Neoconservadors (NRx), Tecnofeudalisme i Ultradreta

L’esdevenir històric, el creixement

La revolució del neolític, que significà l’aparició de l’agricultura i la ramaderia, implicà el creixement dels recursos disponibles per les petites comunitats i l’aparició de tècniques com l’emmagatzematge, la cantereria, la guerra i les armes per a defensar els recursos acumulats o per furtar-los als veïns. A més, provocà l’aparició de l’esclavitud, cosa que augmentà les possibilitats de fer créixer la producció.

Els excedents van desenvolupar l'intercanvi, que després es va convertir en el comerç. Això va afavorir l'aparició del transport de mercaderies, les bèsties de càrrega i la roda. Amb el creixement dels excedents, van sorgir les classes socials, els governants, els exèrcits, la conquesta i l'expansió territorial. Amb la generalització del comerç es va crear l'economia i aparegueren tècniques com les matemàtiques, les monedes, l'acaparament de matèries luxoses, la navegació o la metal·lúrgia.

L'ambició per fer créixer les riqueses per part de les elits governants, al costat de la necessitat continuar creixent encara més, va permetre la formació dels primers imperis, que s'aconseguí gràcies al desenvolupament de tecnologies que van permetre fer armes més complexes, i la formació de grans exèrcits. També va afavorir la creació d’una xarxa de camins per les quals enviaven subministraments, per les quals rebien riqueses i més mercaderies. Obtenir més riqueses significà el creixement de la població i la generalització de les monedes. Això va impulsar el descobriment de noves tecnologies que van permetre l'expansió dels imperis per tots els continents, llavors aparegué la colonització i el comerç mundial.

El creixement tecnològic i els grans excedents que aconseguiren els imperis globals, impulsaren la revolució industrial. En paral·lel, creixia la població i van augmentar els conflictes entre les nacions. Les baralles territorials, al costat de la decadència d'alguns d'ells, va impulsar l'aparició dels nacionalismes que van provocar les guerres mundials del segle XX. De resultes de la competició pel creixement i la supremacia entre sistemes econòmics guanyadors de la II Guerra Mundial, el capitalisme i el comunisme, es va provocar la Guerra Freda. Aquest conflicte, i el creixement dels recursos disponibles, va permetre l'aparició de la societat del consum, afavorint un cert repartiment de la riquesa, creant l'estat del benestar.

En enfonsar-se la Unió Soviètica, el comunisme va assolir el capitalisme com a mode d'organització econòmica. Aviat, desaparegué la necessitat de mantenir l'estat del benestar, graciés al domini absolut del capitalisme, es va produir una acumulació de la riquesa en unes poques mans. Entrarem en la globalització, que accelerà encara més el creixement econòmic, el consum de recursos i les diferències entre les classes dominants i la resta de la societat. Una volta es va generalitzar el consum, com no s'aturà el creixement, s'arribà al límit de càrrega de recursos que pot proporcionar el planeta, accelerant la seua degradació. Com la tecnologia no permetia més creixement colonitzant la resta del sistema solar, aplegarem a un límit sobtat del creixement.

Tot i que la ciència i l'ecologisme advertiren que un planeta amb recursos finits no podia mantenir el creixement, el capitalisme inventà l'impossible, el creixement sostenible. Això sols va ajornar entendre que havíem aplegat a un encreuament crític. O trobem un altre sistema econòmic i de govern que no estiga basat en el creixement, més aïna, un que sàpiga gestionar el decreixement, o un salt tecnològic que puga permetre el creixement per la resta de l'univers, o estem condemnats al col·lapse.

L’aparició dels nous reaccionaris

Emmarcat en aquest procés històric que acabem de veure, per a trobar la gènesi dels nous reaccionaris hem de tornar a la Gran Depressió, que va seguir l'enfonsament de la borsa de 1929, provocant atur i pobresa generalitzada en amplis sectors de la població. Per a combatre la greu descomposició social que es provocà als Estats Units, el president Franklin Delano Roosevelt (Nova York, 1882-1945) va activar una sèrie de polítiques que es conegueren com el New Deal (1933-1938). Implantaren mesures socials per donar suport als més desfavorits, aconseguint garantir l'ordre social, a més, els estats van ficar controls a la banca i les grans empreses.

Aquestes mesures, per a evitar el caos social i el control als grans capitals, van provocar una reacció que va fer germinar noves teories polítiques totalitàries, que culminaren en el poder de líders foren Hitler, Mussolini o Franco. En paral·lel i, principalment, als Estats Units començaren a gestar-se unes altres opcions polítiques que proposaven l'eliminació de les democràcies liberals. Alguns pensadors van considerar que millor que repetir els fracassats lideratges unipersonals messiànics, seria millor cedir el govern a les elits empresarials, que impulsarien el creixement econòmic, generant una societat més eficient i generadora de més riquesa. Aquestes noves idees van gestar-lo uns pensadors, que denominaren com a d'il·lustració fosca, i s'agruparen sota l'etiqueta Nous Reaccionaris (NRx).

Els paleo-conservadors rebutjaren les eleccions democràtiques perquè consideren que bona part de la ciutadania és inculta, arbitrària, i fàcilment manipulable, llavors no estant preparats per a decidir que deu governar-los. Estan convençuts que el resultat d'un sufragi universal sols implica deixar el poder en mans de polítics malbaratadors i corruptes. En canvi, un govern en mans d'una Gran Corporació, amb l'únic control d’un consell d’administració, estaria format persones molt més preparades que es dedicarien a impulsar el creixement dels beneficis per a la societat i una reducció de les despeses.

De nou, fou una altra crisi, la de 2008-2009, la que impulsà els NRx, quan van comprendre que l'enfonsament dels drets i la misèria estesa per a bona part de la població, donarien pas a un malestar, que els podria donar l'oportunitat per a eliminar les democràcies liberals, donant l'impuls definitiu a la creació d'un estat tecnofeixista. L'acumulació de capitals va permetre els NRx aportar un finançament il·limitat, a la ultradreta. Van comprar els principals mitjans de comunicació i empraren les noves eines tecnològiques, les xarxes socials, per afavorir el creixement de les opcions d'ultradreta en els parlaments democràtics. Per aconseguir el suport d'amplis segments dels votants, van saber oferir una alternativa ideològica a la tradicional dicotomia entre capitalisme i comunisme, entre la social-democràcia i la dreta conservadora, cosa que no havia impedit la degradació de les condicions de vida de les classes popular, i fins i tot, de la coneguda com a classe mitjana.

Els NRx i els líders populistes van saber assenyalar les mentides i les inconsistències d’unes democràcies fallides, en les quals mai no havia existit la igualtat, on les lleis mai havien sigut iguals per a tots. Van créixer tant que, fins i tot, van aconseguir dues voltes la presidència dels Estats Units, amb el triomf electoral d’una figura sorprenent, Donald Trump (Nova York, 1946). Ara, ben segur que el següent pas serà enfonsar la “primera” democràcia liberal del món, els Estats Units d’Amèrica, creant el caos de l’ordre internacional per a preparar el camí per al govern de la il·lustració fosca. Doncs, intentarem fer un escorcoll cronològic, per a entendre quins són els promotors i les idees que pretén implantar aquesta suma d'opcions polítiques reaccionàries que volen crear un nou ordre social.

Els paleoconservadors, orígens

Edler von Mises: la llibertat de l’individu, per damunt de la lògica i dels governs.

L’economista Ludwig Heinrich Edler von Mises (Leópolis, 1881-1973) tingué una obsessió per combatre el poder i la intervenció dels governs, perquè considerava que conduïen a resultats allunyats dels òptims naturals i eren perjudicials per a la societat. En 1949 publicà “L’acció humana”. Hi criticava fer servir el mètode matemàtic i la lògica per analitzar l’economia, perquè eixes dades sols reflecteixen esdeveniments passats, creia que per a entendre l’esdevenir econòmic, calia analitzar com funciona pensament humà.

Joshua Norman Haldeman: la gènesi d’Elon Musk

La Crisi de 1929 va generar la política del New Deal (1933-1938), que proposà el president Franklin Delano Roosevelt (Nova York, 1882-1945). Va proposar un nou pacte social, en el qual l’estat devia ajudar als més desfavorits a superar la Gran Depressió. A més, va reformar els mercats financers per a controlar-los i poder dirigir la reactivació de l’economia. Aquesta tutela de l’estat i la redistribució va trobar una forta contestació, a Nova York es va crear el Moviment Tecnocràtic. , El seu principal promotor i aleshores president fou Joshua Norman Haldeman (Pequt Lakes, 1902-1974).

Entre altres postulats, defensava la prohibició dels partits polítics i demanà substituir la democràcia per un govern dels tecnòcrates. A més, no dissimulà la seua admiració per les polítiques nazis. En començar la Segona Guerra Mundial van il·legalitzar el moviment, i el seu principal promotor i aleshores president, Joshua Norman Haldeman (Pequt Lakes, 1902-1974), acabà exiliant-se a Sud-àfrica. Allí es va casar per segona volta i tingué una filla, que després es va casar amb un enginyer i empresari miner, Errol Graham Musk. El primer fill d’aquesta parella nasqué en 1970, ni més ni menys, va ser Elon Musk.

Harry Jaffa: els Pares Fundadors i el Dret Natural

El filòsof, polític, historiador, columnista i professor estatunidenc, Harry Victor Jaffa (Nova York, 1918-2015), va defensar el dret natural com l’ordre de l’existència que emanava d’una autoritat divina. Llavors la naturalesa humana devia respectar les normes o drets universals superiors. Va estudiar en profunditat als pares fundadors de la nació nord-americana, als quals considerà com apòstols, arrelats directament en els filòsofs grecs.

Carl Menger: l’individualisme per sobre de l’economia de les matemàtiques

L’antropòleg René Théophile Noël Girard (Avinyó, 1923- 2015), va definir com a paleoconservadors els economistes de l’Escola Austríaca d’Economia, que fundà Carl Menger (Neu Sandez, 1840-1921). Es caracteritzaren rebutjar una economia basada en dades matemàtiques, perquè sols reflectien esdeveniments passats. Com l’activitat econòmica la desenvolupen les persones, consideraren que seria molt millor analitzar l’individu i la seua psicologia davant els fenòmens econòmics. Des d’un punt de vista social refermaren l’individualisme, que aviat va impulsar l’interés per evitar els controls estatals per a regular l’activitat econòmica.

Murray Newton: l’Anarco Capitalisme, l’Estat ens roba!

Un dels deixebles de l’Escola Austríaca d’Economia, l’economista i escriptor Murray Newton Rothbard (Bronx, 1926-1995), va proposar una desregulació que va definir com a moviment llibertari de dretes o anarcocapitalisme. Per a impulsar-lo fundà el Centre d’Estudis Llibertaris (1970). Estava convençut que els serveis que prestaven els estats liberals eren un robatori sistematitzat, puix sempre serien molt més eficients si els proporcionarà el sector privat. Fou un ferm enemic dels bancs centrals per considerar-los una ferramenta de control estatal enfront del dinamisme d’un capitalisme sense entrebancs regulatoris. No reconeixia la igualtat de drets entre tota la ciutadania, puix rebutjava els drets civils i el feminisme polític, per considerar-lo impulsor de l’estat del benestar. Era un convençut del dret natural de la propietat privada, identificant-los com una altra forma de propietat.

Norman Podhoretz: la visió del sionisme militant

L’escriptor, editor i polític Norman Harold Podhoretz (New York City, 1930-2025), va especialitzar-se a assenyalar els enemics que devien batre els NRx. En les primàries de 2016 per a elegir candidat republicà a la presidència dels EUA, va ser un dels principals valedors de Marco Rubio (Miami, 1971). Una volta es va veure superat per Donald Trump, va considerar el fet com un miracle diví, assegurant que això garantia el triomf per sobre de Hillary Clinton (Chicago, 1947). Aquest militant sionista i molt influent, va assenyalar el perill que implicaven els musulmans, per això va defendre l’atac a l’Iraq de Saddam Hussein (Himself, 1937-2006) i després a l’Iran dels Aiatol·làs.

L’altre focus a combatre era el perill comunista. De fet, va assegurar que la Guerra Freda, en realitat, va ser la III Guerra Mundial i que el combat contra el feixisme islàmic i el terrorisme foren la IV Guerra Mundial. Va continuar defensant la prohibició de l’avortament, del moviment gai, per considerar-los uns pervertits. Per arrodonir els dimonis contraris a la moralitat, assenyalà els immigrants, tot i que ell mateix era fill d’un. Els considerà com a elements que diluïen la cultura occidental i, per tant, destruïen els fonaments dels valors nord-americans.

Pat Buchanan: el nacionalcatolicisme

Patrick Joseph Buchanan (Washington D. C., 1938) és un catòlic tradicionalista contrari al multiculturalisme, en considerar superior la raça blanca i la religió catòlica. És contrari a l’avortament, l’homosexualitat o les relacions prematrimonials. Va ser un influent assistent dels presidents Richard Nixon (Yorba Linda, 1913- 1994), Gerald Ford (Omaha, 1913-2006) i Ronald Reagan (Tampico, 1911-2004), als quals recomanà implantat el proteccionisme comercial i l’aïllacionisme dels Estats Units. Per a completar el pòquer d’asos, també va ser mentor ideològic de Donald Trump.

Hans-Hermann Hoppe: mort a l’Estat Liberal

El polític i filòsof Hans-Hermann Hoppe (Peine, 1949), destaca per les seues idees sobre la raça, rebutjant la immigració, a més de l’homosexualitat. Està convençut que els governs són uns promotors del monopoli, gràcies a les lleis reguladores. Considera que es fan servir els impostos per a estendre el poder i la riquesa dels polítics, contrari del mercat lliure. Entén que la propietat privada és un dret fonamental equivalent a la llibertat.

Trump: el cap i ferramenta del caos

Donald Trump (Nova York, 1946), és la figura que, per una suma de molts factors, ha acabat encapçalant els moviments NRx. Una breu semblança biogràfica pot resumir-se en què fou fill d’empresaris immobiliaris, que nasqué al barri de Queens. Que es va fer càrrec de l’empresa familiar en 1971. Tot i que tingué problemes, finalment va multiplicar la seua fortuna diversificant les inversions. En 2004 participà en un programa televisiu de l’NBC i, dotze anys després, s’havia convertit en cabdalat empresari, amb la 113 fortuna més gran dels Estats Units.

Trump té una personalitat molt singular que li ha permés convertir-se en la millor ferramenta per a desfer l’ordre mundial, cosa que afavorirà la gènesi del nou ordre. És un narcisista que en envellir perd inhibicions i es converteix en un envanit, és un tirà dominant, avar, fastuós, prepotent i exagerat, que ha perdut qualsevol sentit de vergonya i empatia respecte de la resta del món. En canvi, atresora grans avantatges, és un populista de llibre, molt bon comunicador, controla l’espectacle com si tot fora programa televisiu addictiu, això li permet encisar el segment menys reflexiu de la societat. Per arrodonir, té un bon grapat de febleses que permeten el seu control extern, com són el seu egocentrisme, ser molt impulsiu i desinhibit, un grapat d’episodis foscos causats la seua depravació sexual i és molt vell. Hi ha fundades sospites sobre la seua integritat mental.

S’ha convertit en la ferramenta ideal, encarregada d’enfonsar la democràcia liberal, creant el caos i la degradació del principal país que defenia aquesta proposta d’organització política, els Estats Units d’Amèrica. Entre els experts hi ha controvèrsia si és un tirà, o més bé un defensor de la plutocràcia, un govern de les elits adinerades.

En 2016 es va presentar a les primàries republicanes per a elegir candidat a la presidència del país. Bona part del seu suport ideològic l'obtingué gràcies a la creació de la Fundació Edmund Burke. El seu programa electoral era un curt llistat de propostes senzilles i populars. Mai va importar-li fer servir mentides i teories conspiranoiques.

L’eslògan principal de les campanyes electorals de Trump, fou: Make America Great Again (MAGA), pot traduir-se com “Fer gran als Estats Units una altra volta”. Que va complementar amb ximpleses reiteratives com: “We are going to make our country great again” (Farem el nostre país, gran de nou); “Amèrica és el primer”; “els immigrants són els responsables de tots els mals”; “el govern està controlat per elits i poders ocults que segresten la llibertat dels americans”.

El seu èxit fou oferir l’alliberament dels poders woke que havien enfonsat el seu país i poder tornar a la grandesa. Sols els seus partidaris mereixien ser els autèntics patriotes, que tornarien a fer grandiós el seu país. En un principi, la traducció d’eixa paraula és despert o conscienciat. La feren servir els afroamericans, per a referir-se als que lluitaven contra el racisme. Després es va ampliar el seu ús, gastant-se per a definir els que s’enfrontaven a la desigualtat social o de gènere. En 2021, se l’apropiaren els conservadors, i l’empraren per a assenyalar als progressistes i les seues propostes, d’una forma despectiva.

Tota aquesta suma d’atacs a l’enemic progressista que havia provocat la ruïna dels autèntics americans, es va estendre gràcies a unes campanyes molt ben dirigides en xarxes socials, van aconseguir enganxar a bona part dels votants nord-americans. Fins i tot hi hagué sospites d’intromissions de Rússia defensant la candidatura republicana.

Trump pareixia un boig histriònic, davant l’experiència política i preparació de Hillary Clinton. Tot i que va obtenir menys vots, sorprenentment guanyà les eleccions a Hillary Clinton (Chicago, 1947), convertint-se en president dels EUA des de gener de 2017, fins a gener de 2021.

En presentar-se a la reelecció en 2020, va ser derrotat per una diferència set milions de vots respecte del seu rival demòcrata, Joe Biden (Scranton, 1942). Va ser un dur colp per a la seua autoestima, perquè, des de George H. W. Bush (1992), era el primer president que no aconseguia la reelecció immediata.

Evidentment, no va reconéixer la seua derrota i al·legà frau electoral. Va demanar als seus seguidors que marxaren cap al Capitoli per a revertir el robatori electoral, cosa que significà cap conseqüència jurídica per a ell. Fins i tot, el condemnaren dos tribunals per abusos sexuals, difamació, frau electoral i per falsificació de documents comercials, però tampoc li va passar res i mai va importar als seus partidaris.

En les eleccions de 2024, Trump aprofità la degradació del desconcertat govern demòcrata, encapçalat per un envellit Biden. Ell aprofità l’experiència per a convertir-se en el líder de la classe treballadora i popular, tot mentre ampliava les seues aliances acostant-se a les esglésies evangèliques. Ja comptava amb el suport religiós, el dels grans tecnòcrates, dels jueus i el de les dones tradicionals, Ara va aconseguir que els influencers conservadors inundaren les xarxes socials de missatges defensant la masculinitat tradicional, aconseguint el suport dels homes joves desconcertats pel feminisme. Amb un suport tan ample, i tenint davant, la confusió que provocà la substitució de Joe Biden en el darrer moment, per una Kamala Harris (Oakland, 1964), amb pocs punts forts que provocaren una victòria clara de Trump, que tornava la presidència, entrant per la porta gran.

El segon manat presidencial de Trump començà en gener de 2025, des d’aleshores no ha perdut el temps. En sols un any, ha aconseguit enderrocar bona part dels pilars de l’estat liberal capitalista dels EUA. Ha desfet l’ordre internacional que es va establir després de la II Guerra Mundial, bombardejant Iran, Síria, Nigèria i Somàlia. Ha col·laborat en la destrucció de Gaza i la massacre dels palestins, donant el seu suport incondicional a Benjamin Netanyahu (Tel-Aviv, 1949). Ha traït als kurds i als ucraïnesos. Cosa que ha augmentat les sospites que pot estar sota control per part de Putin, perquè sempre accepta totes les seues demandes, com si fora ostatge seu. Algunes veus afirmen que, a conseqüència d’algunes malifetes sexuals, que li preparen en un viatge a Moscou. Encara més, ha desfet el comerç mundial, mitjançant la imposició d’aranzels. Ha atemptat contra la separació de poders democràtics, copant els càrrecs dels tribunals, atacant la Reserva Federal i la premsa opositora. Ha sembrat el caos en la societat nord-americana convertint el Servei d’Immigració i Control de Duanes en el seu braç armat, amb el qual està agredint els estats controlats pels demòcrates. Per si no fos prou, el nou Trump, ha amenaçat els seus principals socis: europeus, canadencs i mexicans. Pretén quedar-se amb Groenlàndia, annexionar-se el Canadà, a més ha segrestat el president de Veneçuela per a quedar-se amb tot el petroli.

Joseph Sobran: el Llibertarisme, la llibertat de l’individu i la propietat privada

Michael Joseph Sobran Jr. (Ypsilanti, 1946-2010), que en 2002 començà a desenvolupar la seua proposta ideològica, una mena “d’anarco-capitalisme i paleollibertari”. El seu principal problema és que ell era un antisemita descarat i li caigué damunt tot el poder jueu, que aconseguí silenciar-lo.

Samuel Francis: el racisme i supremacisme blanc

L'escriptor Samuel Todd Francis (Chattanooga, 1947-2005), fou expulsat del The Washington Times, pel seu racisme militant i com a principal impulsor del Supremacisme Blanc. Va dir que ni l'esclavitud ni el racisme eren pecat, que sols eren part d'armes que es feien servir en la guerra contra la raça blanca. Fou un dels primers defensors de la deportació immigrants i del control forçós de la natalitat de les dones que rebien assistència social, i demanà l'exigència de fer dels EUA una nació cristiana.

Stephen Bannon: la immigració, el principal enemic

Stephen Kevin Bannon (Norfolk, 1953), és un dels principals estrategs de l’extrema dreta. En 2008, després de la derrota en les presidencials de John McCain (Coco Solo, 1936-2018) davant Barack Obama (Honolulu, 1961), el Partit Republicà va debatre sobre les opcions estratègiques que tenien per a tornar al poder. Uns republicans defensaven la necessitat d’obrir-se a la immigració, per a intentar conquerir l'electorat llatinoamericà. D’altra banda, un grup encapçalat per Kellyanne Conway (Camden, 1967) i per Bannon, que preferien centrar els esforços a recuperar els vots blancs que havien perdut, a conseqüència de les contínues guerres que havia mamprés Bush, cap visible del nou conservadorisme.

Dos anys després va conéixer Trump, quan començava a preparar la seua candidatura, i precisament, el principal consell que li donà fou explotar el problema de la immigració. Després, com era vicepresident de Cambridge Analytica, una empresa dedicada al tractament i anàlisi de dades informàtics, va aconseguir impulsar la campanya electoral de Trump en 2016. Malgrat tot, en 2018 acusaren aquesta empresa d’extraure dades de Facebook per a dirigir la publicitat política del seu candidat i els tribunals el van condemnar per frau i blanqueig de diners públics. Cosa que provocà la seua marginació, tot i que el mateix president el va indultar. Un altre dels seus problemes dins de la cúpula republicana era el seu odi, mai dissimulat, contra un altre dels principals valedors de Trump, Elon Musk.

Thomas Klingenstein: el totalitarisme woke

L’acabalat gestor de fons, Thomas Davis Klingenstein (1954), és un dels principals donants del partit republicà, va aconseguir popularitzar el terme, fixant el focus en el “Totalitarisme woke”, com una de les principals amenaces per a la nació estatunidenca.

Nick Land: l’ideòleg de la Il·lustració Fosca (Tech Right)

L'emprenedor de empreses emergents i filòsof britànic Nick Land (1962), és un ferm defensor del Darwinisme social, que defensa l'èxit dels més forts i més ben adaptats. Creu que cal crear un govern encapçalat per un Tècnic president d'una gran multinacional. Assegura que les democràcies i la igualtat són mentides del progressisme woke. De resultes de les idees de Land, es va crear la Tech Righg, és un corrent de pensament polític que pretén implantar un acceleracionisme del capitalisme i de la tecnologia, que generen un canvi social, tot i que assumeixen que ben probablement provocarà un col·lapse. No pensen que eixe canvi tinga que tenir en compte els interessos de generals de la humanitat perquè rebutgen la igualtat com la necessitat que les maquinen alliberen l'home. Pensen que accelerar el capitalisme serà deixar arrere una humanitat que sols deu aspirar el triomf de les forces que ells mateixos han posat en marxa. Fins i tot va encunyar el concepte d'Il·lustració Fosca per a definir els defensors de deixar el poder en mans dels més preparats, desfent-se dels que no siguen útils per a nou futur.

Patrick Deneen: una llei natural catòlica, per damunt de l’individu

Buchanan va comptar amb el suport de catòlics integristes com Patrick Deneen (Hartford, 1964), que encertà en l’anàlisi del fracàs del liberalisme i proposà la responsabilitat de l’individu respecte de la seua comunitat junt amb el paper nuclear de la família. Defensa una nova concepció de la llibertat fonamentada en la llei natural i en la nació com a unitat, que implique l’autocontrol de cada individu i la repressió dels seus impulsos antinaturals. Un dels seus seguidors més fidels és JD Vance.

Yoram Hazony: l’estat nació tradicional

Yoram Reuben Hazony (Rehovot, 1964), és un escriptor jueu ortodox i polític, nascut a Israel, que presideix la Fundació Edmund Burke. En el seu llibre “The Virtue of Nationalism” (2018) defensa que l’Estat Nació basat en valors tradicionals, és la millor alternativa a les democràcies liberals, i l’únic que pot garantir la llibertat política. L’any 2019, la fundació Burke va organitzar la primera conferència del Moviment “National Conservatism” (NatCon).

Peter Thiel: el capitalista promotor del Trumpisme i del Tecnofeudalisme

Peter Andreas Thiel (Frankfurt am Main, 1967) fou un dels primers ideòlegs del neoconservadorisme, que anys després impulsà l’arribada de Donald Trump (Nova York, 1946) al govern dels EUA. És ric capitalista que tingué molt èxit fent inversions de risc. En 1998, en companyia d’altres socis, fundà PayPal i poc després Palantir, empresa de software que proveeix infraestructura per a la intel·ligència de dades. Amb els guanys entrà en l’accionariat dels primers anys de Facebook.

Després fou assessor de Trump i d’Elon Musk, en la compra de Twitter. Aquest any publicà l’assaig “L'educació d'un llibertari”, en el qual va explicar la seua ideologia ultraconservadora. Entre altres arguments, assenyalà que els atemptats de Nova York, de l’11 de setembre, significaren la fi de la il·lustració occidental, la que defenia la democràcia com a forma de govern per a impulsar la igualtat i la prosperitat entre els ciutadans. Thiel assegurà que el terrorisme va demostrar la feblesa del liberalisme capitalista.

Després no tingué cap problema a dir que la llibertat era incompatible amb la Democràcia, perquè la seua degeneració acabava convertint-la una tirania. Rematava una argumentació confosa, dient que la igualtat entre els ciutadans sols era una limitació i fent un salt mortal ideològic, va afegir que sols un govern absolutista podria materialitzar “l’ideal llibertari”. Proposà que hi havia que donar tot el poder, sense cap límit, al capital, inclòs per damunt dels polítics. Per aconseguir-lo, calia controlar el ciberespai i impulsar l’acaparament de recursos, explotant l’espai exterior i els oceans. Seguint els somnis de Mencius Moldbug va comprar una illa a Hondures, on fundà el primer estat tecnofeudal, a la qual anomenà “Pròspera”.

Un dels inversors més important d'aquesta iniciativa fou Jeffrey Epstein (Nova York, 1953-2019). Tot i que ha tingut problemes legals amb el govern d'Hondures, Donald Trump està molt interessat que substitueix a l'actual presidenta, Iris Xiomara Castro Sarmiento (Tegucigalpa, 1959). Thiel també és un dels principals interessats del projecte Praxi, una mena de nació estat digital per a establir en una illa. Sorprenentment, l'empresari es va encapritxar amb una Groenlàndia que garanteix un territori habitable davant el canvi climàtic, amb aigua i recursos miners, a més molt poc poblat, puix fàcil de controlar.

Adrian Vermeule: l’Estat Integrista Catòlic

Per altra part, estigué Adrian Vermeule (Cambridge, 1968). S’ha especialitzat en dret constitucional, dret administratiu i la teoria del disseny institucional. Una volta es va convertir, es va convertir un dels principals de defensor del catolicisme integrista. Convençut de la necessitat tornar a unir la religió i l’estat, perquè l’ordre estatal és el mateix que el teocràtic. Afegint que el Bé Comú està per damunt de l’autonomia personal. Creu que un estat integrista catòlic és la successió natural de la democràcia liberal.

Elon Musk: el finançament de la reacció conservadora

L’empresari Elon Musk (Pretòria, 1971), és net de Joshua Norman Haldeman, un nou conservador reaccionari i simpatitzant de Hitler, que en 1950 hagué de fugir de la justícia, per la seua activitat política, i es va refugiar a Sud-àfrica. Va llicenciar-se en economia i física a la Universitat de Pensilvània. Amb el seu germà fundà l’empresa Zip2, que va vendre a Compaq per 307 milions de dòlars.

Després d’altres iniciatives empresarials exitoses, va ser un dels fundadors de PayPal, que després va vendre per 1.500 milions de dòlars. En 2002 va fundar SpaceX i dos anys després entrà com a soci al fabricant de cotxes elèctrics, TESLA. En 2015 estigué entre els fundadors d’OpenAI, dedicada a la intel·ligència artificial i en 2022 comprà Twiter, que en acabant es va convertir en X. En 2024 va convertir-se en un dels principals suports financers de la campanya electoral a la segona presidència de Donald Trump, amb una donació de 119 milions de dòlars.

En prendre possessió de la Casa Blanca, Trump va anomenar Musk com a director del Departament d’Eficiència Governamental (DOGE), basat en les idees de Yarvin (2012). La seua missió era aconseguir grans retallades pressupostàries, que teòricament aplegarien als 19.000 milions de dòlars. En ser una figura que podia fer ombra al líder Trump, no va durar gaire.

Una investigació del New York Times va fer públic que Musk consumia moltes drogues, ketamina, èxtasi, o bolets psicodèlics, per a finalitzar, advertint que molt probablement això afectava el seu comportament. Això provocà la seua eixida del govern, tot i que Musk aprofità per a criticar el president per la seua política fiscal. Aquest multimilionari és un dels principals poders dels NRx, bàsicament pel seu excepcional suport financer, com ho demostraren els milions que va regalar Trump. Sens dubte, és una de les veus més importants d'aquest nou ordre polític, partidari del tecnofeudalisme, que vol imposar-se.

Marco Rubio: la cara hispana dels NRx

Marco Antonio Rubio (Miami, 1971), és el secretari d’Estat de Trump, des de gener de 2025. Fill d’immigrants cubans catòlics, es va graduar en dret a la Universitat de Miami. En 2010 es va convertir en el candidat republicà del conegut com el “Tea Party Movement”, que defensa el retorn als orígens dels fundadors dels EUA i de la seua constitució, com a bíblia. Diverses tendències conservadores que s’agrupen al voltant de la reducció d’impostos, en contra del rescat bancari i defensors de la reducció de les depeses públiques. També fou el candidat de l’Associació Nacional del Rifle. Va competir amb Trump i Ted Cruz en les primàries de 2016, però es va retirar després de perdre en el seu propi estat, que va triar Trump. Rubio encarnava un caire “moderat” aportant joventut, mentre que obria la porta al suport dels votants d’origen hispànic.

Mencius Moldbug, el tecnòleg que impulsà l’expansió dels Nous Reaccionaris

Curtis Guy Yarvin (Brooklyn, 1973), conegut amb el pseudònim de Mencius Moldbug, és un dels principals promotors del ressorgiment del feixisme neoconservador. Es tracta d’un informàtic de Silicon Valley que exposà les seues consignes en el bloc “Unqualified Reservations”. Va crear l’empresa Tlon i el sistema operatiu Urbit, bastat en protocols entre màquines iguals, “peer-to-peer”.

La seua essència és rebutjar un internet centralitzat i controlable mitjançant el control de client-servidor, per a evolucionar a un sistema descentralitzat, basat en nou núvol batejat com a postsingularitat. Va aconseguir un salt quantitatiu en la difusió de les propostes reaccionàries, gràcies al seu mestratge en les noves tecnologies de comunicació informàtica. En 2008 publicà un pamflet en el qual proposava un món format per una mena de menuts estats feudals, governants per una societat anònima. Un dels primers encisats per aquesta distopia fou Peter Thiel.

The Heritage Foundation i el Projecte 2025: la fàbrica de suport ideològic

The Heritage Foundation és un centre d'estudis polítics fundat en 1973. Treballen per a proporcionat suport ideològic i material als líders conservadors. Els seus principis són promoure la llibertat individual i d'empresa, un govern amb poders limitats, mantenir un exèrcit poderós i impulsar els valors tradicionals dels nord-americans. Kevin D. Roberts (Lafayette, 1974), és un llicenciat en història i arts. Fou president del Wyoming Catholic College i pertany a l'òrbita de l'Opus Dei i presideix aquesta fundació. L'any 2022 va impulsar el Projecte 2025, que comandà Russell Thurlow Vought (1976). És llicenciat en història i ciències polítiques, que es dedica a assessorar polítics conservadors, convertint en un dels consellers més pròxims a Trump.

JD Vance: el Marine convers i futur líder blanc, del NRx

L’advocat, empresari i escriptor James David Vance (Ohio, 1984), va servir al cos de Marines. En 2016 es va enfrontar a Trump, i va eixir com a Senador. Es defineix com a catòlic conservador, defensor de la família tradicional i postliberal. Va ser director d’una de les empreses de Peter Thiel i ell va donar-li el finançament per a la seua elecció al Senat. En 2019 es va convertir al catolicisme i en 2023 va donar suport a la campanya de Trump, que el va recompensar anomenant-lo com a candidat a la vicepresidència.

Institut Claremont: Grup d’influença conservador

Aquest institut es va crear a Califòrnia en 1979, fruit dels deixebles de Harry Jaffa. Fou el primer grup que impulsà a Trump per a les primàries de 2016. Aviat es va convertir en el motor intel·lectual de les conferències de la National Conservatism (NatCons). L’institut fou dirigit per Ryan Williams i després per Kevin Roberts. Ambdós consideraven que des de la presidència Thomas Woodrow Wilson (Staunton, 1856-1924), que va dirigir el país entre 1912 i 1920, s’havia pervertit l’esperit de la constitució dels Pares Fundadors. Afirmen que va impulsar el triomf del liberalisme, caracteritzar per una política exterior intervencionista, l’expansió dels aparells de seguretat i de la burocràcia, al qual definiren com l’estat profund (deep state). 2019 van organitzar la primera conferència del Moviment “National Conservatism” (NatCon).

El National Conservatism (NatCon): Conferència per a estendre les influences NRx

És una trobada dels conservadors per debatre les estratègies de futur, que va donar pas a un moviment polític. La seua missió és establir vincles entre l’extrema dreta internacional, els religiosos integristes, tant catòlics com jueus, amb els NRx. Afavoreix les connexions dels nord-americans i sionistes amb els feixistes i ultradretans europeus. A més, es dedica a col·locar directius reaccionaris en les administracions i en les grans multinacionals. Una de les seues pretensions és que Trump tinga continuïtat amb J.D. Vance i després per Marco Rubio.

Helen Andrews: l’antifeminista

La llicenciada en Arts i Religió, Helen Andrews (Rittelmeyer, 1986), va obrir-se un espai entre els NRx gràcies a arguments senzills i clars en contra del feminisme. Un dels arguments més celebrats fou que la feminització de la societat occidental, va ser un dels principals motors impulsors del wokisme. Les dones es van sumar massivament als moviments progressistes perquè, com s'havien dedicat tradicionalment a la cura dels altres: els fills, els pares, el marit, els malalts, els dependents, per això van defendre una escola i salut públiques, a més d'una justícia per a combatre els abusos.

La Nova Reforma Apostòlica (NAR): els apostòlics en política

Tot i que els primers NAR es formaren a Hamburg en 1863, es creuen hereus de l'església apostòlica primitiva. Aquest moviment apostòlic és un credo modernitzat que s'ha convertit en un dels moviments religiosos conservadors més dinàmic dels Estats Units, i també en el més radical. Prioritzen el paper dels líders espirituals i dels apòstols que fan miracles, gràcies a les noves revelacions divines. Un dels seus punts forts és insistir que estem enmig d'una guerra espiritual, per això mantenen un estret control cultural i polític dels seus acòlits, enfront de la contaminació d'altres creences i cultures. Formen comunitats menudes i independents de cap poder o càrrec superior. Aquests grups religiosos creuen que Trump és guerrer enviat per Déu per a enderrocar els dimonis que controlen els Estats Units d'Amèrica. Tot mentre ell aprofita el seu atemptat fallit per a explicar que va ser Déu qui li perdonà la vida per a restaurar la grandesa dels EUA.

Els peons internacionals d’ultradreta

Aquest fenomen ultraconservador està totalment controlat pels nord-americans, tot i que eren nacionalistes i aïllacionistes, no van voler descuidar el control i l’impuls dels moviments germans de la resta del món, com la ultradreta sud-americana i europea. Van donar suport econòmic i polític per ajudar-los a arribar al poder. Alguns d’ells foren: l’hongarés Viktor Orbán (Székesfehérvár, 1963), primer ministre des del 2010; el president argentí Javier Milei (Buenos Aires, 1970); l’expresident del Brasil Jair Bolsonaro (Glicério, 1955); el britànic Nigel Farage (Farnborough, 1964); Santiago Abascal (Bilbao, 1976); la francesa Marine Le Pen (Neuilly-sur-Seine, 1968); l’alemanya Alice Weidel (Gütersloh, 1979); o Giorgia Meloni (Roma, 1977).

Els líders i mecenes de la foscor il·lustrada

Les grans fortunes del món, bona part d’elles propietàries de les grans empreses tecnològiques, i quasi totes, directament relacionades amb els Estats Units d’Amèrica, foren: Peter Thiel, Elon Musk, Jeff Bezos (Albuquerque, 1964), Tim Cook (Mobile, 1960), Sundar Pichai (Madurai, 1972), Mark Zuckerberg (White Plains, 1984), Larry Ellison (Nova York, 1944), Larry Page (East Lansing, 1973), Serguei Brin (Moscou, 1973), Mukesh Ambani (Aden, 1957) o Jensen Huang (Tainan,1963).

Per què els més desfavorits voten a favor dels seus teòrics opressors?

Hi ha molts estudis sociològics que intenten explicar per què els segments més desfavorits de la societat voten per les opcions d'ultradreta, que en teoria defensen els interessos dels més rics i poderosos, contraris als seus. Algunes tesis posen el focus en factors psicològics, arrelades en els instints i en els sentiments, més que de la reflexió i la lògica.

Després de la crisi de 2008, l'evolució de les societats occidentals va provocar precarietat material que es va estendre per tota la societat, malgrat que els sectors més populars foren els més perjudicats i la seua qualitat de vida va empitjorar. El poble senzill feia anys que votava a la socialdemocràcia i a les dretes moderades, però res canviava, més al contrari, cada volta estaven pitjor. Duien anys amb els salaris estancats, quan no minven a conseqüència de la pujada de la inflació. Els treballs cada eren més precaris. L'habitatge, quelcom bàsic per a una qualitat de vida, s'havia tornat inassolible per als més joves o per als que vivien de lloguer. L'especulació en l'habitatge expulsava els més humils dels barris i els obligava a anar a pitjors llars, que estan més allunyades dels centres de les ciutats. Tot mentre els serveis públics, la sanitat, l'escola o el transport públic, cada volta estaven més deteriorats i costaven més diners, en paral·lel a la contínua pujada de preus dels servicis i productes de primera necessitat. La seua experiència és que les opcions polítiques socialdemòcrates i les de la dreta moderada no han fet res per a corregir aquesta degradació de la seua qualitat de vida. El bipartidisme s’ha dedicat a barallar-se, mentre es multiplicaven els casos de corrupció i a la inacció, davant els problemes de la ciutadania. A més, no han dubtat a fer tota mena de malifetes per a excloure unes altres opcions polítiques. Aleshores, les classes populars i les mitjanes s'han sentit abandonades i utilitzades pels partits que han monopolitzat el govern de les democràcies liberals.

Finalment, aparegueren opcions d'esquerra alternativa, malgrat que la pressió mediàtica i les guerres caïnites entre ells van aconseguir tancar-los el pas. Després van aparéixer les opcions d'ultradreta que, sense perdre el temps, fent programes electorals que mai es compleixen, els van oferir solucions senzilles i simples. Tingueren un ferm suport dels poders econòmics i van saber assenyalar quins eren els teòrics culpables, els immigrants, com abans foren els comunistes, el progressisme, després fou el globalisme, els ecologistes, les feministes o els gais. És molt més fàcil culpabilitzar uns altres, focalitzant en un grup social concret, que culpabilitzar un enemic abstracte, com han fet els woke, com és el capital, les multinacionals o la desregulació.

La ultradreta va descobrir l'èxit de les explicacions simplificades, tot i que, a voltes, foren intencionadament errònies. Van entendre que qualsevol ciutadà pot comprendre ximpleries com que els immigrants els furten el treball, que són delinqüents, que sols volen viure de les subvencions socials, mentre que ells són bons ciutadans que han de pagar, cada volta, més impostos. Això era molt més fàcil d'entendre, que intentar explicar-los que, en realitat, eren els consells d'administració de les grans empreses, i un sistema capitalista que volia més beneficis, i per això havia de reduir els sous dels treballadors, per a guanyar més, a més, com devien pagar menys impostos ells havien de pagar més.

Les classes populars desfavorides, que donen suport a opcions properes al feixisme, no són gent inculta ni enganyada, simplement són ciutadans que racionalitzen el seu malestar assumint el discurs simbòlic i ple de manipulació que han sembrat les opcions ultradretanes. Aprofitant les xarxes socials i controlant els mitjans de comunicació tradicionals, han venut un discurs cultural i identitari alternatiu. Han convençut bona part de la ciutadania que la degradació de les condicions de vida dels més humils, l'han provocada unes elits polítiques que no els respecten, perquè els consideren poc preparats, que els acusen de no voler treballar i de no tenir ganes de sacrificar-se per a triomfar en la vida.

Davant aquesta culpabilització que també han comprat part dels progressistes, els reaccionaris han venut que, en realitat, els WOKE són els responsables de la seua marginació, que volen substituir-los per immigrants. La ultradreta no els ha promés riqueses, els ha oferit dignitat, assegurant que pertanyen a una pàtria gloriosa que al llarg de la història ha dominat el món i que professen a la vertadera religió. També els han garantit ordre i castic per als responsables de la seua marginació.

Aquest missatge senzill i trampós l'ha entés tothom, i per això no han parat de créixer. Els NRx i la ultradreta són moviments paral·lels, estretament connectats, perquè comparteixen molts objectius. Ambdós són populistes, apel·len a la tribu, la raça, la bandera, la llengua, la nació, la tradició, la religió i l’ordre. Tots ells són clarament antidemocràtics i antiliberals, la principal diferència és decidir qui deu encapçalar el futur. Els ultradretans defensen el poder en mans d'un únic líder messiànic, en canvi, els Neoreaccionaris defensen el govern de les elits empresarials, gràcies al control tecnològic. De moment, pareix que han impulsat el govern de líders poc preparats i manipulables, però amb una gran capacitat d'aglutinar i mobilitzar molts segments de la població, com Trump.

Tal volta, faran servir més líders piròmans per a enfonsar el sistema i les democràcies liberals, però una volta implanten el caos, començaran les lluites caïnites entre ells, per a imposar-se. La pregunta és: ens deixarem véncer, ens imposaran una nova tirania feixista, seran les grans fortunes tecnològiques les que guanyaran la partida, implantant el tecnofeudalisme?

Resum

Doncs fem una recapitulació, els objectius i creences dels nous reaccionaris (NRx) i dels Il·lustrats foscos són canviar la forma de govern. Menyspreen les democràcies liberals, quasi tant com odien el vençut comunisme, llavors, rebutgen els controls estatals. Consideren que les grans empreses i les grans fortunes, són molt més eficients a l’hora de crear riquesa i impulsar el desenvolupament tecnològic. Identifiquen les democràcies liberals com a organitzacions ineficients, que dificulten la tasca de les grans empreses mitjançant el cobrament d’impostos i la imposició de normes reguladores. Mentrestant, afavoreixen la creació d’una classe política que sols pretén perpetuar-se al capdavant del poder, per a obtenir beneficis gràcies a la corrupció. En canvi, ells defensen un estat reduït a la mínima expressió, que siga dirigit per una gran corporació, encapçalada pel millor empresari i que no tinga més control que un consell d'administració.

No creuen en la igualtat de tota la humanitat, llavors anhelen el poder per als més rics, als que consideren els més preparats. Consideren que la resta de la ciutadania és una mena de classe subordinada, que són prescindibles per ineficients. Aspiren que amb l'expansió de la intel·ligència artificial i la robòtica, no caldran obrers, camperols o ramaders, tampoc faran falta oficinistes, policies, exèrcit, jutges o mestres, les màquines robòtiques seran les mans, els ulls i els oïts d'una intel·ligència artificial que sols estarà subordinada a les elits humanes. Estan convençuts en la supremacia de la raça blanca, llavors odien els immigrants perquè consideren que sols volen viure de les subvencions socials, tenen molts més fills i més tendència a delinquir, a més els consideren controlats per unes religions primitives.

També odien el feminisme, en considerar les dones com èssers limitats intel·lectualment pels seus condicionants biològics. Creuen que són víctimes la ideologia feminista, que defensa la seua igualtat amb els homes, que crea contradiccions i insatisfacció. Molts creuen que el seu principal problema és que no han tingut la sort de trobar un autèntic mascle. Els reaccionaris estan convençuts que les desviacions sexuals són depravacions que amenacen l’ordre natural, com és una família heterosexual, que creu en Déu i vol tindre fills. Els patriarques conservadors heterosexuals, en el fons, pensen que si en un moment de feblesa pequen sexualment és per una provocació, però mentre continuen tenint respecte a Déu i de la seua esposa, no hi ha cap problema.

Per decisió divina i per superioritat moral, les nacions occidentals, els EUA i Israel, són els pobles de Déu i ell els ha donat permís per a sotmetre i eliminar qualsevol obstacle que es troben davant. Encara que practiquen dues religions, consideren que el seu Déu és l’únic vertader. Pensen que la resta de religions són desviacions que cal combatre fermament, i consideren que la principal amenaça són els musulmans combatius. Seguint els dogmes reaccionaris, estan en contra de l’avortament, defensen una família tradicional, en la qual les dones s’han de centrar en el seu paper de mares i fidels esposes, subordinades a l’home.

BIBLIOGRAFIA

Curtis Yarvin:

Curtis Yarvin (2008) “PATCHWORK: Un sistema polític per al segle XXI”.

https://legrandcontinent.eu/es/2025/07/07/que-es-el-trumpismo-historia-conceptos-ideologia/

https://www.unqualified-reservations.org/2008/11/patchwork-positive-vision-part-1/

https://www.lilianalopezforesi.com.ar/es/noticia/imperio-tecnocracia-y-vigilancia-el-gran-paso-adelante-de-trump

Trump:

https://www.nytimes.com/es/2026/01/23/espanol/opinion/trump-mente-autoritarismo-historia.html?rsrc=flt&smid=url-share

Classes populars manipulades per l’ultra-dreta:

KITSCHELT, H., MCGANN. A.J. (1997). “The Radical Right in Western Europe: A Comparative Analysis”. University of Michigan Press.

RYDGREN, J. (Ed.) (2013). “Class Politics and the Radical Right”.

MUDDE, C. (Ed.) (2016). “The Populist Radical Right: A Reader. (Routledge Studies in Extremism and Democracy)”.