 |
| Collage RMiB |
ECOLOGISTES
Amb el Pla Energètic Nacional de 1975 s’aprovava l’inici de les obres de noves centrals nuclears, de segona generació: Almaraz I, Almaraz II, Ascó I, Ascó II, Lemóniz I, Lemóniz II i Cofrents. Totes estaven pensades per a produir una potència pròxima als 1.000 MW elèctrics.
Els tècnics decidiren alçar la nuclear de Cofrents just al costat de l’únic volcà que tenim al País Valencià, malgrat que es considera
apagat continua calfant les aigües del balneari d’Hervideros. Aquesta
instal·lació està a sols 61
quilòmetres en línia recta de l’àrea metropolitana de València,
amb població d’1.774.350 habitants, segons l’INE de 2008. Un accident de la
nuclear podria afectar greument a la pràctica totalitat de la població de la
província, que en 2019 era de 2.541.000 habitants. Tot mentre l’Ajuntament de Cofrents estava molt content pels diners
que plourien a la seua localitat i concedia la llicència d’obres per a
construir la nuclear.
Per fer la Nuclear de Cofrents es va triar un model de reactor de tipus BWR-6, d'aigua bullent de sisena generació amb un sistema de contenció Mark-III. El va dissenyar en 1973 General Electric Co, però ben prompte s’adonaren que aquest reactor tenia greus problemes de seguretat, principalment en el got que havia de segellar el reactor, per tant, hagueren de fer modificacions i van abandonar la seua producció per a fer-ne un altre més segur.
El 14 de maig l'Associació Espanyola
per a l'Ordenació del Medi Ambient (AEORMA) convocà una taula redona amb 40
alcaldes de la comarca del Páramo de León,
per a informar-los del projecte d’instal·lació d’una central nuclear al riu Esla, a Valencia de Don Juan. L’acte el va prohibir el governador civil que
va enviar a la policia per a empresonar a Carlos
Carrasco-Muñoz de Vera (Segovia, 1939), secretari general d’AEORMA. Es convertia en el primer pres
antinuclear d’Europa, l’alliberaren
després de pagar 100.000 pessetes de fiança. La seua detenció provocà protestes
que també acabaren en presó per alguns membres del Club Cultural y de Amigos de la Naturaleza de León (CCAN).
Les campanyes antinuclears d’AEORMA
les conduïen el sociòleg Mario Gaviria
Labarta (Cortes de Navarra, 1938-2018), l'economista José Manuel Naredo Pérez (Madrid, 1942) i l'enginyer Pedro Costa Morata (Águilas, 1947). Aquest
grup format per preparats intel·lectuals va liderar l’oposició a la construcció
de les nuclears d’Ascó, de l’Ametlla de Mar i la de Valdecaballeros.
 |
| Collage RMiB |
AEORMA va organitzar la seua junta general a la Corunya, on van redactar un manifest per demanar la legislació escaient per a implantar l’estudi d’impacte ambiental a tots els grans projectes, així com per a establir la figura del delicte ecològic. Obtingueren molt ressò als mitjans de comunicació i això provocà un impuls de l’organització que començaren a obrir delegacions per tot l’estat. A casa nostra, AEORMA-País Valencià l’encapçalaren els sociòlegs Josep Vicent Marqués i González (1943-2008), Damià Mollà Beneyto (Bocairent, 1946-2017), l’arquitecte Just Ramírez Palomar (València, 1948-1994) i l’enginyer Guillermo Pons Ibáñez (Xàbia, Ⴕ1997).
 |
| Josep Vicent Marques |
Greenpeace va llançar la campanya per a salvar
les balenes, anaren amb l’embarcació Phyllis
Cormack i aconseguiren interposar dos militants seus davant dels canons d’un
balener soviètic, el Dalniy Vostok, a
60 milles de les costes de Califòrnia. Les imatges dels soviètics disparant
el canó d’arpons per damunt del cap dels activistes, van significar un fort impuls
de l’ecologisme i la defensa de les balenes per tot el món.
Es va fundar el grup d'anellament Merops, a Catalunya, en el si de la secció d'Ornitologia del Museu de Zoologia de Barcelona. Estigué liderat per Lluís Colom, en 1977 canviaren i s'anomenaren Grup Català d'Anellament (CGA), en 1981 publicaren el primer número del seu butlletí. En 1983 tornaren a canviar de nom i es convertiren en el definitiu Institut Català d'Ornitologia (ICO).
Al Principat s’anellava des de 1957, no està del tot clar si Merops foren el primer grup
d'anellament perquè eixos anys també estava actiu el Grup d'Anellament Bages. A diferència de la major part dels
naturalistes que es dedicaven a treballar als aiguamolls, els anelladors de Manresa es van dedicar a estudiar les
aus de les muntanyes.
Antoni Jonch i Cuspinera (Granollers, 1916 - 1992), impulsor de la declaració del parc natural del Montseny i director del Zoo de la capital comtal, proposà fer valdre el paper educatiu que podia exercir el Zoo de Barcelona. Va promoure l'anomenada "escola teoricopràctica" que amb el pas dels anys es convertiria en el Departament d'Educació del Zoo de la capital catalana.
MOVIMENT VEÏNAL
Al si del Centre Excursionista de Vinaròs hi hagué discrepàncies, una part dels membres pensaven que s’acostava l’hora de participar en l’organització del poble i treballar per la democràcia. Com que no trobaren el suport de la resta de companys, que eren més partidaris de centrar-se en l’excursionisme, els dissidents formaren l’Associació de Veïns de Vinaròs Migjorn, tot i que no pogueren finalitzar els tràmits per a legalitzar-la fins a 1977.
A Alacant s’organitzaren els veïns del barri de Verge del Remei, encapçalats per Maria del Carmen Díez Navarro, Antoni Quinto Tomasetti, Joaquín Navarro, Alfonso Arenas Férriz, Emilia Poveda i Gregorio Verdú Quílez. Cinc monges que s’havien mudat a un pis del barri de Divina Pastora es van entusiasmar per les possibilitats que donava organitzar una associació de veïns per a treballar per la millora del seu barri, copiaren els estatus de Verge del Remei i muntaren la seua pròpia associació. El Govern Civil la va legalitzar molt més prompte que la resta perquè unes monges no semblaven massa “comunistes” per a les autoritats.
El seu impuls es va estendre aviat per
tot l’Alacantí, molts ciutadans espentaren
el moviment veïnal; Manoli Soler i Virtu Hernández al barri de Divina Pastora; Juan Giner al Pla-Carolines; Pepe
Díaz Benaljoba a Benalua; Albert José Antonio a Babel, Felipe Bas i José Luis
Valdés a la Verge del Remei; a la Divisió
Blava estigué Yolanda Escrich Fornies;
Felicitat Sánchez a Florida
Alta-Baixa-Portazgo; Pepe Blanco
a Tabarca; José María Morán Berrutti i María
Dolores Peretó al Barri Antic; Miguel Coronatti dels Afectats per la Via Parc; María Paredes i Puri Gallego dels Àngels-Sant
Agustí-Altozano; Francisco Liberal a la Ciutat d'Assís; Paco Alonso a Tómbola;
Antonio Balibrea i Lourdes Ureña
a Rabassa; o Ernesto Jarabo a l’Albufereta.
 |
| Foto de José Sanz |
CRÒNICA DE 1975
El 24 de juny van detenir als Deu d’Alaquàs, acusats d'organitzar el Consell Democràtic del País Valencià. Els va reunir Vicent Ventura i Beltran (Castelló de la Plana, 1924-1998) per a redactar un projecte d’Estatut i demanar l’autogovern dels valencians.
 |
| Manifestació a Alacant |
Després dels afusellaments de setembre hi hagué fortes protestes a moltes viles, a València hi hagué enfrontaments amb els antiavalots. Les condicions als barris continuaven molt precàries, no s’invertia a urbanitzar els carrers, bona prova d’això és que tornà a morir un altre xiquet ofegat a la séquia de Rascanya.
Les forces de seguretat detingueren a quaranta presumptes membres del Front Revolucionari Antifeixista i Patriòtic (FRAP), a València, Xàtiva, Alzira, Cullera, Picassent i Catarroja. Els acusaven dels atemptats d'agost, on van tirotejar des d’un cotxe a un sentinella de la Presó de Dones, el Guàrdia Civil que resultà ferit lleu. Poc després repetiren el modus operandi a les casernes de l’exèrcit a Paterna, però baixen del cotxe i quan s’aproparen a peu, el soldat aconseguí arrabassar-los l'arma. Entre el material que els intervingueren hi havia plans per atemptar contra la xarxa telefònica i un projecte per fer un alliberament massiu a la Presó Provincial.
 |
| Arxiu RMiB |
A l'Albufera de València arribaren tones de peixos morts per les quatre séquies. Els llauradors els havien ruixat amb cianur i endosulfan, que era un insecticida acaricida, perquè als camps negats les carpes se'ls menjaven la collita d'arròs.
Es va produir un gran incendi a Cortes de Pallars que va cremar 3.500 hectàrees, un 10% de la superfície de la Reserva de Caça de la Mola.
L’Ajuntament
del Poble Nou de Benitatxell aprovà el
pla parcial que obria la porta a la urbanització del Puig de la Llorença. Els especuladors comarcals van convéncer a les
autoritats municipals perquè apostaren per l’expansió urbanística i turística del
terme. Per a millorar el màrqueting publicitari de la urbanització decidiren canviar-li
el nom i batejaren la promoció com “La
Cumbre del Sol”.
CRÒNICA ESTATAL I INTERNACIONAL
 |
| Collaga RMiB |
El mes de febrer uns centenars de veïns ocuparen els terrenys on es projectava construir la central nuclear de Whyl, prop de Friburg de Brisgòvia, Alemanya. La policia els va desallotjar amb una violència innecessària. Mitjançant les emissions televisives tot el país s'adonà de la injustícia que implicava el poder del hòlding nuclear contra simples camperols que defensaven la seua terra. Dies després 30.000 persones tornaren a ocupar les obres durant nou mesos seguits. El govern tingué por del ressò mediàtic, per la qual cosa abandonà el projecte. Anys després els terrenys es convertiren en una reserva natural. Aquest fet va implicar el naixement del Moviment Antinuclear Alemany i l'impuls dels posteriors partits verds.
Antoni Jonch i Cuspinera
(Granollers, 1916 - 1992),
impulsor de la declaració del parc
natural del Montseny i director del Zoo
de la capital comtal, proposà fer valdre el paper educatiu que podia exercir el
Zoo de Barcelona. Va promoure
l'anomenada "escola teoricopràctica" que amb el pas dels anys es
convertiria en el Departament d'Educació
del Zoo de la capital catalana.
El 27 de setembre afusellaren a Juan
Paredes Manot “Txiqui” (Zalamea de la Serena, 1954-1975) i Angel Otaegui Etxeberria (Azpeitia,
1942-1975), membres d'ETA i als militants
antifeixistes del FRAP: José Luis Sánchez Bravo Solla (Vigo,
1954-1975), Xosé Humberto Baena Alonso (Vigo, 1950-1975) i Ramón García Sanz (Saragossa, 1948-1975). Van
ser les darreres morts de la repressió franquista.
La gestió ministerial de tot el relacionat amb el Medi Ambient van ser assumides per la Direcció General d'Acció Territorial i Medi Ambient que pertanyia al
Ministeri de la Presidència, encapçalat
per Antonio Carro Martínez (Lugo, 1923-2020).
 |
| Arxiu RMiB |
En 1947 s’havia aprovat una llei fonamental per la qual Francisco Franco Bahamonde (Ferrol,
1892-1975) seria el responsable de triar el seu successor a capdavant de
l’estat. Joan de Borbó i Battenberg (La
Granja de Sant Ildefons, 1913-1993) que era el següent Borbó en la línia successòria va denunciar que eixa llei l’obligava
acatar les lleis del Moviment, mentre
ell volia una Monarquia sotmesa a un
estat de dret. En 1948 en una reunió
del dictador i Joan de Borbó acordaren
que el seu fill, Joan Carles Alfons Víctor Maria de Borbó i Borbó-Dues
Sicílies (Roma, 1938) aniria a Madrid
per a completar la seua educació. Una volta comprovada la seua poca
personalitat i que l’únic que pretenia era la corona, en 1969 el dictador el va
anomenar com el seu hereu polític.
Es va publicar la Llei dels Espais
Naturals Protegits, va ser la darrera actuació legislativa franquista
respecte del Medi Ambient. L’avantprojecte
que redactaren en 1973 tenia bones propostes, com que els terrenys privats
afectats per la protecció quedaven exempts de pagar impostos, també tenia
prevista la creació de la figura de les zones d’amortiment al voltant dels
parcs. Quan presentaren el text definitiu havien desaparegut totes les bones
propostes i el document es va quedar en un canvi d’etiquetatge dels espais
naturals, al qual afegiren la figura del parc natural. El llegat del franquisme
en matèria de protecció dels espais naturals va ser paupèrrim, eixe any sols estava
protegit un 0,2% (103.000 ha aproximadament) del territori, mentrestant la República Federal d’Alemanya tenia un
14%, Gran Bretanya un 9% i França un 4%.
 |
| Collage RMiB |
El príncep Borbó va vendre una
província espanyola a canvi de la corona
El Sàhara Occidental fou una
colònia africana que va reclamar com a pròpia l’estat espanyol en 1884. Estigué
oblidada del món fins a 1949 quan es va descobrir el jaciment més gran de
fosfats del món, llavors el territori africà de 270.000 km² es va convertir en quelcom desitjat.
Davant la pròxima mort del dictador i la incertesa pel futur, el 21 d’agost de 1975,
els Estats Units amb la
col·laboració dels francesos van donar el vistiplau al projecte de furtar la
província del Sàhara a l’estat
espanyol i donar-lo a Marroc, per a
poder controlar les seues riquesses i evitar que caigueren sota la influença d’una
Algèria, que llavors pertanyia a
l’òrbita del bloc comunista.
El 6 d’octubre els serveis d’informació de l’estat informaren el Borbó dels plans nord-americans, aviat
es va adonar que podria perdre la corona abans d’assolir-la oficialment, si s’iniciava
un conflicte armat amb el Marroc. El
rei va enviar al seu amic íntim Manuel
Prado i Colón de Carvajal (Quito, 1931-2009), a Washington, per a negociar una eixida a la Marxa Verda amb el secretari d’estat dels EUA: Henry Alfred Kissinger
(Fürth, 1923). Signaren un pacte secret mitjançant el qual el rei
entregaria una part d’Espanya a Marroc a canvi del suport dels
nord-americans al Borbó.
El Tribunal Internacional de
Justícia va dictaminar el 16 d'octubre que al Sàhara Occidental no li lligava cap vincle de sobirania amb el Marroc, llavors Hassan II Al-Hasan ibn Muhammad (Rabat, 1929-1999) va comprendre
que no li quedava més remei que envair-ho i anuncià la coneguda com la Marxa Verda. El 18 d’octubre l’estat espanyol
convocà el Consell de Seguretat de les
Nacions Unides amb l’objectiu oficial de dissuadir als marroquins de suspendre
la invasió del Sàhara. Sols era una
operació per a emmascarar que un dèbil govern en funcions i un príncep ansiós
d’agafar la corona havien decidit l’entrega de la província sahariana als
alauites marroquins a canvi de tranquil·litat per a afrontar la mort del
dictador i fer el traspàs del poder a la monarquia. Tenien por que un conflicte
armat provocarà una rebel·lió militar semblant a la dels clavells dels
portuguesos, del 25 d’abril de 1974. De fet, els mesos de juliol i agost d’eixe
mateix ja havien detingut nou militars que pertanyien a la Unió Militar Democràtica (UMD).
El 21 d’octubre arriba a Marroc
el ministre del moviment José Solís Ruiz
(Cabra, 1913-1990), era un dels principals partidaris de l’entrega de la
província, en lloc del ministre d’exterior: Pedro Cortina Mauri (Pobla de Segur, 1908-1993), ferm defensor del
compliment de les resolucions de l’ONU
i de deixar el Sàhara als sahrauís. Mentrestant, eixe mateix jorn
Hassan II acomiadava la marxa del
primer comboi de 20.000 nacionalistes marroquins cap al Sàhara.
El 23 d’octubre Joan Carles va
acceptar assolir el control provisional del país, davant la malaltia terminal
del dictador. Eixe mateix dia el ministre del Moviment José Solís pactava amb els alauites l’entrega de la província a la
monarquia alauita. L’endemà les tropes marroquines van prendre les posicions
fronteres abandonades pels soldats espanyols. El 29 d’octubre començaren a Madrid negociacions amb els marroquins
i els mauritans per a pactar les condicions de l’entrega del territori africà.
El govern franquista mentrestant feia un doble joc diplomàtic davant el
secretari general de l’ONU, Kurt Waldheim (St. Andrä-Wördern,1918-2007)
assegurant-li que l’estat espanyol donava total suport a l’abandó de la
província sahariana, l’entrega del seu control a l’ONU per a la posterior
convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació, en tot moment negaren qualsevol
acord amb el Marroc. El 30 d’octubre
Rabat va enviar un primer grup de
soldats per a bloquejar la possible entrada dels algerians que llavors estaven
sota l’òrbita del bloc comunista.
El 2 de novembre el príncep Borbó
va viatjar al Sàhara per fer com que
donava suport a les tropes espanyoles allí destinades davant la proximitat de
les columnes de marroquins que s’acostaven. Va intentar calmar el fort malestar
de l’exèrcit davant l’entrega gratuïta de la província espanyola, oblidant la
sacrosanta obligació franquista de preservar la unitat d’Espanya. El dia 3 començà l’evacuació forçosa de la població
peninsular de la colònia.
Fins al 6 de novembre no es va presentar
el gruix de la columna d’invasors davant la frontera nord de la província
africana. Llavors arribà una allau de 350.000 civils marroquins, enmig hi havia
25.000 militars infiltrats amb
l’objectiu d’aconseguir el control d’un territori que sols comptava amb 73.497 sahrauís i 20.126 peninsulars, sense
comptar l’exèrcit. Prèviament s’havia ordenat als legionaris que desactivaren
els camps minats que protegien les fronteres. En desclassificar-se documents
secrets de la CIA (2017) es va conéixer que els invasors comptaven amb l’organització
de la CIA i el suport dels serveis
secrets francesos del govern de Valéry
Giscard d'Estaing (Coblenza, 1926-2020). El príncep va confessar a
l'ambaixador dels EUA, Wells Stabller (Boston, 1919-2009):
"Madrid i Rabat han acordat que els manifestants només entraran unes poques
milles dins del Sàhara espanyol i
que romandran un curt període de temps a la frontera, on ja no hi ha tropes
espanyoles".
El 7 de novembre, quan 50.000 invasors marroquins acampen davant de les
posicions de l’exèrcit espanyol, el president Carlos Arias Navarro (Madrid,
1908-1989) tornà a assegurar a l’ambaixador marroquí a Madrid l’entrega de l’administració de la província a les
autoritats alauites. Tot mentre Franco tornava
a ser traslladat a la Ciutat Sanitària
de la Pau. Una volta assegurada la transferència del control del Sàhara, l’endemà el monarca alauita va
acceptar la retirada a la Marxa Verda.
12 de novembre de 1975 va començar la Conferència
de Madrid entre Espanya, Marroc
i Mauritània, controlada per darrere
pels EUA. Dos dies després es va
transferir l’administració de la província africana a Marroc, mentre que una xicoteta part del sud corresponia a Mauritània, a la qual hagueren de renunciar
poc després per manca de recursos per a fer-se amb el seu control. Tot açò
ocorria mentre que l’estat espanyol no renunciava oficialment a la sobirania i
la cessió es va fer a canvi de res. Regalaren una part d’Espanya sols per guanyar una mica de tranquil·litat per a esperar
la mort del dictador i la reinstauració de la monarquia.
El rerefons legal és que l’estat espanyol no podia cedir la sobirania d’un
territori del qual, legalment sols era administrador colonial. A més, s’havia
compromés amb l’ONU a encetar un
procés de descolonització que havia de concloure amb un referèndum d’independència.
La cessió a Marroc va ser considerat
com una il·legalitat per les Nacions
Unides. A més l’entrega d’una província contravenia la legalitat
franquista, tot i que aprovaren un projecte urgent, la Llei de descolonització
del Sàhara, el 18 de novembre.
Una volta coneguda la traïció espanyola, el dia 14 els sahrauís del Front Polisario encetaren la defensa
armada del seu territori, tot mentre gran part dels sahrauís, uns 40.000 fugien cap al desert, al Tindouf d’Algèria. Al Sàhara sols va quedar un 20% de la
població autòctona i bona part sofriren la repressió dels marroquins. A l’Aaiún i a Smara assassinaren 650 ciutadans amb DNI espanyol. Les columnes que
marxaven cap a l’oest sofriren bombardejos de l’aviació alauita amb napalm, que
assassinà 3.000 persones més. També atacaren els campaments de refugiats de Guelta i Um Dreiga. L’èxode dels sahrauís no va finalitzar fins al mes de febrer
de 1976. El dia 26 del mateix mes, el govern espanyol va finalitzar
unilateralment les seues responsabilitats amb el Sàhara Occidental. L’endemà es va formalitzar la proclamació de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) que encara hui s’enfronta
militarment a l’ocupació marroquina.
El 15 d'octubre el dictador Franco patia un infart i fins al 24 d'octubre va sofrir tres més. Una de les seues últimes ordres va ser que li dugueren el braç incorrupte de Santa Teresa, el manto de la Verge del Pilar i el de Guadalupe. Les relíquies no funcionaren i oficialment moria el 20 de novembre, després d'una llarga agonia.
 |
| Arxiu RMiB |
El 22 de novembre de 1975 proclamaren Joan Carles I com rei d’Espanya, finalitzaven trenta-sis anys de dictadura que causaren 130.000 morts durant la guerra. Una volta acabada la conflagració, els feixistes assassinaren al País Valencià a 742 alacantins, 1.303 castellonencs i 2.300 valencians.
Fonts
i referències:
https://www.avmigjorn.org/historia-de-lassociacio/
https://afondo.diarioinformacion.com/40_anos_aytos/movimiento-vecinal-historia-alicante.html
Història
de l’inventari forestal d’Espanya, Ministeri per la Transició Ecològica i el
Repte Demogràfic:
Mapa
del Banc de Dades de la Natura, Ministeri de Medi Ambient.
https://www.publico.es/internacional/marcha-verde-historia-pacto-secreto-espana-marrueco-sahara.html
https://www.elespanol.com/espana/20170120/187482258_0.html
Villar, F. (1982) “El proceso de autodeterminación del Sahara”. Fernando
Torres-editor SA (València):
https://www.usc.es/export9/sites/webinstitucional/gl/institutos/ceso/descargas/Biblio_Villar.pdf
PUBLICACIONS
Començà la publicació de la revista naturalista “PERIPLO, Revista del Instituto de Caza Fotogràfica y Ciencias de la
Naturaleza INCAFO” dirigida per Santiago
Saavedra Ligne i editada per Luis
Blas Aritio. Va ser primera revista que tractava la natura espanyola lluny
de la visió de la caça i pesca, durà fins a l’any 1996.
Aquest any publicaren el primer Fanzine valencià: ADEMUZ KM. Els autors foren “Sento” Vicente Llobell Bisbal (València, 1953), “Micharmut” Juan Enrique Bosch Quevedo (València, 1953) i Rafa Ferrando. En ell mostraren alguns dels seus primers treballs, degué ser el primer fanzine de "còmic underground” valencià, moviment que també es va conéixer com la “nova historieta valenciana”.
El Primer Inventari Forestal
Un
inventari forestal és un intent de recollir la màxima informació
possible sobre els boscos, entenent-los com a espais òptims respecte del
desenvolupament vegetal, tot i que cal entendre que els ecosistemes no
humanitzats poden ser molt diferents d’un bosc, depenent de molts factors també
podem haver-hi des de matollars fins a terres ermes.
A
més hui en dia a Europa no podem parlar d’ecosistemes totalment
salvatges, tots tenen diversos graus d’intervenció humana. En l’inventari es
pretén esbrinar la ubicació i extensió dels espais forestals, el règim de
propietat que tenen, l’estat de la seua protecció, la seua naturalesa
biològica, les figures legals que l’emparen, a més deu analitzar la seua
probable evolució i la capacitat que tinguen per a produir diferents béns.
Els
primers inventaris de l’estat espanyol es remunten a la il·lustració, al segle
XVIII, quan per a mantenir l’imperi marítim hagueren de quantificar les
existències d'arbres útils per a la construcció naval, per a substituir les
freqüents pèrdues de vaixells. En 1855 a conseqüència de la llei de
desamortització de Pascual Madoz Ibáñez (Pamplona, 1806-1870), l’estat
va malvendre els seus béns immobiliaris, els de l’església i els que no tenien cap
propietari viu. Per tant, es va transferir la propietat de molts boscos que
ràpidament foren explotats i degradats pels nous propietaris. Davant la
desforestació accelerada, per a intentar protegir el poc que anava quedant, es
va constatar la necessitat de tindre un inventari detallat dels boscos públics
i en 1859 van fer la “Classificació
general de les muntanyes públiques”.
 |
| Collage RMiB |
El primer Inventari Forestal Nacional modern el va fer la Direcció General de Muntanyes, l’encarregat del seu disseny va ser l’enginyer José María Cervera Ibáñez (?, 1917-1998). L’elaboració es va fer entre 1966 i 1974, el van publicar en 1975 tot i que faltaven les dades d’algunes províncies com la d’Alacant. Per a fer-ho utilitzaren fotografies aèries del vol fotogramètric nord-americà de 1956-1957, fins i tot gastaren els primers ordinadors que es comercialitzaven llavors (1).
D’una superfície total de l’estat de 50.500.800 hectàrees constataren que el 23,35% eren boscos, el 27,26% eren terrenys desforestats, el 44,78 eren conreus i el 4,5 eren erms. Les dades del País Valencià donaren que d’una superfície total 2.325.500 hectàrees, sols el 17,54% eren boscos (408.068 ha) que es repartien de la següent forma: un 87,81% (358.350 ha) eren coníferes i només el 12,18% (49.718 ha) eren Quercus sp, alzines i roures (2).
Música i pel·lícula recomanades:
 |
| Wish You Were Here, Pink Floyd |
 |
| Furtivos (1975) José Luis Borau |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada