Any 1959

Collage RMiB

“Una persona ben informada multiplica, una mal informada, com a mínim resta. La via és dotar de bona informació i capacitar per a la informació”

Ramon Margalef

NATURALISTES

L’alcoià Miguel Juan Payà Barceló (Alcoi, †2020) devia ser l’únic anellador valencià en eixos moments, molt possiblement, fou el primer anellador del país enregistrat a la Societat Espanyola d'Ornitologia (SEO), principalment treballà a la Font Roja.

Foto publicada per Pep Cantó en xarxes socials, en homenatge a l'anellador alcoià, Miguel Juan Payá Barceló.

José Antonio Valverde Gómez (Valladolid, 1926-2003) acabava de conéixer a Hans Lukas "Luc" Hoffmann (Basilea, 1923-2016), ornitòleg, conservacionista i filantrop suís, que l’ajudà a anar als congressos naturalistes europeus. Al Congrés Ornitològic de Hèlsinki Valverde i ell encetaren una campanya per recaptar fons per poder comprar una finca a Doñana i protegir-la. Ambdós aconseguiren aquest mateix any organitzar el congrés de Wildfowl Research Bureau (IWRB) a Jerez. Passejaren als assistents a cavall pel vedat encisant-los amb les riqueses naturals i aconseguint nombroses donacions.

Ramon Margalef, dibuix de Daniel Soriano / CC BY-SA

Ramon Margalef i López (Barcelona, 1919-2004), biòleg català especialitzat en limnologia, oceanografia i ecologia, va ser el primer catedràtic d’Ecologia a l’estat, en la Universitat de Barcelona l’any 1967. En la dècada de 1950 a 1959 estudià les aigües marines de Castelló, en concret la relació entre el fitoplàncton i la productivitat pesquera. Publicà un total 15 estudis al respecte entre 1951 i 1964 tots realitzats en aigües de la Plana Alta. Cal recordar la importància del fitoplàncton que són vegetals que mesuren menys d’un mil·límetre, tots junts produeixen el 75% de l’oxigen que respirem i absorbeixen el 25% de l’anhídrid carbònic que generem.

CRÒNICA DE 1959

A València enderrocaren el palau renaixentista dels Vilaragut, construït al segle XV. Amb ell finalitzava l'empremta d'una de les famílies més importants i poderoses del passat, a la volta que començava un període d'atemptats contra el patrimoni, els especuladors enfonsaven valuosos palaus gòtics per alçar torres d’edificis, en aquest cas el va substituir l'Ayre Hotel Astoria Palace.

Al Manila Park es va celebrar el primer festival de la cançó espanyola de Benidorm. El van retransmetre la Xarxa d’Emissores del Moviment (REM) i el guanyà Mona Bell amb la cançó “Telegrama”.

Els darrers municipis de la província de València rebien el servei telefònic, amb la connexió a la xarxa de Terrateig, Aielo de Rugat a la Vall d’Albaida i Castellonet de la Safor. Tot mentre inauguraren el repetidor del Garbí i començaren a rebre les emissions de Televisió Espanyola.

Collage RMiB

Els supermercats i la nova societat de consum

Un vessant singular de la revolució social que significà la Societat de Consum a partir de 1960, va ser l’aparició dels grans supermercats dedicats, principalment, al sector de l’alimentació. Van ser establiments que a poc a poc substituïren als ultramarins que havien triomfat el segle XIX com a comercialitzadors de productes importats de les colònies. L’impuls que espentà el canvi del comerç va ser el Pla Nacional d'Estabilització Econòmica de 1959. El dissenyaren l’economista Juan Sardá Dexeus (Barcelona, 1910-1995) i el director del Servei d'Estudis del Ministeri de Comerç, Enrique Fuentes Quintana (Carrión de los Condes, 1924-2007), sota el comandament del primer ministre de comerç Alberto Ullastres Calvo (Madrid, 1914-2001). Aquest pla pretenia ser una pota més de la modernització de l'economia per a deixar arrere els foscos anys de l’autarquia franquista, pretenia imitar les tendències socials nord-americanes.

Com en moltes més coses més els valencians ens avançarem, el primer gran supermercat del país va ser la Societat Comercial d’Alimentació de Supermercats d’Alacant, al carrer Pasqual Pérez, inaugurat el mes de febrer de 1959. Comptava amb tot un edifici de tres plantes i va néixer fruit de l’associació d’un grup d’empresaris, el seu primer president del consell d’administració va ser Pedro García Soto.

L'any 1957 de la mà de l’emprenedor José Bacete Cardos (Moixent, 1927-2009) naixia un xicotet autoservei d’alimentació a l'avinguda del Cid de València. Pocs anys després es convertiria en la xarxa de supermercats Jobac que arribà a tenir 80 establiments oberts i dos grans magatzems. El primer estigué a l’avinguda de Tirso de Molina, en una de les naus industrials dissenyades per Javier Goerlich a principis de 1950, on abans estigué actiu el primer hipermercat del cap i casal, el LECO. El segon va instal·lar-lo al carrer Alboraia de València, sota la marca Bacfor. En 1991 aquesta xarxa d’establiments la comprà la Cooperativa Consum per a impulsar la seua pròpia cadena comercial que havia començat a Alaquàs en 1975.

En 1959 Abelardo Cervera Martínez (1925-2007) va obrir al carrer de la Reina Na Germana de València el primer dels supermercats Superette. Aquesta marca que arribà a tindre vint-i-dos establiments, es va diferenciar perquè implantà l'autoservici dels clients, ells mateixos agafaven els productes als estants i en acabar passaven a pagar per caixa. Aquesta xarxa comercial la comprà Juan Roig Alfonso (València, 1949) en 1988 per a expandir de la seua pròpia cadena Mercadona. Aquest negoci capdavanter a finals del segle XX nasqué a Tavernes Blanques en 1981, fruit de la reorientació comercial de la carnisseria tradicional dels pares de l'empresari.

Abans estigueren actius negocis com l'Hipermercat Leco que després passaria a formar part de la cadena Superette, tot i que aquest tipus de molt grans supermercats nasqueren a França en 1963, dissenyats pel Grup Carrefour. Aquesta empresa reclama ser la primera a inaugurar un hipermercat a l'estat, al Prat de Llobregat l'any 1973. Eixe era un moment en què bona part de les dones de les grans viles no treballaven, eren mestresses de casa que en aquestes grans superfícies podien gaudir d'uns establiments que els oferien una ampla gamma de productes, descomptes i serveis, com cafeteries on poder seure tranquil·les, en un moment en el qual dones soles en un bar no estaven ben vistes. Nosaltres haguérem d'esperar fins a 1976 perquè a Alfafar s'inaugurarà l'hipermercat de la marca franquícia francesa Continente. Les novetats en la cadena de vendes s'acceleraren i en 1982 obrien el primer gran centre comercial de València, el Nou Centre de Campanar.

Setmanari Valle de Elda, 9 de maig de 1959

CRÒNICA ESTATAL I INTERNACIONAL

El Decret d'Ordenació Econòmica de 21-VII-1959 suposà la fi de la política autàrquica franquista perquè l’estat espanyol estava ben prop d’una fallida econòmica. Els objectius d’aquest decret eren afavorir poder rebre préstecs internacionals, obrir la possibilitat d’inversions estrangeres, a més d’impulsar el turisme per a rebre divises. Fou un èxit que va significar el començament de la urbanització massiva del litoral mediterrani. Aquest període es va conéixer com el “desenrotllisme”, en el qual es va generar un cicle especulatiu immobiliari que va durar fins al 1972, quan començà la primera crisi del petroli.

Pocs dies després amb la Llei d'Ordre Públic de 30-VII-1959 es prohibia als obrers la possibilitat de fer aturs col·lectius, fou un altre intent de callar al Moviment Obrer. Al retall adjunt del setmanari Valle de Elda es demostra el que entenia el franquisme del Moviment Obrer i com celebrava la festa del Treball de l'1 de maig.

Collage RMiB

Tot mentre Francisco Franco Bahamonde (Ferrol, 1892-1975), al Vedat Nacional de Cazorla i Segura va matar el cérvol (Cervus elaphus hispanicus) que fou rècord d'Espanya fins a 1985, amb 210,13 punts. L’animal “l’alimentaren excés i el consentiren tant que semblava una vaca frisona” (Rufino Nieto Ojeda, 2018). No content amb això el mes d’octubre, el governador civil de Ciudad Real, José Utrera Molina (Màlaga, 1926-2017) va dur al dictador a la finca de l’Encomienda de Mudela. En dos dies consecutius, amb les escopetes que li carregaven vint secretaris va matar 4.601 perdius (Alectoris rufa) a les quals, prèviament les havien retallat les ales perquè no s’allunyaren massa volant. La cacera era el vici més gran del dictador, hi havia mesos que se n’anava del Pardo fins a disset dies per a practicar-la i en un sols podia disparar fins a 6.000 cartutxos.

Foto de Wikipedia

Mitjançant el Tractat Antàrtic signat per dotze països a Washington, l'1 de desembre, els estats es comprometien a no extreure minerals durant cinquanta anys. Tampoc s’autoritzaven proves d'armament o qualsevol altra activitat militar, llevat de les que foren d’ajut i suport a les activitats científiques o pacífiques. Gràcies a ell, al continent Antàrtic encara bull la vida, a l’hivern nien els pingüins emperadors (Aptenodytes forsteri). En estiu ho fan el pingüí d'Adèlia (Pygoscelis adeliae), el pingüí emplomallat (Eudyptes chrysocome), el pingüí reial (Aptenodytes patagonicus), el pingüí carablanc (Pygoscelis antarcticus) o el pingüí papua (Pygoscelis papua).

Rorqual comú, Arxiu RMiB

Les balenes com el rorqual blau (Balaenoptera musculus), el rorqual comú (Balaenoptera physalus), el rorqual boreal (Balaenoptera borealis), el rorqual d’aleta blanca (Balaenoptera acutorostrata), la iubarta (Megaptera novaeangliae), la balena franca comuna (Eubalaena glacialis) s’alimenten de krill. Uns altres mamífers marins com el catxalot (Physeter macrocephalus), el zífid cap d'olla austral (Hyperoodon planifrons) o les orques (Orcinus orca) pesquen o cacen. Tots ells desenvolupen la major part del seu cicle vital a les aigües antàrtiques.

A les profunditats hi viu el calamar colossal (Mesonychoteuthis hamiltoni) mentre que a la plataforma continental pesquen i cacen foques com foca de Weddell (Leptonychotes weddellii), la foca menjacrancs (Lobodon carcinophagus), la foca de Ross (Ommatophoca rossi), la foca leopard (Hydrurga leptonyx), l’elefant marí austral (Mirounga leonina) o l’os marí antàrtic (Arctocephalus gazella). Aquests sols són els més grans, hi ha tot un món d’aus marines, peixos, fins i tot prosperen sorprenents invertebrats que viuen al continent blanc i les sues aigues.

PUBLICACIONS

Collage RMiB

Robert Whittaker Harding (Wichita, 1920-1980) fou un ecòleg botànic estatunidenc que va defensar la classificació dels éssers vius en cinc regnes, en la publicació "On the Broad Classification of Organisms" (1959). Whittaker distingeix el regne dels Animals, vertebrats i invertebrats; el regne de les plantes; el dels fongs; el de les moneres, uns éssers microscòpics i unicel·lulars, però sense nucli com són els bacteris; per finalitzar amb el regne dels protists, que són cèl·lules eucariotes sense parts diferenciades, com són els protozous i algunes algues.

Collage RMiB

El filòsof alemany Ernst Bloch (Ludwigshafen, 1885-1977) publicà la seua obra “El Principi de l’esperança” (1959) segons Pedro Laín Entralgo (Urrea de Gaén, 1908-2001) es tracta de “la catedral de l’esperança laica i del dol”. En aquesta obra fa un recorregut enciclopèdic per totes les utopies de la història. Com a bon marxista vol cercar la transcendència de l’ésser humà fugint de les religions, mitjançant l’esperança que la humanitat arribarà a un futur millor. Ernst reconeix que l’ésser humà viu envoltat del mal, però sempre li quedarà l’esperança de millorar el món, sols ha d’aprendre a esperar, renegant de la negativitat. Com la utopia és quelcom inherent a l’ésser humà, per tant, és una mostra de l’esperança.