 |
| Collage RMiB |
"Hi ha gent a qui no li agrada
que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li
agrada que es parle, s’escriga o es pense”.
Ovidi Montllor i Mengual (Alcoi, 1942-1995)
NATURALISTES
Museu del Carme d'Onda
El Museu del Carme d'Onda, a la Plana Baixa, es va formar a partir de la col·lecció del Gabinet de Ciències que el Col·legi dels Pares Carmelites tenia des de l’any 1952, que va recopilar i impulsar el Pare Anselmo Coyné Buyl (Saragossa, 1901-1979). Les obres començaren en 1963 i aquest any les van inaugurar. Per acollir la col·lecció van fer un gran edifici de 4.500 m², 75 metres de llarg per 20 metres d'ample, dividit en tres plantes i amb un gran espai comú en el centre. Les instal·lacions presenten una gran col·lecció amb més de 2.000 espècies de mamífers, ocells, peixos, rèptils, crustacis i batracis. En la secció d'invertebrats exposaven 5.500 exemplars, més de 1.500 plantes en els herbaris, 3.500 minerals i més de 500 fòssils. Estan classificats geogràficament en habitacions que imiten el seu hàbitat original, reproduït en cartó pedra. Molts escolars dels anys seixanta i dels setanta quedaren encisats en visitar eixe museu en un moment en què l'únic contacte amb la natura per a molts xiquets de les ciutats, eren les pel·lícules de Tarzan o els dibuixos de Disney.
 |
| Ximpanzé Tarzan |
Zoo de València
L’11 de juny es va inaugurar el Jardí Zoològic de València en un xicotet
recinte de menys de huit hectàrees pegades als Jardins del Reial. El zoo va
obrir portes amb 22 animals, com la lleona Noia que van regalar uns domadors
valencians del Circ d'Ivanoff o el pobre ximpanzé Tarzan que abans vivia en una
gàbia al mig dels Vivers, després de vindre des de Bata i que l’havia regalat Santiago
Domínguez. Per complementar la col·lecció el consistori comprà cinc micos, un
mandril, un mico caputxí americà, un lleopard, un ós bru, dos llops, dues
hienes, un lleó i quatre lleones. Des d’un primer moment es va anunciar que
eren unes instal·lacions provisionals, tot i que van durar durà quaranta-tres
anys, fins que es va inaugurar el Bioparc. L'any 2007 tancaren les envellides
instal·lacions i traslladaren al Parc de Capçalera més de cent mamífers i un altre
centenar d’ocells.
 |
| Docavo en el programa Vida Salvaje de TVE de Félix Rodríguez de la Fuente, 1970 |
Ignacio Docavo Alberti
El promotor i impulsor del Zoo de València va ser el professor Ignacio
Docavo Alberti (Madrid, 1922-2016), catedràtic d’Entomologia a la Facultat de
Ciències de València que es va especialitzar en l’estudi dels bracònids i dels
himenòpters paràsits. La seua immensa tasca en l'estudi dels insectes que ei
dugué a descriure quaranta noves espècies per a la ciència. El professor Docavo
també va dirigir el Jardí Botànic de València entre 1962 i 1987 on va promoure
la recuperació de la biblioteca del jardí, així com les zones de l’herbari i el
planter que s’havien perdut en la riuà
de 1957. Va escriure disset obres, entre elles destaca “L’Albufera de València: els seus peixos i les seues aus (ictiofauna i
avifauna)” (1979).
 |
| Un insecte descrit per Docavo, en la seua obra "Mi vida entomològica" |
Docavo no ha sigut massa ben valorat per animalistes i naturalistes, consideren
que va ser el principal responsable del maltractament que patien els animals tancats
en el zoo, tot i que ell sempre estigué demanant als polítics unes
instal·lacions de qualitat per a garantir el
seu benestar. No podem oblidar que fou un dels primers naturalistes que
va alçar la veu per defensar el Saler de l’especulació urbanística, i també va
ser un dels naturalistes més actius publicant articles en la premsa per
conscienciar a la població de la importància de l’Albufera, sens dubte fou un
dels ecologistes pioners, a casa nostra.
 |
| Zoo dels Vivers, foto del blog Valenciabonita |
 |
| Il·lustració de Martorell del Fondo a l'ARDEOLA num. 21 |
“Descobriment” del Fondo d’Elx
En un article publicat a la revista ARDEOLA vol. 21 "Revisión de la actuales colonias de ardeidas
de España”, el seu autor: M. Fernández Cruz, diu que M. Martorell va “descobrir”
la colònia de cria d’ardeids al Fondo d'Elx. En l’ARDEOLA vol. 11 (2) de 1966,
el mateix Martorell publicà una nota sobre les aus del Fondo, on recull observacions
des de 1964. En ell afirma que van anellar aus i afegeix els noms valencians
d’algunes espècies. Un altre detall que afix l’autor és que no vivia a la
província d’Alacant.
 |
| Àlbum de cromos |
Els cromos de “Vida y Color"
Aquest any la barcelonesa Editorial Álbumes Españoles llançà la col·lecció de cromos “Vida y Color", era una sorprenent i acolorida ullada a la biodiversitat del planeta en dibuixos. En molts casos fou la primera finestra oberta a la natura per a molts xiquets dels anys seixanta i setanta, per tant, impulsà l’afició per la natura en tota una generació.
CRÒNICA DE 1965
 |
| Club d’Amics de la UNESCO, Alcoi, sessió del 3r Cicle de Cinema i Drets Humans |
Club d'Amics de la UNESCO d’Alcoi
A Alcoi es va fundar un Club d'Amics de la UNESCO. Les autoritats del règim van permetre aquest punt trobada independent per a intentar donar una falsa imatge d’obertura cap a Europa. Sota el seu paraigua sorgiren tota mena d’associacions, entitats esportives, festives o d’oci. La delegació alcoiana tingué fins a 600 afiliats que se sentiren atrets per la possibilitat de tindre un lloc on reunir-se, que també van aprofitar els grups antifranquistes. Eixa va ser la causa que provocà que decidiren clausurar-lo entre 1969 i 1974. Hi hagué uns altres clubs de la UNESCO per tot l’estat, a casa nostra obriren seu a Alacant, Elx, Callosa del Segura i Mutxamel. Amb la democràcia van desaparéixer la gran majoria, actualment el club alcoià està tan arrelat en la vida cultural de la capital, que és l’únic que resta obert al País Valencià. Organitzen tota mena d’activitats culturals, però la preocupació pel territori i pel medi ambient continuen estant molt presents. Els darrers anys l’ha presidit Emma Rodríguez Castelló.
Xàbia, paradís de les elits franquistes
El mes d’octubre el ministre d'Informació i Turisme, Manuel Fraga Iribarne (Vilalba, 1922-2012) inaugurava el Parador Nacional de Turisme de Xàbia. Eixe va ser el tret d’inici del turisme de masses a la Marina Alta. Per fer el parador triaren un pantà dessecat, just al costat del xalet de Mariano Navarro Rubio (Burbáguena, 1913-2001), llavors ministre d’Hisenda i posteriorment governador del Banc d'Espanya, fins a 1970.
 |
| Parador de Xàbia |
En 1959 s’havia comprat aquest racó situat en un dels extrems de la platja de l'Arenal per 10.000 pessetes, no l’importà gens que dins la propietat tinguera les restes arqueològiques d’una piscifactoria d'època romana. L'any 1961 fondejà en la badia de Xàbia l'Azor el vaixell de Franco, que volia visitar al ministre. A partir d’eixe moment l’atractiu de la Marina Alta impactà tant als càrrecs de l’altiplà que aviat començaren a fer-se més xalets uns altres dirigents, com el falangista i ministre d'educació, Cruz Martínez Esteruelas (Hospitalet de Llobregat, 1932-2000).
 |
| Portitxol de Xàbia, Arxiu RMiB |
Guillermo Pons Ibáñez (Xàbia ?-1997), llavors propietari del Portitxol va fer una fortuna venent-lo a trossets per a la construcció de xalets de luxe, tot i que sempre volgué mantenir l’illa del lliure d’edificacions. Pons fundà un llinatge lligat a la gestió del territori a casa nostra, entre els seus descendents es troben l'arquitecte Sandro Pons Romaní que participà en el disseny el model de ciutat de l'alcalde socialista de València, Ricard Pérez Casado (València, 1945), o el dirigent del Partit Popular, Esteban González Pons (València, 1964) que fou conseller de Territori amb el PP.
 |
| Tramvia a Alacant, cap al 1965, Foto de Pedro A. Eme. |
Alacant
Els jesuïtes van encetar amb els estudis superiors al Centre d’Estudis
Empresarials i d’Idiomes (CESSA) i això va alçar fortes protestes per part de
l’Ajuntament de Múrcia que volia continuar amb l’exclusivitat dels estudis superiors, per a
continuar rebent als estudiants de les comarques del sud del País Valencià.
 |
| Pintada de quitrà amb pinzell feta pel Partit Socialista Valencià el 9 d'octubre de 1965 |
València, El Saler
Aquest any, el batle Adolfo Rincón d’Arellano i García (València,
1910-2006) va promoure el pla urbanitzador que pretenia fer del Saler una macrourbanització
per allotjar al turisme de masses, un model versemblant al qual s'estava
implantant a Benidorm. Va projectar la construcció de 24 hotels, 12 aparta-hotels
i 2.250 apartaments repartits en 56 torres, a més de bars, una venda taurina o
una església. Respecte de la mobilitat, el cap i casal començà el tancament de
línies del tramvia i la seua conversió en línies d’autobusos. El primer tramvia
que tancaren fou la línia 8, que anava de l’Albereda fins a Pérez Galdós.
 |
| Barri de Casablanca a Elx, 1965. Foto de l'Ajutament d'Elx |
Immigració a Elx i Elda
Gràcies a les indústries, cada dia arribava a Elx una família d’immigrants buscant faena i un futur millor, la major part provenien d’Andalusia. Per allotjar-los entre 1950 i 1970 es van alçar nous barris com el de La Rata, Casablanca i la Patilla. Elda va ser un altre dels principals destins receptors d’immigració al Baix i al Mitjà Vinalopó.
Sequer de nyores
Les nyores del Baix Vinalopó i al
Baix Segura
Un dels conreus típics i més rendibles a les comarques del sud eren les nyores, són una varietat de pimentons en forma bola que s’assecaven al sol a finals de l’estiu per a conservar-los. La seua producció requeria l’ús de molta mà d’obra per a collir, obrir i estendre per assecar les nyores. Si tronava, aviat havien d’arreplegar-les i ficar-les baix sostre. Els llauradors sabien que en un any de bona collita, amb els beneficis es podien comprar cotxe. Fins a 1975 es van pagar a molt bon preu i s’arribaren a plantar 6.000 hectàrees, però després d’una sequera que afectà diversos anys seguits, sumat a la mala qualitat de les aigües de reg i a l’esgotament de les terres acabaren amb aquesta producció dels horts de Guardamar, Elx i Oriola.
CRÒNICA ESTATAL I INTERNACIONAL
Turisme
Aquest any visitaren l’estat un total de 14.251.428 de turistes estrangers
que es gastaren 1.085 milions de dòlars. Mentrestant, els emigrants que
residien a Alemanya van transferir un total de 300 milions de marcs.
Assecament de les llacunes de
Castella la Nova
Les aleshores anomenades com “Llacunes de Castella la Nova”, hui conegudes
com les llacunes de la Manxa Humida, llavors ocupaven unes 25.000 hectàrees.
Per la seua importància excepcional les van incloure en la categoria A del primer
inventari d’aiguamolls d’importància internacional, el Projecte MAR (UICN, 1965).
Al franquisme no li importà res aquesta proposta de protecció i dissenyaren
plans per assecar-les i convertir-les en conreus de regadiu.
Protestes contra la Guerra del Vietnam
El mes de març a Detroit, Alice Herz (Hamburg, 1882-1965) que aleshores, tenia vuitanta-dos anys es va botar foc, immolant-se per a protestar contra la guerra del Vietnam, poc després set activistes més la imitaren. El mes d'abril començaren les primeres manifestacions pacifistes convocades pels estudiants que culminaren en l'organització d'una gran marxa fins al Capitoli i la Casa Blanca, a la qual es van sumar els partits d’esquerra i els grups progressistes.
La píndola anticonceptiva i la Contracultura
Als Estats Units legalitzaren la píndola anticonceptiva que ajudà a
l'eclosió del sexe lliure i el Moviment Hippie. Començava l'anomenada
Contracultura, definida com a valors, tendències i noves formes socials
oposades a les establertes pel Capitalisme Consumista. El terme el va proposar
l'historiador estatunidenc Theodore Roszak (Chicago, 1933-2011) al seu llibre
de 1968 "El naixement d'una contracultura".
Fi de la segregació del vot negre
als EUA
La Llei del Dret al Vot de 1965 als EUA va posar fi a les barreres legals
creades per alguns estats per a restringir el vot dels negres en eleccions
federals, estatals i locals. També va establir una vigilància i un control
federal dels comtats amb una baixa participació històrica de votants, perquè
això era un senyal de barreres discriminatòries. Finalitzava l’apartheid legal
als Estats Units que havia començat amb les lleis de Jim Crow, en 1876.
Genocidi a Indonèsia
Entre 1965 i 1966 moriren més d’un milió d'indonesis assassinats per les
milícies anticomunistes del colpista “Suharto” Haji Muhammad Soeharto (Yogyakarta
1921-2008). La CIA ho va orquestrar per a mantenir el control d’un país
important a l’Índic i allunyar-lo de la influença soviètica, va impulsar l’eliminació
de ciutadans d’esquerres, intel·lectuals, feministes i membres de minories
ètniques.
 |
| Collage RMiB |
La revolució urbana de Lerner a
Curitiba
L’arquitecte brasiler Jaime Lerner (Curitiba, 1937-2021) revolucionà la
ciutat de Curitiba. Aquest any va fundar l’Institut d’Investigació i
Planificació Urbana de Curitiba (IPPUC), amb el qual va desenvolupar la seua
proposta d’un pla mestre per a la ciutat, tasca que continuà fins a 1969. En
1971 la dictadura militar d’Humberto d’Alencar Castelo Branco (Fortaleza,
1897-1967) el va triar a dit com a alcalde de Curitiba per a evitar revoltes.
L’èxit de la seua gestió el va fer repetir alcaldia dues voltes més, i arribà a
ser governador de l’estat en dos períodes més.
En arribar a la batllia el primer que va fer fou formar un equip de tècnics
joves amb l’objectiu de cercar millores ràpides i barates que aturaren la greu
degradació de la ciutat. Va dissenyar el pla de circulació, “Rede Integrada de Transporte”.
Mitjançant el qual crearen un metre amb rodes que després copiarien Bogotà,
Seül, Los Ángeles o Istanbul. El primer pas que sonà fou fer campanyes de
conscienciació de la ciutadania, mentalitzant-los que el cotxe no era important
en el transport urbà. Llavors la ciutat tenia 700.000 habitants i com que no hi
havia edificis alts, les cases baixes conformaven una vila molt estesa, això
provocava desplaçaments molt llargs.
Com que no tenien diners per a fer un metro decidiren per fer línies de
troleibusos, molt més barats. Els van dissenyar amb poques parades i amb un
carril exclusiu per a fer-los més ràpids. Per a facilitar la pujada i baixada
dels passatgers i acurtar el temps d’atura, van fer unes parades que tenen una
mena de tubs que en poc més d’un minut omplien o buidaven els cotxes. Va ser tot
un èxit, el transport urbà va passar de 50.000 passatgers a 2.600.000 al dia.
Una volta millorada la mobilitat sostenible, es van centrar en la creació i
millora d’àrees verdes. En començar el seu manat hi havia un metre quadrat de
zona verda per habitant, amb el temps aconseguiren pujar-lo a 60 m² per
ciutadà. Com seguien sense fons per fer grans inversions decidiren expropiar
als grans propietaris els boscos que envoltaven la ciutat, però demostrant
molta intel·ligència, sols van desposseir-los d’una xicoteta part de la
propietat i a canvi els llevaren la contribució de la resta, per a sempre.
Lener creu que la participació ciutadana és poc eficaç, és molt millor que
la ciutadania entenga les propostes i desitge els canvis proposats pels gestors
municipals. Afix que la moda tecnològica de les ciutats intel·ligents (Smart
cities) és una boveria, és més eficaç reduir els desplaçaments, acurtant
distàncies entre el lloc de treball i la llar. El seu lema és: “la vida del barri és la que salvarà la
ciutat”.
Va impulsar iniciatives sorprenents com el programa “Da rua a escola”, consistia a escolaritzar als “meninos da rua” (els xiquets que vivien
als carrers), tot a canvi que les famílies reberen periòdicament una cistella
d’aliments.
La seua clarividència el dugué a proposar un pla perquè els pescadors es guardaren tot el fem que treien en les xàrcies, que una volta arribats a port i descarregats, les pagaven les autoritats. Per afavorir el reciclatge feren una intensa campanya de conscienciació dels xiquets a l’escola, una volta a casa exigien als seus pares perquè reciclaren el fem, va ser un altre èxit rotund.
Governant l’estat de Curitiba, gràcies als consells de la seua companya que
era mestra, decidiren impulsar la formació del professorat mitjançant petites
convivències en les quals els feien escoltar a artistes i creatius que els
obrien els ulls i aconseguien motivar-los per assolir un canvi de la societat.
Tot el seu projecte de ciutat està detallat en un ideari, el llibre “Acupuntura urbana” (2003).
 |
| Collage RMiB |
Jan Gehl: la ciutat a escala humana
El danés Jan Gehl (Copenhaguen, 1936) és un arquitecte i urbanista que
impulsà el concepte de ciutat a escala humana i aconseguí impulsar la creació
de zones de vianants i l'ús de la bicicleta al medi urbà. Amb Helle Søholt van
fundar Gehl Architects on impulsaren un urbanisme d’escala humana. En 1965 assessorà la vila de Copenhaguen per a
fer la Strøget, la zona de vianants més gran d'Europa. Com calia expulsar els
vehicles motoritzats d'ús personal proposà substituir-los per vehicles
personals no contaminants, com la bicicleta. Per tant, calia dissenyar eines
per a cercar la qualitat de vida basada en el passeig, en l’impuls de les zones
de vianants, que a més permetien la trobada amb els veïns i poder xarrar. Totes
aquestes idees les va exposar en "La
humanització de l'espai urbà" (2006). Després ha col·laborat en el
disseny urbanístic d’altres grans ciutats com Londres, Melbourne, Sidney, Riga,
Amman, Nova York o Moscou.
 |
| Collage RMiB |
Accidents militars nuclears
El 5 de desembre mentre volava per l'Oceà Pacífic, un avió d'atac A-4E
Skyhawk que anava carregat amb una arma nuclear B43 es va perdre de la
cobertura del radar del vaixell USS Ticonderoga. Mai es van trobar pilot, ni
l'avió, ni l'arma nuclear.
El trencagel Lenin que s’havia botat en 1959, era ser el primer vaixell que duia propulsió nuclear, fins aleshores sols hi havia submarins. L’hivern de 1965 l’embarcació tingué una pèrdua de líquid refrigerant en el reactor dos. Es va fondre part de l’urani en el bloc del reactor, per la qual cosa van decidir desfer-se de tot el conjunt, llançant-lo al fons del mar dins d’un recipient especial. Dos anys després tornà a tindre una altra fuita del sistema de refrigeració que trencà l’escut biològic de formigó i metall d'un altre reactor, de nou hagueren d’encapsular-lo i amollar-lo al mar.
Fonts i referències:
Alacant:
https://www.informacion.es/aniversario/2017/01/05/tiempo-5999350.html
Immigració a Elx:
https://www.informacion.es/aniversario/2017/01/05/tiempo-5999350.html
Indonèsia, genocidi:
Bevins, V. 2020 “The Jakarta Method: Washington's Anticommunist Crusade and
the Mass Murder Program that Shaped Our World, Public Affairs”.
Jan Gehl:
https://www.urbipedia.org/hoja/Jan_Gehl
Váquez. C. (2021). “Jan Gehl: Caminar debería ser considerado un derecho
humano”. EL PAÍS 14/5/21.
Jaime Lerner:
Anatxu Zabalbeascoa, A. (2018). El País Semanal 11/9/2018.
https://elpais.com/elpais/2018/08/31/eps/1535729785_455010.html
Xàbia Parador:
MIRALLES,
F. (2014) “Xàbia: de la casa del ministro a las tertulias políticas del Mercat
y de La Siesta”. Valenciaplaza. 31/8/2014.
Zoo de València:
Música i pel·lícula recomanades:
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada