Rainbow Warrior: Opération Satanique

 

Collage RMiB

En 1971 un grup d’activistes canadencs formaren el grup ecologista GREENPEACE, per a intentar aturar les proves nuclears que els Estats Units feien a l'illa d'Amchitka, Alaska. Van créixer molt de pressa i la seua organització es va estendre per tot el món, obriren oficines en cinquanta-cinc països. La delegació espanyola la fundaren en 1984.

En 1978 adquiriren un vaixell britànic construït en 1955, al qual batejaren com a Rainbow Warrior, el guerrer de l’arc de Sant Martí. L’organització ecologista utilitzà la nau per a fer actes reivindicatius de tota mena. Un d’eixos actes reivindicatius havia de ser encapçalar una flota que partint de Nova Zelanda anara cap a l’Atol de Mururoa, a la Polinèsia Francesa, per a protestar contra els assajos nuclears francesos.

A finals de juny arribà a Nova Zelanda un comando de la marina francesa i Louis-Pierre Dillais, un tinent coronel de la Direcció General de Seguretat Exterior (DGSE), els serveis secrets francesos. Tots ells anaven amb documentació falsa i tenien un objectiu encomanat:  l’Opération Satanique.

El cap del comando, l’agent Dillais, va conduir una embarcació inflable on anaven dos bussejadors, Alain Tonel i Jaques Camurier. S’acostaren sota l’aigua i fixaren dues mines magnètiques al casc de l`embarcació ecologista, mentre estava atracat al moll de Marsden Wharf, al port d’Auckland.

El 10 de juliol, a les 23:35 esclatà un primer artefacte que va obrir un gran forat al casc, de la grandària d’un cotxe que provocà una gran via d’aigua. La nau quedà mig tombada d’un costat i alguns tripulants, passats uns segons tornaren a bord per a documentar els danys. Entre ells estava el fotògraf, Fernando Pereira (Chaves, 1950-1985), que baixà sota coberta per a buscar el seu equip de fotografia.

Fernando Pereira

A les 23:45 explotà la segona bomba, Pereira es va ofegar a causa de la ràpida inundació del Rainbow Warrior, que s'enfonsava quatre minuts més tard. Els altres deu membres de la tripulació aconseguiren abandonar el vaixell a temps o foren llançats a l'aigua per l'ona expansiva de la segona explosió. Tal volta els agents francesos pretenien donar temps de fugir a la tripulació abans que la segona deflagració l'enfonsarà definitivament, per això la programaren perquè esclatarà deu minuts després.

Mafart i Prieur

La policia de Nova Zelanda no trigà gaire a identificar als agents francesos, gràcies a l'ajuda d'un grup de vigilància veïnal que va localitzar a la capitana Dominique Prieur i al comandant Alain Mafart i els van detenir.

La resta d’integrants del comando aconseguiren eixir del país. Els sotsoficials Roland Verge, Jean-Michel Bartelo i Gérard Andries que havien dut els explosius a Nova Zelanda en el iot Ouvéa, partiren en el mateix vaixell rumb a l'illa Norfolk on la policia australiana els va detenir. Com que no arribaven les ordres de detenció els deixaren en llibertat provisional, sense poder eixir del país, però els anà a recollir el submarí francés Rubis on fugiren després enfonsar el iot. Christine Cabon, una altra espia que s’havia infiltrat en Greenpeace per a conéixer tots els moviments dels ecologistes, agafà un vol cap a Israel abans de l’atemptat. En arribar l’ordre d’extradició els serveis secrets l’avisaren i pogué fugir a França.

François Mitterrand

En un primer moment l'ambaixada francesa a Wellington negà la seua implicació, afirmà que "el govern francés no tracta amb els seus opositors d'aquesta manera”. A França van obrir una comissió d'investigació que va concloure que el govern era innocent de qualsevol implicació en l'acte terrorista. Els diaris The Times i Le Monde van contradir aquestes afirmacions en assegurar que el mateix president François Mitterrand (Jarnac, 1916-1996) havia aprovat l'atemptat.

Charles Hernu

L'escàndol va comportar la dimissió del ministre de Defensa francés Charles Hernu (Quimper, 1923-1990), el 20 de setembre. Dos dies després el primer ministre Laurent Pierre Emmanuel Fabius (París, 1946) va admetre públicament que l'atemptat havia estat un complot dels serveis secrets francesos i el dia 26 acomiadaren al cap de la DGSE, l'almirall Pierre Lacoste (París, 1924-2020).

Prieur i Mafart es van declarar culpables d'homicidi involuntari i van ser condemnats a deu anys de presó, el 22 de novembre de 1985. França va amenaçar amb un embargament econòmic de les exportacions a la Comunitat Econòmica Europea si no alliberaven als seus espies. Eixa acció hauria paralitzat bona part de l'economia de Nova Zelanda, molt dependent  de les exportacions agrícoles al Regne Unit.

Finalment les autoritats gal·les acordaren amb el primer ministre de Nova Zelanda, David Lange, l’extradició dels espies empresonats a l'illa francesa d’Hao. Garantiren que restarien com a mínim tres anys en presó, però l’any següent incompliren els acords d’extradició i enviaren als condemnats a Europa. En total sols estigueren tancats poc menys de dos anys.

Forat al casc del Rainbow Warrior

Aquest acte de terrorisme d’estat li costà molts diners al govern francés, acceptaren pagar 6,5 milions de dòlars EUA a Nova Zelanda i demanar-los disculpes. Pagaren 8,16 milions de dòlars a Greenpeace per danys i perjudicis, que ajudaren a finançar la compra d’un nou vaixell. A la família Pereira la compensaren amb una indemnització 650.000 francs a l'esposa, 1,5 milions de francs als seus dos fills i 75.000 francs a cadascun dels seus pares. Hagueren de reemborsar 30.000 florins a la companyia d'assegurances de vida, abonades com a reparació al difunt.

Reflotaren el vaixell en 1987 per a practicar proves forenses, com era irreparable decidiren tornar a enfonsar-lo a la badia de Matauri, prop de les illes Cavalli, perquè el derelicte es convertirà en santuari per a la fauna submarina. L’escàndol internacional provocà que els francesos aturaren els assajos nuclears al Pacífic, però els van reprendre una volta s’oblidà tot, en 1995.

Anys després de l'atemptat, al cap del comando Dillais, l'anomenaren cap d'estat major d'una unitat d'espionatge, depenent directament del ministeri de defensa francés. Un equip de cinema documental de TVNZ (Nova Zelanda) li preguntà sobre l'incident de Rainbow Warrior i ell contestà: "Em sap greu la pèrdua de vides. Va ser un accident lamentable. Ho sent per la família, però què pots fer?".

Almirall Pierre Lacoste

En 2005 l'almirall Pierre Lacoste (París, 1924-2020), cap de la DGSE, va reconéixer públicament que l’ordre d’escometre l’atemptat, li la donà personalment el mateix president de la República. Va assegurar que la mort del fotògraf encara pesava sobre la seua consciència.

Memorial al port d'Auckland

 

Fonts:

ROBIE, D. (2015) “A Eyes of Fire: The Last Voyage of the Rainbow Warrior”