 |
| Marroc, Arxiu RMiB |
El sòl
El sòl és la capa externa de
l’escorça terrestre creada per la descomposició de les roques per processos
erosius o meteòrics, llavors les seues propietats canvien segons el clima, el
substrat i l’activitat dels organismes vius. És el suport vital de la vegetació
que viu en la Terra, a més regula els fluxos de l’aigua.
La vegetació i el sòl es defensen
mútuament, les plantes necessiten sòl per arrelar i per a nodrir-se, d’altra
banda, el sòl necessita la protecció contra l’erosió i la subjecció que li
aporten les plantes, també ajuden a retindre i moderar la velocitat de l’aigua,
facilitant la seua filtració als aqüífers, a més li aporten matèria orgànica
per a enriquir-lo.
 |
| Requena, Arxiu RMiB |
La matèria orgànica en el sòl no és un nutrient, però és la principal font de nitrogen i d’hidrogen, a més de ser una mena de ciment de l’estructura del substrat. A Catalunya els valors de matèria orgànica del sòl varien del 0,3% en les zones més àrides, al 21% en les àrees d’alta muntanya (Porta et al., 1987). En les zones agrícoles la matèria orgànica oscil·la entre un mínim d’un 0,72%, una mitjana de 2,8% i un màxim de 8,66%.
Com a degradació del sòl s’entén la
reducció o la pèrdua de productivitat biològica o econòmica i de complexitat
del substrat. Entre les causes que afecten la qualitat està l’erosió, la
degradació o deteriorament de les seues propietats físiques, químiques i
biològiques, així com la pèrdua duradora de la coberta de vegetació.
Al País Valencià tenim una clara
dominància de sòls calcaris, formats per una acumulació de carbonat de calci,
amb traces de magnesita, i minerals com l'argila, el quars, o la siderita,
entre d'altres. Es va desenvolupar en zones seques per les pujades i baixades
del nivell del mar. Entre els seus desavantatges destaca que és molt sensible a
l'erosió per l'aigua. En les zones muntanyenques de l'interior domina el
litosol, que són sòls amb menys de 10 cm de terra mesclada amb molta grava
calcària i assentat damunt de roca dura. Es tracta d'un substrat amb molt poca
complexitat, per tant és molt pobre.
 |
| Marroc, Arxiu RMiB |
Els deserts
Els deserts són un paisatge que
ocupa el 4% de la superfície terrestre i en ell viu un 7,5% de la població del
planeta. Al País Valencià no tenim cap desert. Amb tot és important recordar que
els deserts són espais singulars que mantenen una biodiversitat exclusiva i
singular. Llavors que hi haja deserts, és quelcom natural que cal preservar. Hem
de recordar que hi ha deserts càlids i gelats, de fet l’Antàrtida és la zona
desèrtica més gran del planeta, en ocupar una extensió de 13.829.430 km².
 |
| Marroc, Arxiu RMiB |
Les terres àrides
L’aridesa és el contrari de la humitat. Llavors les terres àrides ho són en funció de l'escassetat d'aigua. Les poques precipitacions que cauen en elles es veuen afectades per una elevada evaporació, llavors són les que tenen l’índex d'aridesa més reduït. En elles la proporció entre la precipitació anual i l’evapotranspiració potencial és menor de 0,65. Les regions polars i subpolars no és consideren com a àrides. La totalitat de les terres àrides ocupen un terç de la superfície terrestre i creixen un 1% anual. Aquest augment posa en perill el mode de vida dels cinc-cents milions de persones que viuen en elles. Les terres àrides es divideixen en:
 |
| Marroc, Arxiu EMiB |
Zones hiperàrides.
Aquesta zona és la més àrida, es
caracteritza per tindre una alta oscil·lació tèrmica entre el dia i la nit, sofrint
una gran incidència dels raigs solars i una generalitzada absència de vegetació
per la manca de precipitacions, que mai superen els 25 mil·límetres/any. Tenen
un coeficient d’aridesa inferior al 0,05 i ocupen un 7,5% de la superfície
emergida de la Terra.
Les zones àrides
Es caracteritzen per tindre
precipitacions anuals d’entre 25 i 200 mm. Conformen al voltant del 12,1% de la
superfície terrestre. Tenen un índex d’aridesa comprés entre el 0,05 i el 0,20.
Zones semiàrides
Les zones de clima semiàrid tenen
una mitjana de precipitacions anuals d’entre 200 i 500 mm/any, solen envoltar
els deserts i ocupen gairebé un 17,7% de l’escorça terrestre emergida. Bona
part del País Valencià entra dins d’aquest tipus d’aridesa, que està comprés
entre 0,20 i 0,50.
Zones subhumides
seques
Es caracteritzen per tenir un
índex d’aridesa d’entre 0,50 i 0,65, aquestes zones ocupen un 9,9% de les
terres emergides. El nord de Castelló i la Safor i la Marina Alta entren dins
d’aquesta categoria d’aridesa.
 |
| Sequera, Arxiu RMiB |
La sequera
La sequera és un esdeveniment natural
circumstancial d'escassetat prolongada en el subministrament d'aigua, tant per
la manca de pluges com per la desaparició d’aigües superficials o dels cabals subterranis.
Una sequera prolongada pot accelerar els processos de desertització i els de desertificació,
en provocar un greu desequilibri hídric que perjudica la productivitat del sòl.
El País Valencià té un risc potencial alt de patir sequera, a més a casa nostra sofrim dos tipus diferents de sequera. La primera la compartim amb la resta de la península Ibèrica, es produeix per l’augment de freqüència de les condicions anticiclòniques. La segona la patim els països que estem localitzats en la façana mediterrània peninsular. Es produeix quan hi ha llargs períodes amb dominància de vents de ponent, la qual cosa agreuja les mancances hídriques deficitàries. A casa nostra és un fenomen més accentuat en les comarques del sud, en períodes de sequera les precipitacions es redueixen una mitjana de fins a un 50%, mentre que a les comarques del sud eixa minva pot arribar fins al 70%.
L'Observatori de la Sostenibilitat
amb les dades provinents de milers d'estacions meteorològiques oficials de l'AEMET,
conclou que les pluges en les últimes dècades no han canviat el seu règim a
casa nostra, encara més, no es pot deduir cap tendència d'augment ni de
disminució de pluviometria anual. Tampoc es pot afirmar que la sequera haja
augmentat globalment, de fet hi ha llocs com el Sahel on s’han incrementat les
precipitacions i, per tant, la coberta vegetal. El que si es pot afirmar és que
ha canviat la distribució dels ruixats al llarg de l’any, ara en el nostre país
les primaveres solen ser més humides, mentre que els estius i l’hivern són més
secs.
Per a combatre el risc de
sequera, en 2007 l’estat espanyol va aprovar la implantació d'un sistema
d'indicadors hidrològics del territori, per a conéixer l'estat de les conques i
preveure les necessitats de subministrament. També va exigir la redacció de
Plans Especials de Sequera individuals per a cada conca hidrogràfica, així com
Plans d'Emergència per a garantir el subministrament de totes les ciutats de
més de 20.000 habitants.
 |
| Marroc, Arxiu RMiB |
Desertització (causes naturals)
La desertització és el procés de
formació de deserts a conseqüència de causes naturals, sense de la intervenció
de la nostra espècie. Aquest esdeveniment té diferents etapes, en general, primer
es produeix una pèrdua de coberta vegetal que accelera la desaparició del sòl
fèrtil. Això sol anar associat a una reducció del règim de pluges, o
d’aportacions d’humitat naturals, com la que duen els rius poden provocar
desertització. Una altra causa pot ser l’augment de salinitat que redueix la
coberta vegetal.
Molts condicionants poden produir
desertització, factors astronòmics com és la modificació de l’eix de la terra o
les variacions orbitals (cicle de Milanković), modificacions geomorfològiques
com són els canvis en l’orogènia, pel canvi de les masses continentals o per la
desaparició o minva dels vents i corrents marítims dominants que aportaven
humitat.
Hi ha molts eixamples de desertització
com fou el cas del desert del Sàhara, que fa uns milers d'anys era una sabana.
Un dels països més afectats en l’actualitat per processos de desertització és Madagascar.
El seu clima és molt diferent segons l'orientació geogràfica de l'illa perquè la
humitat depèn dels vents, on entren els fronts humits creix una selva tropical
plujosa, on no arriben hi ha un semidesert que pateix processos erosius molt
greus.
Desertificació (provoca pels humans)
La desertificació és el procés mitjançant
el qual el sòl fèrtil es transforma en un erm desèrtic induït per l'activitat
humana, no confondre amb la desertització. El principal factor que causa
desertificació és la dolenta gestió de l’aigua que fa la nostra espècie.
L’ONU entén que la lluita contra
la desertificació són totes les activitats que permeten un aprofitament
integrat del sòl de les zones àrides, semiàrides i subhumides seques, sense
degradar-lo. Llavors intenten promoure la prevenció o reducció de la degradació
del sòl, a més de la recuperació de terres degradades o desertificades.
En la conca mediterrània tenim un
risc alt de desertificació perquè tenim un clima dominant semiàrid, que alterna
fortes sequeres estacionals amb concentracions de fortes pluges en períodes
temporals reduïts. Si això sumem que tenim un relleu abrupte i un sòl amb feble
per la seua composició calcària, obtenim un substrat amb una feble estructura i
amb molta capacitat d’erosió o d’empobriment, llavors tenim un risc de
desertificació molt alt.
 |
| Incendi forestal, Arxiu RMiB |
Causes de desertificació
Els Incendis
Havíem vist que una reducció important
de la cobertura vegetal afavoreix la pèrdua de sòl fèrtil per l’erosió. Doncs
la pèrdua generalitzada i massiva de vegetació que provoquen els incendis, que
massa sovint són provocats, és una de les principals causes de desertificació. Els
incendis forestals repetits en poc temps en un mateix lloc acceleren la
desertització, en eliminar bona part de la vegetació natural i evitar la seua
regeneració natural. Si aquesta concatenació de focs ve seguida de pluges
torrencials, poden arrossegar el sòl fèrtil. De fet, les taxes d’erosió són
molt més elevades després dels incendis forestals, són de fins a 60 vegades
superiors a les que hi havia en les condicions prèvies. Al País Valencià, en el
període compres entre 1976 i 1999 es van
cremar dos terços de la seua superfície forestal.
 |
| Requena, Arxiu RMiB |
Desforestació
La desforestació per a crear nous
conreus o pastures provoquen desertificació en degradar-se la fertilitat. Fins
i tot l’excés de pasturatge, que a vegades es planteja com una mesura per a
reduir el risc d’incendi forestal, ha de ser considerat amb molta cura perquè practicat
en excés pot implicar un augment del risc d’erosió. També produeix desforestació
i pèrdua de sòl l’obertura de mines o la construcció d’infraestructures.
Per sort la superfície forestal
del planeta ha augmentat en 224 milions d’hectàrees els darrers 35 anys,
l’equivalent a la grandària d’Algèria, llavors els boscos creixen més que els
deserts. El problema és la pèrdua forestal de boscos molt valuosos per la
biodiversitat que acullen, com són els casos de l’Amazonià i dels boscos
tropicals, en general.
 |
| Ecuador, Arciu RMiB |
Hi ha solucions per a la
desforestació com és el programa pel FNMR a Nigèria, que han permés la
plantació de 200 milions d’arbres, la qual cosa ha fet augmentar els ingressos
de les granges adherides aquest programa.
També tenim eixamples històrics
de la reversió de processos de desertificació com va ser la repoblació forestal
a la Serra Espunya, Múrcia, començada en 1889. Les actuacions les va dissenyar
i dirigir l’enginyer forestal Ricardo Codorniu i Stárico (Cartagena, 1846-1923).
La tasca titànica que desenvoluparen tots els que hi participaren, va transformar
tota una serra quasi desèrtica en un bosc frondós de coníferes. Un altre eixample
fou la restauració de la conca del torrent d’Enseu, a Gerri de la Sal que va
dirigir Josep Reig i Palau (Vilabertran, 1863-1917).
 |
| Camporrobles, Arxiu RMiB |
Contaminació
Un altre factor que pot provocar desertificació
per una pèrdua greu de vegetació és la contaminació d’aigües i sòl. Generalment,
és conseqüència de l'abocament de residus tòxics o residus de les explotacions
petrolieres o mineres, com fou el cas del trencament de la basa de residus de
l’empresa Boliden, a Aznalcollar, que vessà el seu contingut al riu Guadiamar
que finalitzaren a les portes de Doñana, en 1998.
 |
| Llacuna de San Benito, Aiora, Arxiu RMiB |
Desaparició d’aiguamolls
L’exiguament d’aiguamolls per a
convertir-los en terres de conreu ha provocat molts processos de desertificació.
A principis del segle XX a l’estat espanyol hi havia al voltant de 300.000
hectàrees d’aiguamolls, mentre que en 2022 sols quedaven 120.000 ha, un 40%
menys. Un eixample proper el tenim amb el drenatge i assecament de la llacuna
de San Benito a Aiora, o la desapareguda llacuna de Camporrobles.
 |
| Requena, Arxiu RMiB |
Erosió
L’erosió és el procés de
degradació del sòl i roques, causat per agents externs diferents de la
tectònica. L’erodibilitat és el grau de resistència del sòl enfront dels
processos erosius. L’erosió del sòl condueix a la desertificació perquè implica
la pèrdua dels sediments fèrtils. El principal element que protegeix contra
l’erosió és la coberta vegetal.
Normalment, es produeix l’erosió a
conseqüència de l’arrossegament dels sediments pel vent, l’aigua o el gel. En
el cas d’erosió per aigua de pluja o per l’escolament superficial i en la
provocada per l’acció del gel i les glaceres, sempre es produeix a favor del
pendent.
La quantitat d’erosió depén del
relleu del terreny, amb un desnivell moderat es produeix una pèrdua anual
mitjana per hectàrea de 4,5 kg. La presència de pendents molt acusades pot implicar
una minva de sòl de fins a 450 kg/any/ha. També poden provocar erosió els organismes
vius, com els animals excavadors, aquest procés es coneix com a bioerosió.
El sòl contínuament està sotmés a pèrdues i guanys a causa dels processos erosius, en condicions d’equilibri natural el sòl que es perd el compensen els processos erosius que formen nou sòl en degradar les roques. Com en la majoria dels processos geològics, els esdeveniments erosius solen ser lents, i més en climes secs, gràcies a la manca de pluges, tot i que episodis torrencials extraordinaris poden accelerar-lo.
El canvi d’ús del sòl i les
modificacions dels ecosistemes impliquen una readaptació que pot incrementar
l’erosió. L’abandó de l’activitat agrícola i ramadera en àrees de muntanya és
un dels principals canvis d’ús del sòl que afecta l’erosió al continent
europeu, però a curt i mitjà termini, fomenta l’augment de la cobertura
vegetal.
S’ha comprovat que l’abandó del
conreu d’una explotació implica una reducció de les taxes d’erosió d’un 75%
respecte de les terres explotades. Les explotacions agrícoles mal gestionades
poden implicar una pèrdua de fins a 450 kg/ha/any. En llocs àrids, com hi ha
poca coberta vegetal, l’erosió és molt més forta.
La saviesa tradicional dels
llauradors els va permetre crear eines per a evitar o reduir molt l’erosió. En
llocs amb molta pendent ho van aconseguir gràcies a la construcció de bancals,
les terrasses permeten la fixació de sòl i la implantació de cultius de secà en
zones abans improductives i amb poca coberta vegetal. Amb la construcció de
terrasses, ribassos o marges dels bancals, es poden anul·lar les taxes
d’erosió, sempre que siguen estructures ben dissenyades i conservades.
A partir de la segona meitat del
segle XX s’ha produït un canvi de pressió humana sobre el medi, en les comarques de l’interior s’ha reduït la
població, puix també l’agricultura i ramaderia, però han augmentat els incendis
forestals i les activitats d’oci, així com els impactes puntuals com són les
activitats mineres i la proliferació d’infraestructures de comunicació. A casa
nostra els processos erosius s’han vist reduïts per l’augment de la coberta
vegetal, amb tot, el 30% del nostre territori té riscos als o molt alts
d’erosió.
 |
| Riu Cabriol, Arxiu RMiB |
Malbaratament o robatori d’aigües
Un eixample del malbaratament
d’aigua que accelera la desertificació la tenim en els camps de golf. Aquestes
instal·lacions consumeixen en un any la mateixa aigua que 200.000 persones. Sorprén
que a l’estat espanyol tenim 424 camps que consumeixen gairebé el que 85
milions de persones, quasi el doble de tota la població, que és de 47,5
milions.
En zones amb poca disponibilitat
d’aigües de pluja o rius, és vital la disponibilitat dels recursos hídrics soterrats
als aqüífers. L’estudi “El robatori
d’aigua, quatre eixamples flagrants del saqueig hídric a Espanya” de WWF, fet
en 2019 va calcular que a tot l’estat es van extraure irregularment dels aqüífers
219,84 hm³.
Cap dels casos que analitzen en
detall és del País Valencià, però per a obtenir idea de la magnitud del
problema ens serveix el cas Doñana. Es van extraure de forma il·legal 20,39 hm³ en 2019,
quantitat que pujà a 21,31 hm³, l’any següent. Llavors si sumem els
recursos anuals disponibles mitjans al parc nacional, si restem els recursos hídrics
legals, i el volum que extrau il·legalment, ens adonem que hi ha una sobreexplotació
de l’aigua subterrània generalitzada, això es tradueix que darrerament en estiu
s’assequen les llacunes que fins fa poc eren considerades com a permanents.
El canvi climàtic i els deserts
L’efecte del Canvi Climàtic en el
nostre territori implicarà l’augment de fenòmens meteorològics extrems que
augmentaran la desertificació. Hi ha modelitzacions que apunten que cap al 2050
assolirem intervals d’augment de temperatures d’entre 3 i 5 °C
per a les màximes i d’entre 0,5 i 4 °C per a les mínimes. Un altre model
climàtic realitzat per la Universitat Jaume I de Castelló afirma que l’augment
d’un grau centígrad de les temperatures en la conca hidrogràfica del Xúquer
implicaran una reducció del 5% de les precipitacions, això significarà un augment
del dèficit hídric de 1.000 hm³/any.
La pujada de temperatures
repercutirà seriosament multiplicant el consum de recursos hídrics, la qual
cosa augmentarà l’aridesa, provocarà una reducció de la coberta vegetal,
llavors pujarà l’erosió. S’incrementaran els períodes de sequera i la
mortalitat de la biomassa; tanmateix,
implicarà un augment del nombre d’incendis forestals i de la seua
extensió. Si a casa nostra augmenta torrencialitat, això implicarà més erosió
perquè l’increment de la torrencialitat de les pluges du associat un augment de
l’erosivitat. El desgel provocarà un augment del nivell del mar que afectarà la
franja costanera, accelerant els processos erosius de platges.
 |
| Arxiu RMiB |
Fons i Referències:
Canvi climàtic, sòl, erosió i desertificació:
CALVO-CASES, A.; ROXO, M. J.
(2021) “Cambio climático, suelo, erosión y desertificación: estado de la
cuestión”. In ROMERO, J., OLCINA, J., (2021) “Cambio climático en el
Mediterráneo. Procesos, riesgos y políticas”. Ed. Tirant Humanidades. València.
Pp. 179-194.
http://espadaniques.blogspot.com/2023/06/canvi-climatic-sol-erosio-i.html
Centre d’Investigacions sobre la Desertificació (CIDE):
Desertificació Govern Espanyol:
Estrategia Territorial Comunitat Valenciana, Riesgos.
MUÑOZ, A. Directora. (2011) “Estrategia
Territorial Comunitat Valenciana, Riesgos. Objetivo 08. Minimizar los efectos
de los riesgos naturales e inducidos”. Generalitat Valenciana.
Homenatge a Josep Reig, repoblació de Gerri de la Sal:
https://webfacil.tinet.cat/usuaris/manelmar/Homenatge_JReig__1__20100816085307.pdf
Índexs de sequera i precipitació:
https://monitordesequia.csic.es/historico/?lang=es#index=spei#months=1#week=4#month=11#year=2022
Matèria orgànica sòl:
KONONOVA, M. M. (1982). Materia Orgánica del Suelo. Ed. Oikos-Tau.
Projecte Qclima: Bautista, A., Sanz, D., Grao, T., La Calle, A., Martínez-Fernández, J.. (2021). “Los caudales ecológicos, en el olvido en la Red Natura 2000”. 10.13140/RG.2.2.25198.54084. Quercus (n 427, septiembre 2021)
Regim de pluges:
Reial decret 907/2007, de 6 de julio:
https://www.boe.es/buscar/act.php?id=BOE-A-2007-13182
Processos de desertificació:
Tercer Atles de la Desertificació:
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada