Passa al contingut principal

Any 1983

 


NATURALISTES

A València es va fundar el grup naturalista; AGRÓ, Grup d’Estudi i Defensa de la Natura. Eixos primers anys destacaren, entre molts altres membres: Rafa Pardo, Antoni Mira Franco, Guillermo de Felipe, Juan Jiménez Pérez, Juan Antonio Gómez, José Ignacio Lacomba Andueza, Patricia Callahan Pitlik, William Colom, Vicente Urios Moliner, José Luis López, Mario Jiménez o Víctor Navarro Matheu (1953) i Ramón Dolz.




En trenta-set anys de vida han aconseguit molts èxits conservacionistes que anirem descobrint al llarg d'aquesta crònica, però per assenyalar-ne un cal recordar que aconseguiren el primer ingrés en presó d'un càrrec públic, Carlos Pascual Sastre l'alcalde de Pego.  El condemnaren a tres anys de presó, per la dessecació de part de la marjal de Pego-Oliva entre els anys 1996 i 1988.

AGRÓ començà a fer els censos d’Aus limícoles al País Valencià, l’any següent mostrejaren en 27 localitats i l’any 1985 pogueren cobrir tot el País.  Aquest treball detectà la presència d’aquestes aus en un total de 26 localitats costaneres. El treball el coordinaren José Vicente Escobar i Mario Giménez Ripoll. El mes de febrer encetaren els Censos de Làrids Hivernants que coordinà Rafa Pardo.

A Castelló comença a treballar el Grup Larus, el formaven vuit joves mediambientalistes del Grau de Castelló, estigué encapçalat entre altres per Nicolas Fernandez, Xavi del Señor o Valentín Tena.


El Grup d’Estudi i Protecció dels Rapinyaires GER València va publicar Estudio del Aguila real (Aquila chrysaetos) y Aguila perdicera (Hieraaetus fasciatus) en la provincia de Valencia.” Editat per la Secretaria d’Agricultura (CODENA) de la Diputació Provincial de València.

Dins de la Coordinadora per a la Defensa de les Aus (CODA) estaven els següents grups naturalistes valencians; AGRÓ, el Centre Excursionista de València, el Grup Ecologista Montgó i el Grup Naturalista de Torrevella.




Els conservacionistes de tot l'estat llançaren una campanya per evitar la creació d’un camp de tir de l’exèrcit espanyol a Cabañeros, que després intentaren que anara a Anchuras, mentre continuaven les protestes. El ministeri de defensa assegurava que l’ICONA custodiaria les espècies per evitar que foren afectades pels bombardejos i que apagarien qualsevol foc que pogueren ocasionar. Cal recordar que hui aquest espai té la màxima figura de protecció, és Parc Nacional.




Es va crear l’oficina d’anellament de l’Institut Nacional per a la Conservació de la Naturalesa (ICONA) per a coordinar el marcatge i seguiment de les espècies d'aus migratòries. Era l'organització encarregada d'emetre i distribuir les anelles metàl·liques amb remitent ESI ICONA. A més devia custodiar el Banc de Dades d'Anellament, i gestionar l'intercanvi d'informació amb la resta d’oficines d'anellament estrangeres. Hui es diu Oficina d’Espècies Migratòries i depén de la direcció general de Biodiversitat i Qualitat Ambiental.


Transport especial cap a Trillo travessant Villena 1983


ECOLOGISTES


Estava activa l’Assemblea Antinuclear d’Alacant que va tindre protagonisme quan intentaren aturar l’arribada al port de la capital de l’Alacantí del vaixell Starman Asia. Venia de Rotterdam carregat amb dues grans peces, un generador de 447 tones i un rotor d’altres 92 tones, que després devien conduir per carretera fins a la nuclear de Trillo. Es produïren intensos enfrontaments entre els antinuclears i les forces d’ordre públic. Els ecologistes presentaren a l’ajuntament més 1.000 signatures demanant la desnuclearització d’Alacant i la prohibició del trànsit d’aquest tipus de material.




La “Coordinadora Asamblearia del Movimiento Ecologista (CAME)” es va fundar en una reunió a la Casa de Campo de Madrid. Hi van pertànyer més de setanta col·lectius de tot l’estat i la direcció l’assolia cada any un dels col·lectius membres. 

Carles Arnal Ibàñez (Vila-real, 1957) Quique Messeguer fundaren el CEAMA, aquest grup no durà molt, però estigué entre els organitzadors de la Coordinadora Assembleària del Moviment Ecologista (CAME). Aquest grup valencià el formaren entre altres: Isabel Mateu, Antoni Aguilella, Matilde Giménez, Juan Ors, Patricio García-Fayos, Toni Marzo, Antonio Goytre, Josep Lluís Miralles, Enric Roncero i Miguel Angel Piqueras. Primer tingueren seu oberta al carrer Alt de València i després es reuniren a la Casa Verda. Gràcies a la convivència al mateix espai s’integraren dins d’Acció Ecologista AGRÓ, a finals dels huitanta.



El 4 de juny a l’Escorial, es reuniren 25 grups naturalistes i ecologistes de tot l’estat. Intentaven reprendre les reunions de coordinació que mantingueren fins a 1978. Per part del País Valencià anaren el Grup Ecològic Llibertari GEL, el Col·lectiu Rosella, ITACA que l’acabaven de crear en desembre de 1982 a València, Acció Ecologista, la revista Malahierba i la Colla Ecologista de Castelló. Entre altres temes decidiren que els representaria al Comité de Participación Pública de la Comisión Interministerial del Medio Ambiente (CIMA), creat pel nou govern del PSOE. Fins a eixe moment els representants que assistien eren Humberto da Cruz Mora (†2008) de la Federación de Amigos de la Tierra (FAT) i l’ecologista de dretes Fernando Enebral Casares, fundador del fantasma Partido Ecológico Español (PAEC) en 1977, que aleshores ja estava integrat dins d’Alianza Popular.

 


PACIFISTES I OBJECTORS

Seixanta organitzacions de tot l’estat van constituir a Madrid la Coordinadora Estatal de Organizaciones Pacifistas (CEOP), estigué liderada per membres del Moviment Comunista (MC) i de la Lliga Comunista Revolucionaria (LCR). L’esquerra alternativa va vorer en el Pacifisme l’oportunitat d’estendre’s entre la joventut progressista. Començava l’expansió del Moviment d’Objecció de Consciència per tot l’estat mentre es generalitzava l’ús del terme “insubmissió”. En concret l’accepció referent a la desobediència dels jóvens cridats a fer el servici militar o al servei civil substitutori, aquest concepte defineix a la perfecció l’actitud vital dels antimilitaristes. Any rere any van anar creixent els col·lectius adherits a la CEOP fins a arribar a aglutinar més de 130 organitzacions, poc abans del referèndum de l’OTAN en 1986.




La CEOP organitzà la primera Trobada d'Organitzacions Pacifistes el mes de maig a Saragossa, a la qual assistiren més de cinquanta organitzacions. El mes de novembre feren la segona i pujà la participació de més de 70 organitzacions. Des d'un primer moment hi hagué profunds desacords entre els grups afins al PSOE com el Moviment per la Pau, el Desarmament i la Llibertat (MPDL), les Joventuts Socialistes i la UGT, i les organitzacions pròximes al PCE com Justícia i Pau o l’Associació per la Pau i el Desarmament (APD). L'opció final que prengué la CEOP es resumeix clarament en la consigna que acordaren: “OTAN no, bases fora”.




 

CRÒNICA DE 1983

Després de molts anys de patir contaminació, incendis i urbanitzacions, l'Ajuntament de València va aprovar el "Pla Especial de Protecció de la Devesa de l'Albufera".  Per a defendre-la es va declarar com a Sòl No Urbanitzable i de Protecció Especial el llac de l'Albufera i tota la Devesa del Saler. La resta de pobles riberencs també declararen com a No Urbanitzables i Protegits els arrossars dels seus termes, al voltant de l'Albufera.




Un incendi en juliol arrasà el paratge de La Murta i la Casella, a la Ribera Alta. Eixa desfeta va servir per a espentar l'interés comarcal en protegir aquest paratge singular, ajudà a conscienciar la població dels valors naturals que atresorava la serra de Corbera. Amb els anys s'ha aconseguit que les administracions públiques compraren finques privades i les salvaren de la febre de les segones residències que va desfer bona part dels horts d'Alzira. La serra de Corbera es va protegir amb la figura de Lloc d'importància comunitària (LIC).


Foto de Vicente Aleixandre


Hagueren de passar vuit anys després de la mort del dictador perquè al cap i casal retiraren l’estàtua eqüestre de Franco, que presidia la plaça del País Valencià al cap i casal. No hagué d’anar-se’n molt lluny, els militars “democràtics” se la quedaren presidint el claustre del convent de Sant Domènec, a la Capitania General de València.




El 14 de setembre el diari el País publicà que el diputat del PSOE José Felix Sáenz, coordinador del Grup Socialista en la Comissió d’Energia del Congrés, anunciava que el govern anava a fer una revisió del Pla Energètic Nacional que implicaria una reducció a la meitat de la producció nuclear. Per tant no acabarien cinc centrals que estaven construint-se: Valdecaballeros, Almaraz, Lemóniz, Trillo i Cofrents. Els ecologistes dins del partit socialdemòcrata no duraren molt, pogueren molt més les empreses elèctriques. Sols Lemóniz a causa de pressió d’ETA i Valdecaballeros no arribaren a acabar-se, la resta entraren en funcionament.




El 17 de novembre el conseller de Ciprià Ciscar va presentar el projecte de Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, al saló de sessions de la Diputació d’Alacant. Haguérem de passar 276 anys per a poder tornar a ensenyar en les escoles en la nostra llengua.

 


La Guerra de l’aigua!

Eixe any la Marina Alta patia una perllongada sequera, que s’agreujà amb l’augment demogràfic i urbanístic que sofria la franja costanera, des de finals dels anys setanta. A Dénia, un municipi amb un important sector turístic, faltava aigua per a continuar amb el seu desenvolupament i pensaren obtenir-ne més mitjançant les aigües que Pego i Oliva utilitzaven per al reg dels seus conreus.




La Guerra de l’Aigua esclatà el mes de maig de 1983, quan el candidat socialista a l’alcaldia de Dénia, Jaime Sendra, demanà en campanya electoral més concessions hídriques als pobles veïns. Sendra guanyà les eleccions i eixe mateix estiu creà una empresa mixta d’aigües per aconseguir les aigües sobrants del riu Bullent, que discorre entre els termes d’Oliva i Pego. Per a justificar les seues peticions tractà de formalitzar un “Pla Especial d’Emergència per a la Sequera” i fer un consorci d’aigües.

Per a contrarestar eixes reclamacions, al mes de març de 1984, constituïren l’Associació de Defensors de l’Aigua de Pego. El 8 de maig organitzaren una vaga-protesta que aconseguí el el suport de 3.000 veïns.

Vist el ferm rebuig dels pegolins, les autoritats de Dénia decidiren substituir les aigües del riu Bullent per unes extraccions dels pous que tenia l’IRYDA, al peu de la serra de Mustalla. L’intent de canviar les aigües sobrants d’un riu per exhaurir l’aqüífer de tota una comarca multiplicà i va estendre el rebuig a la resta de pobles veïns. L’1 de juliol una nova manifestació en contra de l’ús de les aigües ajuntà 7.000 persones.

El mes d’agost començaren les obres de canalització i això fou el detonant de la violència. El dia 16 esclatà un artefacte a la seu de la CNT de Pego mentre una manifestació de 4000 ciutadans tallava l’N-332. 17 d’agost sabotejaren part de les canonades que acabaven d’instal·lar. El 27 d’agost de 1984, els veïns de Pego i Oliva acudiren en massa als pous de Mustalla, per a impedir la connexió de les canalitzacions i es produïren greus enfrontaments amb els antiavalots. El mes de setembre, vist el ferm rebuig de les poblacions veïnes, decidiren recuperar el primer projecte d’utilitzar l’aigua sobrant del riu Bullent, però continuaren enfrontaments.

A principis de la tardor de 1985, la Comissió Ciutadana pro Aigua Potable de Dénia, convocà  una manifestació demanant aigua potable i a un preu just. Hi hagué un llarg impàs fins a l’any 1989 quan l’Ajuntament de Dénia acordà instal·lar una planta potabilitzadora i demanà a Confederació Hidrogràfica 300 l/s  procedents del riu Racons. La instal·lació costà 800 milions de pessetes, les obres s’iniciaren en febrer de 1990, i s’acabaren en juny de 1991, garantint el subministrament.


Alt Forn nº2 (1922) Arxiu RMiB


 

El tancament de la Siderúrgica de Sagunt

El 4 de febrer d’aquest any el govern decretava el tancament de la IV Planta Siderúrgica de Sagunt. El desmantellament dels alts forns sols deixà activa la planta de laminació. Vuitanta-tres anys abans, en 1900 començava la industrialització del Camp de Morvedre quan l’empresari Ramón de la Sota Llano (Castro Urdiales, 1857-1936) fundà la Companyia Minera de Serra Menera (CMSM) per a explotar el ferro que hi havia a la localitat d’Ojos Negros, Terol. Per a donar eixida al mineral va construir un ferrocarril fins al Port de Sagunt i un moll per a embarcar-ho cap als forns bascos.


Ramón de la Sota Llano


El mateix empresari s’adonà de la rendibilitat d’elaborar el ferro a Sagunt sense necessitat de dur-lo fora i fundà en 1917 la Companyia Siderúrgia del Mediterrani (CSM) que entrà en funcionament en 1920, donada la forta necessitat de mà d’obra, alçaren la vila del Port de Sagunt.




Els Alts Forns de Biscaia van ser el resultat de la unió de les diferents siderúrgiques que hi havia a la ria de Bilbao en 1902. Aquesta empresa era propietat de l'alt empresariat basc que donà suport al colp d'estat del 36. En 1940, només acabar la Guerra Civil l'estat expropià la siderúrgia saguntina i li la donà com a part del botí de guerra als biscaïns. En 1968 construïren la IV Planta Siderúrgica Integral al Port de Sagunt. L'any 1971 crearen la societat Altos Hornos del Mediterráneo (AHV), però en 1975 esclatà la crisi econòmica que enfonsà la demanda internacional d'acer, just quan acabaven d'instal·lar una planta de laminació en fred, l'actual SIDMED d'Arcelormittal.



En 1977 l’empresa va perdre 3.568 milions de pessetes i l’any següent l’hagué de comprar l’estat per a intentar reflotar-la, però en 1980 tot el sector perdia 38.000 milions de pessetes a l’any. Això obligà a l’estat a quedar-se amb totes siderúrgiques en 1981. Pensaren que instal·lant un tren de bandes en calent podrien revertir les pèrdues i per a esbrinar on seria més rendible muntar-ho contractaren un estudi a l’empresa Kawasaki. L’informe defensà que el millor lloc era Sagunt, a més recomanava el tancament dels forns d’acer d’ENSIDESA a Astúries i els Alts Forns de Biscaia.




Bascos i asturians s’alçaren en peu de guerra, la comissió que devia prendre la decisió tingué por a la conflictivitat, s’oblida de l’informe i decretà el tancament del Port de Sagunt. Una altra volta els valencians patíem la marginació de l’estat per ser els menys conflictius i el “Levante Feliz”.

Aquí també hi hagué prou conflictivitat laboral, es convocaren quinze vagues generals i feren freqüents talls de l’autopista A7. En 1984 anunciaren l’acord del tancament i la recol·locació tots els treballadors. El 5 d’octubre tancaven definitivament, es va perdre una facturació de 28.323 milions de pessetes i hagueren de trobar lloc de treball a 3.332 ciutadans del Camp de Morvedre.




 

CRÒNICA ESTATAL I INTERNACIONAL

El govern socialista ben prompte va demostrar que no l’interessaven massa els problemes de la natura. Continuà anomenant grisos directius a l’ICONA sense intentar cap reestructuració de la gestió del Medi Ambient. L’únic avanç va ser la prohibició de l’ús del verí per a combatre als predadors i la creació del Delicte Ecològic




Els socialistes estaven molt més interessats a aconseguir millores laborals i el 31 de juliol va entrar en vigor la nova llei laboral que establia una jornada setmanal màxima de 40 hores i el dret a trenta dies de vacances. Mentre hagueren de fer front a l’expropiació del hòlding de RUMASA, d’altra banda començaven la guerra bruta contra el terrorisme d’ETA amb el terrorisme dels GAL.




Estàvem en plena guerra al Golf Pèrsic quan l'exèrcit iraquià atacà el camp petrolífer de Nowruz, a Iran, els desperfectes provocaren un vessament al mar d’entre 600.000 i 267.000 tones de cru.

El mes de juliol s’organitzà una gran manifestació a Madrid per a demanar la convocatòria d’un referèndum sobre la continuïtat en l’OTAN al qual assistiren prop de 100.000 ciutadans. També es feren manifestacions en resposta a una convocatòria les Nacions Unides per “La Pau i el Desarmament”, en les quals participaren 300.000 ciutadans a tot l’estat. 


Castillo de Bellver


El 5 agost va naufragar el superpetrolier espanyol "Castillo de Bellver", al cap de Bona Esperança, Sud-àfrica. Carregava amb 252.000 tones de cru lleuger, abans d’enfonsar-se abocà a la mar entre 50 i 60.000 tones, però la corrosió del casc provocà una altra fuita en 1994. Es calcula que encara queden més de 100.000 tones de cru en l’interior del derelicte.




El 26 de setembre l'oficial de guàrdia de les Forces de Defensa Aèria Soviètica que es dedicava a la vigilància d’atacs aeris, al búnquer Serpukhov-15 prop de Moscou. Eixe dia els ordinadors alertaren de l’arribada de cinc míssils balístics. Stanislav Petrov era tinent coronel en cap que segons el protocol havia de cridar als seus superiors pel telèfon directe i informar de l'atac. Sens dubte això haguera sigut l’inici d’una guerra nuclear, però no ho va fer perquè va pensar que un atac sobtat no podia ser de pocs míssils, sinó de tots els disponibles per a intentar esborrar l’enemic, per tant pensà que devia tractar-se d’una errada del sistema. El llançament de la resposta soviètica haguera provocat una Guerra Nuclear, aquest va ser conegut com l’incident de l’Equinocci de Tardor.




Aquest any va ser un dels més tensos de la Guerra Freda, el president Ronald Reagan havia anunciat el desplegament de nou armament, el conegut com a Strategic Defense Initiative (SDI). Els nord-americans pretenien crear una xarxa de més de dos mil dos-cents satèl·lits militars equipats amb unes armes que encara no estaven inventades, una mena d’escut amb capacitat per anul·lar els míssils soviètics. Aquest programa s’anuncià que tindria un cost estimat de més d’un bilió i mig de dòlars. Majoritàriament els analistes el van considerar l’anunci com a una fantasia de ciència-ficció i rebatejaren el SDI com Star Wars.

Les errades dels detectors satèl·lits russos les provocà una poc freqüent alineació solar que reflectia la llum sobre els núvols, això simulava senyals tèrmiques anormals que enganyaren als febles sistemes soviètics.


 

PUBLICACIONS

El professor Ignacio Docavo Alberti (Madrid, 1922-2016) va publicar “La entomofauna de la Albufera y su entorno” basat en els insectes que havia recol·lectat en transsectes des de 1980. També tragué el llibre “Micromamíferos, anfibios y reptiles de la Albufera”.

 

Fonts

CERVERA, I., RAFET, J.M., RIPOLL, M.J., SÁNCHEZ, J.V. (2013) «La "Guerra de l’aigua” entre Dènia i Pego-Oliva». Aguaits. Núm. 32-33, p. 123-40.

https://raco.cat/index.php/Aguaits/article/view/273959

PIQUERAS, C., PIQUERAS, J. (Departament de Geografia Universitat de València) (2019) “La Siderurgia de Puerto de Sagunto”. LEVANTE EMV (28/5/19).

https://www.levante-emv.com/urban/2019/05/28/siderurgia-puerto-sagunto-13632239.html

Transport nuclear a Trillo al seu pas per Villena.

http://www.villenacuentame.com/2019/10/1983-gran-camion-nuclear-en-villena.html

L’incident de l’Equinocci de Tardor:

http://elefectotesla.com/tag/serpukhov-15/

 

BANDA SONORA RECOMANADA:




Comentaris