Les marees contaminants

 

Les marees negres

Es parla de marea negra quan el mar arrossega residus contaminants de derivats del petroli. Els hidrocarburs en contacte amb l’aigua fan una pel·lícula que flota i impedeix el pas de la llum, per tant impedeixen la fotosíntesi i la supervivència de les algues microscòpiques, el fitoplàncton. Això afecta en cascada a tota la resta de la cadena alimentària, a més en estendre’s les marees negres contaminen platges i costes, provocant greus pèrdues econòmiques a pescadors i al sector turístic.

En produir-se un vessament de cru, un 30% de l’abocat s’evapora, un 15% es queda flotant a la superfície, un 30% és espentat pels corrents cap a les costes, sols entre un 5 i un 20% es degrada per l’acció dels microorganismes naturals. Aquestes proporcions varien segons el tipus hidrocarbur que hagen llençat al mar.

Pingüins petrolejats i morts a l'Uruguai

La capa de cru que queda flotant als oceans pot afectar els animals. En 1991 un grup de pingüins de Magallanes (Spheniscus magellanicus) entropessaren amb una marea negra de camí a la Patagonia Argentina, provocant la mort de 17.000 ocells. En impregnar-se les plomes d’oli, perden la capacitat d’aïllament tèrmic i afecten la flotabilitat. 

Jovenet de foca comuna a Islàndia, Arxiu RMiB

Quan una au marina s’ha tacat amb hidrocarburs en un intent de rentar-se es refrega el llardós amb el bec, estenent-lo més per la resta del plomatge, en embrutar-se la boca també poden ingerir una part i això pot produir greus intoxicacions que els duguen a la mort. Aquest efecte també pot afectar els mamífers marins en tacar-los el pèl, el cru provoca els mateixos efectes que ocasiona a les plomes. 

Plataforma petroliera al port d'Almeria, Arxiu RMiB

El desenvolupament industrial accelerat que es va produir després de la II Guerra Mundial provocà un augment de la demanda de petroli. Per poder transportar-lo, en 1959 començaren la construcció dels grans vaixells petroliers. El Japó liderava la construcció naval i botà el petrolier “Universe Apollo” que es va convertir en el major del món, en el primer que superava les 100.000 tones de pes mort.

La Crisi del Petroli de 1973 provocà un altre augment en el tonatge dels petroliers, els armadors començaren a encarregar vaixells de fins a 300.000 tones. El més gran el van construir en 1979 al Japó, fou el "Jahre Viking" que es va convertir en el major petrolier del món amb una capacitat de 564.763 tones de desplaçament i amb 458,45 m d'eslora.

Aquest augment desmesurat del trànsit de grans petroliers arreu el món que cada volta duien més quantitat de cru, junt amb l’envelliment dels materials dels vaixells més veterans, afavoriren que es multiplicaren els accidents i la contaminació del medi marí.

Enfonsament del Torrey Canyon

El primer vessament important de 120.000 tones el va provocar el superpetrolier Torrey Canyon que encallà als esculls de l'arxipèlag de les Scilly, Anglaterra, el 18 de març de 1967. Aquest desastre provocà una profunda modificació de les normes internacionals de navegació, principalment en lo referent a la responsabilitat civil de les companyies i a la prevenció de desastres ambientals.

Plataforma Deepwater Horizon, foto de l'US Cost Guard

També les instal·lacions d’extracció, o plataformes petrolieres, poden provocar greus marees negres, de fet la pitjor marea negra la provocà la plataforma Deepwater Horizon operada per la British Petroleum Company (BP), en abril de 2010 llançà 779.000 tones de cru front a Louisiana. 

Les causes dels accidents que provoquen els pitjors vessaments són; un 32% estan produïdes per encallaments; un 30% per col·lisions entre vaixells; un 13% per fallides estructurals a conseqüència de tempestes. Cal tindre en compte que un 82% dels abocaments contaminants corresponen a escolaments menors a set tones, generalment es produeixen en operacions rutinàries de càrrega o descàrrega, dins dels ports o a les terminals petrolieres o per la neteja dels dipòsits dels vaixells. 

Cada any es vessen als oceans i mars del planeta Terra més de 3 milions de tones d’hidrocarburs. Segons càlculs estimatius, en la dècada dels anys setanta del segle XX es vessaren 3.132.000 tones de cru, 1.178.000 als anys vuitanta, 1.135.000 als noranta, 261.000 en la primera dècada del segle XXI i 957.000 de 2010 fins a 2019.

 

Les marees roges

A certs llocs del món es produeix un fenomen conegut com a marea roja, encara que a voltes tampoc es detecta cap color roig a l’aigua. Aquesta marea no té res a vorer en un vessament de contaminants, es tracten d’episodis puntuals de proliferació d’algues, de xicotets microorganismes dinoflagel·lats. Aquestes algues unicel·lulars que formen part del plàncton marí, del qual s’alimenten els mol·luscs bivalves com les clòtxines del Mediterrani (Mytilus galloprovincialis), que són els herbívors. Normalment es produeix en les nostres latituds a finals de l’estiu.

L'augment d'aquestes algues en llocs amb poca renovació d'aigües provoca una concentració de toxines que poden afectar greument als éssers humans. Com els mol·luscs mengen filtrant l'aigua van acumulant eixes toxines, quan passen de concentracions de 160 micrograms per quilo poden ser perilloses per a la salut, els productes afectats es deuen retirar del mercat.  

Hi ha toxines DSP que provoquen diarrees, PSP que poden arribar a provocar una parada respiratòria o l’ASP que provoquen vòmits i pèrdua de memòria. Per tant si aquestes marees afecten llocs amb cultius d’aqüicultura com les clotxineres, ostres o en llocs on és marisqueja,  com són les ries galeges poden provocar greus pèrdues econòmiques en fer mal bé tota la producció o en cas de no detectar-les poden augmentar les malalties dels consumidors.     

Mar Menor, Arxiu RMiB

La sopa o marea verda

En llocs amb aigües tancades com l'Albufera de València o el Mar Menor, quan es produeix un augment de les temperatures junt amb l'arribada de grans quantitats de nitrats i salmorres d'origen agrícola, procedents de l'agricultura intensiva, poden provocar una proliferació de macro algues i fitoplàncton que creixen acceleradament. 

Això ocasiona una eutrofització, és un fenomen causat per l'acumulació de nutrients en un ecosistema aquàtic. El creixement desmesurat d’algues provoca una dramàtica marea o sopa verda. Es redueix el nivell d'oxigen que hi ha dissolt a l'aigua i augmenta la terbolesa, això redueix la quantitat de llum que entra al fons de les llacunes. Aquesta suma de factors afecta greument la supervivència de la resta d'éssers vius aquàtics.

Terbolesa de l'aigua de l'Albufera de València, Arxiu RMiB

A l’Albufera la mala qualitat de les aigües per l’eutrofització d’origen agrícola o industrial provoca la desaparició de bona part de la vegetació subaquàtica. Després han de marxar les aus, mentre que els peixos que s’alimentaven d’elles moren.

La pitjor sopa verda es va produir al Mar Menor. El que va ser un oasi de biodiversitat i un bressol per als alevins de moltes espècies, amb la urbanització i l’agricultura industrialitzada s’ha convertit en una llacuna morta. A tota la comarca del Camp de Cartagena se'n van multiplicar els cultius, en 2016 sumaven més 10.000 hectàrees amb reg il·legal que han exhaurit les aigües subterrànies i contaminat el sòl. Els productes fitosanitaris acumulats a terra, quan venen pluges torrencials són arrossegats al Mar Menor, convertint-se en el fertilitzant la següent marea verda, agreujada pels abocaments de residus urbans.

Dibuix del biòleg i dibuixant naturalista Ernst Haeckel

El govern de la Regió de Múrcia en comptes de tancar els pous il·legals i fer un tractament de les aigües d'escorrentia, es va dedicar a intentar combatre la sopa verda injectant oxigen a l'aigua mitjançant mànegues perforades, com si foren oxigenadors d'un aquari gegant. Quan es modifiquen les condicions atmosfèriques i deixa de ploure, es mitiga un poc l'efecte de sopa verda, en realitat aquest importantíssim aiguamoll està tècnicament mort, és una gran bassa d'aigües mortes i pudents.

Algues Diatomees, d’Ernst Haeckel