de juliol esclatà un camió cisterna carregat amb propilé liquat, just al costat del Càmping dels Alfacs, al terme municipal d'Alcanar (Montsià). Moriren 126 persones i 200 més resultaren cremades, en graus diferents. A conseqüència de la complicada evolució dels més afectats acabaren traspassant entre 215 i 243 ciutadans, la majoria eren turistes europeus. En eixe moment les cisternes per al transport per carretera no tenien vàlvules de seguretat, que permeteren alliberar pressió, a més eixe dipòsit no estava dissenyat per a transportar substàncies inflamables i estava carregat molt per damunt de la seua capacitat. 


El mes d'agost el Rainbow Warrior, el vaixell de GREENPEACE, s’enfrontà al balener espanyol Carrumeiro, prop de Finisterre. Amb una llanxa unflable es posaven davant de les balenes per evitar el llançament del canó d'arpons. Durant la temporada 1973/74 els baleners espanyols hi havien caçat 224 balenes, com que l’estat no pertanyia al Comissariat Internacional per a les Balenes (IWC), no controlaven la quantitat ni les espècies capturades.


Foto del bloc: elpescador56.blogspot.com

El 31 de desembre el gran petrolier grec, l'Andros Pàtria, que anava carregat amb 208.000 tones de petroli pesat iranià, patí un fort colp de mar per culpa d'una forta tempesta que li provocà una clivella de 15 metres a l'altura del tanc núm. 3, una explosió i un incendi. Açò succeïa a 30 milles de les illes Sisargues, a la Corunya. S'estima que vessà 47.000 tones que afectaren les costes gallegues, a conseqüències de l'explosió moriren 34 dels 37 membres de la tripulació.


Amoco Cadiz

El 16 de març el petrolier Amoco Cadiz, carregat amb 234.000 tones de petroli, es va partir a conseqüència d’una forta tempesta, enfront de les costes franceses de Bretanya. El vessament de cru provocà la mort de 20.000 aus marines i afectà 6.400 tones d'ostres, causà la pèrdua de 1.000 llocs de treball pesquers, a més d’enfonsar l’important turisme de la zona. 


El 5 de novembre el moviment antinuclear austríac aconseguia la paralització del programa nuclear del seu país mitjançant la celebració d’un referèndum.


Publicació del diari El País

Eixe mateix mes de novembre es reunien a la cafeteria Galaxia de Madrid el general de la Guàrdia Civil Antonio Tejero Molina (Alhaurín el Grande, 1932), els comandants  Ricardo Sáez de Ynestrillas (Madrid, 1935-1986), Manuel Vidal i Joaquín Rodríguez Solano així com el capità José Luis Alemán. Tejero els proposà un pla que hi havia dissenyat en una estada a Xàtiva, en 1977. Pretenien donar un colp d’estat abans de la celebració del Referèndum per a ratificar la Constitució Espanyola. El 17 de novembre volien anar al palau de la Moncloa i segrestar al president Adolfo Suárez González (Cebreros, 1932-2014). Per sort Vidal va denunciar el pla i l’endemà detingueren als conspiradors, tot i que ben prompte els deixaren lliures.

El 4 de desembre es va desfer la Brigada Políticosocial que s’havia encarregat de combatre als grups democràtics mitjançant tortures, eren coneguts popularment com “la Secreta”, l’havien creada en 1941. A València tingueren seu al carrer Samaniego i a la Gran Via de Ferran el Catòlic. Aprofitaren l’experiència “democràtica” del seu director Roberto Conesa Escudero (Madrid, 1917-1994) per a dirigir la nova Brigada Nacional Antiterrorista. En 1976 Manuel Fraga havia anomenat a Conesa com a cap superior de policia de València


PUBLICACIONS



L’Editorial Marín va publicar el col·leccionable “Cuadernos de Campo. Dr. Félix Rodríguez de la Fuente” coordinat per Joaquín Araujosens dubte va ser una de les publicacions que més va impactar als joves naturalistes d’eixa dècada. 



Va aparéixer el primer número de la revista “INTEGRAL, salud y vida natural” dirigida per Santiago Giol Mitjans




L’editorial Moll publicà “Els Aucells de les Balears” de Joan Mayol i Serra (Palma, 1954)




Es publicà el llibre d'en Vicenç Fisas i Armengol (Barcelona, 1952): "Centrales Nucleares: Imperialismo Tecnológico y Proliferación Nuclear".


Fonts: 

ALBEROLA, M. (1991). “Emilio Attard: «La imbecil·litat de Comunitat Valenciana és meua»”. Núm. 282 El Temps.

https://www.eltemps.cat/article/15398/la-imbecillitat-de-comunitat-valenciana-es-meua 

https://historiesdecastello.com/ara-que-tenim-25-anys/


Banda sonora recomanada: 






Un dels primers èxits de la música ecologista fou "Este Madrid" de Leño.



Comentaris