Passa al contingut principal

Any 1962



NATURALISTES

El naturalista valencià Lluís Pechuán Albiñana feia seguiment i anellament dels ardeids de l'Albufera de València i també treballava al Fondo d'Elx. Publicà que hi havia una colònia de martinet (Nycticorax nycticorax) que criava a la pineda de la Devesa del Saler. En 1968 va constatar que en començar la urbanització de la Devesa desaparegueren com a reproductors. Va fer publicacions la revista ARDEOLA, al volum 10 de 1966 signà l’article "Sobre charranes, fumareles y ardeidas que nidifican en la albufera de valencià" i la nota "Larus ridibundus anidando en el lago de la Albufera", al número de 1969 trobem "Captura d'un Alopochen aegyptiacus en l'Albufera de Valencia". En 1971  aparegué la seua darrera aportació que tornava a reflectir l’evolució de les aus colonials a les mates: "Sobre la colonia de garzas del Lago de la Albufera de Valencia".


Lluís Pechuán Albiñana

Al País Valencià sols hi havia 3 anelladors, a València estaven Joan J. Barral Coll que anellà 812 aus i Lluís Pechuán Albiñana enregistrà 228 ocells, a Alacant continuava treballant l’alcoià Miguel Juan Payà que comunicà l’anellament de 481 aus.

El mes de novembre es va celebrar a la Camarga francesa la Conferència MAR, l’organitzà Hans Lukas "Luc" Hoffmann (Basilea, 1923-2016)​. En ella per primera volta governs, ONG i científics s’ajuntaven per a demanar un tractat internacional per a protegir els aiguamolls i aportaren un llistat amb els mollals de major importància internacional.


Adolfo Rincón de Arellano  / Foto de Luis García Oliver - Enciclopèdia Catalana

 

CRÒNICA DEL 1962

L’Ajuntament de València encapçalat per l'alcalde Adolfo Rincón d'Arellano (València, 1910-2006) van encarregar la redacció del projecte per a la urbanització de la Devesa del Saler, a la Societat Terrenos de Valencia, S. A. TEVASA, darrere de la qual estava el Banc Urquijo. El projecte el va fer l'arquitecte madrileny Julio Cano Lasso (Madrid, 1920-1996).


Manuel Fraga Iribarne 1962

Manuel Fraga Iribarne (Villalba, 1922-2012), que havia sigut anomenat ministre d'Informació i Turisme el 10 de juliol de 1962, pretenia impulsar el turisme de masses. Per a facilitar-ho una de les seues primeres reformes legals fou la Llei de Centres i Zones d'Interés Turístic Nacional, que aprovaren l’any següent. Aquesta llei permetia botar-se les restriccions que imposava la Llei del Sòl de 1956, va permetre el desenvolupament urbanístic sense restriccions. Era la ferramenta legal  perfecta per a autoritzar la requalificació de la Devesa del Saler i poder urbanitzar-la.

A canvi de les reformes legals, el 23 de novembre de 1962 l’Ajuntament de València acordà la cessió a l’estat dels terrenys per a construir el Parador Nacional del Saler. Les obres acabaren en 1966 i el camp de golf s’inaugurà en 1968. 



València al carrer Baró de Càrcer obrien Galerias TodO, foren els primers grans magatzems comercials a la ciutat. Comptaven amb un gran soterrani, planta baixa i dues plantes amb escaleres mecàniques, obrien ininterrompudament de nou del matí fins a les set de la vesprada, una altra novetat!


Finca de Ferro en construcció


Inauguraren l’Edifici Garcerán, conegut popularment com la Finca de ferro al centre de la ciutat de València. Té 22 plantes i 85 metres d’alt, el van fer amb una estructura de bigues de ferro, quelcom poc conegut a la ciutat. Va ser la construcció més alta de la ciutat durant vora quaranta anys. Mentre l’alçaven li posaren el malnom de la “Finca dels Collons”, perquè quan la gent eixia de l'Estació del Nord i mirava cap a l'esquerra, veia la seua envergadura i exclamaven "Collons, quina finca!". 

El tèxtil alcoià estava format per 340 empreses que empraven a 9.000 treballadors. Aquest any començaren a organitzar-se  sindicalment i augmentà la conflictivitat laboral per a demanar salaris i condicions laborals dignes.


MACOSA 1962


A València el 22 de febrer es va convocar vaga a l’empresa Materials i Construccions (MACOSA), que afectà a dos tallers.

Aquest any tornaren les inundacions a València, Pedralba, Bugarra, Riba-roja de Túria, Almassora i Alacant, on moriren dos ciutadans.



 

CRÒNICA ESTATAL I INTERNACIONAL

Espanya va demanar oficialment l’obertura de negociacions per a ingressar en la CEE el 9 de febrer.

Eixe mateix mes hi hagué fortes mobilitzacions del Moviment Obrer a l'hora de negociar els convenis col·lectius i es declararen vagues a la siderúrgica Bascònia de Bilbao, a la Bazán de Cadis i a Carbons de Berga, Barcelona.


Vaga minera a Asturies, 1962


La reivindicació més gran obrera d'aquest any començà el 7 d'abril, amb una vaga al pou Nicolasa, una mina de carbó a Mieres, Astúries, que els miners la batejaren com la "huelgona". Tot comença perquè van acomiadar set miners que es dedicaven a mobilitzar a la resta per demanar millores salaries, amb l'excusa de baix rendiment en el treball.

El dia 16 del mateix mes, després d’un atur total, manifestacions, detencions arbitràries i tortures, la premsa espanyola continuava silenciant la vaga dels miners asturians, mentre s’estenia a més pous i ja la secundaven 60.000 miners. Sols la premsa francesa es va fer ressò de la vaga minera. Per intentar atemorir als miners, el diumenge 22 desplegaren tres companyies d’antiavalots de la Policia Armada i mobilitzaren dos més de la Guàrdia Civil.



El 4 de maig, per primera volta la premsa espanyola publicava que hi havia alguns disturbis laborals en el nord d'Espanya, i per a evitar la seua extensió s’havia decretat l'estat d'excepció durant tres mesos, a les províncies d'Astúries, Biscaia i Guipúscoa. El 9 de maig la vaga s’havia estés a les mines de Lleó. El dia 10 intel·lectuals enviaren una carta als diaris demanant que informarà de les vagues mineres. Ramón Menéndez Pidal (La Corunya, 1869-1968) encapçalava una llarga llista de signants, que no publicà la premsa del Moviment. El dia 14 la vaga s’havia estés a indústries de Madrid, Barcelona, Saragossa, Terol i a les mines d’Andalusia. El 15 va haver-hi una manifestació de dones en solidaritat amb els vaguistes,  la Porta del Sol.


Arxiu RMiB


La presó pujava i el govern tingué por perquè no paraven d’afegir-se obrers a les vagues. El dia 24 el consell de ministres aprovà una pujada en el preu del carbó per a augmentar els sous, l’endemà tornaren a la feina en algunes mines i en poc temps es va desactivar la vaga.



El desenvolupisme també arribà a la política agrària, per guanyar terres de conreu eixugaren la llacuna d'Antela, situada en la comarca orensana da Limia. Era el llac d'aigua dolça més gran de l'estat, la seua grandària variava anualment segons la pluviometria, però generalment tenia 7 quilòmetres de llarg per 6 quilòmetres d'ample. Les obres de dessecació començaren en 1958 i acabaren aquest any. Crearen 3.165 noves hectàrees de conreu oblidant milers d'aus aquàtiques que hagueren de fugir per a buscar-se altres indrets. La fauna aquàtica tingué pitjor sort i desaparegué. Hui aquesta comarca és un indret amb greus problemes de contaminació d’aqüífers, els responsables són els purins que vessen més 400 granges industrials. Les aigües sovint superen concentracions de 50 mil·ligrams de nitrats per litre, que és el límit permés per la Unió Europea.

El 25 de setembre caigueren grans quantitats de pluja al Vallès Occidental, de fins a 212 litres per metre quadrat en tres hores. Rierols i rambles, a més dels rius Llobregat i Besòs s’ompliren sobtadament, una onada d’aigua, fang i residus s’engolí barris sencers, les Arenes de Terrassa, els Rosers de  Sant Quirze del Vallès i polígons industrials a Sabadell. Moriren 700 ciutadans, les pèrdues es van estimar en 2.700 milions de pessetes.




El 22 d’octubre el president nord-americà John Fitzgerald Kennedy (Brookline, 1917-1963) anunciava en roda de premsa que els soviètics havien instal·lat bases de míssils nuclears a Cuba que apuntaven cap als Estats Units. Va ser un dels moments més tensos entre les dues superpotències. Cal recordar que des de la presa del poder dels revolucionaris cubans, encapçalats per Fidel Alejandro Castro Ruz (Birán, 1926-2016) l’1 de gener de 1959, el seu poderós veí del nord no havia parat d’intentar expulsar-los del poder. Els paladins de la democràcia, per aconseguir-ho no dubtaren en pagar comandos terroristes, organitzaren la invasió d’un exèrcit de mercenaris i decretant un estricte bloqueig econòmic.

El Banc Mundial va recomanar a l’estat espanyol que limitarà la inversió en noves línies per a centrar-se a millorar les ja estaven en funcionament.


 


PUBLICACIONS


El 9 de juny es va publicar el primer número de la renovada revista TRIUNFO per intentar obrir una finestra als corrents de pensament democràtics. La publicació va néixer a València en 1946 com una revista de cine, tot i que l’any 1948 es traslladà a Madrid. Aquest 1962 es transformà en una revista d’informació general. En eixes pàgines aparegueren els primers articles publicats a l’estat que parlaven d'Ecologia i Medi Ambient, els signà Mario Gaviria Labarta (Cortes de Navarra, 1938-2018). Vint anys després, en 1982, no pogué competir amb altres publicacions més modernes i tancà definitivament.



La biòloga marina i conservacionista Rachel Carson (Springdale, 1907-1964) després de detectar pesticides per tot arreu del món, des de la llet materna fins als pingüins, va escriure “Silent Spring”. Amb aquest llibre aconseguí despertar l'interés, diferents personalitats i científics s’adonaren de la necessitat de crear una nova ciència; l’Ecologia. Amb el pas del temps es va convertir en un Moviment Sociològic i Filosòfic, en demostrar la necessitat d’un canvi radical del model de societat per evitar un Antropocidi.


Joan Fuster i Ortells (Sueca, 1922-1992) publicà l’assaig “Nosaltres, els valencians”. Fins a eixe moment ningú s’havia replantejat la història del nostre poble. Partint d'una anàlisi de les nostres arrels duals, d’aragonesos i catalans, pretén sacsejat la consciència i despertar una identitat valenciana, adormida per conquestes, imposicions i alineacions culturals. Defensà que una volta assumida la nostra identitat hauríem d’incorporar-nos als països catalans per poder persistir com a poble. Aquesta unió dels pobles de parla catalana va ser l’argument que empraren les dretes regionalistes, a finals dels anys setanta, per a dividir primer i després per a tornar a enfonsar la consciència valenciana dins de l’espanyolitat.

 

BANDA SONORA RECOMANADA:  





Comentaris