Any 1965

 

Collage RMiB

 

NATURALISTES

El Museu del Carme d'Onda, a la Plana Baixa, es va formar a partir de la col·lecció del Gabinet de Ciències que tenia el Col·legi dels Pares Carmelites l’any 1952, que va recopilar i impulsar el Pare Anselmo Coyné Buyl (Saragossa, 1901-1979). El museu es va inaugurar aquest 1965, van alçar un edifici de 4.500 m² per acollir la nombrosa recopilació d'animals naturalitzats de tot el món. Estan classificats geogràficament en habitacions que recorden el seu hàbitat original reproduït en cartó pedra. La col·lecció compta amb més de 2.000 animals vertebrats, 5.500 invertebrats, més de 1.500 plantes en l’Herbari, també tenen 2.000 minerals, 500 fòssils i una col·lecció malacològica amb 500 espècimens. 

Tarzan

Molts escolars dels anys seixanta i dels setanta ens quedarem encisats en visitar eixe museu en un moment en què l'únic contacte amb els animals i la natura per a molts xiquets eren les pel·lícules de Tarzan o els dibuixos de Disney.

Ximpanzé Tarzan

Aquest any s’inaugurava el Zoològic de València en un xicotet recinte de menys de huit hectàrees pegades als Jardins del Reial, des del primer moment s’anunciaren que eren unes instal·lacions provisionals. 

El zoo va obrir portes amb 22 animals, alguns regalaren els domadors valencians del Circ d'Ivanoff, com la lleona Noia o el pobre ximpanzé Tarzan que abans vivia en una gàbia al mig dels Vivers, després de vindre des de Bata i que el regalà Santiago Domínguez. El consistori comprà cinc micos, un mandril, un caputxí americà, un lleopard, un ós bru, dos llops, dues hienes, un lleó i quatre lleones. 

Docavo en el programa Vida Salvaje de TVE de Félix Rodríguez de la Fuente, 1970

El promotor i impulsor fou el professor Ignacio Docavo Alberti (Madrid, 1922-2016), catedràtic d’Entomologia a la Facultat de Ciències de València que es va especialitzar en l’estudi dels bracònids i dels himenòpters paràsits. Va fer una gran tasca en l'estudi dels insectes que li dugué a descriure quaranta noves espècies per a la ciència. 

Un dels insectes que va descobrir Docavo, en la seua obra "Mi vida entomològica"

La provisionalitat del zoo dels Vivers durà quaranta-tres anys fins que es va inaugurar el Bioparc. L'any 2007 tancaren les envellides instal·lacions i traslladaren al Parc de Capçalera més de cent mamífers i cent aus. 

El professor Docavo va dirigir el Jardí Botànic de València entre 1962 i 1987 on va promoure la recuperació de la biblioteca del jardí, així com les zones de l’herbari i el planter que s’havien perdut en la riuà de 1957. Va escriure 17 obres, entre elles destaca “L’Albufera de València: els seus peixos i les seues aus (ictiofauna i avifauna)” (1979). 

Zoo dels Vivers, foto del blog Valenciabonita

Docavo no ha sigut massa valorat pels ecologistes i naturalistes perquè consideren que va ser el principal responsable del maltractament que patien els animals del zoo, tot i que ell sempre estigué demanant als polítics unes instal·lacions de qualitat per a garantir el  seu benestar. Les acusacions animalistes no poden fer oblidar que fou un dels primers naturalistes que va alçar la veu per defensar el Saler, també va ser un dels més actius publicant articles en la premsa per conscienciar a la població de la importància de l’Albufera, sens dubte és un dels ecologistes pioners.

Il·lustració de Martorell del Fondo a l'ARDEOLA num. 21

En un article publicat a la revista ARDEOLA vol. 21 "Revisión de la actuales colonias de ardeidas de España" de M. Fernández Cruz diu que M. Martorell aquest any 1965 va descobrir la colònia de cria d’ardeids al Fondo d'Elx. En l’ARDEOLA vol. 11 (2) de 1966, Martorell va publicar una nota sobre les aus d’Elx, amb comentaris d’observacions des de 1964. En la nota afirma que anellaren aus i també afegeix els noms valencians d’algunes aus, l’autor afirmava que no vivia a la província d’Alacant.

 

CRÒNICA DE 1965

Club d’Amics de la UNESCO, Alcoi, sessió del 3r Cicle de Cinema i Drets Humans

A Alcoi es va fundar el Club d'Amics de la UNESCO, fou un intent per part del règim tardofranquista per a crear una falsa imatge d’obertura cap a Europa. Sota el seu paraigua aparegueren tota mena d’associacions com entitats esportives, festives, d’oci. La delegació alcoiana tingué fins a 600 afiliats, gràcies que donà la possibilitat de tindre un lloc per a reunir-que aprofitaren els grups antifranquistes. Eixa va ser la causa que provocà que les autoritats franquistes el clausuraren entre 1969 i 1974.

Pintada de quitrà amb pinzell feta pel Partit Socialista Valencià el 9 d'octubre de 1965

Hi hagué clubs de la Unesco per tot l’Estat, però amb la democràcia desaparegueren la gran majoria. Actualment el club d’Alcoi està tan arrelat en la vida cultural de la capital de l’Alcoià que és l’únic que resta obert al País Valencià. Organitzen tota mena d’activitats culturals, però la preocupació pel territori i pel medi ambient continuen estant molt presents. Els darrers anys l’ha presidit Emma Rodríguez Castelló.

Àlbum de cromos

Aquest any la barcelonesa Editorial Álbumes Españoles llançà la col·lecció de cromos “Vida y Color", va ser una acolorida ullada a la biodiversitat del planeta en dibuixos. En molts casos fou la primera finestra oberta a la natura per a molts xiquets dels anys seixanta i setanta.

El mes d’octubre el ministre d'Informació i Turisme, Manuel Fraga Iribarne (Vilalba, 1922-2012) inaugurà  el Parador Nacional de Turisme de Xàbia, començava el turisme de masses a la Marina Alta. El lloc que triaren per fer-ho era un pantà dessecat en un dels extrems de la platja de l'Arenal, estava just al costat del xalet de Mariano Navarro Rubio (Burbáguena, 1913-2001), llavors exministre i governador del Banc d'Espanya. En 1959 havia comprat per 10.000 pessetes aquestes terres on hi havia un jaciment arqueològic, una piscifactoria d'època romana.

Parador de Xàbia

L'any 1961 fondejà en la badia de Xàbia el vaixell de Franco, l'Azor, que visità el xalet del ministre, com anomenaven la casa del governador del Banc d'Espanya. Aviat començaren a alçar-se més xalets d’altres dirigents franquistes com el del falangista i ministre d'educació, Cruz Martínez Esteruelas (Hospitalet de Llobregat, 1932-2000).

Portitxol de Xàbia, Arxiu RMiB

Guillermo Pons Ibáñez (Xàbia ?-1997), propietari del Portitxol feu una fortuna venent-lo a trossets per a la construcció de xalets de luxe tot i que sempre volgué mantenir l’illa del Portitxol lliure d’edificacions. Pons fundà un llinatge lligat a la gestió del territori a casa nostra, entre els descendents es troben l'arquitecte Sandro Pons que participà en el disseny el model de ciutat de l'alcalde socialista de València, Ricard Pérez Casado (València, 1945), o el dirigent del Partit Popular, Esteban González Pons (València, 1964) que fou conseller de Territori amb el PP. 

 

CRÒNICA ESTATAL I INTERNACIONAL

Alice Herz, a l’edat de vuitanta-dos anys es va botar foc i morí per a protestar contra la guerra del Vietnam, el mes de març a Detroit (Estats Units), poc després set activistes la imitaren. El mes d'abril començaren les primeres manifestacions pacifistes convocades pels estudiants que culminaren en l'organització d'una gran marxa fins al Capitoli i la Casa Blanca, a la qual es van sumar els partits d’esquerra i els grups progressistes.

Als Estats Units legalitzaren la píndola anticonceptiva que ajudà a l'eclosió del sexe lliure i el Moviment Hippie. Començava l'anomenada Contracultura, eren valors, tendències i noves formes socials oposades a les establertes pel Capitalisme Consumista. El terme el va proposar l'historiador estatunidenc Theodore Roszak (Chicago, 1933-2011) al seu llibre de 1968 "El naixement d'una contracultura".

Collage RMiB

L’arquitecte brasiler Jaime Lerner (Curitiba, 1937-2021) revolucionà la ciutat de Curitiba. Aquest any va crear l’Institut d’Investigació i Planificació Urbana de Curitiba (IPPUC), amb el qual va desenvolupar la seua proposta de Pla Mestre per a la ciutat, fins a 1969. 

En 1971 la dictadura militar d’Humberto d’Alencar Castelo Branco (Fortaleza, 1897-1967) el va triar a dit com a alcalde de Curitiba per a evitar revoltes. L’èxit de la seua gestió el va fer repetir alcaldia dues voltes més, i arribà a ser governador de l’estat en dues períodes més. En arribar a la batlia el primer que va fer fou formar un equip de joves comunistes, amb l’objectiu de cercar millores ràpides i barates que aturaren la greu degradació de la ciutat.

Va dissenyar un pla de circulació, “Rede Integrada de Transporte”. Mitjançant el qual crearen un metre amb rodes que després copiarien Bogotà, Seül, Los Ángeles o Istanbul. El primer pas foren campanyes de conscienciació de la ciutadania, mentalitzant-la que el cotxe no era important en el transport urbà. Llavors la ciutat tenia 700.000 habitants, com que no hi havia edificis alts, les cases baixes formaven una vila molt estesa, això provocava desplaçaments molt llargs. Com que no tenien diners per a fer un metro, es decidiren per fer línies de troleibusos barats. El van pensar amb poques parades i amb un carril exclusiu per a fer-ho ràpid. A més van fer unes parades que tenen una mena de tubs per a facilitar la pujada i baixada dels passatgers, en poc més d’un minut omplin o buiden els cotxes. Va ser un èxit, el transport urbà va passar de 50.000 passatgers al dia a 2.600.000.

Una volta millorada la mobilitat sostenible, se centraren en la creació i millora d’àrees verdes. En començar el seu manat a l’alcaldia hi havia un metre quadrat de zona verda per habitant, amb el temps han aconseguit pujar a 60 m² per ciutadà. Com que seguien sense fons per fer grans inversions decidiren expropiar als grans propietaris de boscos que envoltaven la ciutat, però demostrant molta intel·ligència sols els desposseïren d’una part de la propietat, a canvi els llevaren la contribució de la resta, per a sempre.

Lener opina que la participació ciutadana és poc eficaç, és millor que la ciutadania entenga les propostes i desitge els canvis proposats pels gestors municipals. Afix que la moda de les smart cities és una boveria, és molt millor reduir els desplaçaments, acurtant distàncies entre el lloc de treball i la llar: “és la vida del barri la que salvarà la ciutat”.

Va impulsar iniciatives sorprenents com el programa “Da rua a escola”. Consistia a escolaritzar als “meninos da rua”, tot a canvi que les famílies reberen una cistella d’aliments. La seua clarividència li dugué a proposar un pla perquè els pescadors es guardaren tot el fem que treien en les xarxes i que les autoritats els pagaven una volta arribats a port i descarregats. Per afavorir el reciclatge feren una intensa campanya de conscienciació dels xiquets a l’escola, una volta a casa exigien als seus pares perquè reciclaren el fem, va ser un altre èxit rotund.

Governant l’estat de Curitiba, gràcies als consells de la seua companya que era mestra, decidiren impulsar la formació del professorat mitjançant petites convivències en les quals els feien sentir a artistes i creatius que els obrien els ulls i aconseguien motivar-los per assolir un canvi de la societat. Tot el seu projecte de ciutat el va detallar en un ideari, al llibre “Acupuntura urbana” (2003).

Collage RMiB

El danés Jan Gehl (Copenhaguen, 1936) és un arquitecte i urbanista que impulsà el concepte de ciutat a escala humana i aconseguí impulsar la conversió en zona de vianants i l'ús de la bicicleta al medi urbà. Amb Helle Søholt van fundar Gehl Architects, junts impulsaren que el centre de l'urbanisme fora l'escala humana. En 1965 assessorà la vila de Copenhaguen per a fer la Strøget, la zona de vianants més gran d'Europa. Com calia expulsar els vehicles motoritzats d'ús personal proposà substituir-los per vehicles personals no contaminants, com la bicicleta. Per tant, calia dissenyar eines per a cercar la qualitat de vida basada en el passeig, en l’impuls de les zones de vianants, que a més permetien trobar-se amb els veïns i xarrar. Totes aquestes idees les va exposar en "La humanització de l'espai urbà" (2006). Ha col·laborat en el disseny urbanístic de grans ciutats com Londres, Melbourne, Sidney, Riga, Amman, Nova York o Moscou.

Collage RMiB

El 5 de desembre mentre volava per l'Oceà Pacífic, un avió d'atac A-4E Skyhawk que anava carregat amb una arma nuclear B43 es va perdre de la cobertura del radar del vaixell USS Ticonderoga. Mai es van trobar pilot, ni l'avió i l'arma nuclear.

El trencagel Lenin va ser el primer vaixell de propulsió nuclear en el món, fins aleshores sols hi havia submarins, es va botar en 1959. L’hivern de 1965 l’embarcació tingué una pèrdua de líquid refrigerant en el reactor dos. Es va fondre part de l’urani en el bloc del reactor, per la qual cosa es va decidir desfer-se de tot el conjunt, llançant-lo al mar dins d’un recipient especial. Dos anys després tornà a tindre una fuita del sistema de refrigeració que trencà l’escut biològic de formigó i metall d'un altre reactor, de nou hagueren d’encapsular-lo i amollar-lo al mar. 

Fonts i referències:

https://www.urbipedia.org/hoja/Jan_Gehl

Váquez. C. (2021). “Jan Gehl: Caminar debería ser considerado un derecho humano”. EL PAÍS 14/5/21.

Anatxu Zabalbeascoa, A. (2018). El País Semanal 11/9/2018.

https://elpais.com/elpais/2018/08/31/eps/1535729785_455010.html

Tramvia a Alacant, cap al 1965, Foto de Pedro A. Eme.

BANDA SONORA RECOMANADA: