Passa al contingut principal

Any 1990


Collage RMiB
 

ANYS NORANTA; 

MAJORIA D’EDAT DELS MOVIMENTS DE DEFENSA DE LA TERRA


NATURALISTES

Al Grup d’Anellament de la Marjal dels Moros s'havien afegit nous joves ornitòlegs com Angel Berege, Marco Matilla Calle, Juanjo García, Roque Belenguer, Ferran Miralles o Antonio Cánovas. No tots eren estudiants de biologia, també hi havia uns altres professionals que no tenien res que vorer en la natura, inclús hi havia un saguntí que tenia un enfilat a la marjal, però com era un amant de les aus va deixar la cacera per transmetre els seus coneixements a la resta del grup. Les seues tècniques d’enfilater els van servir per a aconseguir anellar aus més grans.



S’estrenà el Grup Au d’Ornitologia d’Onda, tingueren actiu un bolc de desembre de 2005 fins a 2010, ara informen sovint via Facebook. El fundà Joan Castany i Àlvaro (Onda, 1960). Aquest doctor en Ciències Biològiques va llegir la seua tesi en 2003, versava sobre la xitxarra mostatxuda (Acrocephalus melanopogon) al Prat de Cabanes-Torreblanca. Coordina dues estacions d’anellament constant, des de 1990 al Prat de Cabanes i des de 1994 a la desembocadura del riu Millars. Castany va dirigir cinc anys el Centre de Migració d’Aus (CMA) de la Societat Espanyola d’Ornitologia (SEO), és una de les entitats que coordina l’anellament científic a l’estat. Alguns membres d’aquest veterà grup són Abel López, Agustí Gasulla, Alex Pasqual, Arantxa Leal, Bienvenida Garcés, Bruno Sanchis, Carmen Aznar, Emilio Barba, Fernando Bordería, Jaime Gómez, Jeni Andreu, Joan A. Muyas, Jorge Adelantado, Jose A. Martínez, Jose M. Gayet, Juan Salvador Monrós Gonzàlez, Lluís Mechó, Manolo García, Manolo Terrones, Manuel Navarrete, Marcial Marín, Miquel Tirado, Nacho Encabo, Pascual Monferrer, Pepe Carmona, Vicent “el xiquet”, Jesús Tena i Vicent Romero.



A la desembocadura del riu Algar, a Altea, començà Antonio “Toni” Zaragozí Llenes (la Vila Joiosa, 1957) anellant amb col·laboració del grup SEO Alacant i del Grup  Xoriguer, des d’aleshores no parat en cap moment. En tants anys de treball han marcat un total de 55 espècies diferents i han observat més de 100. Han sigut molts els naturalistes que han passat per l’Algar, sols per destacar alguns dels col·laboradors, assenyalar a Elías Gomis, Raúl González, Toni Mulet Ferrer, Paqui Molina, Vicent Ferrer, Alfonso Lario, Marta Giménez, Violeta Antón, Patricia Busquets, Miguel Angel Quereda, Gaspar Zaragozí, José Alcaraz i Paul Güntensperger. Des de 2011 Toni manté un bloc on ens relata les seues observacions, es diu Toni i l’Abellerol.



http://toniabellerol.blogspot.com/

El mes d’octubre tingueren lloc les VIII Trobades d’Anelladors, es van fer als Vivers del Centre Verd de Bétera. Al País Valencià es va fer el primer cens d’Aus Marines.




Una altra associació que començà aquest any va ser el Grup Naturalista Heliaca de Monòver, Elda i Petrer, temps després es federaren amb Ecologistes en Acció. Continuen actius encapçalats entre altres per Irene Falcó, Antonio Martínez i Luis Enrique Samper. Han dirigit el paratge natural Municipal del "Monte del Coto". Fan un intens seguiment de les aus i mamífers protegits de la seua àrea d'actuació. L'any 2010, realitzant un cens descobriren un nou fong per a la ciència, el Phellorinia herculanea stellata. No han descuidat les reivindicacions ecologistes, sols per destacar quelcom, el rebuig a una incineradora o a una línia d'alta tensió que anava a travessar tot el terme. Entre les seues tasques conservacionistes destaquen fites com la recuperació d'una raça de gallina autòctona, la Gallina Monovera.



Es va publicar “Anuario Ornitológico Comunidad Valenciana 1989” coordinat per J.I. dies i B. Dies patrocinat per la Conselleria d’Agricultura i Pesca de la Generalitat Valenciana. En aquest treball 87 col·laboradors enregistraren 265 espècies. Entre els col·laboradors estaven els grups APNAL, el Grup d’Anellament Dénia, Grup GALA Anillamiento del Limonero Alicantino, el Grup Au d’Ornitologia, el GER de València i el de Castelló, a més del Laboratori Ornitològic Valencià.


El GER de Castelló duia des de 1983 estudiant la mortalitat dels rapinyaires a les comarques del nord. Aquest any publicaren un informe coordinat per Josep Bort on estudiaven la mortalitat dels rapaços en 1987 i 88. Trobaren cent aus mortes mitjançant recorreguts per trenta termes de la província de Castelló. Extrapolant les dades obtingudes a la resta de municipis que mancaven, es pot deduir que deuen morir entre 650 i 700 aus de presa a tota la província. Els mesos on empitjorava la mortalitat eren juny a conseqüència de l’espoli de polls i ous als nius, sols en 1990 constataren l’espoli de 33 ous. L’altre període crític eren els mesos de la temporada de cacera, es multiplicava la mortalitat a causa dels trets dels caçadors. Fins i tot el grup comprovà que es venien polls de ratoners (Buteo buteo) i xoriguers (Falco tinnunculus) al port de Vinaròs. El 16 d’abril denunciaren la construcció d’una pista forestal que provocava l’arrabassament de més de 300 carrasques centenàries, al barranc de Marcén, a Vilafermosa del Riu, ben prop del Penyagolosa.


Corriol camanegre, Arxiu RMiB

Quelcom freqüent hui, l’encetà l’Ajuntament de Castelló quan acceptà una proposta de la Colla Ecologista de Castelló delimitar un tram de la costa per a afavorir la regeneració dunar i la protecció dels nius del corriol camanegre (Charadrius alexandrinus). A la platja del Mercantil senyalitzaren i limitaren l’accés d’una franja de 250 metres d’amplària per 1500 metres de llargària. Entre les mesures proposades pels ecologistes figuraven fer una neteja manual dins de l’àrea, la prohibició de circular a persones, animals o vehicles, la col·locació de cartells informatius i un seguiment de l’evolució de la natura en les reserves.


AE-AGRÓ i SEO encetaren una campanya contra el Parany en 1988, de resultes de les pressions ecologistes la Generalitat va assegurar que limitarien les autoritzacions per anar minvant el nombre d’aus mortes. Per a comprovar si era veritat eixe compromís el 19 d’octubre d’aquest any, membres d’AE-AGRÓ anaren a Serveis Territorials de la Conselleria d’Agricultura per a demanar permís per muntar dos nous paranys. Per a donar-los l’autorització no els demanaren cap llicència de caça, ni tan sols cap DNI. El pitjor és que consentiren fer un parany al Racó de l’Olla i un altre a la Mata de la Barra, ambdues localitzacions estaven dins de reserves integrals del parc natural de l’Albufera. Això demostrà que no hi havia cap mena de control ni limitacions al parany per part de la Generalitat, els autoritzaren a caçar amb mètodes no selectius i sols els demanaren omplir un paperet.

Després de la crisi de tardor de 1986 de la Coordinadora per a la Defensa de les Aus (CODA) estigué a punt de desaparéixer. Gràcies a un treball seriós per part de la nova junta directiva aconseguiren una espectacular recuperació. Aquest any anunciaren que canviaven la darrera paraula del seu nom,  Aus per Ambiental. La federació agrupava vuitanta-sis grups, entre ells estaven els valencians: la Colla Ecologista de Castelló, AGRÓ, el Centre Excursionista de València, l’Estació Ornitològica Albufera, el GER, el Grup l’Alguer d’Elx, la Coordinadora Ecologista de Cullera i el Grup Naturalista Torrevella. Els grups associats en la CODA sumaven 35.526 associats, comptaven amb un pressupost total de 280 milions de pessetes, tenien un total de 86 seccions locals, 16 oficines obertes i un total de 37 persones alliberades, a més publicaven 50 revistes i butlletins. 


ECOLOGISTES

El 19 de juny la Coordinadora del Bosc presentà a les Corts Valencianes una proposta legislativa per a fer front a la pèrdua dels boscos i a la desertització. Liderada per Carles Arnal Ibàñez (Vila-real, 1957) i Quique Messeguer els seus treballs serviren per a fer la Llei Forestal Valenciana 3/1993 que s’aprovà per unanimitat en les corts. En el mes de novembre organitzaren una manifestació a València sota el lema “Salvem el Bosc”. Però la viabilitat d’aquesta coordinadora estava condemnada, per a funcionar necessitaven un pressupost anual de dos milions de pessetes i amb les aportacions dels grups membres no tenien prou.


Es va formar el grup València amb Bici, van prendre el relleu de la Colla Bici-ecologista Lluna Plena, la Més Lluny o el grup Si no Plou. L’eclosió del grup la provocaren un grupet de ciclistes i ecologistes que penjaren cartells convocant a una marxa per a defensar la Mobilitat Sostenible i la seguretat de la bici a la ciutat, al llarg de l’únic carril bici que hi havia a València, el de les Facultats. Va ser tot un èxit de convocatòria, fins i tot regalaren flors als vianants. No trigaren a acudir a la Casa Verda i s’integraren dins d'Acció Ecologista Agró, com un grup de treball més. 

Els seus objectius eren aconseguir que la bicicleta fora entesa per la ciutadania i per les institucions com una peça fonamental de la mobilitat i de l'organització del territori. Reivindicaren aspectes com la problemàtica del ciclisme urbà, el cicloturisme, la mobilitat sostenible i la intermodalitat amb el tren. Organitzaren el dia de bici, bici-manifestacions, feren una falla mòbil que espentaven amb bicicletes i participaren la Coordinadora Ibèrica de la Bici


València en Bici en 1990, foto del butlleti de la Casa Verda

València amb Bici estava encapçalada entre altres per Antonio Llópez i Marian Sintes. Entre els seus membres destacà Giusseppe Grezzi, que anys després seria regidor de Mobilitat Sostenible i un dels principals impulsors de l’ús de la bici i de la construcció de carrils bici per bona part del cap i cassal. En 1991 encetaren una campanya perquè les bicis pogueren pujar a Metrovalencia, i des de 1992 i 1993 l’ampliaren als trens de rodalia i mitjana distància. En 1994 reivindicaren la construcció d’un carril bici per la Ronda Interior de València. En 1997 demanaren la conversió en zona de vianants del Centre Històric. En 2008 publicaren diverses edicions del “Mapa del carril bici i rutes alternatives per a circular amb bici per València” i la “Guia de la Bici de la ciutat de València”. Reclamaren infraestructures ciclistes als ponts sobre el Túria i millora de les passarel·les per als vianants sobre les vies del tren. 




El Grup Taray d’Elda tingué llaços estrets amb Acció Ecologista. A Benissa s’organitzà un grup del Moviment de Defensa de la Terra.


Un altre grup actiu era la Colla Ecologista d'Alacant, després es federarien amb Ecologistes en Acció. En 2005 Impulsaren la Plataforma Comarcal per la Mobilitat Sostenible de l'Alacantí. Entre les seues campanyes proteccionistes cal destacar la defensa del Saladar d’Aigua Amarga, del Benacantil i la Serra Grossa, de l’illa de Tabarca, la Serra de Bèrnia, la serra Mariola, la serra o el Saladar de Fontcalent.


Una de les accions de defensa del territori que tingué més suport per part dels ecologistes i naturalistes de les comarques del sud va ser la campanya per a evitar la urbanització del Saladar d’Aigua Amarga. Els grups GESMA, Grup Alacantí per a la Defensa i l’Estudi de la Natura (GADEN) actiu des de principi dels anys vuitanta, FALCÓ, la Colla Ecologista d’Alacant, el grup Margalló d’Elx i Xoriguer de la Vila-joiosa publicaren un manifest avisant que un potent grup empresarial d’Elx volia construir una macrourbanització.

Els especuladors volien urbanitzar Aigua Amarga a pesar que era una zona humida important, estava reconeguda per la Llei de Paratges Naturals 5/1988 i per la Llei d’Aigües 29/1985, a més el sòl estava qualificat terreny no urbanitzable segons el PGOU d’Alacant. La part que estava dins del terme d’Elx també estava protegida per ser un saladar que atresorava molts valors naturals.

La Coordinadora Ecologista de la Valldigna organitzaren una taula rodona informativa a Gandia i enviaren un escrit a les Corts Valencianes demanant la protecció del Mondúber i de la Serra de les Agulles, sota la figura de parc natural. AE- AGRÓ de la Valldigna muntaren una estació de mesura de la radioactivitat mitjançant un comptador Geiger per adherir-se a la Xarxa de Mesuradors Independents (XARRAD).



L’Associació de Reciclatge el Cuc i l’ajuntament de València encetaren un projecte de col·laboració per a implantar la recollida selectiva de fem al barri de l’Illa Perduda. Aquest any la ciutat va produir 240 milions de tones de fem.


El mes de maig a Xàbia, el Centre Excursionista (CEX) i l’Ateneu Cultural, denunciaren que la direcció del parc natural havia tornat a autoritzar la finalització del ral·li “Pujada a les Planes”, dins del parc natural del Montgó. L’any anterior la prova organitzada per l’Automòbil Club de Dénia provocà que pujaren 14.000 persones al parc, eixa gentada provocà molta degradació i l’acumulació de molta brutícia. Els proteccionistes afirmaven que l’autorització de la prova contravenia la Llei sobre conservació d’espais naturals 4/1989, davant les pressions ecologistes, el parc anuncià que seria la darrera volta que autoritzarien aquesta prova. 

Els ecologistes del Comtat i l’Alcoià van fer una campanya de boicot al ral·li automobilísticSerres d’Alacant”, que organitzava el Centre Excursionista d’Alacant. La Colla Ecologista la Carrasca d’Alcoi va tallar pas dels vehicles en una de les etapes, per a protestar per la degradació que provocaven aquestes curses en indrets naturals valuosos. 

Alzira organitzaren actes per a exigir la protecció de la Murta, feren una gran trobada que comptà amb ponents com Eva Barrero Catedràtica de Botànica; Antoni Aguilella  i Palasí (Onda, 1956) conservador del Botànic de ValènciaSalvador Almenar cap dels Serveis Tècnics de la Comissió de Naturalesa i Medi Ambient (CODENA) de la Diputació de València; Patricio García Fayos, expert en erosió del CSICAntoni Murillo, regidor d’Alzira i Joan Llinares i Gómez (Alzira, 1953) d’AE-AGRÓ. Les màquines d’obres públiques com no pogueren desfer la Murta, es dedicaren a ampliar les pistes forestals del vall del costat, la Casella. Els ecologistes de la Ribera Alta hagueren de tornar a enfrontar-se amb l’ajuntament perquè respectarà el manat de les Corts Valencianes a l’Agència del Medi Ambient perquè declararen aquests dos valls paratges naturals protegits.



AE-AGRÓ denuncià que en la construcció del jardí del Túria estaven gastant carrasques velles que havien arrencat d’altres indrets. Manifestaren que tot i estar satisfets per la utilització d’espècies autòctones en jardineria, estaven totalment en desacord de l’espoli de plantes adultes per a enllestir el llit del riu.

Al Camp de Morvedre, AE-AGRÓ denuncià que el port esportiu de Canet d’En Berenguer, el Port Siles, provocava l’erosió de les platges de Sagunt que estaven al sud. El seu manteniment requeria fer constants transvasaments d’arena que costaven entre 8 i 12 milions de pessetes. Tot i que la llei obligava que el port responsable pagarà eixes despeses, les administracions no exigien el pagament. Els forts enfrontaments dialèctics entre els ecologistes i els polítics provocaren una denúncia per injúries contra l’ecologista Iban Roure i Sancha que li costà una condemna a dos mesos de presó per desacatament.


Port Siles, foto de l'Ajuntament de Canet d'en Berenguer


El grup APNAL de Vinaròs i el GER enviaren un escrit a l’Agència Valenciana del Medi Ambient sol·licitant la paralització dels aterraments a la marjal de Peníscola. Denunciaven que aquestes actuacions eren il·legals perquè segons el PGOU de 1977 de la localitat, la marjal era considerada com sòl no urbanitzable. Per a poder construir havien de demanar autorització a la Comissió Territorial d’Urbanisme de la Conselleria d’Obres Públiques, i no ho havien fet. 

A totes aquestes actuacions s’afegia l’agreujant que la marjal era un aiguamoll que mereixia estar inclòs al catàleg de zones humides, perquè mantenia bones poblacions de fartet i  samaruc, els peixos autòctons protegits. Tot i que era un espai reduït, al llarg de l’any acollia més de 140 espècies d’aus que triaven aquest aiguamoll per a hivernar, descansar en les migracions o per a reproduir-se. Finalment, el 10 de maig la  Conselleria va prendre una decisió salomònica, autoritzà la urbanització d’un 30% de la marjal, oblidant els seus valors naturals i reduint encara més aquest valuós espai.


Collage RMiB


Més de 300 grups ecologistes de tot l’estat mamprengueren el mes de juny una campanya per arreplegar més 500.000 signatures per a demanar al parlament espanyol una Iniciativa Legislativa Popular (ILP), volien que l’estat tancarà totes les centrals nuclears. Quan els activistes ja duien arreplegades una bona part de les signatures, afegint les dades que exigia la llei, que eren nom, cognom, DNI i municipi, la Junta Electoral Central (JEC) fent una fosca maniobra antidemocràtica per a evitar la presentació de la ILP, es va traure de la mànega que, a més, havien d’afegir data, municipi i província de naixement o adreça actual del sotasignat. 

 

Desembocadura del riu Millars, Arxiu RMiB

El Grup Ecologista Mediterrània d’Almassora denunciaren que l’espai natural de la desembocadura del riu Millars s’havia convertit en un abocador de deixalles i escombraires. Tanta brutícia contaminava l’aigua provocant la mort de milers de peixos. A més assenyalaven que Confederació Hidrogràfica havia donat permís per a l’extracció d’àrids a l’empresa LUBASA, propietat de Luis Batalla, tot i que no comptaven amb llicència de l’ajuntament d’Almassora. Una volta fet públic l’estat de degradació, l’empresa es va comprometre a reblir amb escombraires els forats oberts. En realitat feien un negoci redó, primer treien àrids il·legalment, després omplien els forats amb deixalles i tapaven tot amb enderrocs. Eren responsables d’un greu atemptat ecològic i guanyaven diners amb ell, com a resultat deixaven la destrucció d’un espai públic molt valuós.

Els Verds de Sogorb elaboraren un model de moció per a demanar que els ajuntaments gastaren paper reciclat en els tràmits burocràtics.

El Col·lectiu Ecologista el Puntal de Crevillent, ANSE i Acció Ecologista AGRÓ denunciaren i aconseguiren aturar l’intent de fer una macro-granja de vaques ben prop del Fondo d’Elx, a la finca “El Rincón”


 

PACIFISTES I OBJECTORS

La Coordinadora Pacifista organitzà una marxa al port de València per a demanar que no atracaren naus de guerra amb càrrega nuclear. Aquesta arribada de vaixells nuclears la provocà l’anunci del govern socialista, advertint a l’opinió pública que no compliria amb una de les clàusules del Referèndum per a la permanència en l’OTAN. Per a protestar per la vinguda del vaixell francés Foch i del nord-americà Forrestal, Greenpeace va fer maniobres amb llanxes per a intentar impedir l’atracament, mentre els estibadors boicotejaren l’amarrament. Quan es va fer una concentració de protesta convocada per la Coordinadora Pacifista es produïren càrregues de la policia i detingueren tres activistes: Teresa Quesada, Francesc Torres i Germán Oliva. Els acusaren d’agressió a les forces d’ordre públic, per sort el jutge els va declarar innocents.

Aquest any AE-AGRÓ i el Grup Ecologista de Vilafranca s’adherien a la querella judicial contra ENDESA per la pluja àcida als Ports. Amb suport del Grup Antimilitarista de Vinaròs es manifestaren davant el jutjat de la localitat, mentre estaven declarant el president i el director general d’ENDESA, Feliciano Fuster i Rafael Miranda. Miranda assegurà davant el jutge que complien amb la normativa de vessaments i que si volgueren encara podrien augmentar més les emissions de sofre.


Els Pacifistes continuaven amb la campanya per a promocionar l’Objecció Fiscal. El 31 de maig el govern de l’estat anuncià que la mili es reduiria a nou mesos, als soldats reclutats en 1991 que farien la mili en 1992. Fins a eixe moment el temps d’estada en l’exèrcit era de dotze mesos.


CRÒNICA DE 1990

Davant la saturació de l’abocador de Basseta Blanca a Riba-roja del Túria que rebia els residus de tota l’Àrea Metropolitana de València, les autoritats es van plantejar la construcció d’una incineradora de residus dins de la planta de FERVASA, el projecte l’anomenaren ALDAIA I. Amb una inversió de 10.000 milions de pessetes pretenien cremar el 75% de les 1.200 tones de fems que diàriament arreplegaven a València i Mislata. Amb la cremació volien desfer-se del fem que no podien reciclar. Era el que restava després de separar el 25% de les deixalles orgàniques que reciclaven per a utilitzar per fer compost, els adobs orgànics. La incineració dels residus aconsegueix reduir el seu volum al 25%, el problema d’eixes cendres del fem és que es converteixen en una perillosa concentració de contaminants. Per a eliminar-les, volien soterrar-les a l’abocador de Basseta Blanca, a Riba-roja de Túria. A Hamburg intentaren utilitzar les cendres del fem per a omplir els fonaments de carreteres i autopistes, però hagueren de desestimar-lo perquè amb el pas del temps les carreteres emanaven gasos tòxics i pudents, fins i tot els gossos que passejaven per damunt arribaven a morir ofegats. A més amb la calor les carreteres eixugaven líquids corrosius que contaminaven els aqüífers. La incineració de plàstics, principalment PVC,  generen fums carregats amb metalls pesants, SO₂, àcid clorhídric i dioxines. La ferma oposició de l'Assemblea Comarcal Ecologista de València, del Col·lectiu de Reciclatge "El Cuc", del Col·lectiu de Reciclatge "El Rastrell", d’Amants del Fem, d’Acció Ecologista Agró, d’Associacions de Veïns com la del Barri del Crist, la Coordinadora Ecologista i Veïnal d'Aldaia (CEVA) encapçalada per Rafael Cano, de la Taula per la Pau d'Alaquàs i del Col·lectiu Ecologista Rosella de Torrent va impedir la seua construcció.



L’especulació immobiliària a la ciutat d’Alacant es va cobrar un edifici singular, la Nova Aduaneta, un palau del XVIII que al segle XIX es va convertir en un comerç de venda de confeccions tèxtils. En 1977 es va proposar la seua declaració com a Monument Artístic, però les autoritats no feren res i els propietaris deixaren que anara deteriorant-se. Definitivament, el mes de març de 1990 l’enderrocaren.

Palau del Marqués de Dosaigües, Arxiu RMiB

A València tancaren el Palau del Marqués de Dosaigües fins a 1998, per a combatre les termites que desfeien l’estructura de l’edifici. El mes de juny es va inaugurar el bypass per traure de la ciutat tot el trànsit que circulava seguint la costa mediterrània. La ruta que  fins a eixe moment travessava la ciutat tenia poc més de cinc quilòmetres, en condicions normals costaven deu minuts, però en els pitjors moments podien costar més d’una hora.  En dates i hores punta, podien circular-hi per la coneguda com la “ruta dels elefants” fins a 60.000 vehicles diaris.

L’empresa propietària de les Salines de Santa Pola va vendre 2,5 milions de metres a l’empresa japonesa Ogisaka perquè construirà una urbanització de luxe, dos hotels i un camp de golf. Com era habitual en temps d’especulació immobiliària, el sòl estava qualificat pel PGOU com d’ús agrícola, per tant, calia fer una requalificació. A més com es tractava d’una zona humida, estava inclosa al Catàleg d’Àrees Importants per a les Aus i dins d’un parc natural.


La policia va fer fora als okupes del carrer Palma 5 de València i provocaren cinc ferits, fins i tot a un d’ells li trencaren el braç. Els activistes duien dins treballs cooperatius, però l’ajuntament ordenà el desallotjament perquè l’edifici amenaçava ruïna. Segons els activistes sols era una excusa perquè ells havien fet innombrables treballs de millora.


El 24 de novembre El Comandant Jacques-Yves Cousteau (Sent Andriu de Cubzac, 1910-1997), va ser nomenat doctor honoris causa per la Universitat Politècnica de València, vingué per a clausurar un Congrés de Periodisme Científic.

Illes Columbretes, Arxiu RMiB

El Ministeri d’Agricultura aprovà la declaració de la Reserva Marina de les Illes Columbretes, protegiren 4.000 hectàrees submarines al voltant de les illes.


Al Baix Vinalopó es va crear una coordinadora per a intentar aturar el projecte l’autopista de peatge, el tram de l’AP-7 entre Crevillent i Cartagena.

Collage RMiB

Aquest any els incendis forestals cremaren més de 15.000 hectàrees al País Valencià, un 5% dels incendis de l’estat que afectaren un 13,5% de la superfície total calcinada. El foc més extens a tot l’estat el tinguérem a Xestalgar, començà el 24 de juliol i va consumir 9.990 hectàrees, tot al voltant del poble es va cremar. La resta d’incendis es produïren eixe mateix mes de juliol, sofrirem dos focs a la Vall de Gallinera amb 900 i 1.100 ha cremades, a Castell de Castells amb 6.800 ha, a Beniarrés amb 884 ha, a Salem amb 1.039 ha i a Millars amb 2.600 ha.

Collage RMiB

Després de les protestes ecologistes, l’Associació Scout d’Espanya va renunciar al projecte d’alçar un gran Centre Mundial Scout a la Serra d’Irta. La Generalitat no volgué renunciar a urbanitzar un dels pocs trams de costa verge que ens quedaven i intentaren fer quelcom versemblant, per a poder construir 506.000 m² de la serra.

Port de València en 1990 i les ampliacions previstes

Ja es parlava de la problemàtica de les constants ampliacions del Port Autònom de València i les afeccions que provocaven sobre el litoral o a barris com Natzaret. El 17 de setembre l’ajuntament va autoritzar el projecte d’ampliació del grau que tenia previst ampliar 2.300.000 m² per a fer noves instal·lacions portuàries. Anaven a invertir 36.450 milions de pessetes en quinze anys, per a construir edificis d’oficines, una terminal de contenidors, enllaços ferroviaris i zones de servicis. Realitzaren un estudi d’impacte ambiental que segons AE-AGRÓ no era creïble perquè preveia un augment del trànsit de vaixells de més del 100%, amb la corresponent pujada del trànsit ferroviari i de camions. El que va ser pitjor, tota aquesta ampliació no contemplava la possibilitat que es produïren noves afeccions a les platges del sud. Tot mentre el catedràtic de Geografia de la Universitat València, Vicenç M. Rosselló i Verger (Palma, 1931) advertia que aquesta ampliació tallaria més encara l’aportació de la franja costanera al sud del port. Massa sovint repetim les errades històriques! 


El Col·lector Oest per a salvar l’Albufera.

L’any 1974 es va produir una crítica degradació de les aigües de l’Albufera València, quelcom versemblant al que a hores d’ara pateix el Mar Menor. El llac rebia els residus de 5.000 empreses i de 350.000 persones de vint-i-set municipis riberencs. L’augment dels nutrients dissolts a les aigües provocà un creixement massiu d'algues, el conegut com a procés d’eutrofització impedia la vida de bona part de la resta d’espècies aquàtiques i es va trencar l’equilibri ecològic. L’Albufera es va convertir un gegant contenidor d’aigües pudents.

El Ministeri d’Obres Públiques (MOPU) va presentar un pla integral de sanejament de les aigües, però el govern trigà  tres anys a aprovar-ho i no ho anunciaren públicament fins a 1982. El pla preveia la construcció de 3 col·lectors que aïllaven el llac de les aigües residuals, la connexió amb la depuradora i d’emissaris submarins per a buidar-les al mar, a més del dragatge del llac, en un termini de deu anys per a finalitzar les obres, amb un objectiu de terminació per a 1992.

El començament de les obres es retardà perquè Diputació no estava d’acord en pagar la seua part. Haguérem d’esperar fins a 1983 perquè el MOPU acceptarà assumir els setanta milions que exigien a Diputació, es van comprometre a pagar el 65% del total de les obres del Col·lector Oest.

Fins a 1984 Diputació no finalitzà les expropiacions necessàries per a començar les obres. El mes de novembre va substituir al ministeri la Conselleria d'Obres Públiques, Urbanisme i Transport (COPUT) en assolir les competències. La COPUT començà amb entrebancs perquè sols volia assumir el finançament del 50% de les obres. Per fi en 1985 acordaren el repartiment de les despeses. El mes de maig adjudicaren les obres a CUBIERTAS i MZOV i començaren les obres, la Generalitat anuncià que les acabarien a mitjans de 1988.

En 1986 encetaren la construcció de la segona fase del col·lector, però el mes de novembre hagueren de paralitzar-la perquè el diàmetre de les canonades era massa reduït. Finalment, reprengueren obres el mes de febrer de 1987, però fins al mes de juny no arribaren a un acord per afrontar el pagament. Acordaren afrontar-lo entre l’ajuntament de València, la COPUT, la Diputació i la Mancomunitat de l’Horta Sud.

En 1989 tenien finalitzats un 75% dels ramals i bona part de la canalització principal, però els llauradors paralitzaren les obres perquè afirmaven que els estaven expropiant més terres de les que havien pactat.

Es trobaren amb un altre problema, mancava la connexió del col·lector amb la depuradora de Pinedo i amb una deficient xarxa de clavegueres dels municipis de l’Horta Sud que retardaren l’obra. Per a solucionar-ho, el mes de desembre aprovaren un projecte definitiu, pensaven que podrien finalitzar-lo a mitjans de 1990.

En acabar l’any 1990, divuit anys després del col·lapse biològic de les aigües del parc natural, es va finalitzar el Col·lector Oest, tot i que ben prompte s’adonaren que feia falta moltes més actuacions per a regenerar el llac.

Una part de les localitats i els polígons industrials no tenien construït tot el seu clavegueram, ni les respectives depuradores. Encara vessaven algunes aigües residuals directament a séquies i barrancs que morien al llac. Confederació Hidrogràfica del Xúquer continuava cobrant cànons per la utilització de séquies i barrancs. Veïns, llauradors i indústries pagaven impostos mentre la finalització de tota la xarxa de depuració d’aigües encara no era una realitat.


 

CRÒNICA ESTATAL I INTERNACIONAL

Es va crear la Secretaria General de Medi Ambient, mitjançant el Reial decret 199/90 de 16 de febrer. Es tractava, doncs, d'un òrgan que naixia sobre la base de l'anterior Direcció General de Medi Ambient i el govern socialista trià per a dirigir-la a Domingo Ferreiro Picado (Madrid, 1944). Intentaren executar un Pla Nacional de Residus Industrials i encetaren l’elaboració d’un Pla Nacional de Medi Ambient. L’any següent la van suprimir per dividir les seues competències entre sis noves Direccions Generals que depenien directament de la Secretaria de l’Estat. Crearen les direccions generals de Costes, de Política Ambiental, d’Obres Hidràuliques, de Qualitat d’Aigües, de l’Institut Geogràfic Nacional i de l’Institut Nacional de Meteorologia.


Collage RMiB


El 18 març hi hagué una manifestació a Madrid en la qual participaren 5.000 ciutadans reclamant al govern socialista que protegirà Doñana i paralitzarà el projecte d’urbanització anomenat Costa Doñana. Presentaren un manifest on a més denunciaven l’espoli dels aqüífers que provocava un perillós descens del nivell de les aigües subterrànies. En una altra manifestació a Almonte la policia hagué d’intervindre per a separar a 200 veïns d’Almonte i Matalascañas que intentaren agredir als ecologistes.

El ministre d’Indústria espanyol, Claudio Aranzadi Martínez (Bilbao, 1946) va anunciar el 30 de maig que el seu departament optava pel tancament definitiu del grup 1 de la Nuclear de Vandellós. Tornar a obrir-la complint les exigències del Consell de Seguretat Nuclear (CSN) hagueren suposat una despesa de 40.000 milions de pessetes. La central era propietat d’HIFRENSA, un consorci format per FECSA, HIDROLA, ENDESA i la francesa EDF. L’endemà el govern anuncià que no tornarien a obrir més centrals nuclears a Espanya.

Mega Borg

El mes de juny hi hagué dos greus accidents de petroliers al golf de Bohai, Xina i al golf de Mèxic. El vaixell noruec Mega Borg abocà 150 milions de litres de cru prop de Galveston, als Estats Units.


Collage RMiB

El 2 d'agost va començar la segona guerra del Golf quan l'exèrcit iraquià va envair Kuwait. El 19 de novembre l'OTAN i el Pacte de Varsòvia signaren a París la pau, en la cimera de l'Organització per a la Seguretat i la Cooperació d’Europa (OSCE), va ser la fi de la Guerra Freda.

Cabra salvatge, Arxiu RMiB

Una epidèmia de ronya provocada per l’àcar paràsit Sarcoptes scabiei caprae va provocar la mort de la meitat de la població de cabres salvatges (Capra pirenaica) de Cazorla, a Jaén. Sembla que la malaltia la va transmetre un ramat de cabres domèstiques.

En desembre va néixer Internet, gràcies al científic de computació Timothy "Tim" John Berners-Lee (Londres, 1955). Va establir la primera comunicació entre un client i un servidor usant el protocol HTTP, la novetat consistia en la unió de xarxes de comunicació digitals i l’hipertext. Per aconseguir-ho hagué de dissenyar i construir el primer navegador anomenat WorldWideWeb, que va desenvolupar amb NEXTSTEP. També creà el primer servidor Web, el httpd (hypertext transfer protocol daemon). En octubre de 1994 fundà el consorci de la World Wide Web (W3C) per a estandarditzar les tecnologies que permeten el funcionament d’internet.

 

Collage RMiB

La radioactivitat d’un equip de Rajos-X provocà 25 morts

A l'Hospital Clínic de Saragossa hi havia un equip mèdic que feia 12 anys que estava en servici. Es tractava d’un Accelerador Lineal Mèdic (LINAC), una màquina que utilitza un flux d'electrons concentrat perquè ataquen un tumor. Mitjançant raigs X d'alta energia destrueix les cèl·lules canceroses sense afectar el teixit circumdant.

Per a garantir el seu correcte funcionament la normativa del Consell de Seguretat Nuclear (CSN) obligava que es mesurarà la radiació cada mes i es feren controls específics cada dotze mesos. No obstant això, per qüestions burocràtiques l'aparell de Saragossa feia 18 mesos que no l'havien revisat.

El 5 de desembre l'equip del Clínic tingué una avaria en el sistema d'encaminament dels electrons. Per a reparar-lo intentaren restablir la trajectòria; tot i que per error modificaren l'energia amb la qual eixien els electrons, sense adonar-se augmentaren massa la potència del flux radioactiu. El 10 de desembre tornaren a posar en funcionament el LINAC i durant deu dies tractà vint-i-set pacients oncològics als quals havien de sotmetre a 7 MeV, però els radiaren amb una dosi letal de 40 MeV.

El primer signe que mostraren els pacients és que tenien cremada la pell de la zona irradiada, tot i que els metges pensaren que tenien una reacció al·lèrgica. Amb sis mesos de retard, el CSN va efectuar la seua revisió anual i descobrí que l'equip tenia una potència anormalment alta i l'endemà clausuraren el LINAC.

Dos mesos després moria el primer dels pacients que reberen tractament, a finals de febrer havien mort dos més i s’inicia una recerca judicial on descobriren els errors que van convertir el LINAC en una màquina de Raig-X assassina. Un any després dels pacients sotmesos a radiació moriren vint-i-cinc. Almenys aquest accident va servir per a crear l'especialitat de radiofísica hospitalària, a més establiren l'obligació de realitzar controls diaris de tots els equips.

Edgar Morin. Foto de Fronteiras do Pensamento


PUBLICACIONS

El filòsof i sociòleg francés Edgar Morin (París, 1921) amb la seua obra “Introducció al pensament complex” i en publicacions posteriors desenvolupa el Paradigma de la Complexitat per cercar una nova societat ecològica. Afirma que estem immersos en una realitat cada volta més complexa, per tant, per explicar-la i cercar alternatives cal elaborar una teoria de sistemes complexos. Està convençut que un model explicatiu dels fenòmens del món amb capacitat predictiva, requereix aportacions de diferents branques del coneixement. Davant del repte de donar resposta als problemes socials i ambientals actuals, el Paradigma de la Complexitat, permet situar-se en el món i oferir un marc per crear noves formes de sentir, pensar, i actuar, que ajuden al coneixement de la realitat i, per tant, ens facilitarà criteris per canviar-la. Morin aposta per acabar amb l'etnocentrisme i arribar a un ambiocentrisme, sense perdre la nostra identitat humana hem d'entendre que vivim en estreta interrelació amb la natura i que la necessitem. La Complexitat ens ha d’espentar a viure la llibertat amb responsabilitat, utilitzant la democràcia participativa, sempre tenint en el centre dels nostres dels nostres interessos una permanent cura de la comunitat en la qual vivim.

 

Fonts:

Revista Quercus, any 1990, números 47, 48, 49, 50, 51, 52, 53, 53, 54, 55, 56, 57 i 58.

Butlletins de la Casa Verda, números 54, 55, 57, 58, 59, 60, 61 i 62

https://issuu.com/faximil/docs/1990-bcv-062

La Nova Aduaneta: http://www.alicantevivo.org/2008/05/la-desaparicin-de-la-aduaneta.html

https://elpais.com/hemeroteca/elpais/portadas/1990/01/02/

Secretaria de Medi Ambient:

https://www.icog.es/TyT/index.php/1991/09/entrevista-al-secretario-general-de-medio-ambiente-domingo-ferreiro-picado/

 

BANDA SONORA RECOMANADA:

  



Comentaris