 |
| Collage RMiB |
ECOLOGISTES
Nuclear de Cofrents
En gener el Consell de Ministres
aprovava el Primer Pla Energètic Nacional, dins del IV Pla de Desenvolupament
PEN-75. En ell s’aprovava l’inici de les obres de construcció de les centrals
nuclears de segona generació: Almaraz I, Almaraz II, Ascó I, Ascó II, Lemoiz I,
Lemoiz II i Cofrents. Totes elles estaven dissenyades per a produir una
potència propera als 1.000 MW elèctrics. Els tècnics decidiren construir la
nuclear de Cofrents just al costat de l’únic volcà que tenim al País Valencià, tot
i que es considera apagat, continua calfant les aigües del balneari
d’Hervideros.
 |
| Collage RMiB |
Aquesta instal·lació està a sols 61 quilòmetres en línia recta de l’àrea metropolitana de València, que llavors tenia una població d’1.185.735 habitants, segons el Padró Municipal de l’INE. Un accident d’aquesta central podria afectar greument a la pràctica totalitat de la població de la província. Des d’un primer moment l’Ajuntament de Cofrents estigué molt a favor de la seua construcció, convençut que els plourien cabassos de diners i aviat concediren la llicència d’obres.
Per fer la Nuclear de Cofrents, les autoritats franquistes triaren un model de reactor de tipus BWR-6, d'aigua bullent de sisena generació amb un sistema de contenció Mark-III. Es tractava d’un disseny de 1973, de l’empresa nord-americana General Electric Co, que en eixe moment l’havien deixat d’instal·lar en detectar que tenia greus problemes de seguretat. El més greu era l’estanquitat del got que havia de segellar el reactor. Açò era quelcom semblant al que féiem amb l’armament dels americans, els compraven a preu d’or el que ells tenien per al desguàs.
AEORMA
 |
| Carlos Carrasco-Muñoz, AEORMA |
El 14 de maig l'Associació
Espanyola per a l'Ordenació del Medi Ambient (AEORMA) convocà una taula redona
amb 40 alcaldes de la comarca del Páramo de León, per a informar-los del
projecte d’instal·lació d’una central nuclear al riu Esla, a Valencia de Don
Juan. L’acte el va prohibir el governador civil que va enviar a la policia per
a empresonar a Carlos Carrasco-Muñoz de Vera (Segovia, 1939), secretari general
d’AEORMA. Es convertia en el primer pres antinuclear d’Europa que sols alliberaren
després de pagar 100.000 pessetes de fiança. La seua detenció provocà protestes
que també acabaren en presó per alguns membres del Club Cultural y de Amigos de
la Naturaleza de León (CCAN).
 |
| Josep Vicent Marques |
Les campanyes antinuclears d’AEORMA les conduïen el sociòleg Mario Gaviria Labarta (Cortes de Navarra, 1938-2018), l'economista José Manuel Naredo Pérez (Madrid, 1942) i l'enginyer Pedro Costa Morata (Águilas, 1947). Aquest grup format per preparats intel·lectuals va liderar l’oposició a la construcció de les nuclears d’Ascó, de l’Ametlla de Mar i la de Valdecaballeros.
 |
| Collage RMiB |
AEORMA va organitzar la seua junta general a la Corunya, on van redactar un manifest per demanar la legislació escaient per a implantar l’estudi d’impacte ambiental a tots els grans projectes, així com per a establir la figura del delicte ecològic. Obtingueren molt ressò als mitjans de comunicació i això provocà un impuls de l’organització que començà a obrir delegacions per tot l’estat. A casa nostra, AEORMA-País Valencià l’encapçalaren els sociòlegs Josep Vicent Marqués i González (1943-2008), Damià Mollà Beneyto (Bocairent, 1946-2017), l’arquitecte Just Ramírez Palomar (València, 1948-1994) i l’enginyer Guillermo Pons Ibáñez (Xàbia, Ⴕ1997).
Greenpeace
Greenpeace va llançar la campanya per a salvar les balenes amb l’embarcació Phyllis Cormack. Aconseguiren interposar dos militants seus davant dels canons d’un balener soviètic, el Dalniy Vostok, a 60 milles de les costes de Califòrnia. Les imatges dels soviètics disparant el canó d’arpons per damunt del cap dels activistes, van significar un fort impuls de l’ecologisme i la defensa de les balenes per tot el món.
Primers grups d’anelladors a Catalunya
Tot i que al Principat ja
s’anellava des de 1957, amb l’impuls de pioners destacats com Salvador Maluquer
i Maluquer (Barcelona, 1926), aquest any l’únic que anellava amb regularitat
era Lluís Colom. Llavors Colom aglutinà un de joves relacionats amb la secció
d'Ornitologia del Museu de Zoologia de Barcelona, on estava com a tècnic de la
secció de vertebrats Salvador Filella Cornadó i crearen el Grup d’Anellament
Merops. Estava format per Enric Carrera, Enric Foixench, Francesc Giró, Jordi
Sargatal i l’Albert Soria, que obtingueren els carnets d’anelladors que
atorgava el Centre de Migració de les Aus, controlat per SEO gràcies a
l’amistat de Martí Boada amb el llavors director del CMA, Joaquín Araujo. En
1977 van aparéixer uns altres grups d’anellament al delta de l’Ebre, al Bages i
al Berguedà. Poc després el grup Merops es van convertir en el Grup Català
d'Anellament (CGA) i en 1981 publicaren el primer número del seu butlletí. En
1983 tornaren a canviar de nom i es convertiren en el definitiu Institut Català
d'Ornitologia (ICO), on s’integraren tots els anelladors catalans.
Centre de Migració de les Aus
A Madrid es va fundar el Centre
de Migració de les Aus de l’estat espanyol, gràcies a l’impuls del professor
Francisco Bernis Madrazo (Salamanca, 1916-2003) i que va dirigir Manuel
Fernández-Cruz.
Congrés Nacional de Societats d’Amics de la Natura
Entre l’1 i el 5 d’octubre a la vila d’Oviedo es va celebrar la Segona Assemblea i el Congrés Nacional de Societats d’Amics de la Natura.
MOVIMENT VEÏNAL
 |
| Problemes als barris de Castelló |
Els veïns dels barris populars no tenien experiència de com reivindicar millores davant les batllies franquistes, llavors la primera tasca que mamprengueren fou ajuntar esforços per a treballar dins dels límits que els imposava la Llei d’Associacions, 191/1964 de 24 de desembre. Però ben prompte comprovaren que les Associacions dels “caps de família” no servien per a millorar la vida als barris, perquè estaven sota els limits pel Fuero de los Españoles de 1945. Encara això encetaren camí innombrables associacions per tots els racons del país.
 |
| Barri Xino de València, 1975 |
Mentre les condicions als barris continuaven sent molt precàries perquè no s’invertia per a urbanitzar els carrers, molts eren de terra i quan plovia tot s’omplia de fang. Bona prova de l’abandó en barris que s’alçaven on abans hi havia horta és que a València tornà a morir un altre xiquet ofegat a la séquia de Rascanya, ni als agents urbanitzadors ni als ajuntaments els preocupava deixar-les sense tapar. El mateix problema es repetia de dalt a baix del país, a Castelló reclamaven escoles, clavegueres i l'asfaltatge dels carrers.
Al si del Centre Excursionista de
Vinaròs que s’havia format en 1971 hi havia discrepàncies, una part dels seus membres
pensaven que s’acostava l’hora de participar en política i treballar per a la
instauració de la democràcia. Com que no trobaren el suport unànime, perquè una
part dels companys eren més partidaris de centrar-se exclusivament en
l’excursionisme, els dissidents formaren l’Associació de Veïns de Vinaròs
Migjorn, tot i que no pogueren finalitzar els tràmits per a legalitzar-la fins
a 1977.
 |
| Arxiu Democràcia, Fons Antoni Quinto Tomasetti |
Associació de Veïns de Verge del Remei
A Alacant uns dels primers a organitzar-se
foren els veïns del barri de Verge del Remei, encapçalats per Maria del Carmen
Díez Navarro, Antoni Quinto Tomasetti, Joaquín García Navarro, Alfonso Arenas
Férriz, Emilia Poveda i Gregorio Verdú Quílez redactaren uns estatuts que no
aconseguiren el vistiplau de les autoritats.
Mentrestant, un grup de cinc
monges que s’havien mudat a un pis del barri de Divina Pastora i que s’adonaren
de les possibilitats pastorals que els donava formar una associació de veïns, que
a més els donava la possibilitat de treballar per la millora del seu barri,
copiaren els estatuts de Verge del Remei i els presentaren davant del Govern
Civil. Les autoritats en veure la sol·licitud d’unes religioses, no sospitaren res
i autoritzaren els estatuts, legalitzant l’Associació de Divina Pastora. Això
va ser el tret d’eixida que aprofitaren la resta d’organitzacions veïnals de
l’Alacantí per a presentar els mateixos estatuts i obtingueren la legalització.
Un altre barri capdavanter fou el
de la Colònia de Requena, on vivien uns frares caputxins que aportaren molt al
moviment veïnal. No trigà massa temps perquè, tots excepte un, guardaren la
sotana en un calaix, quelcom massa freqüent eixos anys entre els religiosos
progressistes. Aviat es va estendre el moviment associatiu pel barri de la
Florida o a Ciutat d’Assís.
A Alacant molts ciutadans foren
protagonistes del moviment veïnal; Manoli Soler i Virtu Hernández al barri de
Divina Pastora; Juan Giner al Pla-Carolines;
Pepe Díaz Benaljoba a Benalua; Albert José Antonio a Babel, Felipe Bas i
José Luis Valdés a la Verge del Remei; a
la Divisió Blava estigué Yolanda Escrich Fornies; Felicitat Sánchez a Florida
Alta-Baixa-Portazgo; Pepe Blanco a Tabarca; José María Morán Berrutti i María
Dolores Peretó al Barri Antic; Miguel Coronatti dels Afectats per la Via Parc;
María Paredes i Puri Gallego dels Àngels-Sant Agustí-Altozano; Francisco
Liberal a la Ciutat d'Assís; Paco Alonso a Tómbola; Antonio Balibrea i Lourdes
Ureña a Rabassa; o Ernesto Jarabo a l’Albufereta.
 |
| Arxiu Democràcia, Fons Josefa Zamora García |
Associació de Veïns
del barri de la Tafalera
A Elda foren pioners els veïns
del barri de la Tafalera que formaren una associació molt reivindicativa que
ven prompte es va destacar de la resta i marcà el camí de les conquestes veïnals,
per a la resta.
CRÒNICA DE 1975
Contaminació a l’Albufera
 |
| Collage RMiB |
El mes de maig a l'Albufera de València moriren més de 30 tones de peixos, que entraren per les quatre séquies al llac i després, una bona part acabaren morts al mar. Els llauradors havien ruixat els arrossars amb cianur i endosulfan, que era un insecticida acaricida, per a combatre les carpes que entraven als camps i es menjaven l'arròs acabat de sembrar.
 |
| Collage RMiB |
Contaminació a la Plana Alta
Llauradors i ramaders d’Almassora i Castelló reclamaren que la contaminació provocada pels vessaments del polígon industrial del Serrallo provocaven una greu contaminació atmosfèrica, per la qual cosa demanaren indemnitzacions. La resposta de les autoritats locals fou l’habitual, demanar informes i ajornar les decisions (Diari Mediterráneo, 14/2/1975, pàg. 2). Per sort, el 15 de març es va anunciar que els propietaris dels horts afectats cobrarien una indemnització de l’empresa responsable.
En estiu als castellonencs els preocupava la contaminació de les platges que recollien tota mena de residus arrossegats per les ones, per la manca de clavegueres i del tractament d’aigües residuals. Totes les deixalles i la brutícia anaven directament a les séquies i una volta al mar, aquest tornava bona part dels residus a la vora.
Com a mostra del volum de contaminants, assenyalar que eixe any a tota la província de Castelló, segons dades del Sindicat Provincial d’Indústries Químiques hi havia 744 empreses que donaven feina a 3.490 treballadors. En aquest recull, no estaven incloses les empreses del taulell (Diari Mediterráneo, 9/11/1975, pàg. 16).
Com a mostra dels personatges que s’obrien pas, aquest any començaren les primeres aparicions públiques del fill de l’alcalde de Castelló i president de la Diputació de Castelló: Carlos Fabra Andrés (Castelló de la Plana, 1912 - 1979). El que poc després es convertiria en un dels personatges més foscos de la política de Castelló i de tot el país, Carlos Fabra Carreras (Castelló de la Plana, 1945), en eixos moments tenia trenta anys i era president del Comité de Competició de Golf, així com membre del Club de Golf Azahar, en aquest cas feia declaracions sobre el Primer Open Magdalena de Golf (Diari Mediterráneo, 26/2/1975. pàg. 3).
Incendis forestals
Es va produir un gran incendi a Cortes de Pallars que cremà 3.500 hectàrees, un 10% de la superfície de la Reserva de Caça de la Mola. Eixe va ser un dels tres grans incendis que cremaren més 500 ha a la província de València, per sort a Castelló i Alacant no tinguérem cap sinistre d’eixes proporcions. Per províncies: Alacant tingué 49 incendis que afectaren una superfície total de 726,3 ha. A Castelló patiren un total 66 sinistres que cremaren 5.055 ha i a València un total 140 focs que calcinaren un total de 6.557,7 ha.
 |
| El Puig de la Llorença, Arxiu RMiB |
Urbanització del Puig de Llorença
L’Ajuntament del Poble Nou de Benitatxell aprovà el pla parcial que obria la porta a la urbanització del Puig de la Llorença. Els especuladors comarcals van convéncer a les autoritats municipals perquè apostaren per l’expansió urbanística i turística del terme. Per a millorar el màrqueting publicitari de la urbanització decidiren canviar-li el nom històric de l’indret i batejaren la promoció com “La Cumbre del Sol”.
 |
| Collage RMiB |
Els Deu d’Alaquàs
El 24 de juny van detenir als Deu d’Alaquàs acusats d'organitzar el Consell Democràtic del País Valencià. Els havia convocat Vicent Ventura i Beltran (Castelló de la Plana, 1924-1998) per a redactar un projecte d’Estatut i demanar l’autogovern dels valencians. Hi assistiren i foren empresonats Laura Pastor Collado (Cantavella, 1934-2019), Joan Josep Pérez Benlloch (Moixent, 1936), Vicent Soler i Marco (Rocafort 1949), Francesc Xavier Navarro Arnal, Josep Maria Corell Martí, Ernest Lluch i Martín (Vilassar de Mar, 1937-2000), Carles Dolç (València, 1949), Francesc Candela i Escrivà (Gandia, 1937-2012), Josep Guia i Marín (València, 1947) i Carlos Manuel Martínez Llaneza.
Defensa de la nostra llengua, per l’Estatut!
Després de molts anys de silenci, el mes de maig Nova Germania i les Juntes d’Ensenyament del País Valencià reclamaven la fi de repressió lingüística que patíem els valencians. D’altra banda, el mes d’agost les forces antifranquistes valencianes començaren a organitzar-se per a demanar l’Amnistia i l’Estatut d’Autonomia i formaren el Consell Democràtic del País Valencià.
Repercusions del afusellaments de setembre
Després dels afusellaments de setembre hi hagué fortes protestes a moltes viles valencianes així com enfrontaments amb els antiavalots. Les forces de seguretat detingueren a quaranta presumptes membres del Front Revolucionari Antifeixista i Patriòtic (FRAP), a València, Xàtiva, Alzira, Cullera, Picassent i Catarroja.
Els acusaven dels atemptats d'agost, on des d’un cotxe tirotejaren un sentinella de la Presó de Dones de València i el Guàrdia Civil resultà ferit lleu. Poc després repetiren el modus operandi a les casernes de l’exèrcit a Paterna, però quan abaixaren del cotxe i s’aproparen a peu, el soldat aconseguí arrabassar-los l'arma, evidentment eren joves totalment inexperts. Entre el material que els intervingueren hi havia plans per atemptar contra la xarxa telefònica i un projecte per fer a afavorir una fugida massiva de la Presó Provincial.
Disseny del transport de l'àrea metropolitana de València
El Ministeri de Transport va encarregar l'empresa Eysser un estudi previ a la construcció del"metro" de València. Aquest treball es va basar en dues previsions del creixement previst i de les necessitats de transport públic per a dos moments futurs, un més proper en 1985 i un altre més llunyà per a l'any 2000. Per al primer termini suggeria dissenyar una zona de transport formada per la comarca de l'Horta més les cinc comarques que l’envolten, el Camp de Morvedre, el Camp de Túria, la Foia de Bunyol, la Ribera Alta i la Baixa, amb una configuració de la xarxa en forma d’estrela. Aquesta estructura es devia completar amb la terminació del bypass com a via sense peatge, el reforçament del tercer cinturó, l'enllaç de l'autopista del Saler i del Mediterrani amb el vessant nord, a Puçol, a més de facilitar l'accessibilitat al port mitjançant un accés nord i un altre pel sud. Per al ferrocarril pretenien donar continuïtat a les línies radials de RENFE i FEVE, aprofitant la modernització del trenet per a convertir-lo en el fonament principal del sistema de transport metropolità.
 |
| Collage RMiB |
Conferència sobre la pesca Mediterrània a València, i noves regulacions
El mes de gener es va celebrar la sexta reunió de la Comissió Permanent de Pesca al Mediterrani. Les conclusions dels experts foren clares, la disminució generalitzada de captures eren conseqüència de l’excés d’extracció, molt per damunt de la capacitat de regeneració natural de les espècies i proposaven una regulació de la quantitat i capacitat dels vaixells pesquers (Diari Mediterráneo, 10/1/1975. Pàg. 6 i 9). De les conclusions d’aquesta trobada el ministeri publicà l’Ordre de 30 de juliol per a regular la pesca d’arrossegament al Mediterrani. En ella afirmaven que donada l'excessiva explotació pesquera que es realitzava en la plataforma continental mediterrània, i comprovat que estava massa exhaurida i això, en curt termini, podria provocar una manca de rendiment econòmic dels caladors, promulgaven aquesta ordre per a regular la pesca.
Polèmiques pels transvasaments d’aigües
El ministre d’obres públiques va anunciar un projecte per dur aigua de la capçalera del riu Millars fins a la Siderúrgia de la IV planta al Port de Sagunt. Volien prolongar el canal principal del marge dret de l’embassament de Sitjar, des de la cota seixanta cap al Port de Sagunt. Els regants, amb el suport unànime de tota la societat es van oposar radicalment aquesta infraestructura hidràulica. El col·legi d’advocats, els Procuradors a Corts de Castelló, els mitjans de comunicació, fins i tot els quadres franquistes, perquè no volien perdre drets de reg de 10.000 hectàrees de cítrics. Des de sempre la gent de les comarques del nord ha sigut molt ferma a l’hora de defensar els seus interessos davant d’exigències del centralisme valencià. L’argument lògic que van emprar fou que si València volia aigua per als Alts Forns que la dugueren del canal Xúquer-Túria i no la furtaren de les comarques de Castelló. Donada la ferma oposició, el 9 d’agost la Direcció General d’Obres Hidràuliques va anunciar que suspenia aquest projecte.
Com no sabien d’on traure aigua per a la siderúrgia, a finals de desembre es va parlar de fer un transvasament d’aigua de l’Ebre cap a Castelló, per a regar 22.000 hectàrees i, de pas, per a la IV Planta de la siderúrgia del Port de Sagunt. Pretenien traure un cabal de 66 m³ per segon des de l’assut de Xerta, i d’allí dur-lo cap a Càlig. La premsa assegurava que les obres havien començat en 1970, tot i que mai es va finalitzar, ni arribà cap gota d’aigua de l’Ebre (Diari Mediterráneo, 17/12/1975, pàg. 5).
Caça, pesca i sequera
En obrir-se la temporada de caça a Castelló, l’ICONA va pregar als caçadors que donada la greu sequera tingueren molta cura amb el consum de cigarrets a la muntanya. Eixe any es van atorgar 20.080 llicències de caça i hi havia un total de 9.000 federats a tota la província de Castelló, superant el record de l’any anterior.
Aprofitant una publicació dedicada a les festes patronals d’Onda, es va publicar un article titulat “La caza de tordos, un curiosa tradición”. En ella parlaven el parany i es referien als onders com als principals practicants del Parany, com a una modalitat de caça tradicional. Asseguraven que “tot bitxo que vola ha d’acabar a la cassola” i que el primer dissabte de festes era tradició en aquesta localitat de la Plana Baixa, fer un gran esmorzar amb els tords (Diari Mediterráneo, 19 d’octubre 1975, pàg. 17).
A l’estany de Nules, l’ICONA va amollar 5.000 tenques (Tinca tinca), un peix originari del centre d’Europa que viu en estanys i llacs d’aigües tranquil·les. Es tractava d’una espècie al·lòctona que començà a competir amb les nostres carpes, llises i anguiles. Cal recordar que la saviesa popular ja advertia que “és més roín que la tenca en suc”, llavors batejaren aquest ciprínid com la tenca pudenta. Cal advertir que amb el nom de tenca també es refereixen a les carpes d’albufera, que tenen un fort gust de tarquim, i per això la saviesa popular el diferencia de les carpes d’aigües interiors, amb molt millor sabor.
Els gestors de la fauna també reforçaren les poblacions de perca americana o Black-bass (Micropterus salmoides) que havien alliberat amb anterioritat a les llacunes d’Almenara. Evidentment, cap tècnic de l’ICONA es va preocupar per les poblacions dels nostres peixos autòctons. Eixos anys, per als tècnics de l’administració el principal era productivitat del medi natural, més peces de caça, més peixos, més arbres, tot més gran i amb creixements ràpids. L’equilibri dels ecosistemes i de les espècies naturals autòctones, així com la seua productivitat natural no significaven res.
Els col·lectius dues voltes oprimits
Les dones digueren prou de dictadura i de masclisme i a poc a poc començaren a organitzar-se tot i que elles ho tenien més difícil perquè tenien dues lluites pendents, una contra el feixisme i una altra contra el patriarcat. Paregut problema tenien els col·lectius amb sexualitats alternatives, a més d’una lluita per assolir la llibertat política, tenien una altra contra la moral heterosexual.
 |
| Yaco Lara i els Bambinos al festival Country Ademús (Vídeo YouTube Vicente Font) |
La llibertat cultural reclamava el seu espai
Es produïren esdeveniments impensables
uns anys enrere com va ser l’organització del Festival Country Ademús. El 13 d’abril
actuaren al quilòmetre 6 de la pista d’Ademús els músics: Yaco Lara i els Bambinos,
After Life, Jhon Campbell, Aguaviva, Eduardo Bort, Fusioon, Control, Cos i
Modificación. El concert i acampada el va organitzar Miguel Siurán i el va
presentar Pepe Sancho.
CRÒNICA ESTATAL I INTERNACIONAL
 |
| Collage RMiB |
La política del Medi Ambient per al Ministeri de Presidència
La gestió ministerial de tot el relacionat amb el Medi Ambient van ser assumides per la Direcció General d'Acció Territorial i Medi Ambient que pertanyia al Ministeri de la Presidència, que estava encapçalat per Antonio Carro Martínez (Lugo, 1923-2020). Entre altres mesures, anuncià que per autoritzar la construcció d’un nou vaixell de pesca caldria presentar la documentació del desballestament d’un altre.
El 2 de maig, aprovaren la Llei d'Espais Naturals Protegits que va ser la darrera aportació del franquisme respecte de la protecció de la naturalesa. L’avantprojecte l’havien redactat l’any 1973 amb molt bones intencions, com era que els terrenys privats afectats per mesures de protecció ambientals quedaren exempts de pagar impostos, tenia previst la creació de la figura de zones d’amortiment al voltant dels parcs. Però com ocorria massa sovint, els avantprojectes una volta passaven tots els filtres administratius es quedaven paper mullat. Quan l’aprovaren havien desaparegut totes les bones propostes i el document es va quedar en simple canvi d’etiquetes dels espais naturals.
El llegat del franquisme en matèria de protecció dels espais naturals va ser paupèrrim, en franc paral·lelisme a la importància que donaven a la natura, que per a ells sols era un recurs més. Eixe any 1975 sols havien declarat la protecció d’un 0,2% (103.000 ha aproximadament) del territori, mentrestant la República Federal d’Alemanya tenia un 14%, Gran Bretanya un 9% i França un 4%.
Quan els quadres de l’administració estaven formats per tècnics que treballaven sense pressions polítiques, es promulgaven normes valentes i equiparables a les de la resta d’Europa, com va ser el cas del Decret 833/1975 de 6 de febrer, sobre Protecció de l’Ambient Atmosfèric. Aquesta norma va establir els límits de vessaments per a previndre, vigilar i corregir la contaminació de l’atmosfera. També es va crear la Xarxa Nacional de Vigilància i Previsió de la Contaminació Atmosfèrica, tot i que amb uns límits conservadors. Malauradament en eixe moment no hi havia cap norma similar per a lluitar contra la contaminació de les aigües.
 |
| Collage RMiB |
Contaminació atmosfèrica a Bilbao
Eixe any un dels pitjors problemes mediambientals, fins i tot reconegut públicament per la mateixa administració, era la greu contaminació que patien certs indrets com la ria de Bilbao, que arribà a considerar-se la vila més contaminada d’Europa. L’Agència de Notícies Pyresa, propietat del Moviment publicava als seus diaris i sense por, que la ria del Nerbion era un gran col·lector de residus al descobert, que arrossegava les aigües negres de 600.000 ciutadans, a més de tots els vessaments industrials. Textualment, deien que l’olor de la ciutat era més pròpia d’una claveguera que la d’un riu, afegien que la contaminació havia provocat la pràctica mortalitat de tots els peixos. Finalitzaven assegurant que amb una inversió inicial de 50 milions de pessetes per a la instal·lació de bombes que injectaren 350 kg d’oxigen per minut i una altra per al manteniment anual del sistema de bombeig, per un valor de 20 milions, aconseguirien degradar la matèria orgànica dissolta i transformar-la en quelcom inert. Llavors millorarien la qualitat de les aigües (Diari Mediterráneo, 2/1/1975, pàg-10). El mes d’octubre un núvol de gasos tòxics afectà la localitat d’Erandio i el mateix Bilbao provocant irritació als ulls i gola (Diari Mediterráneo, 4/10/1975, pàg-7).
Detenció de la cúpula de la Unió Militar Democràtica (UMD)
Els mesos de juliol i agost van detenir nou oficials que pertanyien a la Unió Militar Democràtica (UMD). El franquisme tenia por que els pocs demòcrates que hi havia a l’exèrcit imitaren als companys portuguesos que feia poc que havien acabat amb la dictadura portuguesa, amb la revolució dels clavells.
Afusellaments de setembre
El 27 de setembre els tribunals franquistes afusellaren a Juan Paredes Manot “Txiqui” (Zalamea de la Serena, 1954-1975) i Angel Otaegui Etxeberria (Azpeitia, 1942-1975), membres d'ETA i als militants antifeixistes del FRAP: José Luis Sánchez Bravo Solla (Vigo, 1954-1975), Xosé Humberto Baena Alonso (Vigo, 1950-1975) i Ramón García Sanz (Saragossa, 1948-1975).
Tot i el delicat estat de salut del dictador no dubtaren a assassinar als dissidents, per sort foren els darrers ajusticiaments del franquisme. Les ordres d’afusellament les va signar, entre altres, el ministre de Treball Fernando Suárez González (Lleó, 1933), que en 2007 va ingressar a la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques!!!!!
Al franquisme se li acabava el temps i ni el psíquic Uri Geller (Tel-Aviv, 1946) pogué aconseguir que no se’ls aturarà el seu. Aquest israelià que teòricament arreglava rellotges aturats i doblegava culleres, aparegué en una intervenció al programa “Directísimo” que presentava José Maria Íñigo Gómez (Bilbao, 1942-2018), en la nit del sis de setembre.
 |
| Collage RMiB |
Censura de premsa
Eixe mateix mes de setembre es va conéixer que el Ministeri d’Informació i Turisme va suspendre la publicació de la revista Triunfo durant quatre mesos i els imposà una multa de 250.000 pessetes, així com el processament de l’autor José Aumente. Aquest article s’havia publicat el 26 d’abril, en el número 656 i es titulava “¿Estamos Preparados para el cambio?”. L’autor preveia la inviabilitat del franquisme per raons de mort biològica, afegint que les classes dirigents haurien d’afrontar el canvi de les estructures de poder. També es qüestionava si les forces democràtiques estaven preparades per a afrontar el canvi imminent. Una altra publicació que van segrestar fou el número 183 de la revista d’humor “Hermano Lobo”.
 |
| Arxiu RMiB |
Joan Carles I, el rei del franquisme
En 1947 es va aprovar una llei fonamental mitjançant la qual Francisco Franco Bahamonde (Ferrol, 1892-1975) triaria lliurement el seu successor a capdavant de l’estat. L’any següent, en una reunió entre el dictador i el fill del darrer rei: Joan de Borbó i Battenberg (Palau Reial de La Granja de San Ildefonso, 1913-1993) acordaren que el seu fill, Joan Carles Alfons Víctor Maria de Borbó i Borbó-Dues Sicílies (Roma, 1938) aniria a Madrid per a completar la seua educació, sota el control del dictador.
Una volta pogué comprovar la seua poca personalitat i que l’únic que l’importava eren la corona, els diners i el sexe, en 1969 el dictador el va anomenar com al seu hereu polític. Aquesta decisió impedia accedir a la corona al següent en la línia successòria, al fill del darrer rei, Alfons XIII d'Espanya (Madrid, 1886-Roma 1941). El qual va fugir d’Espanya en 1931 sense tindre la valentia d’abdicar.
Joan de Borbó va denunciar que la llei fonamental de successió l’obligava a acatar les lleis del Moviment i renunciar a la corona, mentre que ell pretenia encapçalar una monarquia sotmesa a un estat de dret, no als designis d’un militar colpista. Entre els quadres franquistes mai no li perdonaren eixes teòriques pretensions democràtiques, que va manifestar des del triomf del franquisme. El seu fill no tingué cap problema en desplaçar a son pare i acceptar la corona que li regalà Franco, així com totes les lleis i quadres franquistes.
Baralles franquistes preparant l’assalt al poder!
La revista Fuerza Nueva, fundada en 1967 i dirigida pel notari ultra Blas Piñar López (Toledo, 1918-2014) atacà amb força als falangistes, que llavors encapçalava Fernando Herrero Tejero (Castelló de la Plana, 1920-1975), així com al Moviment Nacional (FET y de las J.O.N.S), el partit únic del franquisme. En l’editorial titulat “Alcalá 44” (l’adreça de la seu central del Moviment) va acusar Herrero de tebi i buròcrata davant els canvis que s’acostaven. Assegurà que franquistes purs com ell molestaven als falangistes i per això volien suprimir-lo.
Els falangistes es defenien amb les seues paraules buides habituals, afirmant: “El Movimiento, de acuerdo a las Leyes Fundamentales, es comunión de los espanyoles, institución representativa y organización de Servicios sociales. El Movimiento como organización tiene asignadas las grandes tareas nacionales de la família, la cultura, la juventud, los deportes, y la mujer, entre otras”.
Entre els “mèrits” polítics d’Herrero Tejero cal assenyalar que fou el padrí que llançà la carrera política d’Adolfo Suárez González (Cebreros, 1932-2014), quan va estar al cap de la governació civil d’Àvila el va fer secretari seu. En aquest mateix 1975 el va nomenar Sotssecretari General del Moviment. Herrero va morir en un accident de trànsit el 12 de juny d’aquest mateix any i fou precisament, Suárez el que va substituir-lo al capdavant del ministeri, com a nou secretari general del Moviment.
 |
| Collage RMiB |
El Borbó regalà una província espanyola al Marroc a canvi de la corona!
El Sàhara Occidental era una colònia africana que va reclamar com a pròpia l’estat espanyol en 1884. Estigué oblidada del món fins a 1949 quan es va descobrir el jaciment de fosfats, més gran del món. Llavors el territori africà de 270.000 km² es va convertir en quelcom desitjat per les principals potències, els EUA i França, així com els seus veïns.
En preveure la pròxima mort de Franco, el mes de gener d’aquest any començaren les maniobres de distracció marroquines, amb peticions maximalistes reclamant la sobirania sobre Ceuta i Melilla, a les quals el govern franquista va respondre reforçant les guarnicions militars.
El veritable objecte de desig de tots eren els jaciments de fosfats sahrauís, fins i tot els soviètics pretenien fer-se amb ells mitjançant la independència d’un Front Polisario amb suport d’Algèria, un país proper al bloc soviètic.
Les maniobres de francesos i nord-americans no trigaren gaire, tot mentre el mes de febrer començaven les reunions diplomàtiques entre Washington i Madrid per a la renovació dels acords de cooperació que incloïen el manteniment de les bases militars a canvi d’ajudes econòmiques.
El mes d’abril el rei del Marroc, Hassan II (Al-Hàssan ibn Muhàmmad ibn Yússuf al-Alawí, Rabat, 1929-1999) afirmà que el seu poble no dubtaria marxar cap al Sàhara si començarà el procés d’autodeterminació. Eixe mateix mes els sahrauís feren públic el seu desig d’independència i obtingueren el suport de Nacions Unides, així com de gran part dels països africans, tot mentre es reconeixia la voluntat del govern franquista de retirar-se de la província africana.
A finals de juny i en juliol, pujaren de temperatura les amenaces dels magrebins, esclataren diversos artefactes explosius a Ceuta i Melilla, tot mentre cinc soldats espanyols morien en la frontera a conseqüència d’una mina i l’exèrcit marroquí atacà avions espanyols mentre feien un vol de reconeixement a la frontera nord del Sàhara.
El mes de juliol la premsa espanyola feia públic que en octubre de 1974 els governs del Marroc i Mauritània havien arribat a un acord secret per a repartir-se la província espanyola del Sàhara. Entre altres clàusules especificaven que les mines de fosfats de Seguiet Hamra quedarien en zona marroquina, però que l’explotació la farien en comú els dos països. Eixe mateix mes el Marroc tallava el pas fronterer a les exportacions d’aliments frescos cap a Ceuta i Melilla, llavors hagueren d’enviar-los per mar des de la península.
Davant la incertesa pel futur d’una Espanya sense Franco, amb el preocupant eixample revolucionari del proper Portugal, el 21 d’agost de 1975, els Estats Units amb la col·laboració dels francesos van acordar furtar la província del Sàhara a l’estat espanyol per a donar-li-la al fidel Marroc. Així podrien controlar més fàcilment les seues riqueses, obtenint les concessions mineres per a les seues multinacionals, a més evitarien la possibilitat que caigueren sota la influença d’una Algèria que protegia als Sahrauís. Llavors Henry Alfred Kissinger (Fürth, 1923) començà les pressions al ministre franquista Pedro Cortina Mauri (Pobla de Segur, 1908-1993) perquè Espanya regalarà el Sàhara al Marroc (X. Casals, “La Transició espanyola”).
El 6 d’octubre els serveis d’informació de l’estat informaren el príncep Borbó els plans nord-americans, aviat s’adonà que podria perdre la corona abans d’assolir-la oficialment, si s’oposava als desitjos dels gals i dels americans. La CIA va lliurar un informe atemoridor al govern d’Arias, assegurant que un Sàhara Polisario donaria suport al moviment independentista canari del MPAIAC. Evidentment, en cas de no acceptar les imposicions estrangeres, el conflicte tenia moltes probabilitats d’acabar en una guerra oberta contra el Marroc. Tot i les pressions, dins dels quadres franquistes hi havia gent responsable, com fou el cas del ministre d’afers exteriors, Pedro Cortina Mauri (Pobla de Segur, 1908-1993) que afirmava clarament que els sahrauís eren espanyols i no podien tractar-los com a un ramat de camells, o els defensaven davant el Marroc o els concedien l’autodeterminació.
El 16 d’octubre Hassan II formalitzà l’amenaça d’invasió del Sàhara mitjançant una marxa “pacífica” de fins a 350.000 marroquins, la coneguda com a Marxa Verda. Fou la resposta a l’anunci del Tribunal Internacional de Justícia, que eixe mateix dia va dictaminar que al Sàhara Occidental no li lligava cap vincle de sobirania amb el Marroc.
El príncep no dubtà res i va enviar al seu amic íntim Manuel Prado i Colón de Carvajal (Quito, 1931-2009) a Washington, per a negociar una eixida a la Marxa Verda amb Kissinger, el secretari d’estat dels EUA. Allí signaren un pacte secret mitjançant el qual el rei regalava una província i ciutadans amb DNI espanyols al Marroc, a canvi del suport dels nord-americans a una monarquia il·legítima triada per un dictador. El 30 d’octubre la premsa espanyola reconeixia que hi havia converses directes amb el Marroc i Mauritània sobre el Sàhara. Ningun franquista es va acordar d’un dels seus pilars programàtics, la unitat de la pàtria, perquè tenien por que un conflicte armat provocarà una rebel·lió militar, semblant a la dels portuguesos.
El 18 d’octubre l’estat espanyol convocà el Consell de Seguretat de les Nacions Unides amb l’excusa oficial de dissuadir als marroquins perquè suspengueren la invasió del Sàhara. Sols era una operació de maquillatge per a amagar que tenien govern en funcions molt feble i un príncep ansiós d’agafar la corona. Ambdós sols volien tranquil·litat per a afrontar la mort del dictador i el traspàs del poder a la monarquia.
El 21 d’octubre arriba al Marroc el ministre del moviment José Solís Ruiz (Cabra, 1913-1990), era un dels principals partidaris dins del govern, de l’entrega de la província. Anà en lloc del ministre d’exterior: Pedro Cortina, ferm defensor del compliment de les resolucions de l’ONU i de deixar el Sàhara als sahrauís. Mentrestant, eixe mateix jorn Hassan II acomiadava la marxa del primer comboi de 20.000 nacionalistes marroquins cap a les fronteres del Sàhara.
El 23 d’octubre Joan Carles va assolir el control provisional del país, davant l’empitjorament de la malaltia terminal del dictador. Eixe mateix dia el ministre del Moviment José Solís pactava l’entrega de la província a la monarquia alauita. L’endemà les tropes marroquines van prendre les posicions fronteres abandonades prèviament pels soldats espanyols.
El 29 d’octubre començaren a Madrid negociacions amb els marroquins i els mauritans per a pactar les condicions de l’entrega del territori africà. Mentrestant el govern franquista feia un doble joc diplomàtic, davant el secretari general de l’ONU, Kurt Waldheim (St. Andrä-Wördern,1918-2007) asseguraven que l’estat espanyol donava total suport a l’abandó de la província africana i l’entrega del seu control a l’ONU, per a la posterior convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació, mentre negaven qualsevol acord amb el Marroc que ja havien signat.
El 30 d’octubre Rabat va enviar un primer grup de soldats a les fronteres per a bloquejar la possible entrada de l’exèrcit algerià. El 2 de novembre el príncep Borbó va viatjar al Sàhara per fer com que donava suport a les tropes espanyoles allí destinades davant la proximitat de les columnes de soldats d’elit marroquins. Intentà calmar el fort malestar de l’exèrcit davant l’entrega gratuïta d’una província espanyola, oblidant la sacrosanta obligació franquista de preservar la unitat d’Espanya. La premsa del règim assegurava que Espanya defensaria les fronteres del Sàhara.
El dia 3 començà l’evacuació forçosa de la població peninsular de la colònia. Fins al 6 de novembre no arribà el gruix de la columna d’invasors davant la frontera nord de la província africana. Enmig d’una allau humana de 350.000 civils, hi havia infiltrats 25.000 militars marroquins amb l’objectiu d’aconseguir el control d’un territori que sols comptava amb 73.497 sahrauís i 20.126 peninsulars, sense comptar les tropes de l’exèrcit espanyol. Prèviament, el comandament espanyol va ordenar als legionaris que desactivaren els camps minats que protegien les fronteres, per a deixar el pas franc als invasors.
En desclassificar-se documents secrets de la CIA l’any 2017, es va conéixer que els marroquins tingueren suport organitzatiu de la CIA i dels serveis secrets francesos, del govern de Valéry Giscard d'Estaing (Coblenza, 1926-2020). En un altre document desclassificat, el llavors príncep confessava a l'ambaixador dels EUA, Wells Stabller (Boston, 1919-2009): "Madrid i Rabat han acordat que els manifestants només entraran unes poques milles dins del Sàhara espanyol i que romandran un curt període de temps a la frontera, on ja no hi ha tropes espanyoles".
El 4 de novembre començà l’evacuació de civils peninsulars i el 6 començava oficialment la Marxa Verda, que esperaven ordres en la ciutat fronterera de Tarfaya. L’endemà, quan 50.000 invasors marroquins acamparen davant de les posicions de l’exèrcit espanyol, el president Carlos Arias Navarro (Madrid, 1908-1989) tornà a assegurar a l’ambaixador marroquí que entregaria l’administració de la província a les autoritats alauites. Una volta assegurada la transferència del control del Sàhara, l’endemà el monarca alauita va acceptar la retirada a la Marxa Verda. El dia 7 a l’ONU, el representant espanyol continuava amb la paròdia i assegurava que la marxa verda podria provocar un enfrontament militar entre els dos països.
12 de novembre començava la Conferència de Madrid, entre Espanya, Marroc i Mauritània, tot i que controlada per darrere pels EUA. Dos dies després, el 14 de novembre, a Madrid es van signar els Acords Tripartits pels quals el Regne d'Espanya entregava l'administració del Sàhara Occidental al Marroc i una xicoteta part del sud a Mauritània, tot i que no els va durar molt, hagueren de renunciar al seu control per manca de recursos i per l’oposició del Polisario. Aquest fou el darrer regal del dictador i el primer del Borbó, regalaren una part d’Espanya sols per guanyar tranquil·litat en l’espera de la mort del dictador i la coronació del príncep imposat per Franco.
El rerefons legal de l’embolic és que l’estat espanyol no podia cedir la sobirania d’un territori del qual, legalment sols era administrador colonial. A més, s’havia compromés amb l’ONU a encetar un procés de descolonització que havia de concloure amb un referèndum d’independència. Evidentment, la cessió al Marroc va ser considerat com una il·legalitat per les Nacions Unides. Damunt, l’entrega d’una província espanyola a una administració estrangera contravenia la mateixa legalitat franquista. Per a salvar eixe entrebanc, el 18 de novembre aprovaren un projecte de llei urgent autoritzant la descolonització del Sàhara. Feta la trampa, es canviava la llei i arreglat!
El 25 de novembre arribava a l’Aaiun el governador adjunt marroquí i l’endemà el govern espanyol va finalitzar unilateralment les seues responsabilitats amb el Sàhara Occidental, mentre l’exèrcit del Marroc continuava desplegant-se en la frontera amb Algèria.
Una volta coneguda la traïció espanyola, els sahrauís del Front Polisario encetaren la defensa armada del seu territori, mentrestant bona part dels civils, uns 40.000 fugien cap al desert per a cercar refugi al Tindouf algerià. Al Sàhara sols va quedar un 20% de la població autòctona i bona part d’ells patiren la repressió dels marroquins. El 27 de novembre proclamaren la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) que encara hui s’enfronta militarment a l’ocupació marroquina.
Llavors començà la repressió, a l’Al-Aaiun i a Smara els marroquins assassinaren 650 ciutadans amb DNI espanyol. Les columnes que marxaven fugint cap a l’oest sofriren bombardejos de l’aviació alauita amb napalm i assassinaren 3.000 persones més, també bombardejaren els campaments de refugiats de Guelta i Um Dreiga.
El 3 de desembre el Polisario denuncià en l’ONU que en entrar les tropes marroquines a la vila de Smara mataren tots els homes menors de seixanta anys. Els mauritans també entraren a sang i foc, el 15 de desembre bombardejaren la vila de La Guera. L’èxode dels sahrauís cap al desert del Tindouf no va finalitzar fins al mes de febrer de 1976. Mentrestant, no fou fins al 5 de desembre quan es va fer públic en la premsa espanyola l’acord d’entrega del Sàhara a marroquins i mauritans.
Mort del dictador!
 |
| Darrera aparició pública del dictador |
En paral·lel al procés d'entrega del Sàhara al Marroc i Mauritània, esdevingué el procés terminal del dictador Franco. L'1 d'octubre es deixà veure en públic per última vegada en un acte de suport al Caudillo, en ell va dir que: "Este contubernio comunista-terrorista que a nosotros nos honra, a ellos les envilece", Al balcó de la plaça d'Orient, aparegué en companyia de la seua muller, popularment coneguda com "la collars", dels prínceps i del president del govern.
El 15 d'octubre patia un infart i fins al 24 d'octubre va sofrir tres més. Una de les seues últimes ordres va ser que li dugueren el braç incorrupte de Santa Teresa, el manto de la Verge del Pilar que va besar el 28 d'octubre i el de Guadalupe. El 31 d'octubre nomenaren transitòriament al príncep Borbó com a Cap de l'Estat. El 19 de novembre després d'haver-hi extirpat tot l'estómac, la premsa publicava en portada que sols calia resar!
Les relíquies no funcionaren i oficialment, el dictador moria el 20 de novembre, després d'una llarga agonia. Es va fer públic el missatge pòstum que va llegir pel president Arias, en el qual demanava: “que persevereis en la unidad y en la paz y que rodeéis al futuro Rey de España don Juan Carlos de Borbón, del mismo afecto y lealtad que a mí me habéis brindado”.
El mateix príncep contestà als mitjans de comunicació dient: “Recibo de Su Excelencia el Generalísimo Franco la legitimidad política surgida del 18 de juliol de 1936”. Les paraules eren ben clares, tot i que després la campanya per a vendre un rei demòcrata funcionà prou bé.
L’endemà, el dia 21, després de decretar l’estat d’alarma per a l’exèrcit i les forces de seguretat de l’estat es va muntar una capella al Saló de Columnes del Palau Reial, llavors conegut com el palau d’Orient.
 |
| Arxiu RMiB |
Encara estava calent el cadàver del dictador quan el 22 de novembre de 1975 proclamaren Joan Carles I com a rei d’Espanya. El 23 de novembre, després d'una missa i una desfilada militar davant el seu fèretre, soterraren al dictador al Vall dels Caiguts, sota una gran pedra de granit de 1.500 kg.
 |
| Collage RMiB |
Finalitzaven trenta-sis anys d’una dictadura militar que causà 130.000 morts durant la guerra. Tot i que una volta acabada la conflagració, els feixistes continuaren assassinant, al País Valencià mataren 742 alacantins, 1.303 castellonencs i 2.300 valencians.
Indults, però sense Amnistia per als demòcrates
Amb motiu de la proclamació del Rei es va publicar el Decret 2940/1975, de 25 de novembre, mitjançant el qual es concedia un indult general. Fins al 2 de desembre es van alliberar un total de 3.537 presos, d’eixe total hi havia 1.879 condemnats dels quals sols 76 ho eren per motius polítics. La resta foren 1.423 presos preventius, dels quals 159 eren polítics (Diari Mediterráneo, 5/12/1975, pàg. 11).
El Consell Democràtic del País Valencià va denunciar que, principalment, beneficiava estafadors com els del cas Matesa, o arxivava juís pendents per corrupció com Sofico, mentre deixà fora molts presos polítics o condemnats per delictes com ser homosexual. Ells estaven a favor d’una amnistia per a tots els empresonats per motius polítics, que a més facilitarà el retorn de tots els exiliats i que les empreses tornaren a readmetre als sindicalistes acomiadats. També exigien que es destruïren els arxius policials sobre demòcrates, a més de la derogació de la Llei Antiterrorista i la dissolució de la Brigada Políticsocial. Sí que foren alliberats Marcelino Camacho, Nicolás Sartorius i Juan Muñoz Zapico, els sindicalistes que restaven empresonats pel procés 1.001.
El 12 de desembre, Arias Navarro, el darrer president del govern franquista era nomenat president del primer govern de la monarquia, res canviava excepte el cap de l’estat, llavors teníem un rei coronat per la gràcia d’un dictador.
 |
| Collaga RMiB |
Protestes antinuclears a Alemanya
El mes de febrer uns centenars de veïns ocuparen els terrenys on es projectava construir la central nuclear de Whyl, prop de Friburg de Brisgòvia, Alemanya. La policia va desallotjar-los amb una violència innecessària i sense més provocació que la desobediència. Mitjançant les emissions televisives tot el país s'adonà de la injustícia que provocava el hòlding nuclear, que tractava simples camperols que defensaven la seua terra, com a perillosos delinqüents. Dies després, 30.000 persones tornaren a ocupar les obres durant nou mesos seguits. El govern es va acovardir pel ressò mediàtic, per la qual cosa abandonà el projecte i anys després eixe indret es va convertir en una reserva natural.
Una altra de les altres fites del moviment ecologista germànic es va produir a l'Alt Rin, amb l’ocupació de la planta química de plom a Marckolsheim. Aquests dos fets van significar el naixement del Moviment Antinuclear Alemany i l'impuls dels posteriors partits verds a tota Europa. Tot i que els ecologistes gals volgueren ocupar la nuclear francesa de Fessenheim, la seua alta tanca que semblava la d’un castell fortalesa ho va impedir.
Genocidis a Timor i a Camboia
El mes d’agost Indonèsia va envair Timor-Leste (Oriental), sotmetent a execucions extrajudicials, tortures i fam als timorencs, assassinant al voltant de 150.000 ciutadans. Henry Kissinger tornà a jugar un paper clau en aquesta intervenció que impulsaren els EUA i Austràlia. El rerefons d'aquesta nova lluita contra el comunisme eren els interessos econòmics per a repartir-se els valuosos recursos de la seua zona marítima circumdant. Un altre que va començar fou el genocidi cambodjà que provocaren els maoistes Khmers Rojos intentant crear un règim comunista integral i estricte que significà la mort de dos milions de cambodjans, d’un 25% de la seua població.
Lluita contra el comunisme
L’11 de març a Portugal, forces pròximes al General António Sebastião Ribeiro de Spínola (Estremoz, 1910-1996) amb suport estranger intentaren donar un colp d’estat, principalment per avisar als governants que no tolerarien un govern comunista en Europa Occidental, tot i que fracassaren aconseguiren atemorir i moderar el govern de Portugal.
 |
| Collage RMiB |
Eclosió d’una nova revolució tecnològica
El 4 d’abril Bill Gates William “Bill” Henry Gates III (Seattle, 1955) i Paul Gardner Allen (Seattle, 1955-2018) fundaven Microsoft. El 10 de maig la japonesa Sony va traure la gravadora de vídeo Betamax. El 29 de setembre Steve Gary Wozniak (San José, 1950) va aconseguir per primera vegada mostrar directament per pantalla el que s'escrivia amb el teclat, naixia l'Apple I. La paraula informàtica començava a gastar-se en la premsa espanyola, tot i que donat el desconeixement periodístic jugant amb els paral·lelismes amb la novel·la d’Aldous Huxley “Un món feliç”.
Societat
Eixe any triomfava entre el jovent la telesèrie “La Casa de la Pradera” a TVE. Mentre que a Eleuterio Sánchez Rodríguez “El Lute” el jutjaven per un total de 240 delictes: 111 robatoris, 16 delictes per furtar vehicles de motor, 6 per alteració de matrícules dels vehicles, 14 per l’ús de noms falsos, 43 per falsificació de documents d’identitat, 5 delictes contra la seguretat del trànsit per conduir sense permís, junt amb altres acusacions menors que pujaven a 240 delictes.
PUBLICACIONS
Periplo
Començà la publicació naturalista
“PERIPLO, Revista del Instituto de Caza Fotogràfica y Ciencias de la Naturaleza
INCAFO” dirigida per Santiago Saavedra Ligne i editada per Luis Blas Aritio. Va
ser primera revista que tractava la natura espanyola lluny de la visió de la
caça i pesca, durà fins a l’any 1996, amb una acurada edició plena de grans
fotografies.
El primer Fanzine valencià
Els Fanzins eren unes
publicacions impreses autoeditades per gent jove que volien expressar-se en
temes emergents de la cultura popular com eren el còmic, el cine, música o
ciència-ficció. Va eixir als carrers el primer Fanzín valencià: ADEMUZ KM. Els
autors foren “Sento” Vicente Llobell Bisbal (València, 1953), “Micharmut” Juan
Enrique Bosch Quevedo (València, 1953) i Rafa Ferrando. En ell mostraren alguns
dels seus primers treballs, degué ser el primer fanzín de "còmic
underground” valencià, moviment que evolucionà cap al que després es va conéixer
com la “nova historieta valenciana”.
 |
| Collage RMiB |
El Primer Inventari Forestal
L’estat publicà el primer inventari
forestal (IFN1). Es tracta d’un intent de recollir la màxima informació
possible sobre els boscos, entenent-los com a espais òptims respecte del
desenvolupament vegetal, tot i que a més de boscos s’estudien tots els estadis
vegetatius, com els matollars o les terres ermes.
L’inventari pretén esbrinar l’estat,
la seua ubicació i l’extensió dels espais forestals. També es controla el règim
de propietat que tenen, l’estat de la seua protecció, la seua naturalesa
biològica, les figures legals que els emparen, a més deu analitzar la seua probable
evolució i la capacitat que tenen par a produir diferents béns.
El responsable de l’elaboració de
l’IFN1 va ser la Direcció General de Muntanyes i el seu principal artífex fou
l’enginyer José María Cervera Ibáñez (1917-1998). Donada la magnitud de dades i
el seu volum, els treballs de recollida de dades es van fer entre 1966 i 1974.
El van publicar incomplet perquè mancaven dades d’algunes províncies, com la
d’Alacant.
Per a fer-ho es basaren en
fotografies aèries del vol fotogramètric nord-americà realitzat entre 1956-1957,
fins i tot gastaren els primers ordinadors que es comercialitzaven llavors.
D’aquest treball herculi es desprén que d’una superfície total estatal de
50.500.800 hectàrees, el 23,35% eren boscos, 25,6 milions d’hectàrees. El
27,26% eren terrenys desforestats, el 44,78% eren conreus i el 4,5 eren erms.
Les dades del País Valencià donaren que d’una superfície total 2.325.500
hectàrees, sols el 17,54% eren boscos (408.068 ha).
Fonts i referències:
Ademús Country Festival:
https://www.youtube.com/watch?v=-lBh1EOlSaw
Anellament a Catalunya:
CARRERA, E. (2002) “Del GCA a
l’ICO: una visió retrospectiva”. L’Abellerol. núm. 16. Pp.-4-5.
https://ornitologia.org/ca/queoferim/divulgacio/publicacions/abellerol/abellerol16.pdf
Antinuclears a Alemanya:
https://www.mitwelt.org/akw-fessenheim-chronik-geschichte
Associacions de veïns:
https://afondo.diarioinformacion.com/40_anos_aytos/movimiento-vecinal-historia-alicante.html
https://archivodemocracia.ua.es/en/mujeres-transicion/vecinas.html
https://www.avmigjorn.org/historia-de-lassociacio/
https://archivodemocracia.ua.es/va/mujeres-transicion/veines.html
Banc de Dades de la
Natura, Ministeri de Medi Ambient:
Centre de Migració de les Aus:
VILLARÁN, A. (2007) “De Béjar a
Alcoi: Los encuentros de anilladores del CMA”
Els Deu d’Alaquàs:
https://www.llibertat.cat/2014/06/1975-detencio-dels-10-d-alquas-26476
Informe incendis 1975:
Inventari forestal:
Llei dels Espais Naturals Protegits:
RAMOS-GOROSTIZA, J.L. (2006)
“Gestión ambiental y política de conservación de la naturaleza en la España de
Franco”. Revista de Historia Industrial. Núm 32. Any XV.
Població Àrea Metropolitana València:
https://www.ign.es/espmap/figuras_espacios_bach/pdf/Ciudad%20Fig_14.pdf
Primer Inventari Forestal Nacional:
Sàhara:
https://www.publico.es/internacional/marcha-verde-historia-pacto-secreto-espana-marrueco-sahara.html
https://www.elespanol.com/espana/20170120/187482258_0.html
Villar, F. (1982) “El proceso de autodeterminación del
Sahara”. Fernando Torres-editor SA (València)
https://www.usc.es/export9/sites/webinstitucional/gl/institutos/ceso/descargas/Biblio_Villar.pdf
CASLAS, X. (2016) “La Transición Española. El voto ignorado
de las armas”. Ediciones de Pasado y Presente. Barcelona. ISBN:
978-84-944272-6-8.
Tenques i carpes:
Música i pel·lícula recomanades:
 |
| Wish You Were Here, Pink Floyd |
 |
| Furtivos (1975) José Luis Borau |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada