Platja de La Casbah, València, després d’una tempesta, Arxiu RMiB L’erosió de certes platges Abans de mitjans del segle XX totes les platges del nord i centre del País Valencià creixien, la mar retrocedia per les aportacions de sediments que arrossegaven els rius. Els corrents marins al golf de València són com un rierol que va en paral·lel a les costes, baixant de nord cap al sud, agafen les arenes que vessen els rius i les acumulen platges i dunes. Els ports en fer espigons que s’endinsaven mar endins per a créixer, feren un efecte ombra que va impedir l’arribada de sediments a les platges que tenien al sud. Aquest procés que se'n va vorer agreujat perquè amb la construcció generalitzada d’embassaments es van reduir els sediments que els rius duien al mar. En l’estat espanyol en el segle XX, passarem de tindre 60 embassaments en 1950, a més de 1.200. El procés de regressió de les platges començà quan l’erosió de la mar i les tempestes s’emportaren més arena de aport

  El riu Túria transcorria dins del terme de València set quilòmetres, encaixonat per marges de pedra, des de l’Assut de Rovella fins a l’Assut de l’Or , en creuar el pont de Ferro o de Drassanes (1931) moria al mar, entre el port i el barri de Natzaret . Els paredats s’havien construït per defensar la ciutat de les freqüents avingudes del riu que periòdicament la negaven. En les pitjors riuades sols s’havien salvat els terrenys que ocupava l’antiga ciutat romana, fundada dalt d’un alteró d’un illot a la vora del riu, pel cònsol romà: Dècim Juni Brut Galaic el 138 aC. València en 1853, gravat d’Alfred Guesdon  El riu Túria tancava València pel nord, per facilitar el pas s'havien alçat 12 ponts, cinc històrics, altres cinc i dues passarel·les més modernes. Per protegir la ciutat de les avingudes que es repetien periòdicament començaren ben prompte a alçar paredats formats amb grans pedres. En 1956 acabaren els primers que va construir la Junta de Murs i Valls , entre el p