 |
| Collage RMiB |
NATURALISTES
GER
Juan Luis Bort, un dels fundadors del GER de Castelló, va
crear la pàgina web INTERNATURA amb
la col·laboració de son germà, Josep
Bort. La tingueren ubicada en el servidor de la Universitat Jaume I de Castelló, una volta testada la van promocionar
en xarxes socials el mes de gener de l’any següent. No puc assegurar que fora el
primer portal d’internet del País
Valencià dedicat a temàtica naturalista, però si puc afirmar sens dubte que
ha sigut el més important. Com diuen els mateixos autors en el seu renovat
portal, en la celebració del 25 aniversari: “Cal recordar que la van fer en un moment que quasi no hi havia pàgines
web de natura en l’àmbit peninsular i molt pocs a Europa”.
 |
INTERNATURA és una gran bústia i repositori d’informació naturalista
que amb el pas dels anys s’ha convertit en una potent eina informàtica on s’arrepleguen
cites ornitològiques de tot el país. És una potent ferramenta que va facilitar l’elaboració
de l’Anuari Ornitològic de Castelló i poc temps després s’amplià per
a convertir-se en el bressol de l’Anuari
Ornitològic del País Valencià.
Per destacar algunes de les moltes activitats del GER, assenyalar que van col·laborar amb el Dr. Joan Real, en els primers ràdio-marcatges d’àguila de panxa blanca (Aquila fasciata). Van fer un seguiment de les poblacions de voltors (Gyps fulvus) a Castelló
entre 1.973 i 1.993, enguany publicaren les conclusions. En la seua
elaboració hi participaren els següents naturalistes:
Del GER estaven Martí Surroca Royo, Fernando Ramia Blasco,
Xavier Arenós Usò, Sergi Marzà Sebastià, Lluis Bort Cubero, Amparo Adrian Cortés,
Vicent Pardo Alarcon, Leopoldo Pérez Pérez, Miguel E. Vilar Bernat, José V. Martí
Ortega, Miguel Tirado Bernat, Pascual Bort Cubero i Roger Pardo Castillo. Per part de l’Associació Protectora de la Naturalesa Llevantina (A.P.N.A.L.)
estigueren Quique Luque López i Juan J. Palomo Ferrer. Del Grup Ecologista de Vilafranca (G.E.V.) estigueren
Óscar Tena García, Sergio Monfort i Pere
Sorribes. El Grup per a l’Estudi i
Conservació dels Espais Naturals (GECEN) estigué representat per Víctor J. Hernández Navarro, Benjamin Pérez
Pérez i Joaquín Mollar Planchadell.
Coordinadora Antiparany
Els grups GER, APNAL, Colla
Ecologista de Castelló, Colla Ecologista Mediterrània d’Almassora, Grup
Ecologista de Vilafranca i GECEN van
formar la Coordinadora Antiparany a Castelló. L’objectiu era pressionar la Generalitat perquè prohibirà aquesta
tècnica de caça d’aus incompatible amb la legislació estatal i europea, per ser
un sistema de caça massiu i no selectiu, per tant, contrari a les lleis
estatals de conservació de la natura, a la Directiva
d’Aus Europea i al Conveni de Berna.
Malgrat això la Comissió de Medi Ambient
de les Corts Valencianes va aprovar una proposició no de Llei per instar a
la Generalitat a regular la caça amb
Parany, l’1 de març. La presentà el
diputat Lluís Tena Ronchera (Sant Jordi,
1943) que ja havia presentat una moció semblant en 1992. En 1994 hi havia actius
al voltant de 5.000 paranys, uns
4.000 a Castelló, 700 a València i 300 a Alacant.
APNAL
L’associació naturalista APNAL de
Vinaròs va denunciar l’ús de
vehicles 4x4 dins de zones ambientals molt valuoses. A més aquesta activitat la
promocionaven les mateixes administracions que devien vetlar per la seua
protecció, com la Mancomunitat Turística
del Maestrat que organitza travessies d’aquest tipus de vehicles. El
desficaci arribà al punt que marcaren una
de les rutes just baix de nius d’aus rapinyaires protegits que van perdre les
postes d’ous per les molèsties de les caravanes de cotxes.
Coordinadora d’Organitzacions de
Defensa Ambiental
La Coordinadora d’Organitzacions de
Defensa Ambiental (CODA) dirigida per Santiago
Martín Barajas (Teruel, 1962) i José Santamarta Flórez, va presentar un
informe per oposar-se al Pla Director
d’Infraestructures 1993-2007 del
govern. La principal crítica dels ecologistes
era que era massa ampla perquè a més incloïa el Pla Hidrològic Nacional i el Pla
Energètic Nacional. Al final el document sols se centrava en la construcció
de 4.860 quilòmetres d’autovies i autopistes, en 1.300 km de noves línies
d’alta velocitat, i en la construcció de 150 nous embassaments. Aquest
important esforç inversor de 18 bilions de pessetes era incompatible amb la
conservació de molts indrets valuosos que es veurien afectats. Com a mostra del
desenvolupament accelerat que es vivia, eixe any el parc d’automòbils estatal
pujava als 16 milions de vehicles, 12 dels quals eren turismes. Aquest any participaren
en les diferents campanyes de la CODA
els següents grups valencians: el Grup
Ecologista d’Asp, l’Alguer de Santa
Pola, el Grup Tamus de Bunyol, ANDA d’Alacant, la Colla Ecologista de Castelló, la Carrasca d’Alcoi i el grup Roncadell de València.
Societat Espanyola d’Ornitologia
Gràcies a l’impuls de BirdLife,
la Societat Espanyola d’Ornitologia (SEO)
havia crescut molt i decidiren mudar-se a un nou casal, a més aprofitaren la
dotació del Premi Nacional de Medi Ambient per a pagar l’entrada d’un
xalet adossat a Pozuelo d’Alarcón de
300 m².
Societat Valenciana d’Ornitologia
Un grup de naturalistes que venien de diferents grups ornitològics
valencians i anelladors del Grup d'Anellament
Marjal del Moro, encapçalats per José
Antonio Peris, van decidir encetar un nou camí en el món de l'ornitologia
valenciana perquè no es veien representats per un grup regional d'una gran
organització estatal fortament centralitzada com era SEO, que entre altres mancances s’havia oblidat la nostra llengua.
El 16 d’abril, als locals del Centre
Excursionista de València, feren l’Assemblea
Constituent. Entre els assistents triaren una Comissió Gestora integrada per 7 persones que va redactar les normes
de funcionament intern, naixia la Societat
Valenciana d’Ornitologia (SVO). Res millor per a reflectir les motivacions
i poques expectatives que tenien, que reproduir un fragment de l’Editorial del
primer SERENET, la seua revista
publicada eixe mateix any:
“Un grup d'ornitòlegs i d'observadors
d'aus es reuniren amb la finalitat d'impulsar un projecte d'associació que
acabarà amb la dispersió d'esforços i el tradicional ambient d'incomunicació, i
fins í tot d'hostilitat, que predomina a l’Ornitologia feta al País Valencià.
Pocs dels assistents a aquella reunió donaren el seu suport efectiu a la SVO;
molts degueren contemplar amb escepticisme les possibilitats de supervivència
d'una associació com la nostra malgrat el seu caràcter democràtic, participatiu
i obert a qualsevol persona interessada en l’estudi i defensa de les aus i del
medi ambient.”
El 9 de juliol feren la primera Assemblea General Ordinària al Centre de Protecció del Medi Natural del
Saler. En ella aprovaren les normes de règim intern i obriren termini per a
la presentació de candidatures a la primera Junta directiva. En l'Assemblea del
19 de gener de 1995, una volta finalitzat l'escrutini van constituir la primera
Junta Directiva de la SVO que
formaren: President José Antonio Peris; vicepresident Antoni Mira Franco; secretari Enrique Murgui Pérez; i tresorer Javier
Armero Iranzo. Com vocals
estaven Ferran Miralles, José Luis
Echeverria, Roque Belenguer, Jacinto Lòpez, Antonio Cabrera Serrano (Medina
Sidonia, 1958-2019) i Marco Matilla
Calle.
La SVO es va definir com una
associació no governamental, de caràcter no lucratiu i no adscrita a cap
entitat política com a objectius tenien l'estudi científic de les aus per
afavorir la seua conservació i la de tots els espais on viuen. La van inscriure
al registre d'associacions de la Generalitat
Valenciana amb el número 6.281, mentre que al registre de l'Ajuntament de València tingueren el
número 301/R.
Tingueren el primer casal a la Gran Via Marques del Túria 28, era una xicoteta papereria i impremta de José Antonio Peris. Entre les primeres
tasques que mamprengueren fou convéncer a l’Ajuntament
de Sagunt per a sol·licitar conjuntament la protecció de la Marjal
dels Moros.
Molts dels joves que es van presentar a l’examen d’anellador i es van preparar
en l'Estació Ornitològica de l'Albufera
(EOA) amb els mestres Antonio
Cabrera Serrano (Medina Sidonia, 1958-2019) i José Antonio “Pepe” Lluch Sampedro, formaren el Grup d’Anellament Llebeig-Albufera. Eixa
nova generació la formaren: Maria Jesús
Cabo Calatayud, Vicente A. Chirivella Viana, Pedro A. Del Baño Moreno,
Francisco J. Galindo Parrilla, Antonio Polo Aparisi, Manuel Polo Aparisi, Fran
Lucha i Silvia Saldaña.
ECOLOGISTES
Colla Ecologista Mondúver
Aquest any la Colla Ecologista
Mondúver estava encapçalada per Josep
Lluis Sancho i organitzaren una Convenció
Ecologista de la Safor. Formaren part de la Coordinadora de Defensa Mediambiental de la Safor, que l’any 1995
aconseguiren la paralització de la construcció d’una presa al barranc de Borrell, Gandia perquè es
feien en època de cria de rapinyaires protegits, quelcom massa freqüent donat
la manca de sensibilitat de les administracions i empreses constructores.
Joves per l'Ecologia d’Oliva
i Gandia
Els grups Joves per l'Ecologia
d’Oliva i Joves per l'Ecologia de Gandia
treballaren pel medi ambient a la Safor,
principalment se centraren en la defensa de la marjal de Pego-Oliva i en la denúncia de la invasió urbanística
comarcal, així com en la prevenció d’incendis forestals i unes altres tasques
de conscienciació. Entre els seus membres va destacar Sinibaldo Lloret. Van pertànyer a la Plataforma pels Pobles de la Safor.
Federació Ecologista del País
Valencià
Els dies 20 i 21 d’octubre, organitzat per la Universitat Politècnica de València, es van reunir científics,
funcionaris i ecologistes per a intercanviar informació sobre els incendis forestals sota l’eslògan “Un futur amb boscos”. La Federació Ecologista del País Valencià
(FEPAV) va organitzar les Jornades Ecologistes
de Gestió Forestal els dies 22 i 23 del mateix mes. En elles s’acordà impulsar
una Plataforma Cívica per la Defensa del
Bosc, amb l’objectiu de desenvolupar campanyes de conscienciació i educació
ambiental.
Es va formar la Coordinadora de
Defensa del Montgó, a més d’AGRÓ encapçalat
per Joan Sala, estava Aedenat amb Antonio Estevan Estevan
(Madrid, 1948-2008) i Esquerra Unida.
Intentaren aturar la urbanització de la
Marquesa VI prevista sobre terrenys que eren urbanitzables, però que estaven
dins del P. N. del Montgó. Aquells
anys la construcció de les segones residències creixia cada dia, i el pitjor és
que furtaven sòl del parc. S’hagué d’esperar fins que l’any 2002 perquè la Generalitat aprovarà el Pla d’Ordenació dels Recursos Naturals
(PORN) que declarava no urbanitzables els terrenys al voltant de Jesús Pobre, que connectaven amb el Bisserot, tots ells dins de l’àrea
d’amortiment del parc. Els promotors van recórrer als tribunals que finalment
donaren la raó al parc i a la necessitat de protegir-lo de l’urbanisme.
Coordinadora Estatal Antinuclear
Els dies 22 i 23 de gener es va reunir a València la Coordinadora
Estatal Antinuclear (CEAN), entre altres qüestions tractaren els problemes
dels transports de materials radioactius i del dipòsit de residus nuclears del Cabril, Còrdova.
Associació Canalina per a la Defensa
del Medi Ambient
Es va crear l’Associació Canalina
per a la Defensa del Medi Ambient ACDEMA. És un grup que treballa per la
defensa del Medi Ambient a Canals, han fet campanyes de neteja del
riu Canyoles, del riu Sants i de l’antic port de l’Olleria, dels voltants de la
zona industrial de les Moles. Han
fet tasques de recuperació del paratge de La
Tira del Rei i presten molta atenció la repoblació forestal.
Acció Ecologista Agró
El mes de novembre un grup de membres d’Acció
Ecologista AGRO plantaren uns pins al mig d’un green al camp de golf del Saler,
just quan jugaven un campionat. Les autoritats detingueren als activistes i el
jutjat els condemnà al pagament d’una multa de 250.000 pessetes. Van fer una
campanya contra l’autorització d’una setmana de caça intensiva, coneguda com
les Càbiles al parc de l’Albufera, que fan a finals de gener
després de la perellonà i abans de
la sembra. Aquesta tradició consisteix an caçar tota una setmana del tiró i té
poc més de cent anys d’existència, abans arribà a durar fins a quinze dies. Es
fa per a tancar la temporada de caça al parc natural. A més d’aquest remat de
“festa de plom i mort”, als vedats de Sueca,
Silla, Cullera o Sollana tenen
un període autoritzat de caça de vuit tirades, sols els dissabtes entre
novembre i principis de gener.
Rafalell i Vistabella
AE-AGRÓ va presentar una querella pels aterraments il·legals
a la marjal de Rafalell i Vistabella, a
l’Horta Nord. Els camioners que
duien els enderrocs afirmaren que tenien permís dels propietaris, l’empresa ZARBOSA de Rosa Lladró Sala, la filla dels empresaris d’Almàssera que fundaren porcellanes Lladró. Cal recordar que la marjal estava qualificada de sòl No
Urbanitzable pel PGOU de València,
però els propietaris volien urbanitzar-la. Suposaren que omplint la marjal de
runes, en desaparéixer els valors naturals, els autoritzarien la
requalificació. Entre les empreses que feien les descàrregues estava Agricultors de la Vega. Enguany van provocar
un incendi que cremà bona part de la marjal.
Valencia en Bici
El
15 de gener València en Bici va fer una campanya de bici-manifestacions,
s’ajuntaren un centenar d’activistes que reivindicaren un carril bici pel
primer cinturó de ronda. El divendres 28 del mateix mes, un altre centenar de
ciutadans feren una altra concentració, van afegir la reivindicació d’un aparcament de
bicis a la plaça del País Valencià. Van coincidir amb la comitiva oficial
de cotxes de l’alcaldessa i li cantaren: “Rita,
Rita, Rita, si fueses en bici no estarìas tan gordita”. El dissabte 12 de
febrer tornaren a reunir-se dues-centes ciclistes amb disfresses, aplec que
repetiren el dia 24 de febrer. No ho aconseguiren, però a canvi l’ajuntament es
va comprometre a l'ampliació d’una segona fase de la xarxa de carril bici, des
del pont d'Aragó fins a l'avinguda de la Plata.
 |
| Collage RMiB |
Oliva Nova
El
Grup Samaruc d’AE-Agró va intentar aturar la construcció del
complex urbanístic d’Oliva-Nova, on feren un gran camp de golf i un
grapat d’instal·lacions turístiques al seu voltant. Aquesta requalificació
urbanística va ocupar i desfer els millors muntanyars del cordó litoral de la
Safor, a més eren una frontera natural entre la marjal de Pego-Oliva
i la mar. Malauradament, l’any següent inauguraven el complex d’Oliva Nova. Entre
altres activistes de Samaruc s’ha destacat Gregori Royo.
 |
| Collage RMiB |
Gasoducte d’ENAGAS
El
projecte de construcció d’un gasoducte encarregat
a l’Empresa Nacional del Gas SA (ENAGAS) entre València i Cartagena,
amb una llargària de 173 km. El tram Paterna-Callosa de Segura
estava previst que travessarà de nord a sud la serra Mariola, entre Alfafara
i l’ermita de Polop, a Alcoi. Després devia continuar entre les serres
de Biscoi i el Carrascar de la Font Roja. La seua construcció
implicava rompre una franja de 12 m d’amplària. AE-Agró presentà al·legacions
basades en la singularitat dels valors naturals d’aquests serres. Com a alternativa
proposaren que el traçat es fera pel fons dels valls, en paral·lel a les
infraestructures que ja estaven fetes. En la Declaració d’Impacte Ambiental (DIA)
van acceptar la necessitat de modificar el recorregut entre Alfafara i Alcoi,
a més d’un tram als voltants d’Elx per a protegir els xops d’Elx
(Populus euphratica).
 |
| Collage RMiB |
Abocador a Dosaigües i incineradora
a Bunyol
Davant
la mala gestió del tractament i emmagatzematge dels fems de l’àrea
metropolitana de València, AE-AGRÓ s’oposà al projecte de fer un Centre
de Transformació i Tractament de Residus al terme de Cortes de Pallars
i la posterior autorització per a la incineració de residus a Bunyol. Argumentaren
que l’abocador es volia fer damunt d’un dels principals punts de recàrrega dels
aqüífers de les comarques centrals. Els ecologistes asseguraven que incomplia
la Directiva Europea 275/93 donat la permeabilitat del sòl del lloc
triat i el volum de 182.400 m³ de residus que tenia previst acollir. Finalment, en 1998 es va obrir ben
prop el hui conegut com a Abocador de Dosaigües, que amb una capacitat
de 5.621.000 m³
es convertia en el més gran del País Valencià. Es va fer un vall que es va cremar aquest mateix any, en un barranc que
acabava al riu Xúquer. A més en 2021 es va aprovar l’ampliació de llicència
fins a 2025, augmentant l’emmagatzematge fins als 5.380.225 m³.
En
paral·lel el Grup TAMUS anuncià que l’empresa Terraire volia instal·lar-se al polígon de Bunyol,
tot i que necessitaven 100.000 m², l’equivalent a la
superfície total que tenia tota eixa zona industrial. Es tractava d’una empresa
de Reciclatge que pretenia fer una vitrificadora de residus i escòries. Mitjançant
un procés que consisteix a dissoldre els residus perillosos, a una temperatura
d’entre 1.300° i 1.500 °C, amb una mescla d'òxid de sodi, òxid de calci, i
sílice, això forma un brou vitri emmotllable que, en adquirir un estat sòlid,
es torna de color fosc molt semblant a l'obsidiana on queden segellades les
substàncies tòxiques. Es va crear la Plataforma Antiincineradora formada
per TAMUS, AE-AGRÓ, Esquerra Unida, CC.OO i les
associacions de veïns que aconseguiren que l’alcalde Juan Andrés Perelló Rodríguez
(Bunyol, 1960) del PSOE, haguera d’aturar l’acord municipal d’autoritzar
la instal·lació de la incineradora de fems. El van aconseguir gràcies a organitzar
una gran manifestació el 21 de novembre, mentre es reunia la Comissió Informativa
d’Obres Públiques de Bunyol per a informar del Pla Parcial de Solana que
devia acollir la incineradora. Al carrer es concentraren més 3.000 ciutadans de
tota la comarca i després es reuniren els alcaldes de Xiva, Xest, Godelleta,
Torís i Macastre per a convéncer a Bunyol que paralitzarà la
incineradora. Dos dies després l’empresa promotora va renunciar al projecte.
A-III i Pla de Carreteres
AE-AGRÓ va presentar el primer recurs contenciós administratiu de l’estat contra
el traçat de l’autovia Madrid-València, en la seua entrada al nostre
territori, al voltant de l’embassament de Contreras i dels “Cuchillos”. Es basaren en el descart
per qüestions tècniques les recomanacions de la Declaració d’Impacte Ambiental DIA
de l’A-III que indicava que l’opció A era la menys greu.
També
s’oposaren al Segon Pla de Carreteres de la Generalitat Valenciana perquè
consideraven que la manca de dades, ni planificació adequada produïa més
efectes negatius al territori que millores aportava a la mobilitat. Com a
mostra van assegurar que l’autovia de l’Alcúdia cap a Alzira i la
branca que anava cap a Carcaixent suposarien la destrucció de vora
500.000 m² de les millors terres de conreu. Afegiren que el trajecte d’Alzira
cap a Tavernes que devia anar per Aigües Vives i la Valldigna
tallaria horts i muntanyes molt valuoses.
 |
| Collage RMiB |
Acord amb la Tèrmica
d’Andorra
L’acord
extrajudicial que signaren EA-AGRÓ, els ajuntaments i la Generalitat amb
ENDESA el 13 de juliol, significà el tancament el procés judicial obert
en 1989 per la contaminació amb pluja àcida causada per la Central Tèrmica
d’Andorra. Abans de prendre la decisió, primer el van debatre en dues
assemblees fetes el mes de juny amb la militància del grup, i en l’Assemblea
General del 2 de juliol aprovaren acceptar l’acord. Joan Llinares i
Gómez (Alzira, 1953) encapçalà la defensa del pacte extrajudicial perquè
obligava a l'empresa a un estricte calendari per a la reducció de les emissions
de CO₂, cosa que li costà molt acceptar a ENDESA, i més en comprovar la
indiferència d'ajuntaments i Generalitat. D’altra banda, AE-AGRÓ
s’havia quedat a soles en les negociacions davant la retirada de GREENPEACE
de la querella, una volta que s’anuncià la voluntat de totes les parts d’arribar
a un acord.
Aquest
acord provocà un greu trencament en el si d’AE-AGRÓ. Uns activistes encapçalats
per José Manuel Rodríguez, Mara Cabrejas Hernansanz, Jaume Sancho,
Susy Navarro, Glòria Fernández, Enric Jordà, Santiago Almiñana Sáez (Alzira,
1965), José Angel Pérez, Jesús Raigal, Honori Pasqual i Martí (Agrés, 1945),
Sal·lus Herrero i Gomar i José Cisneros el van considerar com una
renúncia de l’ecologisme. Publicaren un article en premsa acusant AE-AGRÓ
de claudicar front l’obligació legal que implica que el contamina deu pagar i
en ser aquest pacte molt més beneficiós per als interessos d’ENDESA que
una condemna per delicte ecològic.
En
el document acordat es contemplaven inversions de 5.000 milions de pessetes per
als municipis afectats, dels quals sols 2.000 els posava l’empresa elèctrica i
això implicava que 3.000 milions els pagarien els contribuents, minvant la
responsabilitat de l’autor del delicte ecològic. Acusaren AE-AGRÓ
d’haver-se convertit en un grup d’ecologistes reformistes, alineats amb les
tesis dels eco-tecnòcrates del capitalisme verd que regien l’administració
valenciana.
El
temps donà la raó als crítics d’AE-AGRÓ, perquè l’acord es va convertir
en paper mullat ben prompte. En els pressuposts de la Generalitat de 1995
no es va incloure cap partida per a complir amb els compromisos econòmics que
devia aportar l’administració valenciana. Els plans d’ajudes a la inversió
acordats per a compensar als municipis es gastaren en tot menys en la
recuperació del medi ambient o en desenvolupament sostenible, mentrestant la Fundació
els Ports-Maestrat, la que devia vetllar pel compliment dels acords mirava
cap a una altra part, alhora que rebia sucosos fons.
Fundació els Ports-Maestrat
versus Fundació Mediambiental C.V. (FMCV)
No
hi ha moltes referències de la fundació que crearen per a compensar la pluja
àcida, pareix que deixà de publicar dades en 1998, tot i que en la web de la Fundació
Mediambiental de la Comunitat Valenciana (FMCV), entre altres projectes en els
quals ha participat, apareix informació de la Fundació els Ports-Maestrat,
la defineix com un projecte amb una durada de quatre anys, finançat per ENDESA
i la Generalitat amb 160 milions de pessetes. La FMCV es defineix
com una entitat sense ànim de lucre, creada el 15 de gener 1993. Els seus
objectius són la compra, recuperació i gestió d'aquells enclavaments amb una
importància ecològica, així com totes aquelles activitats que estiguen
dirigides a preservar espècies faunístiques, botàniques o paisatgístiques,
subjectes a degradació o desaparició.
Sorprén
el tipus de la majoria dels projectes de la FMCV, han fet programes com l’ecogestió
integral per a reduir les emissions de CO₂ i afavorir la seua captura,
a més de millorar la qualitat de vida dels veïns. Un altre és “Las Siete Fuentes” per a naturalitzar una
EDAR i un altre fa unes fonts molt boniques amb plantetes, on han amollat una
espècie de peix invasor com és la gambúsia (Gambusia afinis)! El més
cridaner de tot és que aquests projectes, que potser tingueren finançament de fons
europeus, s’han fet en un lloc de luxe màxim, en la urbanització Valle Residencial Los Monasterios, a Puçol,
on viuen bona part de les famílies més adinerades de València.
Com
a compliment d’un altre dels punts dels acords, en 2004 publicaren “La calidad del aire en las comarcas els
Ports-Maestrat”, un estudi realitzat pel Centre d’Estudis Ambientals del
Mediterrani (CEAM), signat per Millán Millán Muñoz i altres
autors.
 |
| Collage RMiB |
Centre d’Educació Ambiental Granja
Julia
Va
néixer una experiència d'horts comunitaris que evolucionà com a casal
d’educació mediambiental i punt de trobada on treballen diferents grups socials
de Paterna, entre altres, el Col·lectiu de Joves de la Coma.
Colla Ecologista la Carrasca
La Colla Ecologista la
Carrasca publicà el document “Nous problemes de seguretat en centrals
nuclears”. Aquest any es va cremar la serra de Mariola i la Colla
va fer document audiovisual. Després d’una breu descripció de els seus valors naturals
i dels problemes de conservació, plantejaven un conjunt de mesures i
estratègies per a reduir el problema dels incendis forestals.
Traspàs d’Humberto da Cruz
El
veterà i polèmic ecologista Humberto da Cruz (†2008) va dimitir de la
direcció general de l’ICONA davant del seu imminent cessament (El País,
25/5/94). Ecologistes en Acció asseguren que ho va fer davant els
entrebancs que trobà en el seu intent de renovar i fer més ambientalista
aquesta institució hereva de les pràctiques franquistes en la gestió de la
natura. L’havien nomenat en 1993 i sols pogué materialitzar uns pocs triomfs, com
va ser la difícil ampliació del parc nacional de Pics d'Europa.
 |
| Collage RMiB |
PACIFISTES I OBJECTORS
Al País Valencià proliferaven
els col·lectius d’objectors i pacifistes, eixe 1994 teníem sota el nom genèric
de Moviment d’Objecció de Consciència (MOC):
el MOC de València, el MOC de Petrer-Elda que publicaven el
butlletí “La vaca mocosa”, el MOC d’Ontinyent que publicà la revista
“MOCOCO” i El MOC d’Elx que publicà el butlletí “La Karretilla”. El mes de novembre
membres del MOC en roda de premsa rebutjaren la prestació social
substitutòria (PSS) per considerar-la una imposició administrativa. Els activistes
volgueren donar visibilitat a la vaga de fam que feien 50 insubmisos
empresonats i realitzaren un dejú de vint-i-quatre hores en solidaritat, tot
mentre desplegaven pancartes davant de Capitania a València i al
centre de Castelló.
Abundaven els grups àcrates com el Kol·lectiu
Autònom Antimilitarista, Mili KK, la Coordinadora
per la Insubmissió Llibertària. Al Kasal
Popular (KAA) es reunia l’Assemblea
d’Insubmisos de València que publicà el fanzine “Desobediència”, també tenien un programa a Ràdio Klara: “Agitación
Informativa”. Tot i que hi havia uns altres grups més centrats en
l’objecció i la insubmissió, com l’Assemblea
antimilitarista proinsubmissió de Villena,
Dones pel Desarmament i a la Vall d’Albaida estava el Grup de Recolzament als Insubmisos.
Els pacifistes comptaven amb un suport ample de la societat, i més clarament
en els partits progressistes i sindicats, com la CNT o en els col·lectius de
joves. Una bona mostra van ser el Bloc
d’Estudiants Agermanats i l’Assemblea
d’Estudiants Nacionalistes, que
organitzaren a la Universitat d’Alacant
unes jornades antimilitaristes, els dies 21, 22, 23 i 24 de març. El títol que
donaren a la trobada deixà ben clar els seus objectius: “Enfront del militarisme, desobediència civil.” En el lliurament dels premis 25 d’Abril que atorga Acció Cultural del
País Valencià, a la Societat Coral el Micalet feren un acte
solidari amb l’insubmís Santi Almiñana, i amb els professors de la Universitat
de València que es van inculpar en el procés: Josep M. Aulló, Rafa Pla,
Vicent Tordera i Vicent Martínez Santo.
 |
| Presos de Consciència en 1994 |
El govern, l’oposició i l’objecció
de consciència
En el vessant institucional teníem l’ambigüitat del PSOE i un sorprenent PP que
en tal de guanyar vots es presentava més favorable a la fi del servei militat
obligatori. Als tribunals una de calç i una altra d’arena, segons fora el tarannà
de jutges i fiscals. Un eixample de casa nostra: al jove insubmís de Villena, Luis Miguel Ruiz Cerdán el van
condemnar a sis mesos de presó, condemna que no hauria de complir per no tindre
antecedents penals, mentre a Guipúscoa van empresonar un frare franciscà
de vint-i-vuit anys, per declarar-se insubmís. Un fiscal del Tribunal
Militar demanà dobles penes per a José Antonio Escalada i Manuel
Blázquez, els dos mariners que el gener del 1991 van desertar de les
corbetes Infanta Elena i Vencedora, poc abans que eixiren cap a
la guerra del Golf. El fiscal al·legà com agreujant l’alarma social que hauria
produït el seu comportament, els va sol·licitar tres anys i vuit mesos de presó
per a cadascun dels acusats, als quals imputa dos delictes de deserció i no pas
un. Els dos joves van viure més d'un any en la clandestinitat fins que l'agost
del 1992, el Tribunal Constitucional va ordenar aixecar l'ordre de
recerca i captura que pesava sobre ells (Miguel González, El PAÍS, 9/6/1994).
Pedro Santolaya, director general d'Objecció de Consciència, va declarar que el
creixement exponencial d'objectors feia perillar el servei militar
obligatori. En sols cinquanta-dos dies de 1994, havien rebut 10.782
sol·licituds d'objecció, extrapolant dades això implicava que a finals d'any tindrien
al voltant de 106.000 objectors (El País, 24/2/94). Mentrestant el ministre de
justícia Juan Alberto Belloch Julbe (Mora de Rubielos, 1950) va
dir que s’acostava el moment de suprimir les penes de presó per als insubmisos
i va constatar que de continuar el ritme de rebuig a la mili, en tres anys no
podrien reclutar suficients soldats per a cobrir les necessitats de l’exèrcit
espanyol (El País, 27/2/94).
 |
| Presos de consciència en 1994 |
Per
a contrarestar hagué d’eixir el ministre de defensa, Julián García Vargas
(Madrid, 1945), es mostrà partidari de modificar la llei d’objecció de
consciència de 1984. El que més li interessava llevar era el reconeixement
automàtic de l’objecció (El País, 2/3/94). Pocs dies després es refermaven els membres
de l’exèrcit afirmant que calia investigar la sinceritat dels objectors!
(El País, 11/3/94). Donada la impopularitat de les condemnes als insubmisos,
el mes de maig el govern anuncià que tenien preparat un projecte de llei de
modificació del Codi Penal que contemplava l’eliminació de les penes de
presó, per a “compensar” les canviaven per penes d’inhabilitació d’entre
10 i 14 anys (El País, 22/5/94).
En
l’altra banda de l’espectre polític, Alberto Ruiz Gallardón Jiménez (Madrid,
1958) va reconéixer que el Partit Popular (PP) contemplava
l’abolició del Servei Militar Obligatori a mitjà termini (El País, 23/3/94).
Llavors com calia convéncer als joves de les bondats de fer la mili, el ministeri
de Defensa anuncià que els soldats quan acabaren la seua jornada podrien anar-se'n
a casa a dormir (El País, 9/4/94). Res més guanyar les eleccions europees, el
PP començà a pressionar per aconseguir un avançament de les eleccions
generals. Entre el fum de propostes electoralistes, el mes de juliol proposaren
pagar 30.000 pessetes al mes als soldats que feren el Servei Militar (El
País, 12/7/94).
Els
rapinyaires també patien agressions mortals per part dels avions de l’exèrcit,
el 16 d’agost un F-18 de la base aèria de Saragossa es va estavellar
després de xocar amb un voltor (Gyps fulvus) al camp de tir de “Las Bardenas”.
 |
| Collage RMiB |
CRÒNICA DE 1994
Incendis
Aquest any va ser el pitjor en víctimes mortals i hectàrees perdudes en
incendis, a tot l’estat es van cremar 405.000 hectàrees i més de la meitat eren
boscos, es va perdre una superfície equivalent a la suma total de les illes de Gran Canària, Lanzarote i Fuerteventura, a més hi hagué 36
víctimes mortals. El País Valencià
va ser el més afectat en 752 incendis, 203 provocats, vam perdre un total de 146.264
hectàrees que es van convertir en cendres, un 16% dels boscos del País Valencià i moriren 14 persones.
El dissabte 2 d’abril una parella de joves d’excursió pel Penyagolosa van encendre un foc per a
torrar unes xulles al terme de Castell
de Vilamalefa, el foc es va escampar i cremà bona part dels termes de Vilafermosa del Riu i Llucena, en total foren 7.120
hectàrees. El dia 9 un altre foc va desfer 1.123 Ha a Borriol. 24 de maig es va botar un foc a Domenyo que va cremar 2.350 Ha. El 2 de juny a Loriguilla es van cremar 2.952 hectàrees a causa d’una negligència
i el 22 del mateix mes, una altra descurança a Calles va provocar la pèrdua de 5.264 Ha.
El mes de juliol fou terrorífic, a la pertinent sequera acumulada els
darrers anys s’ajuntaren forts vents de ponent, temperatures extremes i
turmentes amb molt aparell elèctric. A Espadella,
l’Alt Millars, un llamp caigut el dia 2 de juliol provocà un incendi que
durà fins al dia 15 i cremà 19.311 hectàrees, s’estengué pels termes de les Fonts d'Aiòder, Torralba del Pinar,
Figueres i Montant.
 |
| Collage RMiB |
El dia 4 de juliol fou una altra jornada negra en la qual començaren molts
incendis. Un foc provocat per una descàrrega elèctrica a Villarluengo (Terol) entrà a Castelló
on cremà 16.831 Ha, fins i tot hagueren d’evacuar Olocau del Rei. Una tempesta seca va provocar un gran incendi a Fontanars dels Alforins que durà fins
al dia 12 i afectà més de 18.416 hectàrees. Es va perdre el 60% de la Serra Mariola, els millors boscos
del Comtat i l’Alcoià. En les tasques d’extinció s’estavellà un avió dromader Antonov i moriren els cinc
tripulants. Aquest foc va provocar la pèrdua del 94% de la seua superfície
forestal d’Ontinyent. Eixe mateix
maleït dia, a Millars (la Canal de
Navarrés), els llamps d’una tempesta seca provocaren un gran incendi que
cremà 25.430 hectàrees, sols aconseguiren apagar-ho el dia 12. El foc arraconà
i matà set brigadistes, un guarda forestal, un regidor i un voluntari de Cortes de Pallars que havien pujat en
un Land Rover. L’endemà no donà treva, una burilla llançada a Requena va calar un foc que costà
apagar fins al dia 12, en total es van convertir en cendres 24.064 Ha, les
flames s’estengué als termes Set Aigües,
Bunyol, Xiva, Benaixeve, Xelva, Xestalgar i Xera. Eixe mateix dia es van produir uns altres focs a Tous, Agullent, Xulilla, Cofrents i Albaida.
El 10 d’agost començà un paorós incendi a les Alcubles que es va estendre per Altura, Llíria, Sogorb i Gàtova que cremà més de 9.000 ha a la serra Calderona. El mateix dia un altre
foc provocat començà a Sacanyet. A la Salzadella es van perdre 2.800 Ha i
a Toga, l’Alt Millars, unes altres
778 Ha. El 12 al Montgó, al terme de
Dénia, es va cremar tot el cim i el
vessant nord, hagueren de desallotjar als veïns de la Marquesa i la Colònia,
un total de 820 hectàrees es convertiren en cendres. El dia 31, un altre foc
provocat per un llamp a Requena, va
desfer 1.650 Ha. A Alacant dos
incendis provocats fora de la província cremaren 844 i 2.223 Ha.
 |
| Collage RMiB |
Greenpeace i la fusta tropical al
port i Natzaret
El mes de setembre Greenpeace va
organitzar una protesta contra la destrucció dels boscos tropicals al port de València. Presentaren un
informe sobre la responsabilitat de l’estat en la destrucció dels boscos. Deu
activistes abordaren el vaixell Smyrni
que venia carregat de fusta procedent de Costa
d’Ivori (EL PAÍS, 20/9/94). La policia detingué sis ecologistes i els tribunals
els condemnaren a una multa simbòlica. L’Associació
de Veïns de Natzaret aprofità l’arribada del vaixell dels ecologistes per a
fer-los arribar un dossier sobre les afeccions al Medi Ambient provocades pel port i les indústries perilloses
ubicades en ell, però pegades al barri, com l’empresa d’olis Aceprosa. En el document es queixaven
que “grans contenidors de mercaderies
portuàries ens destrossen l'horta, per cert, “protegida” per les autoritats
municipals i autonòmiques competents, i al mateix temps continuen sense
retornar els contenidors de fem que han desaparegut”.
 |
| Collage RMiB |
Mortalitat peixos, pudina a
Natzaret!
Tanta calor i poca aigua amb molt mala qualitat provocaren un manca
d’oxigen en l’aigua del darrer tram del riu
Túria, pegat al port de València, el
5 d’agost aparegueren molts peixos morts. El 14 de setembre els veïns de Natzaret aconseguiren
reunir-se amb el port i l’ajuntament per a exigir solucions. La resposta que obtingueren
és que anaven a estudiar el cas, i els demanaren dos mesos per a trobar una solució,
tot mentre els peixos continuaven morint i tufant el barri. Davant la inacció i
la manca de resposta de les administracions, després de tot un mes vacances, els
veïns van denunciar els fets als tribunals, gràcies a això, les autoritats anunciaren
que anaven a dragar el llit del Túria
i a buscar com oxigenar les aigües en els mesos més calorosos.
 |
| Collage RMiB |
Emissari submarí de Pinedo
L’Estació Depuradora d’Aigües Residuals (EDAR) de Pinedo es va construir en 1981, en el seu moment fou la més gran d’Espanya. Donà servici a 18 municipis i
un total de 800.000 habitants, tractant cada dia 324.000 m³ d’aigües residuals. En 1987 es
va crear l’Entitat Municipal d’Aigües
Residuals (EMARSA) per a gestionar-la. En 1991 per a desfer-se dels líquids
sobrants començaren la construcció de l’emissari submarí de Pinedo, que fou el més llarg d’Europa. Es tracta d’una canonada que
s’endinsa 3,8 quilòmetres al mar per a vessar un cabal de 8,5 m³/s d’aigües a
mig depurar, a 20 metres de profunditat. La seua construcció implicà greus
afeccions a les aigües costaneres, entre el port i el Perelló. El dragat d’una rasa, l’arrossegament del tub i el posterior
cobriment amb escullera ompliren el mar de sediments que enterboliren les
aigües i feren mal bé bona part de les praderies de posidònia properes. Cal recordar que aquesta planta marina depura
les aigües, fixa els sediments i és un refugi per a moltes espècies.
Malauradament amb la posada en marxa de l’emissari augmentaren els nutrients,
el nitrogen i el fòsfor dissolts en la mar. Aquest còctel accelerà l’eutrofització
i provocà les marees verdes que sovint pateixen les platges del Saler. L’excés d’algues microscòpiques, o fitoplàncton, reduïren la llum que arribava
al fons i afectaren la vegetació subaquàtica que havia sobreviscut a la construcció de l’emissari. Va ser el
mateix procés que va acabar amb l’equilibri biològic de l’Albufera, a principis de la dècada dels anys setanta. La
contaminació es veu agreujada quan hi ha episodis de fortes pluges que
augmenten el cabal entrant a la depuradora, com en condicions normals ja està
saturada, no pot tractar l’excés d’aigües i acaba abocant-les directament al
mar, augmentant greument la contaminació del mar.
Ja ho havien avisat els grups ecologistes
com AE-AGRÓ que proposaren
substituir els emissaris submarins per una xarxa de sistemes de depuració i
reciclatge de les aigües molt més efectiu, semblant al que s’aconsegueix amb els
actuals filtres verds, que tan bon
resultat estan donant en el llac de l’Albufera.
 |
| Collage RMiB |
Els objectius ocults de Vicente
Sanz i Zaplana!
El
Cas Naserio tragué a la llum paraules clarificadores de membres del Partit
Popular de la Comunitat Valenciana. Es van fer públiques diverses gravacions
fetes en 1994, en una Vicente Sanz Monlleó (Almenara, 1946), president
del Partit Popular de la província de València, afirmava: “... estoy en política para forrarme”. En una
altra Eduardo Andrés Julio Zaplana Hernández-Soro (Cartagena, 1956), president
del partit en el País Valencià deia: “... me tengo que hacer rico”.
 |
| Collage RMiB |
Sequera, onada de calor i Guerra
de l’Aigua
Feia
cinc anys que patíem una greu minva de pluges amb sols una mitjana de 200 litres/m²/any,
dels quals un terç havien caigut en tromba. Fins aleshores la mitjana havia
sigut de 500 litres/m²/any. La manca de reserves d’aigua era dramàtica, només ens quedaven 24
hectòmetres d'aigua per al reg als embassaments de Xúquer i Túria.
El
mes de juliol a la Vega Baixa del Segura els llauradors havien perdut
3.200 milions per la sequera i a tot el País Valencià les pèrdues es
valoraren en 36.000 milions de pessetes, els llauradors valencians i murcians
demanaren un transvasament d’emergència del Tajo al Segura, de 80 hm³.
Llavors
començaren els enfrontaments entre el govern i la Junta de Castella la Manxa
per l’autorització del transvasament. El ministre Josep
Borrell Fontelles (la Pobla de Segur, 1947) volia autoritzar 60 hectòmetres
cúbics d’aigua, però es trobaren amb la ferma oposició de José Bono Martínez
(Salobre 1950) que afirmà categòricament que no prestaria ni una gota
d’aigua. El justificà assegurant que a la seua comunitat hi havia 107 municipis
amb restriccions que afectaven prop de 200.000 ciutadans (El País, 21/7/94), l’endemà,
dia 22 el govern anuncià el transvasament de 55 hm³ (El
País, 22/7/94).
Mentrestant
patíem una forta onada de calor que ens dugué temperatures de record, segons
dades de l'Agència Estatal de Meteorologia (AEMET) en juliol a Alacant
arribaren als 41,4 °C. A Ontinyent el 4 de juliol arribaren als 45,5 °C.
El 12 agost la ciutat de València tingué 37,5 °C que el
dia 23 pujaren als 42,5 °C. Eixe darrer dia, per primera vegada, es decretava l'alerta roja per
altes temperatures a determinats indrets del país, com a Xàtiva on arribaren
als 44 graus o a Dénia on tingueren 38° C.
Legislació
El
mes de gener es va publicar la llei valenciana 6/1994, la Reguladora de
l'Activitat Urbanística (LRAU) que era competència exclusiva de la nostra
autonomia. En realitat en compte de regular estava pensada per a facilitar
l’expansió d’un urbanisme depredador del territori, amb l’excusa d’afavorir el
desenvolupament econòmic. Aquesta llei pretenia felicitar la creació de noves
grans àrees residencials, camps de golf i àrees industrials. Entre les
ferramentes que va crear destacava la creació d’una nova figura legal, el PAI
(Programa d'Actuació Integrada). Per a permetre la reclassificació de sòl
no urbanitzable sols calia la petició d’un particular. Els promotors
immobiliaris passaren a decidir el model del territori en detriment de la
planificació urbanística pública. Això va provocar una allau de propostes
depredadores del territori, acompanyades de suborns per a evitar entrebancs per
part de polítics ni del personal de les administracions.
El Consell aprovà el Decret
265/1994, per a crear Catàleg Valencià
d’Espècies Amenaçades de Fauna, però el Tribunal Superior de Justícia de la
Comunitat Valenciana va anul·lar una
part, calgué refer-lo amb el Decret 32/2004.
Donada la necessitat de substituir
i adequar la nostra legislació a les normes estatals i europees respecte de la protecció del Medi Ambient, es va
publicar la Llei d’Espais Naturals Protegits de la CV, la 11/94. En ella es van definir set categories diferents
d'espais naturals protegits: parc natural, paratge natural, paratge natural
municipal, reserva natural, monument natural, lloc d'interés i paisatge
protegit. A més, amb caràcter general es protegien totes les zones humides, les
coves i els assagadors ramaders.
Breus
Ecologistes denunciaren que l’Ajuntament de Nàquera mantenia obert un
abocador il·legal que sovint estava cremant-se. Això significava un greu perill
d’incendi forestal en estar molt prop dels boscos que envolten la localitat.
També es van mobilitzar contra l’intent de l’Ajuntament de Moixent de
requalificar el Bosquet per a urbanitzar-lo. Eixe paratge que fins
aleshores tenia una presa, horts, séquies que dataven del segle XVIII i era
considerat com a sòl no urbanitzable. Davant les denuncies, la Generalitat va
manifestar-se contrària a la urbanització d’aquest valuós indret.
Es va crear la Xarxa Valenciana de Vigilància i Control de la Contaminació Atmosfèrica (RVVCCA), per a controlar la qualitat de l'aire, amb l’objectiu de mesurar contínuament els principals contaminants i algunes variables meteorològiques en diferents punts del territori.
Afortunadament, la Generalitat va renunciar a la construcció d’una carretera de l’Orxa a Vilallonga seguint part de l’antic traçat del “Tren dels Anglesos”, que anava d’Alcoi a Gandia i que tancaren en 1969. Hui s’ha convertit en una via verda i aquest tram és una ruta de 13 km, molt recomanable.
El 28 de desembre moria Just Ramírez
Palomar (València, 1948-1994), arquitecte, ecologista i pacifista, fou una
de les figures més influents de l’esquerra, a casa nostra.
 |
| Collage RMiB |
CRÒNICA ESTATAL I INTERNACIONAL
 |
| Collage RMiB |
Llei d’Ordenació del Sistema
Elèctric Espanyol
Es va aprovar la Llei d’Ordenació
del Sistema Elèctric Espanyol (40/1994) que acordà el tancament definitiu
de les últimes centrals nuclears projectades, a més d’alguns de les que estaven
construint-se i s’aturaren amb l’entrada del PSOE al govern. Foren les nuclears
de Lemóniz I i II, Valdecaballeros I i
II, Trillo II, Regodola I i Sayago I, nosaltres amb Cofrents no tinguérem
sort, tal volta per això del “Levante
feliz”. Per a compensar les
teòriques pèrdues que implicava per a l’oligopoli
elèctric, valorades en 4.359 milions d’euros, l’estat va aprovar un cànon o
“peatge” que pagarem els consumidors fins a l’any 2020, per sort l’aboliren en finalitzar
l’any 2014. En paral·lel els polítics que deixaven la primera línia obtingueren
sucosos nomenaments als consells d’administració de les elèctriques, un retir
daurat.
 |
| Collage RMiB |
Tractat de la Carta d’Energia
Entrà en vigor el Tractat de la
Carta d’Energia (ECT), va ser un acord internacional que adoptaren 49
països. Entre els signataris estaven tots els països de l’antiga URSS, els països de l'Europa Central i de l'Est, el Japó, Austràlia, i la Comunitat Europea. Era una mena de
pacte per a crear un marc jurídic que donarà confiança per afavorir el mercat
lliure per damunt de les legislacions de cada país, intentava donar seguretat
als occidentals per a invertir en els països que acabaven d’eixir del comunisme. Passats els anys aquest
tractat fou l’arma que utilitzaren les multinacionals energètiques per a
combatre les normes de protecció del medi
ambient, les polítiques de descarbonització i l’impuls de les energies renovables.
 |
| Collage RMiB |
Avaries, explosions i contraban
d’urani
El 4 de febrer es van detectar tres esquerdes en els conductes per a introduir
les barres de combustible radioactiu al reactor de la nuclear d’Almonacid de Zorita, Guadalajara. Un mes després, el 3 de
març es feia públic que en realitat havien trobat un total de 171 clevills en
el reactor, considerats com a greus i preocupants, per tant, hagueren d’aturar-lo
de forma segura per a inspeccionar i reparar-lo. Finalment, el Consell de Seguretat Nuclear (CSN) donà
permís per a reobrir el 28 de setembre.
Prop de la base militar francesa de Toló,
a Marsella, va haver-hi una explosió
en el compartiment d’alternadors del submarí nuclear Emeraude. La detonació matà deu mariners, però per sort la nau
pogué emergir i tornar a port. (EL PAÍS, 31/3/94)
Es va fer públic que des de la posada en marxa de les deu centrals nuclears
espanyoles en 1988 fins a 1994 havien tingut 180 aturades no programades provocades
per avaries. El CSN va afegir orgullós que no havia mort ningú! (EL PAÍS,
12/10/94)
Vuit anys després de l’accident de Txernòbil,
Ucraïna demanava més ajudes internacionals per a continuar en les tasques
de tancament de la central nuclear. El director del complex nuclear va anunciar
que la situació del sarcòfag de la central era molt deficient i empitjorava
cada dia que passava (El País, 20/6/94). El G7 acordà la donació de 200 milions
de dòlars per al seu tancament (El País, 10/7/94).
Amb la descomposició de la Unió
Soviètica i la crisi que provocà a Rússia es multiplicaren les
possibilitats per al contraban de materials radioactius. En març van arrestar
tres homes a Sant Petersburg, per
intentar vendre aproximadament 3,5 quilos d'urani enriquit al 90%. El material
suposadament l’havien furtat de l'Associació
de Producció Elektrostal que es troba als suburbis de Moscou. El mes de maig es van trobar sis grams de plutoni 239 en un
garatge d'una ciutat alemanya i poc després van capturar un ciutadà alemany que
venia plutoni a la ciutat de Bremen.
En juliol es va conéixer que dirigents de viles militars secretes
denunciaren que davant la manca de recursos per al manteniment de les
instal·lacions nuclears, els vaixells i submarins o de les plantes de
tractament de residus radioactius, es multiplicaven les probabilitats de patir accidents,
tant o més greus que el de Txernòbil. El
mateix mes les autoritats russes van arrestar tres oficials de la Flota del Nord que havien furtat 4,5
kg d’U-238, la policia de Timisoara
va arrestar cinc romanesos que intentaven vendre 2,6 kg d'urani rus. El dia 6,
les autoritats russes de Shezninks descobriren
5,5 kg d'U-238 prèviament robats a la instal·lació nuclear de Chelyabinsk-65 i la policia turca va
arrestar ciutadans seus als quals els va confiscar 12 kg d'urani per a armes.
El mes d’agost continuaren acumulant-se els casos, la policia d’Estònia va arrestar un home i li
confiscà 3 kg d'U-238 que havia soterrat al seu garatge i la policia hongaresa
va arrestar dos homes i va confiscar 4,4 kg de material que es creu que eren
barres de combustible d'un reactor de Rússia.
Uns lladres van irrompre a una planta química de l’Óblast de Tambov i van robar 4,5 grams de cesi 137. A l'aeroport
de Munic van descobrir dos espanyols
i un colombià amb 500 grams de plutoni 239 enriquit que eren suficients per a
armar una bomba atòmica. El 24 d’agost van detenir a Rússia dos enginyers aturats que duien 10 kg d’urani furtat per a
intentar vendre-ho.
El mes de setembre les autoritats búlgares van arrestar sis ciutadans seus
per la tinença de 9 contenidors de material radioactiu i la policia russa va
arrestar tres persones a Glazov que
intentaven vendre 100 kg d'U-238. Un polonés va intentar vendre 1 kg
d'U-235/238 a Alemanya. Un tribunal
el va condemnar posteriorment a dos anys i mig de presó per comerç d'urani
radioactiu. A Eslovàquia arrestaren
cinc ciutadans seus quan intentaven introduir gairebé 1 kg d’U-235 i a Romania va detenir uns individus que
intentaven vendre 4,55 kg de tetraclorur d’urani a 25.000 dòlars el quilo, tot
mentre a Tallin trobaren un
contenidor en un carrer amb substàncies radioactives.
En octubre les autoritats russes van arrestar tres homes que intentaven
passar 67 kg d'U-238 a la ciutat de Psko.
A Romania va detenir quatre persones
que intentaven vendre més de 4 kg d'U-235 i U-238 i pocs dies després arrestaren
set persones amb 7 kg d'urani i una quantitat no identificada d'estronci o
cesi. A Bulgària detingueren dos
conductors d’un autobús que anava a Turquia
amb unes càpsules de plom amb material radioactiu i a Rússia capturaren una banda criminal amb 27 kg d'U-238 i una
quantitat desconeguda d'U-235. La policia turca va localitzar un ciutadà àzeri
que intentava vendre 750 g d'urani. El mes de novembre minvaren els casos, la
policia hongaresa va descobrir 26 kg de material radioactiu al maleter d'un
cotxe.
Per a finalitzar aquest llarg recull que sols fou la punta de l’iceberg del
tràfic de materials radioactius, assenyalar que en desembre el diari rus Pravda publicà que tres membres del
personal de l'Institut de Física Nuclear
van ser condemnats per robar 4,5 kg d'urani. Els guàrdies fronterers hongaresos
van confiscar 1,7 kg d'urani i van detenir quatre ciutadans eslovacs. La
policia txeca trobà un vehicle aparcat en un carrer de Praga amb una caixa que contenia 2,7 quilograms d'U-235 enriquit al
87,7%.
En 2004 el científic Abdul Qadir Jan,
director del programa nuclear de Pakistan entre 1976 i 2001 i un dels artífexs
del disseny i fabricació de la primera bomba atòmica islàmica, va admetre haver
transferit il·legalment tecnologia nuclear a Corea del Nord, a l’Iran
i Líbia. Sols aquest 1994 es van
produir 28 casos de contraban de materials radioactius provinents de Rússia.
Un altre greu problema es va conéixer, la Unió Soviètica injectà a pressió milers de milions de litres de
residus radioactius al subsol. Mitjançant aquest procediment es van desfer de
la meitat de les seues deixalles de mitjana i baixa activitat en tres llocs
diferents, a Tomsk en la conca del riu Obi, a Dimtrovgado en la de riu Volga
i en Krasnoyarsk en la del riu Yenisei. Cal recordar que aquest
tipus de substàncies tenen una vida tòxica d’entre 500 o 600 anys. Es calcula
que les autoritats russes injectaren una quantitat equivalent als 3.000 milions
de curis, per a comparar, en l’accident de Txernòbil
es deixà anar a l’atmosfera 50 milions de curis. El procediment més segur per a
guardar aquests líquids és solidificar-los amb vidre o ceràmica en barrils i emmagatzemar-los
en llocs segurs.
 |
| Collage RMiB |
Contaminació per Lindà (HCH)
Les multinacionals alemanyes Boehringer
i Merck a més de la suïssa Sandoz, estigueren entre 1966 i 1982 fent
abocaments clandestins d’insecticida HCH-lindà
al riu Idiazabal, afluent del Nerbion. Es tracta d’un compost
organoclorat que s'utilitza com a insecticida en l'agricultura, la veterinària
i la farmàcia i és molt persistent en degradar-se molt lentament. L'Agència Internacional per a la Recerca sobre el Càncer, que depén de l'Organització Mundial per a la Salut (OMS),
va classificar aquest producte com a «cancerigen per als éssers humans» i ho va
situar en el Grup 1, en el qual es troben els contaminants més perillosos. El 4
d’agost d’aquest any les multinacionals
responsables arribaren a un acord amb el govern
basc per a pagar 900 milions de pessetes amb les quals descontaminar de la
ria. El govern basc ja s’havia
gastat 200 milions en tractaments per a descompondre el lindà i a més hagueren de construir dipòsits de seguretat per a
emmagatzemar-lo a Sondika, que costaren
700 milions de pessetes més. La descomposició dels residus d’hexaclorociclohexà (HCH) era considerat
fins aleshores com impossible, però trobaren un sistema per a descompondre-ho
en tri-clorobenzé i sal. Aquest acord
per a sufragar la descontaminació va ser un èxit molt treballat perquè fins
aleshores el mateix European Chemical
Industry Council (CEFIC) va reconéixer davant la Comissió Europea que les multinacionals delegaven les tasques de gestió
dels residus en empreses pantalla i descapitalitzades i en cas que apareguera
qualsevol problema es declaraven en fallida, eludint les seues responsabilitats.
Gràcies a presentar reclamacions al Parlament
Europeu forçaren les empreses a negociar. A l'estat hi ha quatre conques
hidrogràfiques que superen els límits fixats per la Directiva Europea Marc de l'Aigua de 0,004 mil·ligrams de lindà per
litre, són O Porriño, Sabiñánigo, la
conca baixa del Nervió-Idiazabal i a
Gardelegi, Vitòria.
 |
| Collage RMiB |
Reunió del G7, BM, FMI i GATT a
Madrid
El mes d’octubre es va celebrar la reunió anual del G7 i l’Assemblea General del Fons
Monetari Internacional (FMI), la del Banc
Mundial (BM) i el GATT (Acord General sobre Aranzels Duaners i
Comerç), a Madrid. Es van reunir
més de 15.000 participants, ministres d’economia, banquers o directius de
multinacionals, entre altres perfils.
El mes d'octubre a Madrid es va
celebrar la reunió anual del G7 i
les assemblees generals del Fons
Monetari Internacional (FMI), la del Banc
Mundial (BM) i el GATT (Acord
General sobre Aranzels Duaners i Comerç). Es van reunir més de 15.000
participants, entre ells bona part dels ministres d'economia, banquers o
directius de multinacionals.
El dia de la inauguració dos activistes de Greenpeace aconseguiren despenjar una pancarta reivindicativa de l’estructura del teulat. El dia 2 va fer-se una manifestació demanant més fons per als pobres, van fer servir l’eslògan “No els volem aquí, 50 anys són prou”. Feien referència als cinquanta anys dels acords de Bretton Woods de 1944, de la conferència de monetària i financera de les Nacions Unides. En ella es van establir les normes per a regular les relacions econòmiques internacionals per acabar amb el proteccionisme i acordaren crear el BM i el FMI.
Els grups ecologistes i de l’esquerra alternativa organitzaren un Fòrum Alternatiu, l’1 d’octubre signaren la Declaració “Les altres veus del Planeta”, en vuit punts resumiren les seues propostes:
1/ Les polítiques imposades pel BM
i l’FMI són responsables l’augment
de la pobresa global, de la
destrucció ambiental i la guerra.
2/ Cal més autonomia i llibertat per a les dones.
3/ S’ha d’acabar amb el creixement accelerat de l’economia de mercat.
4/ És necessari fer front a la globalització econòmica i financera.
5/ Hem d’afrontar la crisi ecològica global des de l’autonomia i la
responsabilitat local.
6/ És imperatiu anul·lar el deute extern dels estats.
7/ S’ha de replantejar l’ajuda internacional.
8/ Cal abolir les institucions econòmiques mundials.
 |
| Collage RMiB |
Breus
L’1 de gener començà l’alçament de l’exèrcit Zapatista d'Alliberament
Nacional (EZLN), liderat pel subcomandant Marcos,
Rafael Sebastián Guillén Vicente
(Tampico, 1957). El mateix dia va entrar en funcionament l'Espai Econòmic Europeu (EEE). El dia
24, a 530 quilòmetres de Hong Kong
explotà i es va partir en dos un petrolier maltés amb 23.000 tones de cru.
L'11 de febrer el govern espanyol intervingué la cooperativa d'habitatges PSV, impulsada pel sindicat UGT.
El 21 de març entrà en vigor la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi
Climàtic.
El 6 d'abril a Ruanda va
començar la massacre de més 800.000 tutsi. El dia 29 fugia Luis Roldán Ibáñez (Saragossa, 1943-2022), director de la Guàrdia Civil i provocà la dimissió del
ministre de l'Interior, el valencià Antoni
Asunción Hernández (Manises, 1951-2016).
El 2 de maig l'activista Nelson Rolihlahla Mandela
(Mvezo, 1918-2013) guanyà les primeres eleccions democràtiques a Sud-àfrica, tancant un període marcat
pel racisme, l'apartheid. Del 23 al
27 hi hagué una reunió de la Comissió
Balenera Internacional (CBI) a Puerto
Vallarta, Mèxic, on aprovaren la creació d’un santuari antàrtic per a les
balenes, sols el Japó votà en
contra.
El 17 de juny s’adoptà la Convenció de les Nacions Unides de Lluita
contra la Desertificació.
El 3 de desembre Sony llançava al
mercat la seua primera videoconsola, la PlayStation.
Fonts i referències:
Accidents Nuclears:
https://elpais.com/diario/1994/11/22/sociedad/785458801_850215.html
Broad, S.J. (1994) “Rusia lleva más de 30 años inyectando residuos
nucleares directamente en tierra”. The New York Times News Service.
Acord Tèrmica d’Andorra
https://elpais.com/diario/2000/05/14/cvalenciana/958331891_850215.html
Butlletins de la Casa Verda, núm.- 79, 80, 81, 82 i 83:
https://issuu.com/faximil/docs/1994-bcv-083/1
Centre d’Educació Ambiental Granja Júlia:
https://centrojulia.wordpress.com/
Contraban nuclear:
https://www.enciclopediadelapolitica.org/contrabando-nuclear/
El Tren dels Anglesos:
https://www.auntirdepedra.com/2011/05/el-ferrocarril-alcoi-gandia-i-el.html
Emissari de Pinedo
https://www.cac.es/cursomotivar/resources/document/2011/12.pdf
file:///E:/00%20hist%20ecol/1994/TAPB1de1.pdf
Fundació Els Ports-Maestrat / FMCV:
https://fundaciomediambiental.org/?proyectos=els-ports-maestrat-patrimonio-de-futuro
GER, INTERNATURA
http://www.internatura.org/blog/?p=6405
http://www.internatura.org/index.php
http://www.internatura.org/aocv/
HCH-Lindà:
https://www.ecologistasenaccion.org/151810/
https://www.ecologistasenaccion.org/198116/el-lindano-un-contaminante-que-no-se-ve/
Incendis
https://periodicontinyent.com/es/25-anys-de-la-major-tragedia-forestal-dontinyent-lincendi-del-94/
https://elpais.com/diario/1994/07/07/espana/773532021_850215.html
Informe
qualitat de l’aire als Ports-Maestrat:
Just Ramírez:
https://historiaecologistapv.blogspot.com/2021/03/just-ramirez-ciutadania-verda-i.html
Mariola en flames, la Carrasca:
https://www.carrasca-ecologistesenaccio.org/_antiga/videos.html
Portades del diari El País de 1994:
https://irp.fas.org/cia/product/go_appendixa_032796.html
Repositori de revistes i butlletins pacifistes i antimilitaristes de la
Universitat d’Alacant:
https://archivodemocracia.ua.es/fr/moc-pv/revistas-antimilitaristas-y-del-moc-pv.html
Revista
Ecologista:
https://www.ecologistasenaccion.org/revista/
Revista Quercus, núm. 95, 96, 97, 98, 99, 100, 101, 102, 103, 104, 105 i
106.
Sequera
Tractat de la Carta d’Energia:
https://www.energycharter.org/fileadmin/DocumentsMedia/Legal/ECT-es.pdf
PUBLICACIONS
El sociòleg John Bellamy Foster
(Seattle, 1953) va publicar “The
Vulnerable Planet: A Short Economic History of the Environment” que va
influenciar molt en la formació de l’ecosocialisme. Després d’estudiar la
relació entre la crisi mediambiental
global i la crisi econòmica capitalista
proposà una alternativa socialista sostenible com a resposta. Després de
reinterpretar Marx des d’un punt de
vista ecològic va encunyar el
concepte “fractura metabòlica”, que es pot definir com la ruptura de l'equilibri entre
naturalesa i societat.
Música i pel·lícula recomanades:
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada