L’Ecologia i Maig del 68

 

Aquest any 1968 s’acabava una dècada de progrés econòmic i començava una forta recessió a França. A la Universitat de París Nanterre, al mig d’un barri de la perifèria, el que començà com unes simples peticions de millores per part dels estudiants i que foren reprimides amb fermesa, derivà en la generalització de les protestes a tots els estudiants, el tancament de les universitats i violents enfrontaments urbans amb les forces de seguretat.

Les protestes es van estendre ràpidament als treballadors, en eixe moment a més d’un elevat atur hi havia condicions laborals molt dures i aprofitaren les protestes estudiantils per a convocar una Vaga General que secundaren més de deu milions de treballadors. En unir-se estudiants i obrers es generalitzaren les revoltes, guanyaren pes i s’ocuparen facultats i empreses.

Georges Pompidou, maig de 1968

El president de la República, el general De Gaulle, envià al primer ministre Georges Pompidou a negociar amb els treballadors en vaga per desmobilitzar-los i aconseguí que els sindicats signaren els Acords de Grenelle que contemplaven pujades salarials i algunes millores, però els diferents comités de vaga rebutjaren eixos acords signats sense consultar als treballadors en vaga.

François Mitterrand en maig de 1968

El dirigent socialista François Mitterrand va vorer possibilitats d'acabar amb el llarg mandat de De Gaulle i demanà la seua dimissió, també ho feren els alçats. El general es va reunir amb l'exèrcit, fou una mena d'avís als revoltats que estava disposat a l'ús de la força. Després va dissoldre l'Assemblea Nacional i convocà eleccions.

A poc a poc les empreses anaren tancant acords amb els treballadors, acabaren les vagues i reobriren la producció. El 10 de juny un jove estudiant va morir en enfrontaments amb els antiavalots, això el va aprofitar De Gaulle per a prohibir per llei els grups d’Extrema Esquerra, les manifestacions i empresonà a molts dirigents. A finals del mes de juny els partidaris de De Gaulle guanyaren les eleccions amb un 38% dels vots, mentre el partit Comunista i els Socialistes s’enfonsaren.

 

General De Gaulle

Una volta format el nou govern, encetà reformes per calmar les protestes que acabaren definitivament. En 1969 De Gaulle hagué de deixar la presidència de la República en perdre un referèndum sobre la regionalització, era una altra de les demandes del poble, fins aleshores França era un país molt centralista i les diverses nacions dins del país volien un espai en la vida pública.

Els manifestants demostraren tindre un fort caire anarquista en rebutjar en les eleccions les opcions polítiques de les esquerres marxistes tradicionals. Sols reclamaven llibertats personals sense cap intenció d’arribar al poder, volien canvis socials com la llibertat sexual o una educació igualitària. Una de les primeres reivindicacions dels estudiants era que els deixaren visitar les habitacions del sexe contrari.

Les revoltes de Maig del 68 foren l’esclat del rebuig a un sistema que sota la màscara de democràtic, amagava un poder que era exclusiu de les classes dominants, vedat a la resta de la població. La novetat d’aquesta revolució fou que el poble refusà al marxisme representat per l’esquerra tradicional. Aquest fou un punt d’inflexió que obrí la porta un ventall noves opcions polítiques alternatives.

Primavera de Praga 1968

Eixe rebuig del marxisme es va produir perquè amb la Guerra Freda es va fer pública la manca de llibertats i la repressió dins de l'URSS. Poc després del Maig del 68 es produïa la Primavera Praga, on estudiants, obrers i intel·lectuals lluitaren junts per la llibertat de Txèquia enfront del Comunisme. Leonid Brézhnev, el cap del Kremlin esclafà les revoltes amb l'entrada dels tancs soviètics a Praga el 21 d'agost. El Comunisme mostrà una cara molt semblant a la dels totalitarismes.

Leonid Brézhnev

Els alçats de Maig del 68 eren un grup molt heterogeni on hi havia pacifistes, feministes, artistes, anarquistes, mediambientalistes, antiimperialistes, que volgueren canviar l'ordre establert, obrint espais de llibertat. De cap mena es pot considerar com una revolució ecologista, però l'exigència de llibertat, el replantejament de l'ordre social junt amb l'allunyament del marxisme, foren l'etapa prèvia necessària perquè després pogueren germinar noves opcions filosòfiques i polítiques, com l'Ecologisme.

Assajos nuclears

La ciutadania va prendre consciència de la necessitat de cercar opcions ecologistes, els ajudà que els mitjans de comunicació mostraren per televisió grans catàstrofes ecològiques; com els accidents de grans petroliers amb les marees negres, l'enfonsament del vaixell Rainbow Warrior, de Greenpeace per part dels Serveis Secrets Francesos o les explosions nuclears als atol·lons del Pacífic. Molta gent va entendre que feia falta una nova organització de la societat que tinguera cura del planeta i guanyaren pes l'Ecologisme, el Feminisme o el Pacifisme.

Daniel Cohn-Bendit 

Maig del 68 no fou una revolució política, si no una revolució social que canvià valors i obrí nous camins. Bona mostra d’això, és que el líder estudiantil més carismàtic, Daniel Cohn-Bendit anomenat Dany el Roig pel seu cabell, anys després es convertí en eurodiputat ecologista al Parlament Europeu.

Sigueu realistes, demaneu l'impossible!

Una altra de les novetats d'aquestes revoltes fou que es popularitzaren eslògans cridaners que ajudaren a estendre l'esperit del Maig del 68 per bona part del món. Alguns eixamples d’eixos eslògans són; "els murs parlen", "siguem realistes, demanem l'impossible", "tot el poder per a la imaginació", "No a la revolució amb corbata", "Llegir menys, viure més", "L'escola és el carrer", "Als exàmens respon amb preguntes", "Com més faig l'amor, més ganes tinc de fer la revolució", "Assaltem els cels" o "Volem tot i el volem ara!".

Tal volta aquesta revolució fou el primer acte de la globalització, en generalitzar per tot arreu del món els anhels de llibertat. L'establishment hagué de contraatacar i aconseguí canviar les demandes de llibertat per les teòriques bondats de la globalització econòmica, que ens han dut on estem hui. Després d'un curt miratge en què ens van fer creure que érem rics i que podíem viure una vida d'oci i luxes. Una volta enfonsat el Comunisme, provocaren les crisis econòmiques que ens han demostrat que vivim sota el poder il·limitat de les grans corporacions i tenen molta més força que els mateixos estats, eixos que devien defendre als ciutadans. Els individus som cada volta més insignificants i la majoria estem condemnats a la precarietat.