Collage RMiB |
En 1971 un grup d’activistes canadencs formaren el grup
ecologista GREENPEACE, per a intentar aturar les proves nuclears
que els Estats Units feien a l'illa d'Amchitka,
Alaska. Van créixer molt de pressa i la seua organització es va estendre
per tot el món, obriren oficines en cinquanta-cinc països. La delegació espanyola la fundaren en
1984.
En 1978 adquiriren un vaixell britànic construït en 1955, al qual batejaren
com a Rainbow Warrior, el guerrer de
l’arc de Sant Martí. L’organització ecologista utilitzà la nau per a fer actes
reivindicatius de tota mena. Un d’eixos actes reivindicatius havia de ser
encapçalar una flota que partint de Nova
Zelanda anara cap a l’Atol de Mururoa, a la Polinèsia Francesa, per a protestar
contra els assajos nuclears francesos.
A finals de juny arribà a Nova
Zelanda un comando de la marina
francesa i Louis-Pierre Dillais, un tinent
coronel de la Direcció General de
Seguretat Exterior (DGSE), els serveis secrets francesos. Tots ells anaven amb
documentació falsa i tenien un objectiu encomanat: l’Opération
Satanique.
El cap del comando, l’agent
Dillais, va conduir una embarcació
inflable on anaven dos bussejadors, Alain
Tonel i Jaques Camurier. S’acostaren
sota l’aigua i fixaren dues mines magnètiques al casc de l`embarcació
ecologista, mentre estava atracat al moll de Marsden Wharf, al port d’Auckland.
El 10 de juliol, a les 23:35 esclatà un primer artefacte que va obrir un
gran forat al casc, de la grandària d’un cotxe que provocà una gran via
d’aigua. La nau quedà mig tombada d’un costat i alguns tripulants, passats uns
segons tornaren a bord per a documentar els danys. Entre ells estava el fotògraf,
Fernando Pereira (Chaves, 1950-1985), que
baixà sota coberta per a buscar el seu equip de fotografia.
Fernando Pereira |
A les 23:45 explotà la segona bomba, Pereira
es va ofegar a causa de la ràpida inundació del Rainbow Warrior, que s'enfonsava quatre minuts més tard. Els altres
deu membres de la tripulació aconseguiren abandonar el vaixell a temps o foren
llançats a l'aigua per l'ona expansiva de la segona explosió. Tal volta els
agents francesos pretenien donar temps de fugir a la tripulació abans que la
segona deflagració l'enfonsarà definitivament, per això la programaren perquè
esclatarà deu minuts després.
Mafart i Prieur |
La policia de Nova Zelanda no
trigà gaire a identificar als agents francesos, gràcies a l'ajuda d'un grup de vigilància
veïnal que va localitzar a la capitana Dominique
Prieur i al comandant Alain Mafart i els van detenir.
La resta d’integrants del comando aconseguiren eixir del país. Els
sotsoficials Roland Verge, Jean-Michel
Bartelo i Gérard Andries que
havien dut els explosius a Nova Zelanda
en el iot Ouvéa, partiren en el
mateix vaixell rumb a l'illa Norfolk on
la policia australiana els va detenir. Com que no arribaven les ordres de
detenció els deixaren en llibertat provisional, sense poder eixir del país,
però els anà a recollir el submarí francés Rubis
on fugiren després enfonsar el iot. Christine
Cabon, una altra espia que s’havia infiltrat en Greenpeace per a conéixer tots els moviments dels ecologistes, agafà un vol cap a Israel abans de l’atemptat. En arribar
l’ordre d’extradició els serveis secrets l’avisaren i pogué fugir a França.
François Mitterrand |
En un primer moment l'ambaixada francesa a Wellington negà la seua implicació, afirmà que "el govern francés no tracta amb els seus
opositors d'aquesta manera”. A França
van obrir una comissió d'investigació que va concloure que el govern era innocent
de qualsevol implicació en l'acte terrorista. Els diaris The Times i Le Monde van
contradir aquestes afirmacions en assegurar que el mateix president François Mitterrand (Jarnac, 1916-1996) havia
aprovat l'atemptat.
Charles Hernu |
L'escàndol va comportar la dimissió del ministre de Defensa francés Charles Hernu (Quimper, 1923-1990), el 20 de setembre. Dos dies després el primer ministre Laurent Pierre Emmanuel Fabius (París, 1946) va admetre públicament que l'atemptat havia estat un complot dels serveis secrets francesos i el dia 26 acomiadaren al cap de la DGSE, l'almirall Pierre Lacoste (París, 1924-2020).
Prieur i Mafart
es van declarar culpables d'homicidi involuntari i van ser condemnats a deu
anys de presó, el 22 de novembre de 1985. França
va amenaçar amb un embargament econòmic de les exportacions a la Comunitat Econòmica Europea si no alliberaven als seus espies. Eixa
acció hauria paralitzat bona part de l'economia de Nova Zelanda, molt dependent de les exportacions agrícoles al Regne Unit.
Finalment les autoritats gal·les acordaren amb el primer ministre de Nova Zelanda, David Lange, l’extradició
dels espies empresonats a l'illa francesa d’Hao. Garantiren que restarien com a mínim tres anys en presó, però
l’any següent incompliren els acords d’extradició i enviaren als condemnats a Europa. En total sols estigueren tancats
poc menys de dos anys.
Forat al casc del Rainbow Warrior |
Aquest acte de terrorisme d’estat li costà molts diners al govern francés, acceptaren
pagar 6,5 milions de dòlars EUA a Nova
Zelanda i demanar-los disculpes. Pagaren 8,16 milions de dòlars a Greenpeace per danys i perjudicis, que
ajudaren a finançar la compra d’un nou vaixell. A la família Pereira la compensaren amb una
indemnització 650.000 francs a l'esposa, 1,5 milions de francs als seus dos
fills i 75.000 francs a cadascun dels seus pares. Hagueren de reemborsar 30.000
florins a la companyia d'assegurances de vida, abonades com a reparació al
difunt.
Reflotaren el vaixell en 1987 per a practicar proves forenses, com era irreparable
decidiren tornar a enfonsar-lo a la badia de Matauri, prop de les illes
Cavalli, perquè el derelicte es convertirà en santuari per a la fauna
submarina. L’escàndol internacional provocà que els francesos aturaren els
assajos nuclears al Pacífic, però els
van reprendre una volta s’oblidà tot, en 1995.
Anys després de l'atemptat, al cap del comando Dillais, l'anomenaren cap d'estat major d'una unitat d'espionatge,
depenent directament del ministeri de defensa francés. Un equip de cinema
documental de TVNZ (Nova Zelanda) li
preguntà sobre l'incident de Rainbow
Warrior i ell contestà: "Em sap
greu la pèrdua de vides. Va ser un accident lamentable. Ho sent per la família,
però què pots fer?".
Almirall Pierre Lacoste |
En 2005 l'almirall Pierre Lacoste
(París, 1924-2020), cap de la DGSE, va
reconéixer públicament que l’ordre d’escometre l’atemptat, li la donà
personalment el mateix president de la República. Va assegurar que la mort del
fotògraf encara pesava sobre la seua consciència.
Memorial al port d'Auckland |
Fonts:
ROBIE, D. (2015) “A Eyes of Fire: The
Last Voyage of the Rainbow Warrior”
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada