Any 1993

Collage RMiB

ECOLOGISTES

ECO-RAD (Col·lectiu Ecologista Radical) i l’Assemblea Comarcal Ecologista de l'horta (València) foren els grups que s’encarregaren de dinamitzar la Federació Ecologista del País Valencià. En maig van organitzar les Jornades del Moviment Ecologista en la Gestió dels Espais Naturals Valencians Protegits. La tradicional Marxa a Cofrents la van fer juntament amb la Coordinadora Antinuclear de Cofrents i publicaren el document: “Cal tancar Cofrents”. El mes de març el Centre Excursionista de València organitzà unes Jornades sobre el Delicte Ecològic.

La Colla Ecologista “La Carrasca” s’encarregà de l’organització d’unes jornades sobre producció, brutícia, salut laboral i medi ambient. També encapçalaren una campanya oposant-se a una carretera entre l’Orxa i Vilallonga, que devia travessar l’excepcional paratge del barranc de l’Infern.

Davant la convocatòria d’eleccions generals per al 6 de juny, dinou formacions ecologistes acordaren unir-se per a formar el partit Los Verdes. Que finalment es presentà en coalició amb Lista Verde. Junts obtingueren un total de 185.940 vots, un 0,79% del total, per tant, no tragueren cap escó i foren la desena llista més votada de l’estat.

L’Ecofòrum va ser la proposta d’un grup d’activistes per a realitzar tertúlies mensuals i xerrades amb alguns dels pensadors ecologistes més destacats, com Joan Martínez Alier (Barcelona, 1939), Jorge Reichmann Fernández (Madrid, 1962), Ricardo Almenar (Tànger, 1953) o Carlos Taibo Arias (Madrid, 1956), les feien a la Societat Coral el Micalet que estaven d’aniversari, complien cent anys!

Van eixir nous butlletins ecologistes Tavernes de la Valldigna com “l’Ull del Bou” i en la Safor i la Valldigna “Barrim-Barram”.

Acció Ecologista AGRÓ organitzà una protesta a les portes del Corte Inglés de València contra l’ús de pells d’animals per a fer abrics de luxe. Denunciaven que per fer un sols abric d’un metre de llarg es necessitava la pell de fins a 60 animals i la cria en captivitat no podia cobrir la demanda, aleshores les indústries de pelleters gastaven principalment la pell d’animals salvatges capturats per caçadors professionals. Per a rentar la seua imatge i contrarestar les protestes dels ecologistes, les empreses productores asseguraven utilitzar pell “ecològica” provinent de granges, la realitat era que sols un 24% dels abrics gastaven animals criats en captivitat. Les condicions de vida dels mustèlids i raboses de les granges eren terribles, malvivien fins a quatre raboses en reduïdes gàbies metàl·liques de només 0,75 m². Empresonaven fins a quatre visons en tan sols 30x90 cm. Viure tancat en espais tan reduïts els provocava tant estrés que sovint s’automutilaven. A l’hora de sacrificar-los els mètodes que empraven eren salvatges, els introduïen elèctrodes pel cul, els enverinaven o els asfixiaven.

AE-Agró presentaren una denúncia a la Comissió Europea demanant que s’estudiarà la responsabilitat de l’estat espanyol per permetre la caça d’aus mitjançant la tècnica del Parany, donat que es tractava d’un mètode de captura no selectiu. A Europa acceptaren l’escrit i demanaren un informe al govern espanyol. També denunciaren que l’ajuntament de Dénia no actuava contra un abocador il·legal a la partida de Benimàquia, dins dels límits del parc natural del Montgó.

NATURALISTES

Tot i que estaven actius des de 1989 a les terres de Castelló es va legalitzar el Grup per a l’Estudi i Conservació dels Espais Naturals (GECEN). Publicaren el butlletí “La Hojarasca”. S’han destacat en la lluita contra l’enfilat, el parany i contra el PATIVEL (Pla d’Acció Territorial de la Infraestructura Verda del Litoral) que pretenia en teoria, regular els espais litorals a protegir-los, però en realitat tenia previst urbanitzar 2.500 hectàrees del litoral per a omplir-les amb camps de golf, hotels, restaurants, complexos turístics, càmpings i dotacions d’infraestructures de tota mena. Entre els seus membres han destacat al llarg del temps: Victoriano Hernández, Vicente Ramón Sánchez, Ramón Tortajada, Pilar Góriz, Miguel Pitarque, Manuel Samper, José Luis Tortajada, Juan Pont, Joaquin Mollar, José Luis Tortajada, José Luis Gálvez, Inma Sánchez, Irene Hernández, Inma Belis, Jose Vicente Ortíz, Higinio Tuzón, Gregorio Bolumar, Enriqueta Viñas, Daniel López, Carlos Gayón, Amparo Pérez, Antonio Marco, Antonio Aliaga, Francisco González Babiloni i Paco Gonzàlez. Tingueren grups actius en diverses poblacions com a la Vall d’Almonesir que comptà amb Benjamín Pérez, Luis Pereda Cruz, Joaquin Mollar o a l’Alt Palància on estigué Víctor J. Hernández.

En l'Estació Ornitològica de l'Albufera (EOA) gestionada per la Societat Espanyola d’Ornitologia (SEO) davant dels continus problemes de funcionament, una part dels seus membres demanaren autonomia a Madrid. Com les negociacions no van prosperar decidiren iniciar els tràmits administratius per aconseguir la independència de SEO. En assemblea general triaren José Antonio Peris com a president d'una Gestora que hauria de dur els tràmits administratius per a la segregació. La reacció de Madrid va ser fulminant, per a evitar perdre el control mobilitzaren la seua militància per a demanar la dimissió de la gestora i l'entrega de tota la documentació. Madrid anomenà com a nou director a Mario Giménez Ripoll, que encara hui encapçala la secció SEO Comunitat Valenciana. Per a evitar espais d'enfrontament amb els dissidents autonomistes decidiren tancar l'Estació Ornitològica de l'Albufera, “mort el gos, morta la ràbia”. Aquesta confrontació significà un trencament en el si de l’ornitologia valenciana, el grup format per Emili Fuster i Mas, Francesc Llorens Mocholí, Antoni Mira Franco i José Antonio Peris acordaren fundar una societat ornitològica independent i valenciana, la resta continuaren sota el paraigua de SEO/BirdLife Comunitat Valenciana.

Aquesta dissensió entre els veterans ocorria mentre una nova generació de Naturalistes demanava pas. Molts eren estudiants de biologia que havien conegut l’EOA on es formaren com anelladors amb Antonio Cabrera Serrano (Medina Sidonia, 1958-2019) i Pepe Lluch Sanpedro, els seus primers passos els donaren a l’Albufera de València.

A la capital de l’estat, SEO centrà tots els seus esforços en ser l’associació triada per BirdLife International, per a ser el seu representant. En 1922 s’havia fundat el Consell Internacional per a la Conservació de les Aus (ICBP) que amb els anys volgué ampliar horitzons. El 3 de març de 1993 es transformà en BirdLife International, amb l’objectiu d’evitar l’extinció de qualsevol de les 9.700 espècies d’aus que estaven descrites al món, per això van establir convenis d’associació amb grups ornitològics de 112 països. Aquesta unió amb BirdLife garantia als grups nacionals nombrosos fons econòmics per a créixer, alliberar membres i potenciar projectes de conservació.

BirdLife en un principi havia entrat en contacte amb la Coordinadora per a la Defensa de les Aus (CODA), que en eixe moment dirigia SEO. La presidència dugué les negociacions amb total opacitat respecte de la resta de grups, això provocà durs enfrontaments en sospitar que SEO volia ser la única que controlarà el destí dels fons de BirdLife. La majoria de la CODA s’uniren en assemblea i desplaçaren a SEO de la direcció de la CODA. Això provocà un altre cisma entre els naturalistes. Finalment, BirdLife trià SEO com a únic representant a l’estat i, per tant, es garantia l’accés als sucosos fons econòmics sense haver de donar cap explicació a la resta de grups.

Estava actiu el Grup Defensor i Protector de les Aus Carduelis d'Asp, adreçats al Vinalopó Mitjà. Encara hui anellen ocells als rius Vinalopó i Tarafa, prop del Pantà d'Elx. Encapçalat per Pedro Gómez, Fulgencio Carrillo i Joaquín Cerdán duen a terme activitats de divulgació de la natura, exposicions en fires, a més han sigut pioners de l'Ecoturisme a les comarques del sud.

Un altre grup que aparegué fou la Societat d’Amics de la Serra Espadà, amb seu a Nules. Primer treballaren per aconseguir la protecció de la serra i després per a garantir la seua conservació. Eixe mateix any van impulsar la creació de la Fundació Serra Espadà, amb suport de la Fundació Caja Segorbe. Gràcies als fons que obtingueren pogueren comprar 100 hectàrees de sureres per gestionar-les. Estigué encapçalada, entre altres, per Manuel Costa Talens (Carcaixent, 1938), catedràtic de botànica de la Facultat de Farmàcia. El mes de novembre d’aquest any organitzaren unes Jornades Tècniques sobre la Serra d’Espadà.

Es va publicar el primer butlletí del Centre d’Aqüicultura Experimental CAE, un grup especialitzat en la protecció dels rius, dels aiguamolls i de la seua biodiversitat. Aquesta associació des de 1989 mantenia un centre de cria de peixos endèmics i en perill, com el samaruc (Valencia hispanica), el fartet (Aphanius iberus) i el punxoset (Gasterosteus aculeatus). El CAE va lluitar de valent contra els aterraments de la marjal d’Albuixech que va fer CAMPSA en març de 1992, que significaren la fi de la millor població de Samaruc. Davant aquest greu atemptat, els responsables de medi ambient socialistes: Emèrit Bono i Martínez (Sagunt, 1940), Antoni Escarré Esteve (Alacant, 1941-2022) i Santiago Reyna Doménech, pactaren autoritzar l’aterrament de la marjal a canvi d’una donació de 25 milions de pessetes que es gastaren en comprar part de les torberes de la marjal d’Almardà, on van dur alguns dels peixos rescatats. El CAE va fer les últimes actualitzacions en xarxes socials en 2018.

Es va formar l’Associació per la defensa de la naturalesa d'Énguera (ADENE). Els primers impulsors foren Jose M. Simón i José Vicente Beneyto, eren un grupet conegut com els “apagafuegos” que es van destacar en la lluita contra el gran incendi que va patir el terme aquest mateix any. Per assenyalar alguna de les moltes tasques de conservació que han protagonitzat, cal recordar que foren cofundadors de Xúquer Viu. En la campanya contra el transvasament del Xúquer al Vinalopó van aconseguir paralitzar l'eixida d'aigües de Cortes de Pallars que pretenia travessar tot el Massís del Caroig. Estigueren molt actius davant el Pla Eòlic, però en aquest cas sense èxit, les serres de la comarca es van omplir d'aerogeneradors. Es mobilitzaren contra la planta de residus inerts de la pedania de Navaló. Duen moltes iniciatives de voluntariat, com el manteniment del Centre d'Informació i Interpretació Ambiental de la Serra d'Énguera. Uns altres activistes que han estat al capdavant del grup són Miguel Chirlaque, Fermín Poquet Sanchiz, María Arcas i Santiago Sánchez. Encara hui resten actius i des de 1997 publiquen un butlletí anomenat ADENE, també mantenen una pàgina web.

Un altre col·lectiu que encetà camí a la Ribera Baixa fou el Voluntariat Mediambiental de Corbera i a hores d’ara continuen actius. Destaca la seua vessant en l’educació del jovent de la localitat així com la promoció de tota mena d’activitats en contacte amb la natura.

A València es va formar l’Associació per el Respecte i la Convivència amb els Animals Domèstics i Salvatges (ARCADYS). Són un grup animalista pioner que reivindiquen el dret dels animals a ser tractats dignament. Publiquen una revista digital que té el mateix nom de l’associació, en l’actualitat està dirigit per Emilia Pastor Ríos.

El Grup d’Estudi de Rapinyaires (GER) va continuar amb els seus nombrosos estudis i campanyes habituals, però aquest exercici posaren focus en el problema del parany i l'enfilat, de la mà de Leo Pérez. Com a curiositat cal assenyalar que l'ajuntament de Vila-real, després de moltes reunions el va cedir un local, tot i que els va durar ben poc, el mes de juny els van despatxar per allotjar a famílies de refugiats de Bòsnia Hercegovina.

Escateret, Arxiu RMiB

Començà el seguiment científic de dues colònies d’escateret (Hydrobates pelagicus). Es tracta d’un menut i escàs ocell marí, amb poblacions reduïdes que es reprodueix dins de coves de l’Illa de Benidorm.

El Grup Roncadell publicà un informe sobre la mortalitat de fauna a la carretera Natzaret-Oliva, entre els kilòmetres 4 i 16, al seu pas per la Devesa del Saler. Van Comprovar que en un any moriren més de 4.000 vertebrats. Assenyalaren la troballa de dotze òlibes (Tyto alba) mortes, un rapinyaire nocturn cada volta més escàs, així com cent pit-rojos (Erithacus rubecula). Per a alertar a l’administració i demanar que es prengueren mesures per a reduir la velocitat del trànsit, enviaren cartes a la Generalitat. L’estudi estigué coordinat per Javier Caletrio Garcerá i José Miguel Aguilar.

Quelcom semblant va fer el Grup Falco d’Alacant, en les Salines de Santa Pola. El treball el van dirigir els fundadors del grup: José Aragoneses García, Francisco Javier Martínez i José Benito Ruiz Limiñana. Realitzaren 23 recorreguts entre els quilòmetres 81 i 88 de l’N-332 on trobaren més de 700 animals atropellats que pertanyien a 66 espècies diferents. L’animal més afectat era un rata penada, la pipistrel·la comuna (Pipistrellus pipistrellus), trobaren 181 individus morts i comprovaren que el període on hi havia més mortalitat eren els mesos de setembre i octubre.

El Grup Ecologista l’Alguer organitzà el mes d’abril la segona trobada alternativa de Santa Pola. Amb l’ajut d’altres grups formaren una plataforma que, amb l’eslògan “No pergam el Cap”, van recollir signatures i aconseguiren evitar que urbanitzaren el cap de Santa Pola, omplint-lo amb xalets adossats i edificis d’apartaments. Estigué encapçalat, entre altres, per Paco Soler i Joan Ivars Vallés.

Els grups de les comarques del sud: FALCO, l’Alguer, GEA i ANDA, van presentar un recurs contra l’autorització de les tècniques de cacera tradicionals, l’enfilat i el parany, que autoritzà el director territorial de Medi Ambient de la Generalitat, Manuel Aldeguer. Perquè consideraven que aquestes modalitats estaven prohibides per la Llei 4/89 de 27 de març, de Conservació dels Espais Naturals i de la Flora i Fauna Silvestres.

Acció Ecologista Taray va rebre una subvenció de 300.000 pessetes de Conselleria per a restaurar el camí d’accés dalt de la Penya del Sit, a Petrer, a més de per a senyalitzar-lo com a itinerari ecològic i organitzaren la I Setmana Ecològica d’Elda.

A Madrid es va enregistrar la Fundació Global Nature formada per un grup de naturalistes que volien treballar per la conservació d’hàbitats i espècies, a més de per l’ordenació del medi amb la sostenibilitat del sector agroalimentari. El president del patronat gestor és Cosme Morillo Fernández (Ceuta, 1940) i el director-gerent és Eduardo De Miguel Beascoechea. L’any 2006 tenien un pressupost de quasi 2 milions d’euros i rebien inversions del fons d’inversió Fidelity Charitable, fundat a Boston en 1946. El coordinador de projectes al País Valencià és Antonio Guillem Avivar i tenen una delegació oberta a València. A casa nostra treballen en la restauració d’aiguamolls per a la Conselleria, fan actuacions a la Marjal dels Moros, al Prat de Cabanes-Torreblanca, a la Marjal de Pego-Oliva i al Fondo d’Elx. Tenen maquinària específica que els permet fer manteniment de canals, reparació d'infraestructures, gestió de la vegetació dels aiguamolls o per a crear zones de descans i alimentació per als ocells aquàtics.

PACIFISTES I OBJECTORS

El mes de gener es feia públic en premsa que els insubmisos no anirien a presó, gràcies a una emenda del Codi Penal (El País, 20/1/93). Tot i que eixe any estaven empresonats els següents insubmisos; Miguel Llorens Cano, Vicente Sánchez Ortells i Vicente Javier Sáez Sáez a Picassent; José Manuel Chisco Fernández a Oviedo, Luis M. Roncero Heras i Vicente Daniel Azaña Rodríguez a Albacete, Francisco L. Barrera Mena a Cartagena, José Luís Moreno Pestaña a Granada, Patxi Leoné a Iruña i Miguel A. Martínez Martín a Zamora. El MOC va iniciar una campanya sol·licitant que els enviaren cartes de suport a la presó.

Collage RMiB

CRÒNICA DE 1993

L’11 d’abril assassinaren a Montanejos al jove nacionalista de MAULETS, Guillem Agulló i Salvador (Burjassot, 1974-1993) que també pertanyia al grup antifeixista SHARP-Redskins. El feixista Pedro Cuevas Silvestre el va apunyalar al cor mortalment, mentre uns altres extremistes el subjectaven pels braços. El van condemnar per homicidi a catorze anys, tot i que no trigà molt a eixir de presó, perquè sols estigué tancat quatre anys.

La marjal de Rafalell i Vistabella continuà sent sòl no urbanitzable gràcies a la presentació d’un recurs per part d’Esquerra Unida (EU) i d’Unitat del Poble Valencià (UPV) davant el Tribunal Suprem. Reclamaren en contra de la Conselleria d’Obres Públiques i Urbanisme (COPUT), dirigida per Rafael Blasco Castany (Alzira, 1945) que en eixe moment era del PSOE. Els grups d’esquerres argumentaren que no es podia requalificar l’aiguamoll donat els seus importants valors naturals. Malgrat això el propietari José María Lladró va començar a aterrir la marjal, degué pensar que si l’omplia d’enderrocs, en perdre els seus valors naturals li autoritzarien la construcció d’una ciutat marítima, semblant a la propera urbanització de Port Saplatja, a Alboraia. El propietari del sòl autoritzà diverses empreses perquè es desferen debades de tones de residus, amollant-los a la marjal. Algunes de les empreses beneficiades foren Excavaciones Samop, Nivel Construcciones o la Societat d’Agricultors de la Vega. Aquesta darrera companyia era i continua sent hui, un dels principals contractistes de l’ajuntament de València. Per sort, la denúncia dels ecologistes aturà les agressions d’aquest valuós espai de l’Horta Nord. Tot i que encara que hauríem d’esperar fins a 2004 perquè el Tribunal Suprem confirmarà la protecció definitiva d’aquesta marjal.

Collage RMiB

La vila de Bunyol pretenia autoritzar a l’empresa cimentera la incineració de residus sanitaris en el polígon industrial. Cremar aquest tipus de deixalles, que sovint són tòxiques, implicava l’alliberament a l’atmosfera dioxines, furans i metalls pesants. A més, l’aigua que cal gastar per a refrigerar els forns es pot contaminar per contacte amb la pols, cal afegir que les cendres que ixen pels fumerals, una volta arrossegades per la pluja poden acabar contaminant rius i aqüífers. L’oposició dels grups ecologistes, amb suport de la població aconseguiren aturar l’autorització. Tot i que continuà cremant uns altres residus, com aquesta història és prou llarga tornarem a ella més avant.

Collage RMiB

Aquest any finalitza la construcció del centre d’interpretació del parc natural de l’Albufera de València, del Racó de l’Olla. Aquest espai és una depressió entre la Devesa del Saler i el llac de l’Albufera, on estava l’estany de l’Alcatí. Entre els segles XIII al XVII estigué funcionant una explotació salinera que degué alimentar-se amb aigua del mar a través del portell del Perelló. Entre els segles XIX i XX l’Alcatí es va transformar en arrossars com ho va fer bona part de l’Albufera original. El Racó es va lliurar i quedà com a àrea no transformada a causa de la salinitat de les seues terres. Hui es tracta d’un espai molt valuós des del punt de vista de la biodiversitat, prova d’això és que des de la seua protecció s’han establert fins a 28 espècies reproductores i cada any niuen una mitjana de 4.100 parelles. Aquesta reserva compta amb 64 hectàrees, les mateixes que ocupava l’antic hipòdrom del Saler, de les instal·lacions inicials sols queden en peu les cavalleries. El disseny del Racó el van fer el naturalista anglés Herbert Ernest “Bert” Axell (Rye, 1915-2001) i la Consultora Epypsa. Actuaren sobre 32,5 hectàrees, amb un cost de 191 milions de pessetes. Des del mes de juny de 1994 és gestionat conjuntament per la Generalitat Valenciana i l’Ajuntament de València, arran de la signatura d'un conveni de cooperació. Poc després de la inauguració la Generalitat va alliberar tres mil exemplars dels peixos autòctons: el fartet (Aphanius iberus) i el samaruc (Valencia hispanica), a unes llacunes que prepararen en el Racó de l’Olla. Els peixos es criaven al Centre Experimental Piscícola del Palmar i en la Piscifactoria de Polinyà de Xúquer.

El president de la Generalitat va destituir al primer conseller de Medi Ambient, a Antoni Escarré Esteve (Alacant, 1941-2022), el va substituir Emérit Bono. Els canvis en la conselleria no trigaren gaire, Carlos Auemheimer Arguiñano que era director-conservador del parc natural de l’Albufera des de juliol de 1986, va cessar del càrrec. El perjudicà que el Tribunal Superior de Justícia de la CV, en sentència que després confirmà el Tribunal Suprem, van anul·lar el Decret 86/1986 que establia el Règim Jurídic del Parc.

L’ajuntament de Cullera encapçalat per José Alandete Català del PSOE, va presentar un avanç del seu PGOU que entre altres desficacis pretenia requalificar el Mareny de Sant Llorenç per a convertir-lo en sòl urbanitzable. Això afectava el cordó dunar i les mallades entre la séquia de Sant Llorenç i el Mareny Blau. El més greu és que aquest indret de gran valor natural estava dins dels límits del parc natural de l’Albufera de València. Intentaren aprofitar-se de l’anul·lació del decret de declaració del parc que va dictar el Tribunal Suprem, perquè no comptà amb l’informe preceptiu del Consell d’Estat. Finalment, en el Pla General aprovat el mes de maig de 1995 es va deixar tot com a sòl no urbanitzable, la qual cosa es tornà a confirmar en el text refós de les normes urbanístiques del PGOU de Cullera 2019, el Mareny de Sant Llorenç s’havia salvat definitivament.

La Generalitat va promulgar el decret 03/199, la Llei Forestal que regula el 55% de la superfície del País Valencià. Segons aquesta norma, el paradigma de la gestió forestal considera que les muntanyes són ecosistemes que deuen ser tractats d'una manera integrada, tenint en compte el medi físic, la flora i la fauna, amb la finalitat de preservar la diversitat biològica i, alhora han d’assegurar el manteniment dels principals processos ecològics. Considera que els ecosistemes forestals són un bé cultural i atorga a l'administració les tasques de vigilància, prevenció i recuperació dels danys. D’acord amb el manat de la Cimera de Rio i de les posteriors normes europees, la llei dels boscos valencians estableix la imposició de sancions als responsables de la seua degradació amb indemnitzacions equivalents als perjudicis provocats i a les despeses de restauració dels danys. Un altre dels avanços va ser que els matollars passaren a considerar-se com a etapes inicials en el desenvolupament de l'ecosistema boscós i, per tant, calia mantenir-los, protegir-los i afavorir-los com una altra forma de coberta vegetal que garantia la preservació del sòl.

Collage RMiB

A tot el País Valencià va haver-hi 715 incendis que cremaren un total de 25.966,7 hectàrees, i sofrirem nou grans incendis que cremaren més de 500 ha. El 10 de juliol un foc que començà en un femer il·legal va cremar 575 ha a l’Orxa, el Comtat, les flames van sorprendre i mataren als agents forestals Ignacio Faurí i Manuel Virto, per sort, la resta de membres de la brigada pogueren fugir en l’últim moment en helicòpter. El 4 d'agost una forta tempesta seca, acompanyada d’abundant aparell elèctric va originar un foc a la partida Montegrande, a Requena que va cremar 200 hectàrees. Aquesta mateixa tempesta provocà uns altres focs a Llíria, Altura, Benissa. A Andilla, els Serrans es van fotre foc 2.087 ha gràcies al fort vent de ponent i les altes temperatures de l’estiu.

El 7 d’agost un llamp provocà un incendi a Abejuela (Terol) que es va estendre a València i Castelló, cremant un total de 5.772 ha. El foc arribà a tindre un front de 14 km. El pas de les flames provocà l’explosió de moltes bombes abandonades des de la Guerra Civil, complicant encara més la dura tasca dels bombers forestals. El 8 d’agost entrà al terme de El Toro, l’Alt Palància provocant la desaparició sota les flames d’un dels boscos més extensos del País Valencià, un total de 2.135 hectàrees, a més el foc obligà al desallotjament de 2.000 persones. A Andilla es van cremar 2.087 hectàrees. El mateix dia 7 d’agost un foc provocat es va menjar unes altres 2.182 ha, a Bunyol, que obligà tallar l’N-3 i desallotjar 500 persones, entre ells una colònia d’estiu de xiquets a Venta Mina.

El dia 21 es van perdre més de 500 hectàrees en el terme de Pedreguer. El 12 de setembre es calà foc Argeleta, a l’Alt Millars, cremant 4.896 ha, l’endemà començà un altre a Sant Mateu, Baix Maestrat, que calcinà 3.520 ha. A la Foia de Bunyol, al terme de Dos Aigües, les flames van desfer 5.200 ha. A Vilallonga, la Safor, 505 hectàrees es convertiren en cendres i a Llíber, la Marina Alta, se'n van vorer afectades unes altres 605 hectàrees.

Collage RMiB

L’1 de gener es va constituir l’Autoritat Portuària del Port de València. És un ens autònom que depén directament de Ports de l’Estat, sota la direcció del llavors conegut com a Ministeri de Foment. Aquesta institució té manat sobre els ports de Gandia, Sagunt i València i es va convertir en un organisme independent de les administracions locals, amb poder quasi feudal que controlava la façana marítima del golf de València. Les repercussions d’aquesta taifa no trigaren gaire a reclamar sòl, sense que els importes res les conseqüències per a la ciutadania afectada.

En estiu els veïns la Punta, un barri de València enmig de l’horta, anaren a protestar a l'ajuntament contra la instal·lació d’una subestació elèctrica al costat de les seues alqueries i barraques. Els va rebre el regidor d’Unió Valenciana (UV) Juan Manuel Castañer Mollà, els deixà gelats quan els anuncià que no calia protestar, que prepararen les maletes perquè allí anaven a fer una gran requalificació de sòl que els expulsaria de les seues cases i terres. Van decidir tornar a regalar sòl al port per a fer una ZAL, és l’acrònim de Zona d’Activitats (Proveïments) Logístics. Parlant clar es tracta de magatzems de contenidors, oficines d’empreses consignatàries i de transport de mercaderies portuàries, a més de pàrquings i servicis per als centenars de camions que són necessaris.

Signant la condemna de mort de la Punta, la ZAL

Era el mateix que ja s’havia fet il·legalment als barris i horts del voltant, i sense cap mena d’ordenació. Quelcom que ja coneixien de ben prop perquè una marea de naus industrials, magatzems de contenidors que ocuparen els horts del barri de Natzaret, la zona del Caminot i els carrers de Jesús Morante i Borràs o les Moreres, havia desfet moltes fanecades d’horta. Una volta van ser conscients de l’amenaça, van preparar-se per a la defensa. Havien viscut de ben prop els intents històrics d’esborrar el barri de Natzaret per ampliar el port, així com els arguments mentiders que havien emmascarat la crua veritat. En 1985 l'Ajuntament justificà la pèrdua de la platja de Benimar, amb l'excusa de “sacrificar el sud per a guanyar el nord”. El PP i UV estaven clarament a favor de la requalificació, l’oposició municipal del PSOE que si els va rebre amb bones paraules, en realitat estaven al capdavant del govern, per tant, el MOPU i la Generalitat eren els principals responsables de voler furtar-los terres i habitatges.

Com el president de l’Associació de Veïns era el mateix alcalde pedani d’UV, per tant, el que s’encarregà d’aturar qualsevol intent d’organitzar una oposició, hagueren de crear-ne una nova: l'Associació de Veïns La Unificadora de la Punta i començaren les mobilitzacions a soles. En un primer moment, els col·lectius ecologistes els donaren l’esquena perquè havien tingut enfrontaments amb els llauradors, a causa d’algunes pràctiques tradicionals. Per sort, això canvià aviat, els ecologistes els donaren suport i, a més, s’afegiren tota mena d’intel·lectuals i acadèmics del cap i casal, tots junts formaren diverses organitzacions reivindicatives com la Plataforma Salvem la Punta, Salvem l’Horta, la Plataforma horta és futur NO a la ZAL o la Comissió Ciutat-Port. Començava un altre conflicte etern, que encara hui està actiu i té una entrada específica:

https://historiaecologistapv.blogspot.com/2021/12/el-port-la-zal-i-els-barris-perduts.html

Collage RMiB

El Tribunal Superior de Justícia Valenciana va dictar sentència considerant que el conegut com a solar dels Jesuïtes era urbanitzable, per tant, es podrien construir 50.000 m² de grans blocs d’apartaments i un gran hotel, que estaven contemplats en el Pla General d'Ordenació Urbanística (PGOU) de 1988. Donaren la raó a l’ajuntament de València enfront de les consideracions de la Generalitat que pretenia utilitzar eixe sòl per a ampliar el jardí Botànic. Llavors començà un altre dels conflictes mediambientals eterns.

Collage RMiB

En 1984 es va decidir fer una restauració del Teatre Romà de Sagunt. En 1988 la Generalitat Valenciana i l’any següent l’Ajuntament de Sagunt aprovaren el projecte que van dissenyar els arquitectes Manuel Portaceli Roig (València, 1942) i Giorgio Grassi (Milán, 1935). Comptà amb la validació de les arqueòlogues relacionades amb l’administració: Carmen Aranegui Gascó (Valencia, 1945) i Emilia Hernández Hervás.

Les obres començaren en 1990, però les crítiques al projecte s’alçaren aviat. Eixe mateix any l’advocat Juan Marco Molines (València, 1932) que primer milità en la UCD, després fou parlamentari d’Aliança Popular (AP) i, finalment, del PP, va denunciar el cas als tribunals. Ell mateix s’encarregà de conduir el plet contra la polèmica restauració. Les crítiques es van centrar en la “singular” interpretació que tenien els autors del projecte de com devia ser un teatre romà. Concretament, va ser molt polèmic el cobriment de les graderies amb marbre blanc, amagant l’estructura original, amb l’excusa de poder tornar a utilitzar el recinte per a representar espectacles. Els crítics també rebutjaven la construcció del mur del fons de l’escenari amb materials i disseny totalment aliens, als històrics. En resum, pensaven que es destruïen les restes d’un teatre romà per a construir damunt un espai escènic totalment nou.

En 1993, només acabades les obres de restauració del Teatre Romà de Sagunt, es feia pública la sentència del Tribunal Superior de Justícia valencià que declarava les obres il·legals i obligava a demolir-les, així com a restituir el monument a l’estat inicial. Els serveis jurídics de la Generalitat va recórrer en cassació davant el Suprem, guanyaren temps i allargaren la resolució. En 2008 el Tribunal Suprem tornà a ratificar la demolició del mur de l’escenari i obligà que llevaren tot el marbre de les graderies. Un any després, el mateix Suprem rectificà la seua sentència i donà suport a la darrera sentència del Tribunal Superior de Justícia que, finalment, dictà la impossibilitat legal de complir la seua sentència de 1993, donada la irreversibilitat i els elevadíssims costos de les obres.

Flamenc, Arxiu RMiB

A l’embassament del Fondo d’Elx aparegueren morts prop de cinquanta flamencs (Phoenicopterus roseus) per saturnisme. Es tracta de l’enverinament per ingerir plom dels perdigons dels cartutxos dels caçadors, que acaben acumulant-se al fons dels estanys. Quan aquestes aus poden ingerir-los quan s’alimenten filtrant amb el bec les aigües amb poca fondària. Una volta dins del seu aparell digestiu el plom es descompon i com és molt tòxic, pot acabar provocant-les la mort. Per allunyar les aus de les bases hagueren de recórrer a espantar-les amb petards, i Conselleria va decidir prohibir la caça al Fondo, eixe any.

Cabra salvatge, Arxiu RMiB

En 1988 es va declarar una epizoòtia de ronya provocada per Sarcoptes scabiei que afectava les cabres salvatges (Capra pirenaica) de Cazorla, a Jaén. Finalitzant l’any 1991 la malaltia havia delmat les seues poblacions, que van passar d’uns 10.000 exemplars a sols 300. L’epidèmia es va estendre per Andalusia. L’àcar de la sarna arribà aquest 1993 a la comarca dels Ports on es va estendre pels ramats de cabres salvatges. En 2022 es va fer públic que la ronya havia acabat amb el 85% de les cabres de la reserva dels Ports de Beseit. Un altre brot de ronya afectà les cabres de l’interior de València en 2002.

Collage RMiB

En 1992 la Unió Europea va publicar la convocatòria de les primeres ajudes financeres dels Fons Life, per a finançar projectes de conservació de la natura. Aquest any 1993 es van conéixer els vuit projectes seleccionats a l’estat espanyol, que es repartiren un total de 1.500 milions de pessetes. Entre ells figurava la proposta de crear una Xarxa de Microreserves de Flora que va presentar la Generalitat Valenciana. Mitjançant aquesta figura de conservació totalment innovadora es pretenia protegir al voltant de 325 espècies de plantes que tenien poblacions reduïdes, endèmiques o amenaçades a casa nostra. Brussel·les va aportar 125 milions i la Generalitat es va comprometre a ficar uns altres 125 més, amb els quals s’havien de crear reserves de menys de 20 ha de superfície. Aquesta nova filosofia de conservació d’àrees petites s’adaptava prou bé a la distribució molt localitzada de bona part de les poblacions de plantes escasses i s’ajustava a les seues particulars necessitats de protecció. Fins aleshores, s'han declarat un total de 312 microreserves repartides per 148 municipis que protegisquen més de 2.468 hectàrees, un 0,1% de la superfície total del territori valencià. Formen la xarxa més gran del món d'espais protegits específics per a les plantes. Fins i tot, s’ha aconseguit que 26% de les àrees s’hagen declarat en propietats privades, mitjançant convenis amb els propietaris i sense necessitat de pagar expropiacions. El Decret 218/1994 és el que regulà aquesta xarxa i les primeres es van declarar en 1998. El pare d’aquesta figura de protecció, que s’ha exportat arreu del món, és el biòleg Emili Laguna Lumbreras (València, 1961), que també és un dels responsables de la creació del Banc de Llavors Valencianes. A casa nostra tenim catalogades 2.023 espècies de flora vascular i prop de vuitanta són exclusives del País Valencià, unes altres setanta són endèmiques, encara que també tenen presència en territoris veïns, a més tenim cinquanta-un taxons catalogats com en perill d'extinció.

CRÒNICA ESTATAL I INTERNACIONAL

El govern de l’estat, davant la proximitat d’eleccions generals i per a combatre l’augment de l’atur i la desindustrialització, va anunciar un gran Pla d’Infraestructures, que tenia una durada de quinze anys i una inversió prevista de 18 bilions de pessetes, fins a 2007. Tenia com a objectiu la construcció de 3.450 km d’autovies i 1.673 km més de trams d’interconnexió de les grans viles, entre les obres previstes estaven l’eix Sagunt-Terol i l’AVE Madrid-València (El País, 7/3/93).

En les eleccions generals tornà a guanyar el PSOE, tot i que per ben poc a conseqüència dels casos de corrupció, de Felipe González Márquez (Sevilla, 1942). Una de les novetats del nou govern fou que per primera volta el Medi Ambient obtenia el rang de ministeri, tot i que compartint cartera ministerial amb àrees tradicionalment molt més potents, l’anomenaren Ministeri d’Obres Públiques, Transports i Medi Ambient (MOPTMA). El seu cap fou Josep Borrell Fontelles (la Pobla de Segur, 1947) que començà amb molt bones intencions. En una de les primeres entrevistes va dir “Després de l'enfonsament del socialisme real i la conversió de la socialdemocràcia a l'economia de mercat, l'ecologisme és l'única forma de resistència organitzada al capitalisme” (Quercus 92, pp 32-35).

Ben prompte es va demostrar que la realitat era una altra i els valencians la patirem directament. A l’hora de dissenyar de l’autovia del “Levante”, com l’anomenen els habitants de l’altiplà madrileny, el nou ministre “ecologista” s’oblidà del Medi Ambient i defensà que l’autovia travessarà el paratge dels Cuchillos del Cabriel, entre Villargordo del Cabriel i Venta del Moro, a la Plana d’Utiel. L’autovia Madrid-València A-3 havia començat a construir-se en 1954 amb la inauguració d’un tram de 8,8 km entre Madrid i Vallecas i trenta-nou anys després, aquest 1993 es va obrir el tram entre Requena i Xiva, que comprenia el viaducte de Bunyol.

"Las cuchillas", la part manxega. Arxiu RMiB

En octubre de 1989 la Direcció General de Carreteres encarregà la redacció de l’Estudi Informatiu del sector entre Montalbo i Utiel. Era el tram que devia salvar l’entrada al País Valencià, un lloc muntanyós que al mig tenia l’embassament de Contreras i el vall del riu Cabriol. El mes de juliol presentaren l’informe que proposava cinc diferents alternatives per a sotmetre-les a informació pública. Entre Minglanilla, l'últim poble manxec i la Plana d’Utiel quedaren com a finalistes tres traçats, l'alternativa A discorria prop de la presa de Contreras. La B travessava el riu per la Fonseca i pujava pel mig del paratge conegut com “los Cuchillos”. Finalment, la proposta C anava més al sud i travessava els espectaculars congostos del riu Cabriol. Tant la B com la C tallaven espais verges, allunyats de qualsevol àrea humanitzada, ambdós indrets comptaven amb nius de rapinyaires en greu perill d’extinció, on una autovia trencaria per a sempre espais de gran importància biològica, geològica i paisatgística.

El mes d'abril de 1994 es va fer pública la Declaració d'Impacte Ambiental (DIA) que establia que l'autovia hauria de seguir un traçat basat en l'alternativa A, tot i que donà un termini de tres mesos per a poder canviar a la C si es justificaven limitacions tècniques i sobrecostos excessius. El ministeri va fer públic en agost que donat la dificultat i el cost de fer els farciments dels viaductes per l’embassament, tornaven a triar l’opció C, lleugerament modificada que travessava pel xicotet vall de la Fonseca, allunyat sols uns metres de les gorgues i de los Cuchillos.

Los Cuchillos, la part valenciana, Arxiu RMiB

La Junta de Comunitats de Castella la Manxa va negar-se acceptar la decisió d’Obres Públiques, en tot moment mantingué una oposició frontal a qualsevol alternativa que no anés per l’embassament. Demanà davant dels tribunals la suspensió provisional dels treballs i per a refermar els seus arguments proteccionistes, va declarar la seua part del Cabriol com a reserva natural, en octubre de 1995. Mentrestant, els tràmits del ministeri continuaven i assignaren la contractació de les obres en 1996. Es va produir un seriós enfrontament personal entre els dos socialistes, que tingué molt ressò en la premsa estatal. D’una banda, estava el ministre Josep Borrell i d’altra del president de la Junta, José Bono Martínez (Salobre 1950), tot mentre de la Generalitat Valenciana callava perquè els empresaris i polítics desitjaven una autovia, com més prompte millor, sense importar-los els tresors naturals. A casa nostra, totes les poblacions afectades i els ecologistes donaren ferm suport al president manxec, exigint que es tornarà a l’opció A.

Traçat de l'A-3, Arxiu RMiB

Les discrepàncies es van solucionar gràcies al relleu ministerial de 1996, això propicià que el mes de juny se signarà un conveni per a redactar un nou estudi informatiu, que estigué fet el mes d’octubre. La DIA que publicaren el mes de març de 1997, establia que el traçat definitiu travessaria pel nord del pany de la presa de Contreras, sens dubte era l’opció més respectuosa amb el medi ambient. Aquest tram de l’A-3 es va obrir al trànsit en desembre de 1998, tingué un cost de 18.141 milions de pessetes. Per-fer els 9,14 quilòmetres corresponents a l’encreuament de l'embassament es van invertir 10.641 milions de pessetes, és a dir 1.164 milions per quilòmetre.

Collage RMiB

L’any començà amb una forta sequera, principalment al sud i al centre peninsulars. El 3 de gener els ramaders de la localitat d’Almonte envaïren el parc nacional de Doñana amb els seus ramats famolencs i assedegats. La manca d’aigua havia provocat una forta reducció de les xifres d’aus reproductores i les dades d’exemplars hivernants es reduïren, van passar de 680.000 en 1988-89 a 145.000 d’aquest exercici (El País, 7/9/93). Els ecologistes denunciaren que les promeses de regeneració hídrica del parc s’havien incomplit reiterativament. La sequera fou tan greu que grans viles com Madrid i Sevilla patiren talls en el subministrament d’aigua potable, de fins a dotze hores diàries a Sevilla (El País, 12/1/93). Els andalusos, per a intentar que plogués van treure en processó a la verge dels Reis (El País, 17/1/93). En la capital del regne el govern socialista no dubtà gens ni mica, autoritzà d’urgència la construcció d’una canonada de 60 km, amb un cost de 10.000 milions de pessetes per a dur aigua d’Àvila a Madrid (El País, 13/1/93). Mentrestant, el ministre Borrell anunciava la suspensió de regs agrícoles per a garantir el subministrament d’aigua potable a la població (El País, 14/1/93). El qüestionament del repartiment dels recursos hídrics provocà la guerra de l’aigua entre el govern d’Aragó, que es negava a qualsevol transvasament de l’aigua de l’Ebre, cap a les comarques centrals de Catalunya o al nord del País Valencià.

Collage RMiB

El 3 de gener, els presidents George Herbert Walker Bush (Milton, 1924-2018) i Borís Nikoláyevich Ieltsin (Butká, 1931-2007) signaren l’acord START II. Va ser el pacte de desarmament nuclear més ambiciós de tota la història, mitjançant el qual, ambdues potències es van comprometre a reduir una tercera part dels seus arsenals de míssils nuclears.

El 5 de gener, a conseqüència de l’aturada d’un dels dos motors que tenia, el petrolier Braer que duia 85.000 tones de cru va encallar a l’arxipèlag de les Shetland, al nord d’Escòcia (El País, 5/1/93). Un altre superpetrolier carregat amb 250.000 tones de cru es va incendiar i quedà a la deriva enfront de les costes de l’illa de Sumatra (El País, 22/1/93).

L’Icona va hagué de recórrer a tiradors d’elit per a eliminar una espècie d’ànec invasor, la malvasia de Jamaica (Oxyura jamaicensis) que s’hibridava amb èxit amb l’escàs ànec capblanc (Oxyura leucocephala) (El País, 25/1/93). Les poblacions d’aquesta anátida havien estat a punt d’extingir-se en 1984, quan sols quedaven 22 exemplars a l’estat espanyol. Gràcies a una estricta protecció de les darreres llacunes on quedaren arraconades es va aconseguir que tornaren a expandir-se les seues poblacions, arribant fins als 400 exemplars aquest any, tot i que l’arribada de la jamaicensis amenaçà la seua recuperació.

Collage RMiB

Com els acords de la Cimera de la Terra de 1992 obligaven a als estats a desenvolupar legislacions nacionals en matèria de responsabilitat ambiental, a establir indemnitzacions a les víctimes de la contaminació i de la degradació ambiental, així com a reparar els danys provocats. La UE acordà un conveni específic sobre responsabilitat ambiental, tot i que excloïa els danys produïts pel transport de mercaderies perilloses i els accidents nuclears, a més va redactar el Llibre verd sobre reparació de mal ecològic, que publicaren el 14 de maig.

El mes d’octubre la Comissió Europea va proposar al Consell de Ministres de Medi Ambient europeus la reducció d’emissions de CO₂, el govern britànic va exercir el seu dret de veto, mentrestant Europa no podia ratificar el Conveni sobre el Canvi Climàtic que s’acordà en la Cimera de la Terra.

El 3 de novembre entrà en vigor el Tractat de Maastricht que havien signat dotze països, en 1992. Significà l’impuls a la integració en el Vell Continent, desaparegué la Comunitat Econòmica Europea CEE i va néixer la Unió Europea (UE). Els integrants començaren a preparar una moneda europea i un banc europeu, però tal volta el més destacable va ser l’aparició d’una mena de ciutadania europea i la confirmació de la desaparició de les fronteres internes.

El 29 de desembre, un altre que entrà vigor fou el Conveni de Nacions Unides sobre la Diversitat Biològica. Va ser un tractat que de caràcter quasi universal que tenia com a principals objectius, la conservació de la diversitat biològica, i l'ús sostenible dels seus components. S’organitzà una Conferència Ministerial per a la Protecció dels Boscos a Hèlsinki, així com una Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic. El ministre d’afers estrangers espanyol Javier Solana de Madariaga (Madrid, 1942) la va ratificar aquest 1993.

Collage RMiB

A partir dels anys cinquanta els països començaren a desfer-se dels residus radioactius de les centrals nuclears llançant-los al mar en barrils que, teòricament, eren estancs. Entre 1949 i 1982 vuit països europeus utilitzaren la Fosa Atlàntica per amollar més de 140.000 tones de residus radioactius. Les agències governamentals asseguraven que els recipients es mantindrien en bones condicions durant segles, però fotos submarines demostraren que els primers que van llançar al mar, presentaven signes de corrosió, escletxes i fuites.

Collage RMiB

Hi havia un tractat previ signat en 1966, la Convenció de Londres sobre la prevenció de la contaminació marina per l'abocament de residus i altres matèries des d’embarcacions. Aquests acords internacionals són molt complexos, requereixen molta paciència i transcórrer dels anys. El 12 de novembre d’aquest 1993 s’acordà la prohibició definitiva del vessament de residus nuclears sòlids, així com la incineració de residus contaminants i el seu vessament al mar, tot i que encara estava permés llançar aigües radioactives.

La Unió Soviètica es va adherir en 1976 al Conveni de Londres, però un informe oficial del govern rus de Borís Ieltsin va reconéixer que havien enfonsat al Mar de Kara, en l’Oceà Àrtic front als Urals, un total de 17 reactors nuclears dels seus submarins nuclears, que a més duien el seu urani gastat. Llançar al mar el fem nuclear dels vaixells soviètics va ser una pràctica habitual des de 1959 i fins a 1992 per als soviètics. Aquest any Rússia tenia actius 228 vaixells d’ús militar així com uns altres 13 trencagels, tots ells de propulsió nuclear. Totes les naus sumaven 407 reactors nuclears que generaven cada any 20.000 m³ de residus líquids i unes altres 6.000 tones de residus sòlids, tots ells acabaven enfonsats a l’oceà.

Collage RMiB

El 7 d’abril, una errada humana en la manipulació d’un contenidor ple de sals d’urani va provocar una forta explosió al complex secret de Tomsk-7, a Sibèria, prop de la vila de Seversk. La deflagració escampà un núvol radioactiu d’un kilòmetre d’amplària per vuit de llarg que va contaminar més de 1.000 km² i afectà 177.000 ciutadans.

L’Audiència Nacional anul·là aquest any la campanya publicitària del “Póntelo, pónselo”, gràcies al vot de dos magistrats que pertanyien a l’OPUS DEI. Tot per una denúncia de la Confederació Nacionalcatòlica de Pares d’Alumnes (Concapa) que defensava que davant la SIDA el millor era l’abstinència sexual i que considerava que aquest anunci promovia la promiscuïtat sexual, així com que l’ús dels preservatius era incitar l’automedicació. L’estat va llançar aquesta campanya en 1990 per a combatre l’expansió de la SIDA, els embarassos no desitjats i les malalties de transmissió sexual.

Linx ibèric, Arxiu RMiB

Per primera volta es va detectar un linx ibèric (Lynx pardinus) infectat amb el virus de la Leucèmia Felina (FeLV). Es tracta d'un virus que està àmpliament estés entre els fèlids de tot el món. Els animals afectats pateixen una severa depressió del sistema immunitari. Aquest virus està present en els líquids corporals i es pot transmetre mitjançant la saliva, en el brunyiment mutu, com el que fa la mare als gatets, però també per ferides causades en baralles territorials o per predació en el cas del linx sobre gats assilvestrats. Quan la malaltia s'ha estés provoca un decaïment general, anèmia i afeccions intestinals. La vacunació pot preveure la infecció persistent i la malaltia. Fins a 2003 es van detectar cinc exemplars a Doñana i un a Serra Morena. En 2007 aparegué un altre brot a Doñana que afectà tretze animals, a més d'un altre exemplar contagiat a Andújar.

PUBLICACIONS

Juan Gabriel Pallarés publicà de 1993 fins a 1996 “Ecoguía de los espacios naturales de España y Portugal”, de Taller de Editores SA. Els fascicles aparegueren en la premsa al suplement del cap de setmana El Semanal. Va ser una gran obra que va requerir el recorregut de més de 100.000 quilòmetres amb cotxe per tota la Península, a més degué caminar, esquiar o anar en bicicleta, a cavall, navegant en caiac o a vela, uns altres 3.000 quilòmetres més. Comptava amb una infografia espectacular per a la seua època, era tan detallada que va rebre fortes crítiques de conservacionistes perquè detallava massa la ubicació d’espècies o racons molt sensibles.

L'economista i periodista britànica Dame Frances Anne Cairncross (Otley, 1944) proposà una societat organitzada sota el Capitalisme Verd, en el qual la iniciativa privada sense lleis que la condicionaren aconseguiria salvar la natura, perquè considerava que el mercat era regulador i, per tant, ecològic. Pensava que la legislació mediambiental sols pertorbava el mercat i el feia perdre eficàcia a l'hora de gestionar els recursos escassos, l'únic que hauria de garantir la legislació ambiental era la prevenció i neteja de la contaminació. Per afavorir un canvi en l'estil de vida de les societats capitalistes s'havia de recórrer a la tecnologia per a solucionar els problemes ambientals, els governs sols devien treballar a promoure l’eclosió de noves tecnologies. Les seues obres més assenyalades foren "Els comptes de la Terra: economia verda i rendibilitat mediambiental" (1993) i "Ecologia S.A. Fer negocis respectant el Medi Ambient" (1996).

Fonts i referències:

Vessaments de residus nuclears al mar

https://www.elespanol.com/quincemil/articulos/cultura/cuando-galicia-consiguio-detener-los-vertidos-de-residuos-nucleares-al-mar

Autovia Madrid-València