Passa al contingut principal

Any 1951


CRÒNICA DE 1951

En 1900 hi havia una fàbrica de paper a la PataconaAlboraia propietat de Rigoberto Aranda. En 1932 es va convertir en la Paperera del Grau SA on treballaven 700 obrers. En 1943 tornà a canviar de mans i s’integrà dins l’empresa basca: Paperera Espanyola SA. Aquest any 1951 inicià el procés de producció de pasta de paper a partir d’una mescla de palla d’arròs junt altres fibres vegetals. Arribaren a gastar tota la palla d’arròs dels camps dels termes de Sueca, Cullera i Sollana. Amb ella fabricaven una mena de cartolina molt feble, per donar-li més consistència havien de mesclar-la amb palla de blat i fusta. 


Paperera Espanyola a Alboraia, foto del blog Valencia Actua

Amb el nou procés industrial l'ocupació pujà fins als 1.300 obrers que havien de suportar una feina molt fastigosa. Tenien torns per a poder mantenir la producció 24 hores, set dies a la setmana. Els treballadors estaven tota la jornada laboral envoltats d’una atmosfera plena de fums tòxics i pudents, fent un treball dur físicament. Havien de desfer les fibres vegetals i banyar-les en sosa, la pasta que obtenien la introduïen en piscines de salmorra i accionaven uns elèctrodes. El producte resultant havien d'assecar-lo i processar-lo. Davant aquestes dures condicions, els treballadors exigiren millores laborals, però com el Sindicat Vertical no els va fer cas s'organitzaren pel seu compte i convocaren la primera vaga aquest any, en ple franquisme. El moviment reivindicatiu l'encapçalà l'obrer comunista Emeterio Monzón Berges (1920). 




En 1954 tornaren a convocar una altra vaga per a exigir un plus als treballs en cap de setmana i nocturns. Quan els treballadors no es presentaren al seu torn de treball l’empresa envià a la policia secreta per a esbrinar quins eren sindicalistes en cap. Per a evitar-ho es produïren durs enfrontaments amb els antiavalots. No aconseguiren millores salarials, però l’empresa acceptà construir setanta habitatges per als obrers, al barri de la Malva-rosa




La Societat d'Aigües Potables i Millores de València va acabar el nou programa de distribució d'aigua potable que s'havia iniciat en 1943 i costà 35 milions de pessetes. Aquestes obres asseguraren el subministrament d'aigua potable a tots els habitatges de València amb la pressió suficient. 



Canonge Liñán de López Portaña al Museu Lázaro Galdiano


Abans la població s'abastia de pous d’aigües molt insalubres. L'origen del subministrament d'aigua a València començà l'any 1846, en morir el canonge Mariano Liñán i Morelló (València 1769-1844) deixà en herència 28.000 duros que tenia invertits en deute públic francès. Encomanà al seu germà el finançament del subministrament d'aigua potable a la ciutat, amb el compromís que les obres havien de començar abans d'un any.

Liñán va ser un dels Higienistes valencians que junt amb el metge i professor de la Universitat de València Joan Baptista Peset i Vidal (València, 1821-1885) denunciaren públicament que la mala qualitat de les aigües, la insalubritat i la manca d'higiene de les ciutats eren la principal causa de les epidèmies de còlera. La primera millora que impulsaren els Higienistes valencians va ser la construcció del Cementeri General de València en 1807.

Per a escometre la immensa obra de conduir l’aigua a la ciutat, l'Ajuntament de València, la Societat Econòmica d'Amics del País i el germà del canonge Liñán sol·licitaren permís a la reina Isabel II d’Espanya (Madrid, 1830-1904), una vegada concedit construïren una presa al riu Túria, una planta de proveïment i una xarxa de distribució. 


Marqués de Campo


José Campo Pérez (València, 1814-1889), el Marqués de Campo, llavors alcalde de València,  creà l'empresa Conducció d'Aigua Potable de la Ciutat de València SA. perquè particulars aportaren diners que després recuperarien mitjançant els impostos. Aquesta empresa és la mateixa que actualment gestiona el subministrament, tot i que actualitzà el seu nom i ara és el Grup Aigües de València




Entre 1845 i 1850 construïren l'assut de la Presa de Manises, una bassa de decantació i un aqüeducte que mitjançant dues canonades arribava fins a un dipòsit a Mislata, d'allí es dirigien cap al carrer Quart i el carrer de Cavallers, finalitzaven en mitja dotzena de fonts abeuradors. La primera font que va entrar en funcionament va ser la font de la plaça del Negret, 19 de novembre de 1850. 



Plaça del Negret, València. Rafa Muñoz


Una d’aquestes fonts anà a l’actual barri del Grau, Dionís Bello, veí de Vilanova del Mar i cunyat del Canonge Liñán, va donar 80.000 reals per a dur aigua del riu Túria a una font a l’església de Santa Maria del Mar, que es va inaugurar en 1859.

Com la potabilització de les aigües era escassa es tornaren a repetir les greus epidèmies de còlera, sols entre els anys 1884 i 1885 provocaren la mort de 30.000 valencians. 


Font al Grau, a Santa Maria del Mar, 1859. Arxiu RMiB



A finals del segle XIX s’estengueren les xarxes de distribució d’aigua a la majoria de viles valencianes tot i que moltes poblacions menudes i llogarets allunyats hagueren d’esperar vora un segle per a tindre subministrament d’aigua corrent a casa.

L'any 1978 el subministrament tornà a ser deficitari i hagueren de construir el canal Xúquer-Túria des de l'embasament de Tous. També feren la planta potabilitzadora del Realó, a Picassent. Aquesta instal·lació funciona per gravetat, això la va convertir en una planta eficient des del punt de vista energètic. 


Benidorm, platja de Ponent (1950), foto de Simeón Nogueroles


Tres mesos després de ser nomenat alcalde de Benidorm, Pedro Zaragoza Orts (Benidorm, 1922-2008) va reunir a tot el poble per a explicar-los el futur que somniava. Els va proposar la compra d'un pou a Polop per 450.000 pessetes i els demanà aportacions voluntàries. Construïren una canonada de 17 quilòmetres per a dur l'aigua potable a la vila. En 1950 sols vivien dos mil veïns, la major part eren mariners i pescadors, la resta eren llauradors de secans. Els mariners havien vist món, per tant, estaven preparats per a entendre el gran canvi que els suggerien, l'evolució cap a una vila moderna, dedicada al turisme. 


Billet amb Joaquim Sorolla i Bastida, foto de l'arxiu RMiB

Respecte del transport urbà, aquest any començaren a circular per València els primers troleibusos que eren més maniobrables, ràpids i eficients en les frenades que els vells tramvies, la primera línia que els emprà fou la del barri Montolivet


València 1951




PUBLICACIONS

Es va presentar a l'Ajuntament de València l'obra “Diccionari Català, Valencià, Balear”, d’Antoni Maria Alcover.



Fonts: 

VERDET, F. (2014) “Historia de la industria papelera valenciana”. Universitat de València.

http://valenciaactua.es/malvarrosa-nacida-del-agua-los-bloques-rosa/

SANZ, B. (2002). “Rojos y demócratas. La oposición al franquismo en la Universidad de Valencia. 1939-1975.” Editorial CC.OO. PV, FEIS y Albatros. Valencia. ISBN 84-7274-256-3.

https://memorialuniversitario.com/wp-content/uploads/2011/04/rojos-y-demo%CC%81cratas.pdf

https://histobenidorm.blogspot.com/2015/03/imagenes-turisticas-en-blanco-y-negro.html


BANDA SONORA RECOMANADA:






Comentaris