 |
| Arxiu RMiB |
“Els camins públics constitueixen la
infraestructura essencial que permet al comú dels ciutadans a exercir dos drets
fonamentals i complementaris que són el dret a circular i el dret a gaudir del
medi ambient d’una forma respectuosa i responsable”.
Rafael López-Monné (Tarrragona, 1964)
 |
| Arxiu RMiB |
Les vies pecuàries són els camins que des de l’edat mitjana fins a
l’actualitat van permetre el desplaçament dels ramats en la seua cerca de
pastures, segons les estacions, fenomen conegut com la transhumància. Aquesta
xarxa viària arribà a tenir 125.000 km de longitud i ocupava unes 425.000 ha,
prop d’1% del territori de l’estat. El bestiar criat en extensiu depenia de la
disponibilitat d’aliment, per la qual cosa entre els mesos freds d’octubre i
gener els ramats marxaven a les zones baixes, amb més herba per ser més
temperades. Entre els mesos de maig i juny pujaven a les zones muntanyenques
per aprofitar les pastures tendres que creixien una volta desapareixien la neu
i el fred. Els recorreguts tenien una mitjana d’entre 150 i 205 km, que al pas
del bestiar costaven entre vuit i tretze dies.
 |
| Arxiu RMiB |
La ramaderia tingué tanta importància econòmica que Alfons X el Savi, en
1273 va crear el “l’Honrat Consell de la Mesta”, a l’empara del qual els ramats
castellans aprofitaven pastures complementàries gràcies als seus desplaçaments
periòdics per canyades reials i altres vies pecuàries, i tot això va fer
possible a l’edat moderna el desenvolupament d’un potent mercat llaner d’importància
internacional.
 |
| Arxiu RMiB |
Llavors hi havia un trànsit tan intens que els reis cobraven impostos als
ramaders, havien de pagar per travessar ponts o fronteres de senyorius i
regnes. El bestiar prop de cultius i pastures
particulars generava molts conflictes, fins al segle XVII sempre donaven
la raó als ramaders, però en abaixar el preu de la llana es bufaren nous vents
i les autoritats donaren prioritat a les reclamacions dels llauradors. Aquestes
rutes tradicionals a més de donar servici als ramaders eren unes artèries que
aprofitava la fauna salvatge per als seus desplaçaments, i que mantenien la
comunicació entre poblacions aïllades, afavorint l’intercanvi genètic. Al
voltant de les vies pecuàries, al llarg del temps s’havia creat un ric
patrimoni etnològic, hi havia corrals o cledes, fonts i abeuradors, llocs
ombrívols per al descans o mollons històrics, que calia protegir.
 |
| Arxiu RMiB |
DECADÈNCIA
La pèrdua de rendibilitat de la ramaderia implicà l’abandó de milers de
quilòmetres de camins transhumants, la qual cosa va reduir la capacitat
d’interconnexió que tenien aquestes vies. En 1836 es va abolir la Mesta i les
vies pecuàries els afectà la desamortització comunal
de 1855. La desaparició definitiva de
la transhumància implicà la desaparició de diverses races de bestiar que es
mantenien per la seua fortalesa i tolerància als desplaçaments, com és el cas
de la vaca avilenya negra. Tot s’agreujà amb l’aparició del ferrocarril primer,
i després dels camions que acurtaven el temps i les problemàtiques del trànsit
dels ramats entre les àrees de pastura. En 1889 la Companyia de Ferrocarrils
d’Alacant - Madrid - Saragossa va establir preus específics per al transport
d’ovelles i cabres.
 |
| Arxiu RMiB |
Davant l’abandó dels camins ramaders, alguns dels propietaris veïns, modificaren
o tallaren traçats, retallaren l’amplària menejant les fites. Aparegueren grans
finques cinegètiques, deveses privades o finques agrícoles que en fer el
tancament de les seues propietats tallaren les vies pecuàries que travessaven
les seues propietats. Sovint els usurpadors tenen molt poder econòmic i
influença política per això poden aconseguir modificacions de traçats que
allarguen innecessàriament el camí o el duen per llocs impracticables per als
ramats.
 |
| Arxiu RMiB |
Amb el desenvolupament econòmic a partir de 1970, les restes que quedaven de
les vies pecuàries se’n van vorer afectades pel creixement de viles i
urbanitzacions, a més del traçat del ferrocarril, de carreteres o embassaments continuaren
ocupant i tallant aquests camins. El remat fou la generalització de la
ramaderia intensiva, que com manté el bestiar tancat tot l’any i l’alimenta amb
pinsos, ja no necessita fer la transhumància. A finals del segle XX aquesta
xarxa va quedar reduïda a 100.000 km, en 1991 es calculava que sols quedaven al
voltant de 300.000 caps de bestiar transhumant a Espanya (Pérez et al., 1991).
ASSAGADORS DEL PAÍS VALENCIÀ
A casa nostra tenim més 14.000 quilòmetres de vies ramaderes, que són
propietat de la Generalitat. La més ampla i gran era la Canyada Reial
Valenciana que anava des de les pastures de Tragacete i baixava per Conca fins
a la mateixa ciutat de València, on hui està el parc de Capçalera del Túria,
donat que pel llit del riu podrien arribar fins al port. Per desgràcia bona
part del seu traçat en terres valencianes ha desaparegut. El bestiar es
trasllada a les terres baixes el mes novembre i torna a pujar a les zones
muntanyenques en maig. Tot i que queden molt pocs ramats transhumants encara hui
es gastaven els assagadors per a pujar i baixar el bestiar de les zones baixes
del País Valencià cap a les muntanyes del Sistema Ibèric.
 |
| Arxiu RMiB |
La transhumància a la Corona d’Aragó tingué prou diferències respecte de la
castellana, principalment, perquè les distàncies eren molt més curtes. El dret
foral valencià reconeixia els camins de realenc com els que eren propietat del
regne. Amb la pèrdua de la Batalla d’Almansa van imposar-nos la legislació castellana que era molt aliena
als nostres costums, per eixample augmentà l’amplària i sovint, allargà els
traçats històrics.
Al País Valencià tenim tres tipus de camins ramaders: les canyades que
arriben fins als 75 metres d’amplària, els cordills tenen amplàries de fins a
37,5 metres, i els corriols, assagadors o bugades que tenen fins a 20 metres
d’amplària. Els ramaders han contribuït a la riquesa de la nostra llengua, de
dalt a baix del país tenim moltes denominacions diferents dels camins ramaders:
via pecuària real, camí de l'empriu, camí del realenc, pas ramader, braç d'assagador,
fillola, camí ramader, pletes, mallades, abeuradors, camí de bestiar, camí o
assagador d'herbatge, lligallo, carrerada, carrerassa o cabanera.
 |
| Arxiu RMiB |
Una data curiosa és que un dels llogarets del municipi de Requena, zona de parla castellana, es diu “El Azagador”, una castellanització de la paraula valenciana de l’Assagador, per un camí de bestiar que passava ben prop d’aquesta població de la vega del riu Magre i que li donà nom.
“Quan els ramats pugen a la muntanya, els pastors amics i els gossos renyits; quan en tornen, els pastors renyits i els gossos amics”.
Dita tradicional publicada per @xaiecologic a X
A hores d’ara la propietat pública dels camins de l’empriu no estan en dubte,
però l’administració té dificultats per a demostrar on estan i que part s’ha ocupat,
tampoc té molt d’interés ni es dediquen els recursos necessaris per a recuperar
el que han furtat al domini públic.
Quan es fa una proposta de delimitació es tenen en compte les fotografies aèries de tot l’estat fetes pel conegut com a vol americà, realitzat entre els anys 1956-57. Sovint els propietaris que han ocupat una carrerada pretenen justificar la seua propietat assegurant que paguen la contribució, però eixe pagament es fa segons les dades del Cadastre Immobiliari, que és un registre administratiu dependent del Ministeri d'Hisenda en el qual descriuen els béns immobles rústics, urbans i de característiques especials, és a dir, es tracta d’un inventari de la riquesa territorial i no dona fe del domini, ni de la resta de drets reals immobiliaris (Reial decret legislatiu 1/2004, de 5 de març; BOE de 8 de març de 2004). Uns altres usurpadors al·leguen la ubicació dels mollons que delimiten els camins del bestiar, però eixes fites no pertanyen a cap procediment de delimitació oficial, sovint estan col·locades pels mateixos particulars, i per això no tenen validesa jurídica respecte de l'efecte de la delimitació.
L'any 2006 la Conselleria va iniciar els treballs de recopilació del Fons
Documental de Vies Pecuàries. Tenint com a base aquest Fons Documental es va elaborar
el Catàleg de Vies Pecuàries de la Comunitat Valenciana. Aquest recull consta
de tres llibres, un per cada província, que inclouen les fitxes informatives de
l'inventari pecuari de cada municipi del País Valencià. Les fitxes detallen les
vies pecuàries, abeuradors i sestadors existents en cada municipi, les dates
d'aprovació del projecte de Classificació, l'historial administratiu d'aquest
municipi, un croquis amb la ubicació de les vies pecuàries, així com algunes fotografies.
 |
| Arxiu RMiB |
LEGISLACIÓ DELS CAMINS DEL REALENC
El Codi Civil espanyol de 24 de juliol de 1889, que regula els drets i les
obligacions entre les persones, en l’article 570 diu:
“Les servituds existents de pas per als
bestiars, conegudes amb els noms de canyada, cordill, corriol o qualsevol
altre, i els abeuradors, sestadors o les mallades, es regiran per les ordenances
i reglaments del ram, i si no n’hi ha, per l'ús i costum del lloc. Sense
perjudici dels drets legítimament adquirits, la canyada no podrà excedir en tot
cas de l'amplària de 75 metres, el cordill de 37 metres 50 centímetres, i els
corriols de 20 metres. Quan siga necessari establir la servitud forçosa de pas
o la d'abeurador per als bestiars, s'observarà el que es disposen en aquesta
secció els articles 555 i 556. En aquest cas l'amplària dels pas no podrà
excedir de 10 metres”.
En temps del franquisme la legislació va regular les vies pecuàries
mitjançant el Reglament de Vies
Pecuàries de 23 de desembre de 1944, i el Decret, 4 de juliol de 1963. Periòdicament, es publicaren ordres
ministerials classificant i definint els camins ramaders on es regularitzaven alguns
camins ramaders valencians. Com va ocórrer en el BOE de 8 d’octubre de 1971, on
es regularitzaven les canyades de Surrach i la del Bobalar a Calig, els
cordills de Llíria a Bétera, el cordill d’Aragó, o els corriols de Llíria a
Bétera, el del Bobal de l’Eliana a Paterna, de Llosa del Bisbe a Figueroles, el
cordill de Mas del Pinar i el dels Racons a Domenyo.
 |
| Arxiu RMiB |
En la Llei 22/1974, de 27 de
juny, es van definir les vies pecuàries com a bens de domini públic destinades
al trànsit de ramats, declarant que no eren susceptibles de prescripció, ni
d'alienació. El problema és que si l’administració estimava que eren innecessàries,
podien desfer-se de totes aquelles vies o part de les mateixes que no es
consideraren útils, des de l'estricta perspectiva del trànsit ramader o de les
comunicacions agràries. La possibilitat d’alienar els camins abandonats es va
afavorir mitjançant el Reglament
d’aplicació de 3 de novembre de 1978, que arribà a incloure com a drethavents
del domini públic als mateixos intrusos de les canyades sense ús.
 |
| Arxiu RMiB |
La Llei 3/1995 de 23 de març, de Vies Pecuàries tornava a recalcar el domini
públic dels camins ramaders, especificant que eren tant els que continuaven en
ús com els que s’hagueren gastat històricament. Llavors advertia que la
desaparició de l'ús ramader i agrari d’eixes vies no justificava la seua
alienació. Especificava que eren propietat de les comunitats autònomes i, en
conseqüència, inalienables, imprescriptibles i inembargables, no eren servituds
de pas que necessitaren cap contracte. Concretava que no podien prevaldre les
inscripcions de particulars en el Registre de la Propietat davant de la
naturalesa pública dels béns delimitats.
Reconeixia que aquestes vies es podien dedicar a uns altres usos
compatibles i complementaris en termes coincidents amb la seua naturalesa i les
seues finalitats, sempre que es donarà prioritat al trànsit ramader i altres
usos rurals, com eren els usos tradicionals de caràcter agrícola que no
implicaren ocupació. Estava permés permesos el desplaçament de vehicles i
maquinària agrícola, tot i que devien respectar la prioritat del pas dels
ramats, evitant desviaments o interrupcions prolongades de la seua marxa.
Obligava les autonomies a identificar, abalisar i protegir els assagadors,
donat que formaven part d’una Xarxa
Nacional i les reconeixia com a elements vertebradors del territori. Assenyalant
que la Resolució d'aprovació de la delimitació dels camins ramaders, seria títol
suficient per a rectificar situacions jurídiques registrals contradictòries amb
la delimitació. Reconeixia que les comunitats autònomes podrien desafectar el
domini públic dels camins ramaders que no es gastaren per al trànsit de ramats
ni pogueren tindre usos compatibles i complementaris.
 |
| Arxiu RMiB |
La Llei 3/2014, d’11 de juliol, sobre Vies Pecuàries del País Valencià, intentà
simplificar i desenvolupar la Llei 3/1995, per facilitar la determinació dels
camins de realenc. Va classificar els camins ramaders en canyades (de fins a 75
m d’amplària), carrerades (de fins a 37,5 m d’amplària) i veredes o assagadors
(de fins a 20 m d’amplària), també afegia les carrerasses, sense especificar
l’amplària. Les protegia en considerar-les com a béns de domini públic, a més
les considera com inalienables, imprescriptibles i inembargables. Afegia
aquesta protecció als sestadors, abeuradors, pletes i qualsevol altre tipus
d’instal·lació que feren servir els ramats i els pastors. Va encarregar la
creació d’un Fons Documental i Catàleg de Vies Pecuàries per a establir les
potestats administratives, detallar la conservació i el restabliment. Regulà la
desafectació, l’alienació, cessió o permuta, així com les modificacions de
traçats o les problemàtiques davant els plans territorials i urbanístics.
Finalment, va detallar les prohibicions i incompatibilitats, la vigilància i
inspecció, les infraccions i les sancions.
“Sense
camins no hi ha llibertat”.
Campillo i López-Monné, 2010
 |
| Arxiu RMiB |
Cites i referències:
Vies pecuàries:
BARRIOS, J.C., ELÍAS, J.M., FUENTES, M.T., GÒMEZ, A., GRANDE, J., IZCO, P.,
MARTÍNEZ, C., MUTIÓN, C., PÉREZ, C., RUBIO, J.L., RUIZ, M., RUIZ, J.P., TERÉZ,
J., VALERO, A. (1991) “Vías pecuarias”
(1991) Quercus, Núm. 68, Pp 23-46.
Ordre 20/10/1971:
https://boe.es/boe/dias/1971/11/17/pdfs/A18494-18497.pdf
Llei 22/1974:
https://www.boe.es/boe/dias/1974/06/29/pdfs/A13564-13566.pdf
Llei Estatal 3/1995:
https://www.boe.es/buscar/pdf/1995/BOE-A-1995-7241-consolidado.pdf
Llei Autonòmica 3/2014:
https://dogv.gva.es/portal/ficha_disposicion.jsp?L=0&sig=006516%2F2014&url_lista=
Camins:
Campillo, X., López-Monné, R. (2010) “El Llibre dels Camins. Manual per
esvair dubtes i reivindicar drets”. Arola Editors.
https://camigeneral.cat/wp-content/uploads/2018/02/El_llibre_dels_camins._Manual_per_esvair.pdf
Catàlegs de vies pecuàries del País
Valencià:
https://mediambient.gva.es/va/web/medio-natural/catalogo-de-vias-pecuarias
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada