“La humanitat ha obert les portes de l’infern”
António
Guterres (Lisboa, 1949) respecte del Canvi Climàtic, 20/9/2023.
La humanitat s'enfronta a una crisi planetària provocada pel Canvi Climàtic,
el qual té dos companys apocalíptics, la contaminació i la pèrdua de
biodiversitat. Eixos tres genets estan interrelacionats i amenacen
l'estabilitat ecològica i social del planeta. Cadascun d'ells té les seues
pròpies causes i efectes, hem de resoldre’ls si volem tenir un futur viable com
a espècie dins d’aquest planeta.
 |
| Arxiu RMiB |
QUE ÉS EL CLIMA?
L’Acadèmia Valenciana de la Llengua defineix el clima com el conjunt de
condicions atmosfèriques mitjanes, característiques d'una regió o d'un lloc
determinat. Eixes condicions són la temperatura, la pressió que és el pes de la
columna d’aire que hi ha damunt, el vent, la radiació solar, la humitat o la
precipitació, tots aquests fenòmens es
donen en la troposfera, la capa atmosfèrica inferior, la que està en contacte
amb la superfície del planeta Terra on es desenvolupa la vida.
QUÈ ÉS EL CANVI
CLIMÀTIC?
El clima terrestre ha canviat de forma natural al llarg de la història del
nostre planeta per diversos condicionants com poden ser variacions orbitals,
segons la Teoria de Milanković. L’espècie
humana va aparéixer fa uns tres milions d’anys i des d’eixe moment el clima ha
canviat, hem viscut períodes glacials amb capes de gel que cobrien el nord
d'Europa i Canadà, i uns altres interglacials més curts i més càlids, com el
que tenim en l’actualitat. La darrera època glacial va acabar fa quinze mil anys
i això va facilitar la transició del paleolític al neolític, perquè un clima
més benigne va afavorir el descobriment de l’agricultura i la ramaderia.
EL CANVI
CLIMÀTIC ANTROPOGÈNIC
A finals del segle XVII i amb molta més intensitat a partir de la revolució
industrial la nostra espècie començà a gastar com a font energètica els combustibles
fòssils, això provocà un augment molt significatiu de les emissions de diòxid
de carboni (CO₂) a l’atmosfera, a més d’altres gasos com foren el metà (CH₄) i
l’òxid nitrós (N₂O), són els que denominem com a gasos d’origen antropogènic. Eixe
augment de la presència de CO₂ i altres compostos provoquen l’efecte
hivernacle, perquè junt amb el vapor d’aigua dissolt en l’atmosfera creen una
mena de pantalla que redueix l’eixida a l’espai exterior de la radiació
infraroja que ha rebotat en la superfície, perquè en pujar xoca amb aquesta
pantalla tornant de nou a la superfície terrestre, llavors augmenta la calor de
la radiació tèrmica que emet el sol en l’atmosfera. Aquesta alteració de la
composició de l’atmosfera terrestre està fent pujar les temperatures, provocant
un canvi climàtic que a diferència dels anteriors és provocat per les emissions
humanes, que està afectant en un curt espai temporal i en una magnitud que no
s’havia produït en cap altra era geològica anterior.
QUÈ CONSEQÜÈNCIES
TÉ EL CANVI CLIMÀTIC
Són moltes les conseqüències que provoca un ràpid augment de la temperatura
superficial del nostre planeta, per analitzar-les les agruparem en els quatre
elements de la física clàssica, que va proposar al voltant del 450 aC el
filòsof grec Empèdocles (Acragant c.
494 aC- c. 434 aC): l’aigua, la
terra, el foc i l’aire.
 |
| Riu Vero, Alquèssar, Arxiu RMiB |
L’AIGUA
Els oceans absorbeixen l’equivalent al 90% de la calor generada per les
nostres emissions, llavors són el termòmetre del canvi climàtic perquè en la
darrera dècada l'oceà ha absorbit aproximadament el 25% de les emissions
antropogèniques de CO₂. A conseqüència d’això la temperatura superficial del
mar està pujant any rere any i els oceans tropicals són les àrees més sensibles
a eixe augment, si les temperatures mitjanes pugen de damunt 2 °C, provocaran el
col·lapse d’aquestes àrees abans de 2030.
 |
| Islàndia, Arxiu RMiB |
Desgel i augment del nivell del mar
Un augment de les temperatures ha provocat més desgel en les zones polars i
això ha fet pujar el nivell mitjà del mar entre 10 i 20 centímetres, sols durant
el segle XX. Segons dades de l’any 2018 el vessament de gasos d’efecte
hivernacle havia provocat una forta pujada respecte del període preindustrial,
el diòxid de carboni (CO₂) havia crescut un 147%, el metà (CH₄) un 259%, i l’òxid nitrós (N₂O) un 123%. Els nivells actuals
són versemblants als que tenia la Terra, fa entre 3 i 5 milions d’anys, llavors
el nivell del mar era d’entre 10 i 20 metres superior a l'actual. Una aigua més
calenta s’expandeix més contribuint a la pujada del nivell dels oceans. Segons
dades de l’oficina Nacional dels Estats Units dedicada a l’Administració
Oceànica i Atmosfèrica (NOAA) el nivell mitjà del mar ha pujat entre 21 i 24 cm
des de 1880. Fent progressions es pensa que les aigües oceàniques pujaran al
voltant dels 30 cm més, cap a l'any 2100.
La superfície coberta per la neu a l'hemisferi nord ha disminuït un 10% des
de finals dels anys seixanta del segle XX. El volum total de les glaceres
suïsses, per exemple, ha disminuït en dos terços i prop de casa s’ha perdut més
del 80% de les glaceres pirinenques, es pensa que podrien desaparéixer
totalment cap al 2050. Gràcies al seguiment mitjançant els satèl·lits s’ha
comprovat que la duració anual de la capa de gel als rius i llacs s'ha acurtat
dues setmanes al llarg del segle XX, per tant, està confirmat que es produeix un aprimament generalitzat del gel a
tot el planeta.
 |
| Temperatura mitjana del mar fins al 2100 |
L'extensió mitjana anual del gel marí Àrtic s'ha reduït un 2,7% per dècada.
Prediccions asseguren que l’estiu de l'any 2035 el gel marí del polo nord podria
desaparéixer completament. Ha augmentat la freqüència amb la qual es produeixen
col·lapses parcials de part dels casquets glacials, principalment a Groenlàndia
i de l'Antàrtida occidental. En trencar-se eixos grans trossos de gel, es
converteixen en icebergs que es desplacen cap a aigües més caldes, augmentant la
velocitat amb la qual es fonen.
L’augment del nivell del mar significarà la desaparició d’espais naturals
molt valuosos com són del Delta de l'Ebre, del Llobregat, de la Devesa del
Saler, s’ofegarà l’Albufera, la Mànega del Mar Menor o bona part de la costa de
Doñana i de gran part de les platges de casa nostra. Eixa pujada negarà
ecosistemes costaners com són els manglars, aiguamolls, torberes i praderies
marines que són el principal reservori del conegut com a carboni blau, que va
descobrir l’oceanògraf Carlos Manuel Duarte Quesada (Lisboa, 1960). En ells
viuen molts éssers vius que emmagatzemen carboni amb moltíssima eficiència, la
seua desaparició accelerarà l’augment CO₂ en l’atmosfera mentre que es reduirà
la capacitat d’atrapar-lo. Aquestes àrees segresten anualment carboni a una
velocitat deu vegades més elevada que la dels boscos tropicals, mentre que
atrapen de tres a cinc vegades més que el que captura una àrea versemblant de bosc
tropical madur.
Els aiguamolls són els ecosistemes que retenen més CO₂, però han perdut un
50% de la superfície que ocupaven al món. Segons la Unió Internacional per a la
Conservació de la Naturalesa (UICN) i la Comissió Oceanogràfica
Intergovernamental de la UNESCO (IOC-UNESCO) la degradació dels ecosistemes
costaners provocarà l’alliberament a l’atmosfera de fins a 1.020 milions de
tones de CO₂ cada any, que abans mentien atrapat. Eixa quantitat és l’equivalent
al 19% de les emissions que provoca la desforestació de les àrees tropicals. Aquest
fenomen es veurà agreujat per la força d’erosió que provocaran unes tempestes
cada volta més grans i freqüents.
La pujada del nivell de les aigües accentuarà l’erosió de la línia
costanera i especialment de les platges, perquè continuarà la construcció d’infraestructures
que tallen el pas dels sediments que espenten els corrents marins, com fan els
ports. Aquest fenomen és molt intens a casa nostra i significa la desaparició
de moltes platges i zones dunars. Aquest procés està agreujat per la reducció
dels sediments que arrosseguen els rius cap al mar a conseqüència que queden
retinguts al fons dels embassaments, mentre s’ensorren amb ells reduint la seua
capacitat d’emmagatzematge d’aigua dolça.
La pujada del mar reduirà la superfície de les praderies marines que hi ha
a la plataforma continental on creixen plantes i algues que retenen molt CO₂.
Com és el cas de la Posidònia oceànica que al nostre Mediterrani que ha perdut
un 70% de la superfície que ocupava. Els manglars tampoc ho tenen millor perquè
han perdut el 67% de l’extensió que ocupaven, reduint la capacitat de producció
alimentària que ofereixen, perquè són zones de cria de peixos i fan d’escut
protector de la franja costanera enfront de l'erosió de l’onatge.
Una volta trencat l’equilibri climàtic els problemes s’acumulen, segons un estudi, l'aigua de desglaç que va a l'oceà provoca una transferència de massa des dels pols cap a l'equador, la qual cosa alenteix la velocitat de rotació de la Terra.
Modificació dels corrents
marins
L’augment d’aigües dolces desgelades al mar afectaran als corrents oceànics, als patrons de les marees i a la densitat de l'aigua que afecta l’estratificació de les capes d’aigua i, per tant, en la circulació de les marees, a més modificarà la temperatura i el nivell de l’aigua dels oceans. Qualsevol desacceleració, aturada total o modificació del recorregut dels corrents oceànics tindrà un impacte climàtic dràstic, afectant la temperatura i el clima de les àrees veïnes, modificant els patrons d’alimentació i la migració de les espècies marines i, per tant, de la pesca. Justament en un moment quan dues terceres parts de les principals pesqueries marines es troben sobreexplotades o esgotades, la suma d’aquests factors produiria un col·lapse generalitzat de la pesca.
 |
| Coralls a Panamà, Arxiu RMiB |
Blanqueig i mort dels
esculls coral·lins
Una altra conseqüència de l'augment de les temperatures al mar serà la
generalització del blanqueig del corall, un procés que es produeix quan els
esculls coral·lins sobrepassen els seus límits de tolerància tèrmica, la qual
cosa les provoca la mort. Són éssers molt sensibles perquè una pujada d'entre 1
i 1,5 °C durant setmanes, o un increment d'entre 3 i 4 °C durant uns pocs dies
pot significar la seua mort.
 |
| Oceà Atlàntic, Arxiu RMiB |
Acidificació dels oceans
L'aigua pot ser àcida, bàsica o neutra, com més gran siga el nivell
d'hidrogen que tinga dissolt, més àcida serà la solució. Aquesta característica
es quantifica en el pH, que s'expressa en una escala de 0 al 14. Un pH inferior
a 7 conforma una aigua àcida, un pH de 7 és neutre i un per damunt de 7 és
bàsic. El conjunt dels oceans té un pH bàsic que va de 8,0 a 8,3 i els
organismes marins han evolucionat adaptats a viure en eixe rang d’acidesa. Una
disminució del pH del mar significaria una disminució de la disponibilitat de
carbonat, per davall d'uns certs nivells de pH es fa pràcticament impossible
per a molts éssers marins formar les seues petxines o esquelets. Cal recordar
que la formació de closques i petxines és un mètode molt efectiu per a emmagatzemar
el carboni. També es gasta carboni en la formació d’ossos i raspes o per
afavorir el creixement de la vegetació aquàtica que una volta morta cau al fons
marí, en descompondre’s es queda allí
bloquejat el carboni de forma permanent, evitant la seua entrada en l’atmosfera.
Llavors la desaparició d’aquests éssers seria crítica en desaparéixer la seua
capacitat de fer d’embornals del CO₂.
 |
| Arxiu RMiB |
Manca d’aigua dolça
L’augment de l’aridesa provocarà problemes d’abastiment d’aigua, tot mentre
el seu consum no deixa de pujar. Aquest recurs és bàsic i urgent per al
manteniment de la vida, la seua manca podria provocar desplaçament de
poblacions i fins i tot conflictes militars. L’augment del nivell del mar
implicarà la salinització de l’aigua dolça en sistemes costaners. Tot mentre la
humanitat gasta cada any més de la meitat de tota l'aigua dolça accessible en
la superfície del planeta, que han de reemplaçar unes pluges cada volta més
irregulars.
Més sequeres
Una pujada de les temperatures produirà una pujada de la freqüència i la
intensitat de les sequeres, augmentant la desertificació. En gran part d'Àfrica
la quantitat total d'aigua dolça disponible ha descendit entre un 40-60%. A
l'estat espanyol els episodis de sequera són cada volta més greus, entre el 75%
i el 80% del país està en risc de convertir-se en desert al llarg d'aquest pròxim
segle.
 |
| Els Alps, França, Arxiu RMiB |
LA TERRA
Les terres emergides serveixen de suport per als i la vida animal, es
calcula que elles se segresten un 30% del total d'emissions de gasos d'efecte
d'hivernacle. Malauradament, entre la meitat i una tercera part de la
superfície terrestre ha sigut transformada per l'acció humana, el 49% del sòl
no gelat s'utilitza per a la producció d'aliments, un 12% es dedica a la
producció agrícola i un altre 37% per a pastures dels ramats.
 |
| Manglar a Panamà, Arxiu RMiB |
Les àrees més sensibles
L’augment del rang de temperatures afectarà les zones més sensibles com són
les àrees àrides, que representen un 45% de la superfície terrestre, des de
1961 han crescut un 1% anual i en elles habiten 2.000 milions de persones, i no
deixaran de créixer. Els ecosistemes arbrats són un dels pulmons de la Terra,
perquè les plantes absorbeixen CO₂ i emeten O₂. En un hipotètic escenari
d'emissions altes de CO₂ concordant amb el ritme d'emissions actuals, que preveu
un escalfament d'almenys 2,6 °C per al 2100, molt per sobre dels objectius de
l'Acord de París i dels valors de seguretat climàtica, els boscos, les selves
tropicals i els ecosistemes circumpolars sofriran un col·lapse sobtat de la
seua biodiversitat al voltant de l'any 2050, perquè tenen una capacitat
limitada per adaptar-se als canvis climàtics. Entre altres conseqüències això
implicaria l’alliberament de bona part del carboni atrapat al permagel, la qual
cosa augmentaria la magnitud de catàstrofe. Mentre arriba eixe moment, necessitem
més que mai els ecosistemes que fan d’embornals terrestres i oceànics, malgrat
que a conseqüència de les activitats extractives s’han reduït un 17% i un 4%
respectivament, i de moment eixa pèrdua no la compensem amb la reforestació i
la transició energètica.
Pèrdua de biodiversitat
Tots els éssers vius necessiten temps per a poder adaptar-se als canvis
ambientals, si l’alteració es produeix massa ràpid, molts no disposaran de prou
temps per a fer-ho, llavors, s’extingiran. És clar que l'augment d'un sol grau de
la temperatura global provocarà pèrdua de biodiversitat, d’espècies de plantes i animals que ja estan
en seriós perill d’extinció. El Canvi climàtic provocarà desplaçaments cercant
condicions ambientals més propícies de molts animals mentre que els vegetals no
ho podran fer. Gràcies a estudis en períodes de temps prolongats s’ha pogut comprovar
a la península Ibèrica que els boscos d’alzines i sureres tendeixen a pujar cap
al nord mentre que al sud augmenta l’aridesa que va aparellada amb una reducció
de les zones arbrades. Tots eixos fenòmens impliquen una extrema pèrdua de
biodiversitat que afectarà l’equilibri dels ecosistemes, en proporció directa
amb la rapidesa del procés. També significarà l’ampliació de la distribució de
malalties tropicals transmeses pels insectes. Segons un informe del Panell
Intergovernamental sobre Canvi Climàtic (IPCC), la pèrdua de biodiversitat
podria causar la mort d'entre 200.000 i 3 milions de persones a tot el món per
a 2050.
 |
| Camp de xufes, Alboraia, Arxiu RMiB |
Canvi climàtic i els
cultius
Les variacions climàtiques que implicarà el canvi climàtic provocaran una
disminució de la productivitat dels cultius i de la superfície conreable. L’augment
de fenòmens climàtics extrems reduirà la producció d’aliments. Les previsions
creuen que cap al 2023 l’augment de tempestes, de pluges torrencials, pedra,
sequeres i vents ciclònics augmentaran els processos erosius provocant una
pèrdua de sòl fèrtil i augmentant l’aridesa. Aquest fenomen afectarà especialment
el sud i l'est d'Àsia i a bona part d'Àfrica. Molt possiblement la pèrdua de
collites provocarà episodis de fam que afectaran la població més humil, per a
evitar la fam augmentaran els moviments migratoris, fins i tot la precarietat
de recursos podria provocar guerres. L’informe del PNUMA de 2021 va assegurar
que un augment global de la temperatura d’1,5 °C implicaria que els insectes responsables de la
pol·linització perdrien la meitat del seu hàbitat i una reducció de les seues
poblacions que significaria una catàstrofe per als cultius.
Crisi demogràfica
Al llarg de la història s’han produït diversos col·lapses de grans
civilitzacions a conseqüència dels canvis ambientals. El canvi climàtic actual
sens dubte provocarà una correcció poblacional per la combinació de factors com
l'esgotament dels recursos, les crisis econòmiques, les guerres i l’augment de
les pandèmies. L'Organització Mundial de la Salut ha advertit que en 2030 la
malnutrició, el paludisme, la diarrea i l'estrés calòric podrien provocar la
mort de fins a 250.000 persones/any a tot el món. Un increment de temperatures
de 2,7 °C provocaria l’emigració d’un terç de la població mundial a finals de
segle XXI, en quedar fora del "nínxol climàtic humà", entés com les
condicions apropiades per al desenvolupament de les societats humanes al llarg
de la història. El professor Marten Scheffer de la Universitat de Wageningen,
sosté que el canvi climàtic ja ha deixat el 9% de les persones del planeta (uns
600 milions d'habitants) fora d'aquest nínxol.
Es pot arribar a creure que l’excés de població de la nostra espècie és un
dels factors que agreuja l’escalfament global, però cal analitzar dades per a adonar-nos
que els principals responsables de les emissions de carboni són els que tenen
un nivell econòmic més alt. En 2015 s’agreujà el desequilibri de les emissions
de gasos d’efecte hivernacle, el 10% més ric era responsable del 49% de les
emissions, mentre que la meitat més pobra de tota la població mundial sols
representava el 7%. En 2022 Millward-Hopkins va calcular que en termes
energètics la desigualtat econòmica actual suposa que la humanitat provoca el
doble d’emissions de carboni dels que es vessarien si tinguérem una societat
mundial igualitària. Puix els costos energètics de la desigualtat, respecte de
les emissions de carboni, són un factor molt més determinant que la quantitat
de població humana que hi ha al planeta. Llavors una reducció radical de la
petjada de carboni dels més rics i de les grans corporacions seria la manera
més ràpida d’apropar-nos a l’objectiu de zero emissions netes.
EL FOC
Les emissions dels fumerals de les indústries, especialment les del petroli
i gas, la combustió dels motors de cotxes, vaixells i avions, la crema de
residus de cultius i fems acceleren sense minva les emissions de gasos d’efecte
hivernacle i cap d’aquestes causes s’ha pogut reduir des que les autoritats
planetàries anuncien la seua lluita prioritària contra el canvi climàtic. La
sequera debilita i estressa els boscos, la qual cosa augmentarà la seua
inflamabilitat que afavorirà la propagació d'incendis i la seua freqüència,
generalitzant els superincendis de sisena generació per tot el món, cosa que ja
coneguen a Austràlia, Califòrnia, el Canadà o Rússia.
L’AIRE
L’actual concentració de gasos d’efecte hivernacle la tingué la Terra fa entre
3 i 5 milions d’anys, llavors la temperatura superficial del planeta era de 2 a
3 graus més càlida. Sols al segle XX l'escalfament global ocasionat per les
activitats humanes ha generat un augment aproximat de 0,6 °C en la temperatura
mitjana del planeta. L’augment de temperatures provocarà que els estius
s'allarguen, mentre que la tardor i la primavera tendiran a desaparèixer.
Successos climàtics
extrems
Cada volta són més freqüents i devastadors els successos climàtics extrems,
com són els ciclons, els huracans, les sequeres o les inundacions. Plou més en
certes regions del món a conseqüència que unes temperatures més càlides
provoquen més evaporació i per tan major
humitat atmosfèrica, una major quantitat d'aigua disposta a caure en les
pluges. S’ha mesurat un increment de les precipitacions del 0,5 i l’1% per
dècada en el segle XX, tot i que distribuïdes de forma molt irregular. Quan les
masses d'aire fred de les capes altes de l'atmosfera xoquen amb aire càlid i
humit ocasionen fortes tempestes i inundacions que poden ser molt perilloses
per a la població. Els fenòmens tempestuosos coneguts com a gota freda o DANA i
a causa de l'augment de la temperatura es convertiran en fenòmens molt més
freqüents i intensos. L’alteració del sistema climàtic modificarà la freqüència
de fenòmens climàtics com El Xiquet, el qual ocorre quan les aigües del Pacífic
equatorial estan massa càlides, eixa alteració interactua amb l'atmosfera
alterant els patrons climàtics a tot el món, molt probablement aquests esdeveniments
es produiran cada volta més sovint. Molt probablement canviaran la distribució,
periodicitat i freqüència de fenòmens com el monsó, que consisteix en un canvi
estacional en els patrons de vent que provoca pluges en una gran zona o
continent, la qual cosa sol provocar hiverns secs i estius humits. Un augment
de temperatures es convertirà en més energia per a enfortir la violència dels
tornats, huracans i ciclons. Les fortes pluges, l’onatge extrem i els marejols
que provoquen faran augmentar l’erosió de les zones costaneres.
Augment del metà
atmosfèric
Segons estudis des del 2006 la quantitat de metà ha augmentat massa
ràpidament i, sembla estar provocant per emissions biològiques, no pas per la
crema de combustibles fòssils. Això podria ser a conseqüència dels cicles
climàtics naturals com “El Niño”, o, tal volta podria indicar que ha començat
una gran transició en el clima de la Terra. Un escalfament accelerarà el desgel
del permagel, la qual cosa produirà un augment dramàtic de l’alliberament del
metà que ara roman atrapat al sol gelat
siberià.
 |
| Augment de temperatura superficial a l'Atlàntic Nord |
BREU HISTÒRIA
DEL CANVI CLIMÀTIC
1954
Els primers estudis sobre la ciència del clima els va finançar l’Air
Pollution Foundation, una coalició d'empreses automobilístiques i petrolieres. Els
resultats que els presentaren aquest any foren molt clars, a conseqüència del vessament
de diòxid de carboni a l’atmosfera que provocaven, les seues indústries tenien un
greu impacte potencial sobre el clima, segons una recerca publicada per DeSmog.
1964
Es va formar el Consell Internacional per a les Ciències (ICSU) dins del
Comité per a les Ciències Atmosfèriques (CAS) que va presidir Bert Rickard
Johannes Bolin (Nyköping, 1925-2007).
1967
El CAS va encetar el Programa d’Investigació Atmosfèrica Global (GARP).
L’ONU va crear El Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient
(PNUMA) encarregat de coordinar les polítiques sobre el Medi Ambient en la Conferència
de les Nacions Unions sobre Medi Ambient Humà, a Estocolm.
1980
El GARP es va transformar en el Programa Mundial d’investigacions
Climàtiques (WCRP). A Villach, una vila dels Alps austríacs, es van reunir
científics de diverses branques de la ciència per a analitzar el trencaclosques
de dades que havien recollit del clima terrestre. Van concloure que es
detectaven impactes que potencialment podrien provocar canvis radicals en
l’atmosfera, llavors calia investigar més.
1985
De nou reunits a Villach, científics liderats pel meteoròleg Bolin discutiren
les dades obtingudes i van concloure que l’efecte combinat dels gasos d’efecte
hivernacle podrien duplicar la concentració de CO₂ en l’atmosfera terrestre a mitjan segle XXI, i
això implicaria provocar un Canvi Climàtic.
1988
A Toronto es va celebrar una Conferència sobre els Canvis en l'Atmosfera, va
ser la primera reunió d'alt nivell internacional on científics i polítics
discutiren sobre les mesures que calia prendre per a combatre el canvi
climàtic. Durant aquesta reunió els països industrialitzats es van comprometre
a reduir voluntàriament les emissions de CO₂, un 20% per a l'any 2005, compromís
que fou conegut com “l’Objectiu Toronto". Es va crear el Panell
Intergovernamental sobre Canvi Climàtic (IPCC) que formaren els 300 millors
científics del món per a encarregar-se de revisar i informar sobre els últims
esdeveniments científics, els impactes i les possibles solucions per aturar el
canvi climàtic.
1990
A Suècia, el Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (GICC) va
publicar el Primer Informe d'Avaluació redactat per l'IPCC, que van titular com
a “Canvi Climàtic, Base Científica Física i Estudi d'Impactes”. En ell es demostrava
la necessitat de reduir les emissions de CO₂ entre un 60-80% sobre els nivells
de 1990, per a aconseguir estabilitzar la concentració de gasos d'efecte
d'hivernacle en l'atmosfera. Aquest estudi va dur l’ONU a proposar la
negociació d’un Conveni Marc sobre el Canvi Climàtic.
Es va organitzar la Primera la Cimera de la Terra a Rio de Janeiro (COP1)
en la qual participaren 172 governs, 2.400 representants d'organitzacions no
governamentals (ONG), a més al voltant de 17.000 persones participaren en un
Fòrum paral·lel organitzat per les ONG. A Rio es va redactar un tractat
internacional conegut com el Conveni Marc sobre el Canvi Climàtic que
reconeixia el problema del Canvi Climàtic, tenien l’objectiu d’estabilitzar les
concentracions de gasos d’efecte hivernacle en l’atmosfera, però no van establir
límits ni compromisos concrets. A partir de llavors s’acordà l’organització
d’una cimera anual centrada a combatre el Canvi Climàtic. Des d’aleshores les
cimeres del clima han significat un impuls a la conscienciació i han obtingut
la reacció de la ciutadania que pressiona les classes dirigents perquè mamprenguen
una acció coordinada i decidida. Malauradament, els interessos del poder econòmic
han aconseguit limitar el compliment dels objectius gràcies a una presència
majoritària de representants dels lobbies en les COPs que supera en nombre la
de les delegacions nacionals, a més tenen al seu abast sucosos fons que gasten
generosament comprant voluntats de polítics inconscients.
1994
L'Associació de Petits Països Insulars (AOSIS) intenta introduir un
protocol demanant als països industrialitzats que reduïren les seues emissions
de CO₂ en un 20% sobre els nivells de 1990 per a l'any 2005, perquè la seua supervivència
estava en joc per l’augment del nivell dels oceans.
1995
La cimera de Berlín sobre el clima va ser la Primera Conferència de les
Parts (COP1) a la qual assistiren alts càrrecs polítics que arribaren a la
conclusió que els acords eren massa laxos per a aconseguir l'objectiu de
protegir el planeta de canvi climàtic. Van acordar negociar un acord legal abans
de trobada de la COP3 que tinguera límits i reduccions d'emissions
específiques. A Itàlia es va publicar el Segon Informe d'Avaluació de l'IPCC.
En el qual col·laboraren 2.000 científics i experts que van concloure que
"el balanç de les evidències suggeria la influència humana sobre el clima
global. El Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (GICC) publicà el
segon estudi sobre el Canvi Climàtic: La Ciència, Impactes, Adaptacions i
Mitigacions del Canvi Climàtic.
1996
A Suïssa es va fer la Segona Reunió de les Parts (COP2). Mentre es feien minsos
progressos respecte d’aconseguir objectius concrets per a reduir les emissions
de CO₂. Els EUA van
sorprendre en anunciar que volien que els compromisos d'aquest protocol foren legalment
vinculants, encara que també van introduir per primera vegada el concepte de
comerç d'emissions.
En la COP3 es va redactar el Protocol de Kyoto que va ser el primer tractat
internacional vinculant amb compromisos concrets per a reduir les emissions de
gasos d’efecte hivernacle en un 5,2%.
1998
A Buenos Aires es va fer la COP4 que aprovà un pla d’acció de dos anys amb
l’objectiu de reduir els riscos del Canvi Climàtic.
1999
A la ciutat alemanya de Bonn es va celebrar la COP5 en la qual la Unió
Europea anuncià el seu desig de ratificar el Protocol de Kyoto en l’any 2002.
2000
A la Haia es va celebrar la COP6 tenia previst tancar tots els aspectes
pendents des de Kyoto i poder assegurar unes reduccions reals de gasos d'efecte
d'hivernacle. Finalment, al plenari no va haver-hi acord i es posposà el seu
tancament fins a juliol de 2001 amb l’objectiu d’arribar als acords, sens dubte
fou seriós un pas enrere.
2001
A Marràqueix se celebrà la COP7, on finalment s'arriba a un text legal on
es recollien els compromisos de cadascun dels països i s'estructuraren molts
dels mecanismes del Protocol de Kyoto, a pesar que encara quedaven pendents determinats
aspectes que no s’havien resolt. Es va publicar el Tercer estudi sobre Canvi
Climàtic, l’anomenat TAR: “La Base Científica, Impactes, Adaptació i
Vulnerabilitat, Mitigació, Informe de Síntesi”. El president nord-americà
George Walker Bush (New Haven, 1946) va decidir la retirada dels Estats Units
del Protocol de Kyoto.
2002
Nova Delhi va ser l’encarregada d’organitzar la COP8 per a intentar avançar
sobre aspectes relatius als Mecanismes
de Desenvolupament Net, tot i que fou un impàs esperant que se signarà i entrarà
en vigor el Protocol de Kyoto.
2003
A Milà feren la COP9 per a intentar avançar en aspectes tractats en la
COP8, el més destacat fou la negativa russa a ratificar-lo. Es va redactar el
Quart Informe d’Avaluació que entre altres novetats va constatar l’augment dels
esdeveniments climàtics extrems.
2004
En la COP10 organitzada a Buenos Aires adoptaren mesures per a intentar
promoure l’adaptació al Canvi Climàtic i, finalment, Rússia va ratificar el Protocol
de Kyoto.
2005
A Montreal van celebrar la COP11 i es reuniren les parts que devien
supervisar els compromisos del Protocol de Kyoto. El Grup Intergovernamental
sobre el Canvi Climàtic (GICC) publicà: “Dimensió Econòmica i Social del Canvi
Climàtic i l’Informe de Síntesi”.
2006
La COP12 es va fer a Nairobi que es va centrar a prendre decisions per a
donar suport als països menys desenvolupats i més vulnerables enfront del Canvi
Climàtic. L'exvicepresident dels Estats Units Albert (Al) Arnold Gore, Jr.
(Washington, 1948) va encapçalar un documental titulat “Una veritat incòmoda”.
El seu missatge era clar, concís i contundent: la amenaça més gran a la qual
s'enfrontava la humanitat era el canvi climàtic. Va ajudar a conscienciar a
bona part de la població aliena a les classes dirigent i científiques.
2007
A Bali van celebrar la COP13 que va acordar assolir un full de ruta amb
objectius concrets de reducció de gasos d’efecte hivernacle, però no els
concretaren. L’estat va aprovar l’Estratègia Espanyola del Desenvolupament
Sostenible i el Pla Nacional d’Adaptació al Canvi Climàtic. Es va publicar el quart
estudi sobre Canvi que tingué els següents capítols: La Base Científica Física
(2007), Impactes, Adaptació i Vulnerabilitat, Mitigació del Canvi Climàtic i
l’Informe de Síntesi. La Unió Europea va anunciar un pla per a reduir les seues
emissions en un 20%.
2008
La COP14 que organitzà la vila polonesa de Ponzan va dissenyar els treballs
i objectius per assolir fins al 2009.
2009
Aquest any la capital danesa de Copenhaguen fou l’encarregada d’organitzar
la COP15. En ella tornaren a intentar un acord jurídicament vinculant sobre el
clima, que devia entrar en vigor en 2012. El president estatunidenc Barack
Hussein Obama (Honolulu, 1961) va fer un discurs en el qual va afirmar: "L'amenaça del canvi climàtic és seriosa, és
urgent i està augmentant. La història jutjarà la resposta de la nostra
generació a aquest desafiament, perquè si no li fem front -de manera audaç,
ràpida i conjunta- deixarem a les generacions futures una catàstrofe
irreversible”.
2010
Aquest any li tocava organitzar la cimera contra el canvi climàtic a
Turquia, però el terratrémol que va partir forçà el canvi de la COP16 a Cancún.
El seu principal objectiu fou intentar estendre els compromisos de Kyoto. Es
van reconéixer els objectius de reducció d’emissions dels països
industrialitzats i es van implementar mecanismes per a facilitat la compravenda
dels drets d’emissions. S’acordà la creació d’un fons verd dotat amb 30.000
milions de dòlars que devien aportar els països rics per a destinar a
subvencionar els plans de reducció dels països menys desenvolupats. Eixe any es
va fer públic que el 10% de les llars més adinerades emetia el 34% del CO₂ mundial, mentre que el 50% de
la ciutadania amb ingressos més baixos només generava el 15%.
2011
Eixe any la COP17 anà de Durban que intentà acordar uns nivells d’emissions
més ambiciosos perquè s’assoliren en 2015. També acordaren un ajornament per al
compliment dels compromisos de Kyoto que passaven de 2012 a l’1 de gener de 2023.
Es va constatar que la Xina i els Estats Units s’havien convertit en els
responsables de la meitat de les emissions de gasos de tot el món.
2012
Doha, la capital de Qatar fou la ciutat encarregada d’organitzar la COP18
que tingué com a principal objectiu concretar els detalls de l’ampliació de
terminis per assolir els compromisos de Kyoto.
2013
El mes de setembre el Grup Intergovernamental sobre el Canvi va presentar
el Resum del Cinqué Informe d’Avaluació als responsables polítics. Aquest
document exposava l'estat del coneixement científic sobre el tema i presentava
novetats respecte als quatre reports anteriors, com foren l’anàlisi de l'efecte
de la influència humana en el clima. La COP19 es va celebrar a Varsòvia on
destaquen dues fites, la primera fou l’abandó de la cimera de les ONG, abans
presentaren un comunicat conjunt en el qual afirmaven que els representants del
poble van decidir que anar eixes cimeres era una pèrdua de temps, perquè no
aconseguien res. Per a compensar els governs acordaren in extremis la creació
del Mecanisme de Varsòvia que devia facilitar la transferència de tecnologia i
suport davant les catàstrofes climàtiques que patien els països menys
desenvolupats com eren les onades de calor, sequeres, inundacions, augment dels
oceans o la desertificació.
2014
El GICC va publicar dos capítols més i el document final del 5é Report sobre Canvi Climàtic. El primer detallava els Impactes, l’adaptació i la vulnerabilitat que presentaren a la reunió de Yokohama, el març de 2014. L’altre analitzava la mitigació del canvi climàtic que va veure la llum a Berlín el mes d'abril i el document de síntesi el presentaren a la reunió de Dinamarca l'octubre de 2014. La COP20 es va fer a Lima i en paral·lel s’organitzà una cimera alternativa dels pobles. Entre les fites destacades de la COP està el compromís de la Xina per a reduir les emissions de CO₂ abans del 2030, mentre els Estats Units anunciaren una reducció de les seues del 26% per al mateix any i la Unió Europea un 40%.
2015
La COP21 es va celebrar a França, en la qual es va adoptar l’Acord de París
que establia el marc de compromisos de reduccions a partir de 2020 amb
l’objectiu de mantenir l’augment de temperatures per sota dels 2 °C superiors als nivells
preindustrials, però preferentment limitant-la al voltant dels 1,5 °C. En paral·lel, el 25 de
setembre, 193 països van acordar l'agenda 2030 que comptava amb 17 Objectius de
Desenvolupament Sostenible (ODS). Pretenien fer una crida a la resta de
nacions per a transformar el nostre món
cap a la prosperitat global de les persones i del planeta.
2016
La COP22 la va organitzar Marràqueix per a impulsar els compromisos
acordats a París. Va concloure amb la signatura d’un document que recollia els
compromisos assumits per cada estat per al 2020.
2017
Aquest any fou Bonn la ciutat responsable d’acollir la COP23 amb l’objectiu
que es compliren els compromisos de París, entre els quals estava que els
països del G7, excepte els Estats Units implementaren els seus objectius de
reducció.
2018
El 2018 es va publicar un dels reports més contundents del GICC, l’anomenat
Global Warming of 1,5 °C. La cimera de la COP24 es va fer a la vila polonesa de
Katowice i es va centrar en el disseny dels instruments per a garantir
l’assoliment dels compromisos de reducció d’emissions de carboni, com fou la
redacció del Llibre de Normes.
La Comissió Europa va presentar el Pacte Verd Europeu l’11 de desembre. El seu objectiu era aconseguir ser el primer continent de la terra climàticament neutre, assolint tres objectius: deixar de produir emissions netes de gasos d’efecte hivernacle per al 2050; separar el concepte de creixement econòmic del consum de recursos naturals i no deixar a cap ciutadà darrere. El mes d'agost el Panell Intergovernamental d'Experts del Canvi Climàtic (IPCC) de les Nacions Unides (IPCC) va presentar l’informe: “Canvi climàtic i sòls: Un informe especial de l'IPCC sobre canvi climàtic, la desertificació, la degradació, l’ús sostenible de sòls, la seguretat alimentària i el flux de gasos d'efectes d'hivernacle en ecosistemes terrestres” (SRCCL). El van redactar 107 experts de tot el món que revisaren més de 7.000 publicacions científiques que van respondre a més de 28.000 comentaris. La COP25 es va fer a Madrid on intentaren espentar els mecanismes dels mercats compravenda d’emissions de carboni, i costà massa, però, finalment aconseguiren l’acord Xile-Madrid Temps d’Actuar que recollia compromisos més ambiciosos i al final s’ajornà la presa de decisions per a la següent cimera.
2021
A conseqüència de la pandèmia la COP26 es va ajornar fins al mes d’octubre
i novembre, es va celebrar a Glasgow. Es va constatar que l’augment de les
temperatures era una realitat, mentre que reconeixia que donat els minsos
progressos en la reducció dels nivells CO₂ que sols serien
del 7,5 del total previst per a 2030, implicaria que a finals del segle XXI
tindríem un 66% de possibilitats de patir una pujada de 2,7 °C, la qual cosa
seria catastròfica.
2022
Eixe any encara pujaren un 1% les emissions globals de CO₂ fòssil, 300 milions de tones,
això apuntava una desacceleració, però l’ús del petroli, la producció de ciment
i la desforestació explicaven que encara estiguérem augmentant. Es va celebrar la COP27 a la vila egípcia de Sharm el Sheikh tot i que estigué
marcada per la invasió russa d’Ucraïna i per la constatació de la
generalització d’esdeveniments climàtics extrems arreu el món, que es
presentaven en una dècada crítica per a poder complir els compromisos de
reducció d’emissions. Sols 23 països complien els seus compromisos de reducció,
els 170 estats restants no havien respectat els llindars que presentaren en l’Acord
de París. Evidentment, la cimera francesa no va convèncer als països incomplidors
perquè s’esforçaren més!
 |
| Temperatura superficial diària de l'aire |
2023
Els Emirats Àrabs Units, un dels principals productors de petroli van ser
els organitzadors de la COP28, anticipant les seues intencions van designar com
a president de la cimera al director de l’empresa de petroli estatal (ADNOC).
Es va celebrar a Dubai, i la principal conclusió va ser reconéixer que
s’acostava la fi de l’era dels combustibles fòssils, precisament en un estat
del golf Pèrsic que viu de l’extracció del petroli. Entre els seus objectius
pretenien fer un balanç de les emissions i aconseguir triplicar la generació
d’energia amb fonts renovables. Per primera volta el Canvi Climàtic provocava
el tancament definitiu d’una estació d’esquí, la de Sambuy, tot mentre es va
patir l'estiu boreal més càlid mai registrat, la successió d’incendis gegants a
Amèrica del Nord i de potents tempestes al Mediterrani. Vuit anys després de
les reduccions que es pactaren en la COP21 de París, les emissions de gasos
d’efecte d'hivernacle continuen creixent, cada volta ens apropem més al
precipici, i continuem accelerant!
NEGACIONISME I TECNOOPTIMISTES
Hi ha escèptics que neguen que el canvi climàtic estiga demostrat per la
ciència que el provoquen les activitats humanes. Missatges simplistes afirmen
que abans de l’aparició de la nostra espècie també s’han produït canvis
climàtics en el planeta, evidentment que per causes naturals i es dediquen a
estendre notícies, massa sovint falses. Sens dubte defenen els interessos de l’entramat
industrial que depén dels hidrocarburs. El Premi Nobel de Física Ivar Giaever
(Bergen, 1929), un expert en superconductivitat, però sense cap competència en climatologia,
va negar que les proves sobre el canvi climàtic foren incontrovertibles. Poc
després, es va publicar una investigació periodística que demostrà que rebia un
sucós finançament d’empreses de la indústria energètica fòssil.
Les principals potències mundials sempre ha sigut molt tebis respecte del
Canvi Climàtic i les mesures restrictives que s’han acordat en les diferents
cimeres climàtiques i han ocultat informació que demostrava el fenomen de
l’escalfament. La raó és que els Estats Units i la Xina són els principals
països responsables de les emissions de carboni. Ells a soles són els
responsables del vessament del 43% dels gasos d’efecte hivernacle. Emetem 4,36
tones/persona/any, si el multipliquem per la població que tenien en 2020, un
total de 7.673.533.970 persones, emeten un total de 33.465 milions de
tones/any, al voltant d’un 1,5% del volum total de l’atmosfera.
Hi ha un grup amb expectatives tecnooptimistes, creuen que els descobriments científics ens facilitaran noves ferramentes per a reduir el carboni atmosfèric i assolir les emissions Zero Net el 2050, què el carboni que s'emeta es cancel·le amb el que s'absorbeix. Davant eixes tesis hi ha una majoria que les considera com un somni llunyà, amb les tecnologies actuals és una quimera detenir l’escalfament, sols es podria assolir augmentant l'absorció dels sistemes naturals que es comporten com a embornals de carboni, llavors caldria aturar la seua degradació i restaurar els que s’han perdut, a més de reduir radicalment les emissions. Tot i que el termini de recuperació del carboni mitjançant l’efecte embornal dels ecosistemes més eficients requeriria molt més temps del que ens queda abans d’arribar a un col·lapse climàtic i civilitzatori. Per eixample, la restauració dels manglars que s’han perdut aconseguirien emmagatzemar 69 milions de tones de carboni, tot i que el seu creixement i maduresa seria un procés molt més lent que els vint anys que ens queden de termini.
ADAPTACIÓ I
COMBAT CONTRA EL CANVI CLIMÀTIC
Hi ha una convicció generalitzada que els reptes per a moderar el Canvi
Climàtic no es podran assolir amb el sistema econòmic mundial actual que està basat
en la desigualtat i el malbaratament de recursos. Aconseguir un escenari en el
qual l'escalfament de l’atmosfera no supere els 1,5 °C per damunt de les de l'era
preindustrial requereix tenir unes emissions de CO₂ negatives, tot i que assumint que
cal mantenir el creixement continuat del producte interior brut (PIB) sols es
pot fer baixant el consum, aturar la destrucció d’ecosistemes que fan d’embornals
del carboni a més de detenir l’esgotament i pèrdua de sòl, però també cal establir
regles estrictes i d’obligat compliment que fiquen límits per a tots els països.
Segons un informe de la Cambra dels Comuns del Regne Unit per a no excedir d’eixos
nivells d’escalfament, tot el món ha d'aturar immediatament el consum de
petroli i gas, substituint-lo immediatament per energies renovables.
Malauradament, només un grapat de països s'han compromés a no concedir més
llicències per a l’extracció de combustibles fòssils en el marc de la Beyond
Oil and Gas Alliance. Mentrestant, els principals països productors de petroli
i gas associats en l’OPEP tenen previst que la demanda mundial de petroli puge a
causa de l'augment de les necessitats energètiques dels països de renda baixa i
mitjana, així com les dels exèrcits immersos en els conflictes militars del
segle XXI.
La ciutadania ha d’entendre que el sistema civilitzatori actual no ens
permet afrontar els canvis necessaris per a mitigar el Canvi Climàtic, que cal mamprendre
les reformes necessàries entre tots i sota un ferm control democràtic. De no
aconseguir-ho s’estendrà l’autoritarisme i el populisme que deixaran les mans
lliures a les elits per a imposar mesures radicals que perjudicaran principalment
els drets de la ciutadania, mantenint els seus privilegis. Malgrat que
pensadors com Avram Noam Chomsky (Filadèlfia, 1928) creuen que no es pot fer un
canvi del sistema capitalista pactat amb els poders econòmics i afegeix que el
decreixement tampoc serà una alternativa viable perquè per a mantenir la pau
social cal preservar el treball de la ciutadania i això requereix mantenir un
cert creixement. En canvi, veu prioritari i a l’abast dels governs eliminar el
consum malbaratador i el sistema de producció d’aliments, mentre afegeix que
sols tenim una o dues dècades de marge per moderar l’escalfament global. Uns
altres autors creuen que el decreixement econòmic permetria una moderació del
canvi climàtic molt més efectiva i senzilla que eliminar a gran escala el CO₂ atmosfèric i encetar una
transició cap a la reducció del consum, les energies renovables i l’augment
efectiu del reciclatge.
Un estudi encapçalat per Niklas Harring a Nature Climate Change afirma que
l'eliminació de les subvencions als combustibles fòssils seria més tolerat per
la ciutadania que la introducció d'un impost sobre el carboni, llavors la seua
implantació afavoriria una reducció del consum de derivats del petroli i
espentaria la transició energètica cap a les energies renovables.
Una altra forma de combatre el Canvi Climàtic és aconseguir una implicació ferma
dels estats mitjançant sentències condemnatòries tant per la seua
responsabilitat com per la seua inacció. Es tracta d’una amenaça que han reconegut
com molt reial alguns líders econòmics, Mark Joseph Carney (Fort Smith, 1965), exgovernador
del Banc d'Anglaterra en 2015 es va referir al canvi climàtic com "la
tragèdia de l'horitzó" i va anticipar que l’estabilitat del sector
financer es veuria afectada per la crisi climàtica i pel risc de la responsabilitat
judicial. A pesar de les advertències d’alguns executius, segons l'informe
Bankrolling Destruction publicat pel grup de Defensa dels Drets Global Witness,
molts d’eixos mateixos bancs gasten milions de dòlars comprant bons emesos per
empreses vinculades a la desforestació i l'acaparament de terres a l’Amazònia,
per a lucrar-se amb els interessos.
Als països occidentals fa temps que ha començat la baralla jurídica, en
2019 el Tribunal Suprem d'Holanda va dictar una sentència a favor de la
fundació Urgenda que obligava el Govern holandés a reduir de manera urgent i
significativa les emissions que provocaven l'escalfament del planeta. Va ser la
primera condemna per la inacció climàtica d’un govern.
En 2023 l’Estat de Califòrnia va demandar a cinc grans empreses petrolieres
i a una associació empresarial per dur dècades enganyant i encobrint els danys
al medi ambient que havien provocat, com els grans incendis i inundacions que
han patit en l’est dels EUA. L’estat de Rhode Island i la ciutat de Honolulu
també tenen altres processos judicials oberts, mentre que a França han
denunciat un banc pel finançament de l'expansió dels combustibles fòssils.
També hi ha mesures que aparentment poden paréixer poc importants, però que
d’aturar-les es reduirien moltes emissions de carboni a l’atmosfera. Per
eixample, els rostolls, les restes agrícoles com la palla o els sarments són
embornals de carboni, si es cremen alliberen a l’atmosfera el carboni que han
acumulat en els seus teixits, llavors una agricultura sensible davant el Canvi
Climàtic hauria de deixar-los a terra perquè aporten fertilitat i protecció
davant la calor, mantenen la humitat del sòl i mitiguen els processos erosius.
Necessitem lleis climàtiques més ambicioses per afrontar l’emergència
climàtica, cal que els governs legislen un règim d’incompatibilitats que frene
de colp els interessos dels grups de pressió dels productors de combustibles
fòssils i de les grans empreses contaminants, a més de tancar-los l’accés a les
pròximes cimeres. Només serà possible la justícia climàtica si ve de la mà de
la protecció dels ecosistemes i dels drets humans.
ESPANYA, LA UNIÓ
EUROPEA I LA HIPOCRESIA AMBIENTAL!
Des de 1990 fins a 2021, l’estat espanyol ha augmentat un 38% les emissions
de gasos que provoquen l'efecte d'hivernacle, quan només hauríem d’haver augmentat
un 15% segons els compromisos que assumirem quan signarem el Protocol de Kyoto.
Eixes emissions ens han convertit en el país industrialitzat que més ha
augmentat les seues emissions contaminants, mentrestant, els Estats Units que
no s’adheriren sols les han augmentat en un 16%, entre 1990 i 2002.
Els polítics i els seus altaveus mediàtics han d’abandonar la seua hipocresia,
estan tot el dia parlant de les emissions de CO₂ del teu cotxe, tot mentre obvien l'enorme
empremta de carboni que genera dur kiwis des d'Oceania, quan és molt més
ecològic produir-los aquí. A més el gran vaixell de càrrega que transporta eixes
fruites per mig món contamina el mateix que milions de cotxes.
La Unió Europea ha signat acords de lliure comerç amb molts països
llunyans, en els quals lleven els aranzels als productes agrícoles que importem
d’eixos països. En realitat es tracta d’un canvi, perquè la indústria
centreeuropea pot exportar productes industrials sense aranzels. Això demostra que en realitat a la UE no l’importa
massa el Canvi climàtic, els interessa més vendre productes d’alt valor a canvi
de comprar productes agrícoles a baix preu. Prefereixen condemnar a llauradors
i pescadors europeus a viure de les subvencions de la PAC, quan la crua
realitat és que la gran majoria es queden en les butxaques dels grans
productors agroramaders.
TENIM TEMPS DE
MITIGAR L’ESCALFAMENT?
Malauradament, alguns estudis són molt pessimistes, un treball encapçalat
per Diffenbaugh va assegurar en 2022 que la inacció climàtica generalitzada després
de l'Acord de París havia provocat que ja no tinguérem temps d’evitar una
pujada d’1,5 °C de la temperatura global de la Terra entre el 2033 i el 2035. A
més això implicava que molt probablement tampoc podríem detenir la pujada en el
llindar màxim tolerable dels 2 °C, llavors estàvem condemnats a patir un gran
Canvi Climàtic que es materialitzarà en les properes tres dècades. Uns altres
han calculat el punt de no retorn com el d’Aengenheyster (2018), és el límit a
partir del qual no podrem mantenir una temperatura tolerable per a la nostra
espècie, que no puge dels 2 °, eixe termini és el 2035. Quasi no ens queda temps!
CONCLUSIONS
Per no perdre l’esperança, tal volta, si concentrem esforços i ens ajuda
algun esdeveniment catastròfic que ajude a obrir els ulls de les classes
dirigents de tot el món, decidisquen aturar radicalment el consum de
combustibles fòssils, concentrem esforços en la regeneració de la natura i en
mitigar la pujada de temperatures. Llavors podríem ser una generació que
protagonitze una nova societat que treballe unida contra el canvi climàtic i centrada
salvar el nostre planeta blau. Sens dubte és un repte titànic, si no ho aconseguim
significarà l’enfonsament de la nostra societat i espècie en la memòria del
temps, igual com ho va fer el famós transatlàntic.
BIBLIOGRÀFIA I
REFERÈNCIES
Agnew, D. El desglaç alenteix la rotació de la Terra:
Califòrnia denuncia a petrolieres:
https://www.newtral.es/california-demanda-petroleras/20230919/
Canvi Climàtic i els cultius:
Canvi climàtic i els oceans:
https://unric.org/es/el-oceano-absorbe-el-90-del-calor-generado-por-nuestras-emisiones/
https://efeverde.com/oceanos-y-cambio-climatico-carlos-garcia-soto/
Carboni blau:
https://piernext.portdebarcelona.cat/ca/medi-ambient/que-es-el-carboni-blau/
https://oceanservice.noaa.gov/ecosystems/coastal-blue-carbon/
Combatre el Canvi
Climàtic:
CHOMSKY, N., POLLIN, R. (2020) “Cambiar o morir: Capitalismo, crisis
climática y el Green New Deal”. Ed. Clave Intelectual.
Condemna a Suïssa per inacció davant el Canvi Climàtic:
COP3:
https://ca.wikipedia.org/wiki/Protocol_de_Kyoto
COP17:
DeSmog impactes carboni 1954:
https://climatica.coop/industria-fosil-sabia-impacto-co2-1954/
Eliminar els subsidis als combustibles fòssils:
HARRING, N., JÖNSSON, E., MATTI, S., MUNDACA, G., VERKER C. JAGERS, S.C.
(2023). “Public acceptance of fossil fuel subsidy removal can be reinforced
with revenue recycling” Nature Climate Change, volume 13, Pp 214–215.
https://www.nature.com/articles/s41558-023-01609-4
Els límits planetaris:
https://www.climatica.lamarea.com/limites-planetarios-cuantificados-los-9/
https://www.jstor.org/stable/j.ctv173f1g1
Història de l’IPCC:
Ja tenim una pujada de temperatures d’1,5 °C:
DIFFENBAUGH, N.S., BARNES E.A. (2022). “Data-driven predictions of the time
remaining until critical global warming thresholds are reached”. https://doi.org/10.1073/pnas.2207183120
Judicialització de les agressions al Medi:
Metà atmosfèric:
NISBET, E.G, MANNING, M.R., DLUGOKENCKY, E.J., MICHEL, S.E., LAN, X., RÖCKMANN, T., DENIER VAN DER GON, H.A.C., SCHMITT, J., PALMER, P.I., DYONISIUS, M.N., OH, Y., FISHER, R.E., LOWRY, D., FRANCE, J.L., WHITE, J.W.C., BRAILSFORD, G., BROMLEY, T. (2023) “Atmospheric Methane: Comparison Between Methane's Record in 2006–2022 and During Glacial Terminations” AGU. https://doi.org/10.1029/2023GB007875
Millward-Hopkins, desigualtat econòmica i canvi climàtic:
https://ethic.es/2023/05/el-consumo-excesivo-tiene-consecuencias-globales-serias-huella-carbono/
Modificació dels corrents oceànics:
Pèrdua gel antàrtic:
SIEGERT, MJ., BENTLEY, MJ., ATKINSON, A., BRACEGIRDLE, TJ., CONVEY, P., DAVIES, B., DOWNIE, R., HOGG, AE., HOLMES, C., HUGHES, KA., MEREDITH, MP., ROSS, N., RUMBLE, J., WILKINSON, J. (2023) “Antarctic extreme events”. Front. Environ. Sci. 11:1229283. doi: 10.3389/fenvs.2023.1229283.
Punt de no retorn per aconseguir els objectius d’escalfament màxim tolerable:
AENGENHEYSTER, M., FENG, Q.Y., VAN DER PLOEG, F., DIJKSTRA, H.A. (2018). “The
point of no return for climate action: effects of climate uncertainty and risk
tolerance”. European Geosciences Union. https://doi.org/10.5194/esd-9-1085-2018
Reversió del canvi climàtic:
https://www.valladares.info/revertir-el-cambio-climatico/
Transicions crítiques en la natura i en les societats:
SCHEFFER, M. (2009) “Critical Transitions in Nature and Society”. Series:
Princeton Studies in Complexity.
William Rees i la crisi
demogràfica:
Text i fotos de Rafa Muñoz
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada