Neoconservadors (NRx), Tecnofeudalisme i Ultradreta

Un esdevenir històric lligat al creixement

La revolució del neolític, significà l’aparició de l’agricultura i la ramaderia, cosa que implicà el creixement dels recursos disponibles per les petites comunitats i l’aparició de noves tècniques com l’emmagatzematge, la cantereria, la guerra i les armes per a defensar els recursos acumulats o per a furtar-los als veïns. A més, provocà l’aparició de l’esclavitud, cosa que augmentà les possibilitats de fer créixer la producció.

ls excedents dels recursos van desenvolupar l'intercanvi, que després es va convertir en el comerç. Això va afavorir l'aparició del transport de mercaderies, les bèsties de càrrega i la roda. També van impulsar l’aparició de les classes socials, els governants, els exèrcits, la conquesta i l'expansió territorial. Amb la generalització del comerç es va crear l'economia i aparegueren tècniques com les matemàtiques, les monedes, la riquesa per l'acaparament de matèries luxoses, la navegació o la metal·lúrgia.

L'ambició de fer créixer les riqueses per part les elits, impulsà la necessitat continuar creixent encara més, això va permetre la formació dels primers imperis, que es va aconseguir gràcies al desenvolupament de tecnologies militars més complexes i la formació de grans exèrcits. En paral·lel, es va afavorir la creació d’una xarxa de camins pels quals enviaven i rebien subministraments i riqueses. Tindre a l’abast més recursos significà un creixement de la població i la generalització de les monedes. Noves tecnologies van permetre l'expansió dels imperis per tots els continents, llavors aparegué la colonització i el comerç mundial, multiplicant el creixement exponencial dels guanyadors d’aquest procés.

L’acceleració de la producció i el robatori de recursos aliens, impulsaren el creixement tecnològic i es formaren els imperis globals, que feren possible la revolució industrial. En paral·lel, no parava de créixer la població i augmentaren els conflictes entre les diferents nacions. Les baralles territorials, al costat de la decadència d'algunes potències, va impulsar l'aparició dels nacionalismes, de pobles abans oprimits i del feixisme, provocaren les guerres mundials del segle XX.

La competició per a mantenir el creixement i la supremacia entre els sistemes econòmics guanyadors de la II Guerra Mundial, el capitalisme i el comunisme, va provocar la Guerra Freda. Aquest conflicte, graciés al creixement dels recursos disponibles pel salt tecnològic, van permetre l'aparició de la societat del consum, a més la competència entre els sistemes econòmics va afavorir un cert repartiment de la riquesa, apareixent l'estat del benestar.

En enfonsar-se la Unió Soviètica, el comunisme hagué d’assolir el capitalisme com a mode d'organització econòmica. En l’occident capitalista desaparegué la necessitat de mantenir l'estat del benestar, graciés al domini absolut del capitalisme, el creixement va ser monopolitzat per les grans multinacionals i per les classes dirigents.

El següent escaló del creixement, fou la globalització, que accelerà encara més el creixement econòmic dels més rics. En universalitzar-se l'economia, augmentà el consum de recursos i de les diferències entre les classes dominants i la resta de la societat. Malgrat que, com es podia aturar el creixement, s'arribà al límit de recursos que podia proporcionar el planeta, cosa que accelerà la seua degradació. Com la tecnologia encara no permet obtenir més recursos colonitzant la resta del sistema solar, hem aplegat a un límit sobtat del creixement, i això significarà un canvi radical per a la història de la humanitat.

Tot i que la ciència i l'ecologisme advertiren que un planeta amb recursos finits no podia mantenir el creixement, el capitalisme està continuant com si no passarà, aleshores va inventar l'impossible, el creixement sostenible. Això sols està ajornant el moment d'entendre que hem aplegat a un encreuament crític. O trobem un altre sistema econòmic i de govern que no estiga basat en el creixement, més aïna, un que sàpiga gestionar el decreixement, o desenvolupem un salt tecnològic que puga permetre el creixement per la resta de l'univers, si no ho aconseguim, estem condemnats al col·lapse civilitzatori.

L’aparició dels nous reaccionaris

Emmarcat en aquest procés històric que acabem de veure molt resumidament, per a trobar la gènesi dels nous reaccionaris hem d'endarrerir el rellotge, per a tornar a la Gran Depressió, que va seguir l'enfonsament de la borsa de 1929. Eixe col·lapse de les borses, provocà atur i pobresa generalitzada en amplis sectors de la població de la societat occidental. Els Estats Units, per a combatre la greu descomposició social, el president Franklin Delano Roosevelt (Nova York, 1882-1945) va activar una sèrie de polítiques que es conegueren com el New Deal (1933-1938). Implantà mesures socials per a donar suport econòmic als més desfavorits, aconseguint mantenir l'ordre social. A banda, els estats imposaren controls a la banca i les grans empreses, per a evitar un altre enfonsament del sistema econòmic. Aquestes mesures, per a evitar el caos social i el control als grans capitals, van provocar una reacció dels més poderosos, que va fer germinar noves teories polítiques totalitàries, que culminaren en el poder de líders com foren Hitler, Mussolini, Stalin o Franco. En paral·lel i, principalment, als Estats Units, començaren a gestar-se unes altres opcions polítiques que proposaven l'eliminació de les democràcies liberals. Alguns pensadors consideraren que millor que repetir els fracassats lideratges unipersonals messiànics, seria millor cedir el govern a les elits empresarials, que impulsarien el creixement econòmic, generant una societat més eficient i molta més riquesa. Aquests nous pensadors es denominaren com a il·lustració fosca, i s'agruparen sota l'etiqueta de Nous Reaccionaris (NRx).

Els paleoconservadors rebutgen les eleccions democràtiques perquè consideren que bona part de la ciutadania és inculta, arbitrària, i fàcilment manipulable, llavors no estem preparats per a decidir qui deu governar-nos. Creuen que el sufragi universal sols implica deixar el poder en mans de polítics malbaratadors i corruptes. En canvi, un govern que estiguera en mans d'una Gran Corporació, amb l'únic control d’un consell d’administració, estaria format persones molt més preparades, que es dedicarien a impulsar el creixement dels beneficis per a la societat, amb una reducció de les despeses.

Hagué de ser una nova crisi econòmica, la de 2008-2009, la que impulsà els NRx. En eixe moment van comprendre que l'enfonsament dels drets de la ciutadania de les democràcies liberals, amb la misèria estenent-se per a bona part de la població, implicaria un augment del malestar social, cosa que podrien aprofitar per a eliminar les democràcies liberals. Gràcies a la ferramenta que significaven les xarxes socials i a una acumulació de la riquesa en poques mans, podrien donar l'impuls definitiu a la creació d'un estat tecnofeixista. L'acumulació de capitals va permetre als nous conservadors donar finançament il·limitat a la ultradreta. Per a estendre el control social, van comprar els principals mitjans de comunicació. L’aparició de la intel·ligència artificial va permetre un control més estret de tots els estaments que se’ls enfrontaven. El resultat fou un augment espectacular dels populismes i de la ultradreta en els parlaments democràtics.

Per aconseguir el suport d'amplis segments dels votants, van saber oferir-los una alternativa ideològica a la tradicional alternança entre la social-democràcia i la dreta conservadora, perquè cap dels dos no havia impedit la degradació de les condicions de vida de les classes populars i de les classes mitjanes. Els NRx i els seus líders populistes van saber assenyalar les mentides dels partits tradicionals, les manipulacions i la corrupció dels polítics. Es cansaren d’unes democràcies fallides, en les quals mai no havia existit la igualtat d’oportunitats, ni d’unes lleis que mai havien sigut iguals per a tots. Van aconseguir dues voltes la presidència dels Estats Units, gràcies al triomf electoral d’una figura sorprenent, Donald Trump (Nova York, 1946). Ben segur que el següent pas serà enfonsar la “primera” democràcia liberal del món, els Estats Units d’Amèrica. En sols un any de la segona legislatura, s’ha creat el caos de l’ordre internacional. Tot pareix apuntar que estan preparant per a implantar el govern de la il·lustració fosca. Doncs, intentarem fer un escorcoll cronològic, per a entendre quins són els promotors i les idees que pretén implantar aquesta suma d'opcions polítiques reaccionàries.

Els paleoconservadors, orígens

Edler von Mises: la llibertat de l’individu, per damunt de la lògica i dels governs.

L’economista Ludwig Heinrich Edler von Mises (Leópolis, 1881-1973) tingué una obsessió per combatre el poder i la intervenció dels governs, perquè considerava que conduïen a resultats allunyats dels òptims naturals i eren perjudicials per a la societat. En 1949 publicà “L’acció humana”. Hi criticava fer servir el mètode matemàtic i la lògica per analitzar l’economia, perquè eixes dades sols reflecteixen esdeveniments passats, creia que per a entendre l’esdevenir econòmic, calia analitzar com funciona pensament humà.

Joshua Norman Haldeman: la gènesi d’Elon Musk

La Crisi de 1929 va generar la política del New Deal (1933-1938), que proposà el president Franklin Delano Roosevelt (Nova York, 1882-1945). Va proposar un nou pacte social, en el qual l’estat devia ajudar als més desfavorits a superar la Gran Depressió. A més, va reformar els mercats financers per a controlar-los i poder dirigir la reactivació de l’economia. Aquesta tutela de l’estat i la redistribució va trobar una forta contestació, a Nova York es va crear el Moviment Tecnocràtic. , El seu principal promotor i aleshores president fou Joshua Norman Haldeman (Pequt Lakes, 1902-1974).

Entre altres postulats, defensava la prohibició dels partits polítics i demanà substituir la democràcia per un govern dels tecnòcrates. A més, no dissimulà la seua admiració per les polítiques nazis. En començar la Segona Guerra Mundial van il·legalitzar el moviment, i el seu principal promotor i aleshores president, Joshua Norman Haldeman (Pequt Lakes, 1902-1974), acabà exiliant-se a Sud-àfrica. Allí es va casar per segona volta i tingué una filla, que després es va casar amb un enginyer i empresari miner, Errol Graham Musk. El primer fill d’aquesta parella nasqué en 1970, ni més ni menys, va ser Elon Musk.

Harry Jaffa: els Pares Fundadors i el Dret Natural

El filòsof, polític, historiador, columnista i professor estatunidenc, Harry Victor Jaffa (Nova York, 1918-2015), va defensar el dret natural com l’ordre de l’existència que emanava d’una autoritat divina. Llavors la naturalesa humana devia respectar les normes o drets universals superiors. Va estudiar en profunditat als pares fundadors de la nació nord-americana, als quals considerà com apòstols, arrelats directament en els filòsofs grecs.

Carl Menger: l’individualisme per sobre de l’economia de les matemàtiques

L’antropòleg René Théophile Noël Girard (Avinyó, 1923- 2015), va definir com a paleoconservadors els economistes de l’Escola Austríaca d’Economia, que fundà Carl Menger (Neu Sandez, 1840-1921). Es caracteritzaren rebutjar una economia basada en dades matemàtiques, perquè sols reflectien esdeveniments passats. Com l’activitat econòmica la desenvolupen les persones, consideraren que seria molt millor analitzar l’individu i la seua psicologia davant els fenòmens econòmics. Des d’un punt de vista social refermaren l’individualisme, que aviat va impulsar l’interés per evitar els controls estatals per a regular l’activitat econòmica.

Murray Newton: l’Anarcocapitalisme, l’Estat ens roba!

Un dels deixebles de l’Escola Austríaca d’Economia, l’economista i escriptor Murray Newton Rothbard (Bronx, 1926-1995), va proposar una desregulació que va definir com a moviment llibertari de dretes o anarcocapitalisme. Per a impulsar-lo fundà el Centre d’Estudis Llibertaris (1970). Estava convençut que els serveis que prestaven els estats liberals eren un robatori sistematitzat, puix sempre serien molt més eficients si els proporcionarà el sector privat. Fou un ferm enemic dels bancs centrals per considerar-los una ferramenta de control estatal enfront del dinamisme d’un capitalisme sense entrebancs regulatoris. No reconeixia la igualtat de drets entre tota la ciutadania, puix rebutjava els drets civils i el feminisme polític, per considerar-lo impulsor de l’estat del benestar. Era un convençut del dret natural de la propietat privada, identificant-los com una altra forma de propietat.

Norman Podhoretz: la visió del sionisme militant

L’escriptor, editor i polític Norman Harold Podhoretz (New York City, 1930-2025), va especialitzar-se a assenyalar els enemics que devien batre els NRx. En les primàries de 2016 per a elegir candidat republicà a la presidència dels EUA, va ser un dels principals valedors de Marco Rubio (Miami, 1971). Una volta es va veure superat per Donald Trump, va considerar el fet com un miracle diví, assegurant que això garantia el triomf per sobre de Hillary Clinton (Chicago, 1947). Aquest militant sionista i molt influent, va assenyalar el perill que implicaven els musulmans, per això va defendre l’atac a l’Iraq de Saddam Hussein (Himself, 1937-2006) i després a l’Iran dels Aiatol·làs.

L’altre focus a combatre era el perill comunista. De fet, va assegurar que la Guerra Freda, en realitat, va ser la III Guerra Mundial i que el combat contra el feixisme islàmic i el terrorisme foren la IV Guerra Mundial. Va continuar defensant la prohibició de l’avortament, del moviment gai, per considerar-los uns pervertits. Per arrodonir els dimonis contraris a la moralitat, assenyalà els immigrants, tot i que ell mateix era fill d’un. Els considerà com a elements que diluïen la cultura occidental i, per tant, destruïen els fonaments dels valors nord-americans.

Pat Buchanan: el nacionalcatolicisme

Patrick Joseph Buchanan (Washington D. C., 1938) és un catòlic tradicionalista contrari al multiculturalisme, en considerar superior la raça blanca i la religió catòlica. És contrari a l’avortament, l’homosexualitat o les relacions prematrimonials. Va ser un influent assistent dels presidents Richard Nixon (Yorba Linda, 1913- 1994), Gerald Ford (Omaha, 1913-2006) i Ronald Reagan (Tampico, 1911-2004), als quals recomanà implantat el proteccionisme comercial i l’aïllacionisme dels Estats Units. Per a completar el pòquer d’asos, també va ser mentor ideològic de Donald Trump.

Hans-Hermann Hoppe: mort a l’Estat Liberal

El polític i filòsof Hans-Hermann Hoppe (Peine, 1949), destaca per les seues idees sobre la raça, rebutjant la immigració, a més de l'homosexualitat. En el llibre: "Democràcia. El Déu que fracassà", creia en el govern d'un líder o monarca absolut, fort i benvolent, algú que governés amb eficiència, evitant guerres insensates i prioritzant el benestar dels seus súbdits. Està convençut que els governs són uns promotors del monopoli, gràcies a les lleis reguladores. Considera que es fan servir els impostos per a estendre el poder i la riquesa dels polítics, llavors es converteix en el contrari del mercat lliure. Entén que la propietat privada és un dret fonamental equivalent a la llibertat.

Trump: el cap i ferramenta del caos

Donald Trump (Nova York, 1946), és la figura que, per una suma de molts factors, ha acabat encapçalant els moviments NRx. Una breu semblança biogràfica pot resumir-se en què fou fill d’empresaris immobiliaris, que nasqué al barri de Queens. Que es va fer càrrec de l’empresa familiar en 1971. Tot i que tingué problemes, finalment va multiplicar la seua fortuna diversificant les inversions. En 2004 participà en un programa televisiu de l’NBC i, dotze anys després, s’havia convertit en cabdalat empresari, amb la 113 fortuna més gran dels Estats Units.

Trump té una personalitat molt singular que li ha permés convertir-se en la millor ferramenta per a desfer l’ordre mundial, cosa que afavorirà la gènesi del nou ordre. És un narcisista que en envellir perd inhibicions i es converteix en un envanit, és un tirà dominant, avar, fastuós, prepotent i exagerat, que ha perdut qualsevol sentit de vergonya i empatia respecte de la resta del món. En canvi, atresora grans avantatges, és un populista de llibre, molt bon comunicador, controla l’espectacle com si tot fora programa televisiu addictiu, això li permet encisar el segment menys reflexiu de la societat. Per arrodonir, té un bon grapat de febleses que permeten el seu control extern, com són el seu egocentrisme, ser molt impulsiu i desinhibit, un grapat d’episodis foscos causats la seua depravació sexual i és molt vell. Hi ha fundades sospites sobre la seua integritat mental.

S’ha convertit en la ferramenta ideal, encarregada d’enfonsar la democràcia liberal, creant el caos i la degradació del principal país que defenia aquesta proposta d’organització política, els Estats Units d’Amèrica. Entre els experts hi ha controvèrsia si és un tirà, o més bé un defensor de la plutocràcia, un govern de les elits adinerades.

En 2016 es va presentar a les primàries republicanes per a elegir candidat a la presidència del país. Bona part del seu suport ideològic l'obtingué gràcies a la creació de la Fundació Edmund Burke. El seu programa electoral era un curt llistat de propostes senzilles i populars. Mai va importar-li fer servir mentides i teories conspiranoiques.

L’eslògan principal de les campanyes electorals de Trump, fou: Make America Great Again (MAGA), pot traduir-se com “Fer gran als Estats Units una altra volta”. Que es va complementar amb ximpleses reiteratives com: “We are going to make our country great again” (Farem el nostre país, gran de nou); “Amèrica és el primer”; “els immigrants són els responsables de tots els mals”; “el govern està controlat per elits i poders ocults que segresten la llibertat dels americans”.

El seu èxit fou oferir el teòric alliberament dels poders woke que havien enfonsat el seu país i poder tornar a la grandesa. Sols els seus partidaris mereixien ser els autèntics patriotes, que tornarien a fer grandiós el seu país. En un principi, la traducció d’eixa paraula és despert o conscienciat. La feren servir els afroamericans, per a referir-se als que lluitaven contra el racisme. Després es va ampliar el seu ús, gastant-se per a definir els que s’enfrontaven a la desigualtat social o de gènere. En 2021, se l’apropiaren els conservadors, li donaren la volta i l’empraren per a assenyalar als progressistes i les seues propostes, d’una forma despectiva.

Tota aquesta suma d’atacs a l’enemic progressista que havien provocat la ruïna dels autèntics americans, es va estendre gràcies a unes campanyes molt ben dirigides en xarxes socials, van aconseguir enganxar a bona part dels votants nord-americans. També hi hagué sospites d’intromissions de Rússia en defensa de la candidatura republicana.

Trump pareixia un boig histriònic, davant l’experiència política i preparació de Hillary Clinton (Chicago, 1947). Tot i que va obtenir menys vots, sorprenentment guanyà les eleccions convertint-se en president dels EUA, des de gener de 2017, fins a gener de 2021.

En presentar-se a la reelecció en 2020, va ser derrotat per una diferència set milions de vots respecte del seu rival demòcrata, Joe Biden (Scranton, 1942). Va ser un dur colp per a la seua autoestima, perquè, des de George H. W. Bush (1992), era el primer president que no aconseguia la reelecció immediata. Evidentment, no va reconéixer la seua derrota i al·legà frau electoral. Va demanar als seus seguidors que marxaren cap al Capitoli per a revertir el robatori electoral, cosa que significà cap conseqüència jurídica per a ell. Fins i tot, el condemnaren dos tribunals per abusos sexuals, difamació, frau electoral i per falsificació de documents comercials, però tampoc li va passar res i mai va importar als seus partidaris.

En les eleccions de 2024, Trump aprofità la degradació del desconcertat govern demòcrata, encapçalat per un envellit Biden. El republicà aprofità l’experiència per a convertir-se en el líder de la classe treballadora i popular, tot mentre ampliava les seues aliances acostant-se, entre altres, a les esglésies evangèliques. Comptà amb el suport religiós, el dels grans tecnòcrates, dels jueus i el de les dones tradicionals, Ara va aconseguir suport dels influencers conservadors que inundaren les xarxes socials de missatges defensant la masculinitat tradicional. Això va aconseguir el suport dels homes joves desconcertats pel feminisme. Amb un suport tan ample, i tenint davant, la confusió que provocà la substitució de Joe Biden en el darrer moment, per una Kamala Harris (Oakland, 1964) amb pocs punts forts, provocaren una victòria clara de Trump, que tornà a la presidència, entrant per la porta gran.

El segon manat presidencial de Trump començà en gener de 2025, des d’aleshores no ha perdut el temps. En sols un any, ha aconseguit enderrocar bona part dels pilars de l’estat liberal capitalista dels EUA. Ha desfet l’ordre internacional que es va establir després de la II Guerra Mundial, bombardejant Iran, Síria, Nigèria i Somàlia. Ha col·laborat en la destrucció de Gaza i la massacre dels palestins, donant el seu suport incondicional a Benjamin Netanyahu (Tel-Aviv, 1949). Ha traït als kurds i als ucraïnesos. Cosa que ha augmentat les sospites que pot estar sota control per part de Putin, perquè sempre accepta totes les seues demandes, com si fora ostatge seu. Algunes veus afirmen que, a conseqüència d’algunes malifetes sexuals, que li preparen en un viatge a Moscou. Encara més, ha desfet el comerç mundial, mitjançant la imposició d’aranzels. Ha atemptat contra la separació de poders democràtics, copant els càrrecs dels tribunals, atacant la Reserva Federal i la premsa opositora. Ha sembrat el caos en la societat nord-americana convertint el Servei d’Immigració i Control de Duanes en el seu braç armat, amb el qual està agredint els estats controlats pels demòcrates. Per si no fos prou, el nou Trump, ha amenaçat els seus principals socis: europeus, canadencs i mexicans, annexionar-se el Canadà o Groenlàndia, a més ha segrestat el president de Veneçuela per a quedar-se amb tot el petroli.

Joseph Sobran: el Llibertarisme, la llibertat de l’individu i la propietat privada

Michael Joseph Sobran Jr. (Ypsilanti, 1946-2010), que en 2002 començà a desenvolupar la seua proposta ideològica, una mena “d’anarcocapitalisme i paleollibertari”. El seu principal problema és que ell era un antisemita descarat i li caigué damunt tot el poder jueu, que aconseguí silenciar-lo.

Samuel Francis: el racisme i supremacisme blanc

L'escriptor Samuel Todd Francis (Chattanooga, 1947-2005), fou expulsat del The Washington Times, pel seu racisme militant i com a principal impulsor del Supremacisme Blanc. Va dir que ni l'esclavitud ni el racisme eren pecat, que sols eren part dels arguments que es feien servir en la guerra contra la raça blanca. Fou un dels primers defensors de la deportació immigrants i del control forçós de la natalitat de les dones que rebien assistència social, i demanà l'exigència de fer dels EUA una nació cristiana.

Stephen Bannon: la immigració, el principal enemic

Stephen Kevin Bannon (Norfolk, 1953), és un dels principals estrategs de l’extrema dreta. En 2008, després de la derrota en les presidencials de John McCain (Coco Solo, 1936-2018) davant Barack Obama (Honolulu, 1961), el Partit Republicà va debatre sobre les opcions estratègiques que tenien per a tornar al poder. Uns republicans defensaven la necessitat d’obrir-se a la immigració, per a intentar conquerir l'electorat llatinoamericà. D’altra banda, un grup encapçalat per Kellyanne Conway (Camden, 1967) i per Bannon, preferien centrar els esforços a recuperar els vots blancs que havien perdut, a conseqüència de les contínues guerres que havia mamprés Bush, cap visible del nou conservadorisme.

Dos anys després va conéixer Trump, quan començava a preparar la seua candidatura, i el principal consell que li donà fou que explotara el problema de la immigració. Com era vicepresident de Cambridge Analytica, una empresa dedicada al tractament i anàlisi de dades informàtics, va aconseguir impulsar la campanya electoral de Trump en 2016. Malgrat tot, en 2018 acusaren aquesta empresa d’extraure dades de Facebook per a dirigir la publicitat política del seu candidat i els tribunals el van condemnar per frau i blanqueig de diners públics. Cosa que provocà la seua marginació, tot i que el mateix president va indultar-lo. Un altre dels seus problemes dins de la cúpula republicana era el seu odi, mai dissimulat, contra un altre dels principals valedors de Trump, Elon Musk. Fins i tot, va focalitzar el seu atac contra el feudalisme, que pretenien impulsar les grans fortunes tecnològiques, assegurant que "En el tecnofeudalisme ets només un serf digital". Referint-se a eixa elit, va afegir: "Els oligarques no són més que un grup d'esquerrans progressistes". Bannon completava el seu programa ideològic amb un sexisme i antisemitisme militants.

Thomas Klingenstein: el totalitarisme woke

L’acabalat gestor de fons, Thomas Davis Klingenstein (1954), és un dels principals donants del partit republicà, va aconseguir popularitzar el terme, fixant el focus en el “Totalitarisme woke”, com una de les principals amenaces per a la nació estatunidenca.

Nick Land: l’ideòleg de la Il·lustració Fosca (Tech Right)

El filòsof britànic i emprenedor d'empreses emergents, Nick Land (1962), creu en el Darwinisme Social, demostrat per l'èxit dels més forts i dels més ben adaptats. Assegura que les democràcies i la igualtat sols són mentides i miratges publicitaris del progressisme woke. Considera el capitalisme com a una força poderosa i independent de la voluntat humana, per això proposa que el millor seria accelerar-lo, deixant les seues mans lliures de cap regulació, per a provocar la seua autodestrucció i, aleshores, poder construir un nou ordre. Eixe món posterior al col·lapse el preveu com una mena d'utopia tecnològica, que va batejar com Tech Right. En ella no hi hauria estats ni regulacions, sols governs fruit de la competència i la tecnologia, que s'encarregarien d'establir la jerarquia social. Els seus escrits van impulsar un altre corrent de pensament polític, coneguda com a Il·lustració Fosca. La va definir com a fosca perquè no creu en els valors del despotisme il·lustrat, perquè rebutja la raó, la igualtat i la llibertat. En eixa quimera que creu pareguda a la que va descriure Orwell, en la seua novel·la "1984", el capital i la intel·ligència artificial serien les autèntiques forces evolutives de la humanitat que, fins i tot, ens conduiran a un canvi radical de la nostra espècie. Un món que hauria d'estar encapçalat per un tècnic president d'una gran multinacional.

Patrick Deneen: una llei natural catòlica, per damunt de l’individu

Patrick J. Buchanan tingué el suport de catòlics integristes com Patrick Deneen (Hartford, 1964), que va entendre el fracàs del liberalisme i proposà la responsabilitat de l'individu respecte de la seua comunitat, junt amb el paper nuclear de la família. Defensa una nova concepció de la llibertat fonamentada en la llei natural i en la nació com a unitat, que implique l'autocontrol de cada individu i la repressió dels seus impulsos antinaturals. Un dels seus seguidors més fidels és JD Vance.

Yoram Hazony: l’estat nació tradicional

Yoram Reuben Hazony (Rehovot, 1964), és un polític i escriptor jueu ortodox nascut a Israel, que presideix la Fundació Edmund Burke. En el seu llibre "The Virtue of Nationalism" (2018) defensa que l'Estat Nació, basat en valors tradicionals, és la millor alternativa a les democràcies liberals, i l'únic que pot garantir la llibertat política. L'any 2019, la fundació Burke va organitzar la primera conferència del Moviment "National Conservatism" (NatCon).

Peter Thiel: el capitalista promotor del Trumpisme i del Tecnofeudalisme

Peter Andreas Thiel (Frankfurt am Main, 1967) fou un dels primers ideòlegs del neoconservadorisme, que anys després impulsà l’arribada de Donald Trump (Nova York, 1946) al govern dels EUA. És ric capitalista que tingué molt èxit fent inversions de risc. En 1998, en companyia d’altres socis, fundà PayPal i poc després Palantir, empresa de software que proveeix infraestructura per a la intel·ligència de dades (big data) i que va rebre finançament per part d’un fons d’inversió de la CIA. Amb els guanys entrà en l’accionariat dels primers anys de Facebook. Va assessorar Trump i d’Elon Musk, en la compra de Twitter.

En 2009 publicà l’assaig “L'educació d'un llibertari”, on explicà la seua ideologia ultraconservadora defensora d’instaurar el tecno-feixisme. Entre altres arguments, assenyalà que els atemptats de Nova York, de l’11 de setembre, significaren la fi de la il·lustració occidental, defensora de la democràcia liberal com a forma de govern per a impulsar la igualtat i la prosperitat entre els ciutadans. Thiel argumenta que el terrorisme va demostrar la feblesa d’eixe liberalisme capitalista. Donà suport a Trump i ara treballa per a estendre el projecte feixista per la resta del món occidental, donant suport els europeus i sud-americans. La seua eina principal per aconseguir-ho és Palantir, que tot i que pareix ser una altra empresa tecnològica més, en realitat és una ferramenta política.

Thiel sap que el domini tecnològic equival al poder polític, i bona prova la trobem en una conferència que va fer en Libertopia-2010, on va dir: “La idea bàsica era que mai podríem guanyar unes eleccions basant-nos en certes coses, perquè érem una minoria molt menuda. Malgrat que podríem canviar el món unilateralment, mitjançant la tecnologia, sense haver de convéncer constantment i suplicar a gent, que mai no estarà d'acord amb nosaltres. Aleshores, la tecnologia és eixa alternativa increïble a la política.”

Després no tingué cap problema a dir que la llibertat era incompatible amb la Democràcia, perquè la seua degeneració acabava convertint-la una tirania. Rematava amb una argumentació confosa, dient que la igualtat entre els ciutadans sols era una limitació. Més avant, fent un salt mortal ideològic, va assegurar que sols un govern absolutista podria materialitzar "l'ideal llibertari". Proposà donar tot el poder i sense cap límit, al capital, per damunt dels polítics. Per aconseguir-lo, calia controlar el ciberespai i impulsar l'acaparament de recursos, explotar l'espai exterior i els oceans. Seguint els somnis de Mencius Moldbug va comprar una illa a Hondures, on fundà el primer estat tecnofeudal, al qual anomenà "Prospera". Aquesta iniciativa comptà amb el suport inversor de Jeffrey Epstein (Nova York, 1953-2019).

Tot i que després ha tingut problemes legals amb el govern, Donald Trump ha estat molt interessat a substituir la presidenta, Iris Xiomara Castro Sarmiento (Tegucigalpa, 1959), per a defensar Thiel. Aquest empresari d'èxit també participa en el projecte Praxi, una mena de nació estat digital que volen establir en una illa i, sorprenentment, es va encapritxar amb Groenlàndia, una gran illa i poc poblada que garanteix un territori habitable davant el canvi climàtic, amb aigua, recursos miners i fàcil de controlar. Allí pretenen instal·lar "Praxis", un estat tecnològic alternatiu, per a convertir realitat un dels somnis de Thiel, Mark Zuckerberg (White Plains, 1984) i Balaji Srinivasan (Nova York, 1980), que compta amb l’impuls de l’ambaixador Jeff M. Landry (St. Martinville, 1970).

Adrian Vermeule: l’Estat Integrista Catòlic

El professor de Harvard Adrian Vermeule (Cambridge, 1968), està especialitzar en dret constitucional, dret administratiu i en la teoria del disseny institucional. Una volta es va convertir al catolicisme, va convertir-se en un dels principals de defensor de l'integrisme, convençut de la necessitat d'unir la religió i l'estat, perquè l'ordre estatal és el mateix que el teocràtic. Creu que és necessari formar un govern que respecte alhora la Llei Natural i la Divina. Defensa que un estat integrista catòlic deu ser la successió natural de la democràcia liberal i, per a endolcir-lo, afix que el Bé Comú està per damunt de l'autonomia personal. Com és un especialista en dret, creu que mitjançant la legislació es pot dissoldre l’estat liberal, gràcies al control del Tribunal Suprem, que pot desmuntar el desafiament d’alguns tribunals federals. Encapçala el moviment reaccionari del originalistes, que mitifiquen les lleis dels pares fundadors, que primaven la llibertat individual, per damunt d’un estat amb poders limitats.

Elon Musk: el finançament de la reacció conservadora

L’empresari Elon Musk (Pretòria, 1971), és net de Joshua Norman Haldeman, un nou conservador reaccionari i simpatitzant de Hitler, que en 1950 hagué de fugir de la justícia, per la seua activitat política, i es va refugiar a Sud-àfrica. Elon va llicenciar-se en economia i física a la Universitat de Pensilvània. Amb el seu germà fundà l’empresa Zip2, que va vendre a Compaq per 307 milions de dòlars. Després d’altres iniciatives empresarials exitoses, va ser un dels fundadors de PayPal, que després va vendre per 1.500 milions de dòlars. En 2002 va fundar SpaceX i dos anys després entrà com a soci dels fabricants de cotxes elèctrics, TESLA. En 2015 estigué entre els fundadors d’OpenAI, dedicada a la intel·ligència artificial, i en 2022 comprà Twiter, que en acabant es va convertir en X. En 2024 va convertir-se en un dels principals suports financers de la campanya electoral a la segona presidència de Donald Trump, amb una donació de 119 milions de dòlars.

En prendre possessió de la Casa Blanca, Trump va anomenar-lo com a director del Departament d’Eficiència Governamental (DOGE) que modelà basant-se les idees de Yarvin (2012). La seua missió era aconseguir grans retallades pressupostàries, que teòricament aplegarien als 19.000 milions de dòlars. Malgrat que, com semblava ser una figura que podria fer ombra al líder, no va durar gaire. Una investigació del New York Times va fer públic que Musk consumia moltes drogues, ketamina, èxtasi, o bolets psicodèlics. Va rematar les seues acusacions, advertint que molt probablement això afectava el seu comportament. Trump el va despatxar i Musk no desaprofità el fet per a criticar la política fiscal del president. Aquest multimilionari és un dels principals poders dels NRx, bàsicament pel seu excepcional suport financer, sens dubte, és una de les veus més importants d'aquest nou ordre polític, partidari del tecnofeudalisme.

Marco Rubio: la cara hispana dels NRx

El secretari d’Estat Marco Antonio Rubio (Miami, 1971), des de gener de 2025, és fill d’immigrants cubans catòlics. Graduat en dret per la Universitat de Miami, en 2010 es va convertir en el candidat republicà del conegut com a “Tea Party Movement”. Aquest grup republicà defensa el retorn als orígens dels fundadors dels EUA i de la seua constitució, a més de tenir com a complement la bíblia. Té el suport de més tendències conservadores, que s’agrupen al voltant de la reducció d’impostos, en contra del rescat bancari i defensors de la reducció de les depeses públiques, a més l’Associació Nacional del Rifle. Va ser un dels candidats que va competir amb Trump i Ted Cruz (Calgary, 1970) en les primàries de 2016, però es va retirar després de perdre en el seu propi estat, davant Trump. Rubio representava cert caire “moderat” aportant joventut i arrossegava bona part del vot dels hispans.

Yarvin-Moldbug, el tecnòleg que impulsà els NRx

Curtis G. Yarvin (Brooklyn, 1973), conegut amb el pseudònim de Mencius Moldbug, és un dels principals promotors del ressorgiment del feixisme, un nou conservador que s’oposà a la igualtat entre les persones. És un informàtic de Silicon Valley, un xiquet superdotat però molt inadaptat, que començà difonent les seues idees al bloc “Unqualified Reservations”. Creà l’empresa Tlon Corp, una empresa que desenvolupà una mena de sistema operatiu alternatiu que aspirava crear una república digital alternativa, o el sistema operatiu Urbit, ambdós bastats en protocols entre màquines iguals, “peer-to-peer”. L’essència de les seues propostes consisteix a rebutjar un internet centralitzat i controlable mitjançant el protocol client-servidor. Creu necessari evolucionar cap a un sistema descentralitzat, basat en nou núvol, batejat com a postsingularitat.

Això es va traslladar a l’àmbit polític, va defensar que calia destruir el sistema y fer un reinici de la societat, basat en la destrucció de la democràcia, de la constitució i de l’estat de dret. Per a la fase posterior, somniava un nou sistema civilitzatori tecno-feixista. Entre les seues propostes programàtiques estaven vendre els serveis públics, prohibir la premsa, empresonar els marginals no civilitzats o acomiadar els funcionaris. Per a encapçalar eixa nova societat, pensa que el millor és implantar monarquies encapçalades pels CEO de les principals empreses.

Per a obtenir el suport de la població comptava amb la manipulació mitjançant les xarxes socials. Per a explicar aquesta maniobra, feia un paral·lelisme amb la opció que s’ofereix en la pel·lícula Matrix, quan demanen al protagonista triar entre la pastilla que permet viure feliç sense adonar-se de la realitat, o agafar l’altra que permet entendre la fosca existència. Un dels primers que quedà encisat per aquesta distopia va ser Peter Thiel.

The Heritage Foundation i el Projecte 2025: la fàbrica de suport ideològic

The Heritage Foundation és un centre d'estudis polítics fundat en 1973. Treballen per a proporcionat suport ideològic i material als líders conservadors. Els seus principis són promoure la llibertat individual i d'empresa, un govern amb poders limitats, mantenint un exèrcit poderós i impulsant els valors tradicionals dels nord-americans. Kevin D. Roberts (Lafayette, 1974), és un llicenciat en història i arts. Fou president del Wyoming Catholic College, pertany a l'òrbita de l'Opus Dei i presideix aquesta fundació. L'any 2022 va impulsar el Projecte 2025, que comandà Russell Thurlow Vought (1976). És llicenciat en història i ciències polítiques, que es dedica a assessorar polítics conservadors, convertint-se en un dels consellers més pròxims a Trump.

JD Vance: el Marine convers i futur líder blanc, del NRx

L’advocat, empresari i escriptor James David Vance (Ohio, 1984), va servir al cos de Marines. En 2016 es va enfrontar a Trump, i va eixir com a Senador. Es defineix com a catòlic conservador, defensor de la família tradicional i postliberal. Va ser director d’una de les empreses de Peter Thiel i ell va donar-li el finançament per a la seua elecció al Senat. En 2019 es va convertir al catolicisme i en 2023 va donar suport a la campanya de Trump, que el va recompensar anomenant-lo com a candidat a la vicepresidència.

Institut Claremont i El National Conservatism (NatCon)

Aquest institut es va crear a Califòrnia en 1979, fruit dels deixebles de Harry Jaffa. Fou el primer grup que impulsà Trump per a les primàries de 2016. Aviat es va convertir en el motor intel·lectual de les conferències de la National Conservatism (NatCons). L’institut va ser dirigit per Ryan P. Williams, Thomas D. Klingenstein (1954), Michael L. Pack (Nova York, 1954) i després per Kevin D. Roberts. Ambdós consideraven que des de la presidència Thomas Woodrow Wilson (Staunton, 1856-1924), que va dirigir el país entre 1912 i 1920, s’havia pervertit l’esperit de la constitució dels Pares Fundadors. Afirmen que eixe impuls significà el triomf del liberalisme, caracteritzat per una política exterior intervencionista, l’expansió dels aparells de seguretat i de la burocràcia, al qual definiren com l’estat profund (deep state). 2019 van organitzar la primera conferència del Moviment “National Conservatism” (NatCon). Va ser una trobada dels conservadors per a debatre les estratègies de futur, que va donar pas un moviment polític. La seua missió va consistir a establir vincles entre l’extrema dreta internacional, els religiosos integristes, tant catòlics com jueus, amb els NRx. Afavoreix les connexions dels nord-americans i sionistes amb els feixistes i ultradretans europeus. A més, es dedica a col·locar directius reaccionaris en les administracions i en les grans multinacionals. Una de les seues pretensions és que Trump tinga continuïtat amb J.D. Vance i després per Marco Rubio.

Helen Andrews: la feminització, contrària de la igualtat

La llicenciada en Arts i Religió, Helen Andrews (Rittelmeyer, 1986), va obrir-se un espai exclusiu enmig del regne dels homes conservadors NRx, gràcies a emprar arguments senzills i clars en contra del feminisme. Un dels més celebrats fou que la feminització de la societat occidental, va ser un dels principals motors impulsors del wokisme, perquè, les dones s'havien dedicat tradicionalment a la cura dels altres: els fills, els pares, el marit, els malalts, els dependents, per això ara defenien una escola i la salut públiques, a més d'una justícia per a combatre els abusos. Aleshores, el feminisme s'havia convertit en una amenaça existencial per a la civilització. Convençuda radical de les diferents capacitats dels dos sexes, creu que les dones han de renunciar a la igualtat i a l'accés al poder, deixant-lo per als homes i centrar-se en la protecció de la família, el clan i els homes.

La Nova Reforma Apostòlica (NAR): els apostòlics en política

Tot i que els primers NAR es formaren a Hamburg en 1863, els seus hereus nord-americans reivindiquen la continuïtat amb eixa església apostòlica primitiva. Aquest moviment religiós és un credo modernitzat que s'ha convertit en un dels més dinàmics i radical dins dels conservadors creients. Destaquen pel paper predominant que atorguen als seus propis líders espirituals, i d’entre els més destacats, assenyalen als apòstols caracteritzats per la facultat d’obrar miracles i rebre revelacions divines. “Pastura els meus corders! Pastura les meues ovelles!”. Són contraris a l’avortament, als mètodes anticonceptius, estan a favor del dejuni, creuen en el poder sanador de les benediccions. Accepten la recerca científica, sempre que estiga d’acord amb l'encàrrec diví d'omplir la terra i subjugar-la. Consideren que estem enmig d'una guerra espiritual, per això presten molta atenció a mantenir un estret control cultural i polític dels seus acòlits, per a evitar desviacions per la contaminació d'altres creences i cultures. Formen unes comunitats independents de cap altre poder o càrrec superior canònic. Consideren que Trump és un guerrer enviat per Déu per a enderrocar els dimonis que controlen els Estats Units d'Amèrica. Llavors, el president aprofita qualsevol fet, fins i tot el seu atemptat fallit, per a vendre que va ser Déu qui li perdonà la vida per a restaurar la grandesa dels EUA.

Els peons internacionals, la Ultradreta

Aquest fenomen ultraconservador està totalment controlat pels nord-americans, tot i que bàsicament són nacionalistes i aïllacionistes, no volen descuidar el control i l’impuls dels moviments germans de la resta del món, com la ultradreta sud-americana i europea. Aquest espectre polític comparteix uns eixos simples, encara que molt ben treballats aconsegueixen convéncer, cada volta més segments de la població de les democràcies liberals. El seu programa es redueix al rebuig de la immigració, de l'islam, es declaren com els únics patriotes, que defensen la seua nació, llavors es mostren radicalment a la Unió Europea, mentre es comprometen a establir la llei i l’ordre, sense dissimular la seua estima i enyorança dels passats autoritaris. Els EUA es dediquen a donar suport econòmic i polític per ajudar la resta d’ultradretans per arribar al poder. Alguns d’ells són: l’hongarés Viktor Orbán (Székesfehérvár, 1963), primer ministre des del 2010; el president argentí Javier Milei (Buenos Aires, 1970); l’expresident del Brasil Jair Bolsonaro (Glicério, 1955); el britànic Nigel Farage (Farnborough, 1964); Santiago Abascal (Bilbao, 1976); la francesa Marine Le Pen (Neuilly-sur-Seine, 1968); l’alemanya Alice Weidel (Gütersloh, 1979); o Giorgia Meloni (Roma, 1977).

Els líders i mecenes de la foscor il·lustrada

Les grans fortunes del món, bona part d’elles propietàries de les grans empreses tecnològiques, i quasi totes, directament relacionades amb els Estats Units d’Amèrica, son: Peter Thiel, Elon Musk, Jeff Bezos (Albuquerque, 1964), Tim Cook (Mobile, 1960), Sundar Pichai (Madurai, 1972), Mark Zuckerberg (White Plains, 1984), Larry Ellison (Nova York, 1944), Larry Page (East Lansing, 1973), Serguei Brin (Moscou, 1973), Mukesh Ambani (Aden, 1957) o Jensen Huang (Tainan,1963).

Per què els més desfavorits voten a favor dels seus teòrics opressors?

Molts progressistes no entenen que un ciutadà humil, puga donar suport a les ideologies reaccionàries, perquè és votar en contra dels seus interessos, com ficar-se la corda de la forca al coll. Per a intentar entendre per què unes pocions conservadores i ultradretanes, que no amaguen que volen el poder per a les elits, puguen tenir un ample suport en les classes populars. Hi ha molts estudis sociològics que intenten explicar-lo. Bona part posen el focus en factors psicològics, arrelats en els instints i en els sentiments, més que siguen resultat de la reflexió i lògica.

El punt d'inflexió que significà l'expansió de les forces populistes i ultradretanes va ser la crisi de 2008, que provocà molta precarietat a les societats occidentals. Això implicà el descontent generalitzat de la gent senzilla, que feia anys que votaven alternativament a la socialdemocràcia o a la dreta moderada, però sempre havien obtingut el mateix resultat, cada volta estaven pitjor. Els salaris continuaven estancats, mentre pujava la inflació, llavors cada volta eren més pobres.

L'habitatge, quelcom bàsic per a una qualitat de vida, s'havia tornat inassolible per als més joves o per als que vivien de lloguer. L'especulació havia expulsat els més humils dels barris i els obligava a cercar pitjors llars i més allunyats del centre de les ciutats. Els serveis públics, com la sanitat, l'escola o el transport públic, cada volta estaven més deteriorats i costaven més diners. Fins i tot, els productes primera necessitat, cada volta costaven més.

Els partits que havien monopolitzat els governs de les democràcies liberals, no havien fet res per a corregir aquesta degradació de la seua qualitat de vida. A més, ara es dedicaven a barallar-se, tot mentre es multiplicaven els casos de corrupció. En intentar obrir el ventall polític amb nous partits, tampoc havia servit de res, o s’havien enfonsat ells mateixos en demostrar que eren iguals als partits tradicionals, o els havia destruït el sistema, per considerar-los perillosos per als poders tradicionals.

A conseqüència d’aquest procés, les classes populars i les mitjanes es van sentir abandonades pels partits i pel mateix sistema de la democràcia liberal. Aleshores, aparegueren com un tsunami les opcions ultradretanes i populistes. No van perdre el temps fent programes electorals que mai s’havien complit, en canvi, oferien solucions senzilles i simples. Eixos missatges es van multiplicar gràcies al control de les xarxes socials, que anà paral·lel al desprestigi dels mitjans de comunicació tradicionals i a un finançament astronòmic.

Els reaccionaris van saber assenyalar uns teòrics culpables de la degradació de les seues vides, els immigrants. Abans havien sigut els comunistes, després fou el globalisme, els ecologistes, les feministes o els gais. Van entendre que era molt més fàcil culpabilitzar uns altres, focalitzant en un grup social concret, que culpabilitzar un enemic abstracte, com havien fet els woke, que s’havien focalitzat en ens abstracte com són el capital, les multinacionals o la desregulació.

La ultradreta havia controlat el discurs i no tingué por de fer servir mentides. Asseguraven que els immigrants eren uns delinqüents que els furtaven el treball, a més ens envaïen perquè a casa nostra rebien moltes subvencions socials. Mentrestant, el poble, equiparat a la nació, cada volta devia pagar més impostos. Les opcions progressistes havien quedat atrapades en el discurs tradicional, explicaven fets tan evidents com gastats. El poble feia molts anys que sentia que els responsables de la seua precarietat eren els consells d'administració de les grans empreses, i un sistema capitalista que sols volia més beneficis. Malgrat que això l'havien repetit massa, els mateixos que feia anys que els venien socialdemocràcia, sense fer res per a canviar un sistema defectuós. Les opcions conservadores tradicionals, que mai havien treballat molt el seu programa polític, van decidir copiar el missatge de la ultradreta, intentant assimilar-los.

Un discurs modern en les formes i amb idees velles, de la ultradreta i del populisme, va ser molt més fàcil d'entendre. Les classes populars mai foren gent inculta ni enganyada, simplement eren ciutadans que racionalitzaven el seu malestar assumint un discurs simbòlic i manipulat, el que sembraven les opcions ultradretanes. A més, els oferiren un ordre cultural i identitari alternatiu, molt paregut als temps pretèrits, quan la nació i la raça foren grandioses. Els van explicar que la degradació de les condicions de vida, eren culpa d'unes elits polítiques que els consideraven poc preparats, acusant-los de ser uns perdedors que mai havien volgut sacrificar-se per a triomfar en la vida.

Davant aquesta culpabilització, que també compraren bona part dels progressistes, els reaccionaris van vendre que el problema del sistema era la democràcia WOKE, que els havien marginat per a substituir-los per immigrants. La ultradreta no els va prometre riqueses, va oferir dignitat per pertànyer a una nació gran, una pàtria i una raça glorioses, que al llarg de la història havien dominat el món i que professaven a la vertadera religió. Per acabar, els van garantir que els seus líders restablirien l’ordre i castic per als responsables de la seua marginació.

Els NRx i la ultradreta són moviments paral·lels, estretament connectats, perquè comparteixen molts objectius. Ambdós són populistes, apel·len a la tribu, la raça, la bandera, la llengua, la nació, la tradició, la religió i l’ordre. Tots ells són clarament antidemocràtics i antiliberals, la seua principal diferència és determinar qui deu encapçalar el futur. Els ultradretans defensen el poder en mans d'un únic líder messiànic, en canvi, els Neoreaccionaris defensen el govern de les elits empresarials. De moment, pareix que han impulsat el govern de líders poc preparats i manipulables, però amb una gran capacitat d'aglutinar i mobilitzar molts segments de la població, com Trump.

Ben segur que faran servir més líders piròmans per a enfonsar el sistema i les democràcies liberals. Una volta rebenten el sistema, començaran les lluites caïnites entre ells, per a imposar-se. La pregunta és: ens deixarem véncer, ens imposaran una nova tirania feixista, seran les grans fortunes tecnològiques les que guanyaran la partida, implantant el tecnofeudalisme?

El nostre cervell i els missatges NRx

Paul D. MacLean (Phelps, 1913-2007) fou el neurocientífic que va descobrir que el nostre cervell en realitat és la suma de tres diferents, resultat de l'evolució de la nostra espècie. El nostre ésser té tres motors diferents que lluiten constantment pel nostre control i eixa baralla d'interessos modela el nostre comportament.

El nostre cervell més antic és el reptilià que s’amaga al fons del nostre cap, on s’ajunten l’hipotàlem i el tronc encefàlic. Aquesta part controla funcions bàsiques com són la temperatura corporal, la fam i la set, la pressió arterial o el ritme cardíac. La seua tasca consisteix a garantir la nostra supervivència.

En una capa posterior que envolta l'anterior, tenim el cervell límbic. És una evolució pròpia dels mamífers que controla les emocions, com el plaer, el vincul o l'agressivitat. La seua funció és influir en el cervell reptilià, mitjançant l'emissió d'hormones. Pot canviar el ritme cardíac, activar la lluita o la fugida, llavors millora les capacitats de supervivència davant esdeveniments sobtats.

Finalment, cobrint tot ocupant la capa exterior i amb molta més grandària, tenim el neocòrtex. Aquesta zona ens permet activitats associades amb la raó, la lògica, el llenguatge, la planificació. Tot això ens permet el control d'impulsos i els instints, gràcies al qual podem superar desitjos, per a planificar a llarg termini o controlar impulsos agressius. Un dels problemes del còrtex és que li costa molt madurar, de fet, fins als vint-i-cinc anys no s'acaba de desenvolupar. Això explica per què en l'adolescència som una mescla d'emocions incontrolables. En eixos moments, el sistema límbic pot segrestar completament el còrtex, llavors la lògica desapareix, i l'emoció pren el control.

En tot moment, els dos cervells "superiors" estan competint per prendre el control nostre, de l'hipotàlem. Quan el sistema límbic guanya aquesta competició, el teu cos respon abans que la ment racional, les emocions prenen el control, provocant la por, la fugida, agressivitat, sense que la lògica puga controlar els esdeveniments. Aquest esquema implica que, en realitat, no som éssers racionals, que a voltes s'emocionen, més aïna, som criatures dirigides per les emocions, que ocasionalment poden aturar-se i raonar.

Entendre com funciona el nostre cervell, ens pot ajudar a comprendre per què tenen tant d'èxit els missatges de la ultradreta. El seu discurs apel·la les emocions i els sentiments, i per això apleguen millor i a molta més gent. Adverteix d'enemics ficticis, els immigrants, que són els més febles de la societat i els que millor es poden combatre, i de les manipulacions d'unes elits científiques i de polítics corruptes que tenen el suport dels intel·lectuals. Tots ells sols volen explotar i degradar el poble autèntic. Mentrestant, reforcen sentiments de pertinença a un grup ètnic que en el passat fou poderós.

En canvi, l'esquerra es dirigeix a la raó, fa elaborats raonaments intentant explicar fenòmens complexos i ens abstractes, allunyats de la realitat diària de la gent. Com són el capitalisme, el canvi climàtic, el decreixement... Tot mentre és evident per a tothom que la socialdemocràcia i les esquerres tradicionals són còmplices de les classes governants de les democràcies liberals, que són les que han provocat la degradació de les seues condicions de vida. Que els han dut a moment de canvi, d'incertesa, de perill, de retrocés i degradació de les condicions de vida.

Resum

Doncs fem una recapitulació, els objectius i creences dels nous reaccionaris (NRx), dels Il·lustrats de la foscor, són canviar la forma de govern. Menyspreen les democràcies liberals, quasi tant com odien el vençut comunisme. Rebutgen el control estatal i consideren que les grans empreses i les grans fortunes, serien molt més eficients a l’hora de crear riquesa i impulsar el desenvolupament tecnològic. Identifiquen les democràcies liberals com a organitzacions ineficients, que dificulten la tasca de les grans empreses mitjançant el cobrament d’impostos i la imposició de normes reguladores. Sols afavoreixen la creació d’una classe política que pretén perpetuar-se al capdavant del poder, i obtenir beneficis gràcies a la corrupció. No creuen en la igualtat, consideren que les classes inferiors són prescindibles per ser ineficients, alguns no dissimulen i defensen adormir-los mitjançant drogues i videojocs.

Ells defensen un estat reduït a la mínima expressió, que siga dirigit per una gran corporació, encapçalada pel millor empresari, que no tinga cap més control que el d’un consell d'administració. El poder deu ser per als més rics perquè han demostrat que són els millors, els triomfadors els que mereixen el poder per ser els més preparats.

Amb l'expansió de la intel·ligència artificial i la robòtica, les elits aconseguiran no dependre de les classes inferiors, els obrers, camperols o ramaders, tampoc faran falta oficinistes, policies, exèrcit, jutges o mestres, perquè els robots seran les mans. Mentrestant, la intel·ligència artificial seran els ulls i els oïts que garantiran el control i mantenir l’ordre dels subordinats.

Estan convençuts en la supremacia de la raça blanca, llavors odien els immigrants perquè asseguren que sols venen per a viure de les subvencions socials, són un perill demogràfic perquè tenen molts més fills, i tenen molta més tendència a delinquir, a més, els retreuen que estan controlats per religions i tradicions primitives.

Odien el feminisme, per considerar les dones com éssers limitats intel·lectualment per condicionants biològics. Asseguren que són víctimes la ideologia feminista, perquè la igualtat amb els homes, els fa caure en contradiccions i insatisfacció. Fins i tot, alguns defensors del patriarcat creuen que el principal problema de les feministes és que no han tingut la sort de trobar un autèntic mascle. Les dones han de limitar-se al seu paper biològic de ser mares i fidels esposes, sempre subordinades a l’home, paper que els garanteix la seua felicitat vital. Estan en contra de l’avortament, perquè cal impulsar la població blanca i desfer-se de la resta de races.

Els reaccionaris estan convençuts que les desviacions sexuals són depravacions que amenacen l’ordre natural. Eixe ordre significa que sols deu existir la família heterosexual, creient en Déu i amb l’objectiu d’engendrar fills. En el fons, pensen que una transgressió sexual puntual, es pot produir en un moment de feblesa per una temptació, malgrat que continuen tenint respecte a Déu i a la seua esposa, no hi ha cap problema. En canvi, l’homosexualitat i la transsexualitat són depravacions diabòliques.

Per decisió divina i per superioritat moral, les nacions occidentals i Israel, són els pobles escollits per Déu, llavors tenen permís diví per a sotmetre i eliminar la resta. No els importa l’entrebanc que significa que uns siguen catòlics i els altres, jueus. Ambdós consideren que el seu Déu és l’únic vertader i consideren que la resta de religions sols són desviacions que cal combatre fermament, focalitzen el seu odi amb els musulmans, perquè són la seua principal amenaça.

Com a conclusió: la suma d'un sistema capitalista en decadència, una oligarquia a l'ofensiva i unes classes mitjanes i populars en descomposició que busquen culpables, ha provocat el sorgiment del moviment reaccionari.

BIBLIOGRAFIA

Adrian Vermeule:

https://legrandcontinent.eu/es/2025/11/06/los-fundamentos-juridicos-de-la-contrarrevolucion-trumpista-una-conversacion-con-adrian-vermeule-x/

https://www.hayderecho.com/2023/01/16/entrevista-a-adrian-vermeule-i/

Curtis Yarvin:

Curtis Yarvin (2008) “PATCHWORK: Un sistema polític per al segle XXI”.

https://legrandcontinent.eu/es/2025/07/07/que-es-el-trumpismo-historia-conceptos-ideologia/

https://www.unqualified-reservations.org/2008/11/patchwork-positive-vision-part-1/

https://www.lilianalopezforesi.com.ar/es/noticia/imperio-tecnocracia-y-vigilancia-el-gran-paso-adelante-de-trump

https://nuso.org/articulo/318-complot-neorreaccionario-curtis-yarvin/

https://legrandcontinent.eu/es/2025/06/28/atlas-del-pensamiento-neorreaccionario-una-primera-bibliografia-razonada/

Classes populars manipulades per l’ultra-dreta: