MOVIMENT OBRER
En 1900 hi havia una fàbrica de paper
a la Patacona, Alboraia, propietat de Rigoberto
Aranda. En 1932 es va convertir en la Paperera del Grau SA on treballaven
700 obrers. En 1943 tornà a canviar de mans i s’integrà dins l’empresa
basca: Paperera Espanyola SA. Aquest any 1951 inicià el procés de
producció de pasta de paper a partir d’una mescla de palla d’arròs junt unes altres fibres vegetals. Arribaren a gastar tota
la palla d’arròs que produïen els camps dels termes de Sueca, Cullera i Sollana. Amb
ella fabricaven una mena de cartolina molt feble que per donar-li més
consistència havien de mesclar-la amb palla de blat i fusta.
Amb el nou procés industrial l'ocupació
pujà fins als 1.300 obrers que havien de suportar una feina molt fastigosa.
Tenien torns per a poder mantenir la producció 24 hores, set dies a la setmana.
Els treballadors estaven tota la jornada laboral envoltats d’una atmosfera
plena de fums tòxics i pudents, fent un treball dur físicament. Havien de
desfer les fibres vegetals i banyar-les en sosa, la pasta que obtenien la
introduïen en piscines de salmorra i accionaven uns elèctrodes. El producte resultant
havien d'assecar-lo i processar-lo. Davant aquestes dures condicions, els
treballadors exigiren millores laborals, però com el Sindicat Vertical no els va fer cas
s'organitzaren pel seu compte i convocaren la primera vaga aquest 1951, en ple
franquisme. El moviment reivindicatiu l'encapçalà l'obrer comunista Emeterio Monzón Berges (1920).
 |
| Paperera Espanyola a Alboraia, foto del blog Valencia Actua |
En 1954 tornaren a convocar una altra vaga per a exigir un plus als treballs en cap de setmana i nocturns. Quan els treballadors no es presentaren al seu torn de treball l’empresa envià a la policia secreta per a esbrinar quins eren sindicalistes en cap. Per a evitar-ho es produïren durs enfrontaments amb els antiavalots. No aconseguiren millores salarials, però l’empresa acceptà construir setanta habitatges per als obrers, al barri de la Malva-rosa.
Les condicions laborals eren molt precàries, el mes de febrer a una fàbrica de paper a Mislata moriren cinc obrers en esclatar una caldera. Tot i estar dins d’una brutal dictadura, els treballadors no es resignaven, el 10 de maig a Pamplona es va declarar una vaga general.
CRÒNICA DE 1951
A l’exili a Mèxic traspassà l’humanista, historiador,
pedagog, jurista, crític literari i escriptor Rafael Altamira i Crevea (Alacant, 1866-1951). Estigué vinculat a la
Institució Lliure d’Ensenyament de Madrid. En 1911 com a director general
d'Ensenyament Primari, millorà la situació econòmica i professional dels
mestres, renovà la Inspecció Tècnica amb la creació d'un Cos Femení, inexistent
fins a aquell moment. La Societat de
Nacions el va triar per a formar part del grup d’experts que redactaren
l’avantprojecte de Tribunal Permanent de
Justícia Internacional. En 1929 publicà “Historia de la civilización española, el Epítome de historia de España,
Cuestiones modernas de historia, De historia y arte, Cuestiones obreras, Giner
educador, Ideario político, etc.”. Del 7 d'abril al 10 de maig de 1936 sonà
molt el seu nom com a possible president de la República, en substitució de D.
Niceto Alcalá Zamora (Priego de Córdoba, 1877-1949) però ell declinà
l'oferta argumentant: "Els espanyols som ingovernables" (Martínez
Barrio, D. "Memorias"
1983).
El 19 d'octubre es
va funda la Junta d'Energia Nuclear
(JEN) espanyola per promoure aquesta energia i intentar fer una bomba
atòmica nacional.
 |
| Vaixell Ciutat de Cadis, botat a les drassanes valencianes en 1951 |
València es va convertir en la tercera ciutat espanyola pel tonatge dels vaixells que entraven al port. Tan sols superaven al cap i casal els ports de Bilbao i el de Cadis. Les empreses que més trànsit diuen eren la Companyia Transmediterránea, la Companyia Fruitera Valenciana de Navegació (Cofruna), la Naviliera Valenciana, i els Transports Fruiters del Mediterrani (Trafume). Vint-i-quatre dels vaixells amb seu a València eren considerats com ràpids, en superar les 12 milles/h.
 |
| Billet amb Joaquim Sorolla i Bastida, foto de l'arxiu RMiB |
Gràcies a la
inversió de 96 milions de pessetes es va inaugurar la primera línia de
troleibusos a capital del Túria, que
anava del carrer Sant Vicent fins a Na Germana. Aquest any la ciutat canvià de
batle, s’anà José Manglano Selva (València,
1909-1961) que finalitzà les reformes dels carrers Sant Pius V, Ferran el
Catòlic, carrer Moratín, Salvà i Baró de Càrcer. Entrà Baltasar Rull Villar
(Onda, 1901-1985) que com primer objectiu intentà
solucionar el caos del trànsit a Blanqueries, així com el mal estat de molts
edificis al barri del Carme que
sovint s’enfonsaven.
 |
| Pont d'Ontinyent |
A casa nostra es
van fer algunes obres públiques importants com el pont d'Ontinyent, que costà 1.417.026 pessetes. També feren un altre pont per damunt del riu Serpis, a Vilallonga.
Donat el mal estat de carreteres i vehicles, el transport per carretera era
molt perillós. L'autobús d'Alcoi a Villena va eixir-se de la carretera en la Penya del Frare, caigué al barranc i
van morir vuit passatgers. Un altre autobús va bolcar en la carretera de Xera i va haver-hi un mort i deu
ferits.
L’aigua potable de València
Aquest any la Societat d'Aigües
Potables i Millores de València va acabar el nou programa de distribució
d'aigua potable que s'havia iniciat en 1943 i costà 35 milions de pessetes.
Aquestes obres asseguraren el subministrament d'aigua potable a tots els
habitatges de València amb la
pressió suficient.
 |
| Canonge Liñán de López Portaña al Museu Lázaro Galdiano |
Abans la població s'abastia de pous d’aigües molt insalubres. L'origen del
subministrament d'aigua a València començà
l'any 1846, en morir el canonge Mariano
Liñán i Morelló (València 1769-1844)
deixà en herència 28.000 duros que tenia invertits en deute públic francés. Encomanà
al seu germà el finançament del subministrament d'aigua potable a la ciutat, amb
el compromís que les obres havien de començar abans d'un any.
Liñán va ser un dels Higienistes valencians que junt amb el metge i professor de la
Universitat de València Joan Baptista
Peset i Vidal (València, 1821-1885) denunciaren públicament que la mala
qualitat de les aigües, la insalubritat i la manca d'higiene de les ciutats eren
la principal causa de les epidèmies de còlera. La primera millora que
impulsaren els Higienistes
valencians va ser la construcció del Cementeri
General de València en 1807.
Per a escometre la immensa obra de conduir l’aigua a la ciutat, l'Ajuntament de València, la Societat Econòmica d'Amics del País i el germà del canonge Liñán sol·licitaren permís a la reina Isabel II d’Espanya (Madrid, 1830-1904), una vegada concedit construïren una presa al riu Túria, una planta de proveïment i una xarxa de distribució.
 |
| Marqués de Campo |
José Campo Pérez (València,
1814-1889), el Marqués de Campo, llavors alcalde de València, creà l'empresa Conducció d'Aigua Potable de la Ciutat de València SA. perquè
particulars aportaren diners que després recuperarien mitjançant els impostos.
Aquesta empresa és la mateixa que actualment gestiona el subministrament, tot i
que actualitzà el seu nom i ara és el Grup
Aigües de València.
Entre 1845 i 1850 construïren l'assut de la Presa de Manises, una bassa de decantació i un aqüeducte que mitjançant dues canonades arribava fins a un dipòsit a Mislata, d'allí es dirigien cap al carrer Quart i el carrer de Cavallers, finalitzaven en mitja dotzena de fonts abeuradors. La primera font que va entrar en funcionament va ser la font de la plaça del Negret, 19 de novembre de 1850.
 |
| Plaça del Negret, València. Rafa Muñoz |
 |
| Font al Grau, a Santa Maria del Mar, 1859. Arxiu RMiB |
L'any 1978 el subministrament tornà a ser deficitari i hagueren de construir
el canal Xúquer-Túria des de l'embasament de Tous. També feren la
planta potabilitzadora del Realó, a Picassent. Aquesta instal·lació
funciona per gravetat, això la va convertir en una planta eficient des del punt
de vista energètic.
 |
| Benidorm, platja de Ponent (1950), foto de Simeón Nogueroles |
Tres mesos després de ser nomenat alcalde de Benidorm, Pedro Zaragoza Orts (Benidorm, 1922-2008) va reunir a tot el poble per a explicar-los el futur que somniava. Els va proposar la compra d'un pou a Polop per 450.000 pessetes i els demanà aportacions voluntàries. Construïren una canonada de 17 quilòmetres per a dur l'aigua potable a la vila. En 1950 sols vivien dos mil veïns, la major part eren mariners i pescadors, la resta eren llauradors de secans. Els mariners havien vist món, per tant, estaven preparats per a entendre el gran canvi que els suggerien, l'evolució cap a una vila moderna, dedicada al turisme.
 |
| València 1951 |
Respecte del transport urbà, aquest any començaren a circular per València els primers troleibusos que eren més maniobrables, ràpids i eficients en les frenades que els vells tramvies, la primera línia que els emprà fou la del barri Montolivet.
CRÒNICA ESTATAL I INTERNACIONAL
L’exèrcit
de l’aire espanyol va llogar 2.000 hectàrees en la Blanca Baja, Bardenas
Reales de Navarra, per a utilitzar-les com a polígon de tir, aquest
espai era un dels més valuosos des del punt de vista de la biodiversitat de la
comunitat foral.
 |
| CECA |
El 9 de gener a Nova York inauguraven la seu de l'Organització de les Nacions Unides (ONU). Mitjançant el Tractat de París es va crear la Comunitat Europea del Carbó i l'Acer (CECA) per a establir un mercat comú europeu d'aquests productes, fou el precedent de la Unió Europea. Els països fundadors foren França, Alemanya, Itàlia, Bèlgica, Holanda i Luxemburg.
 |
| Collage RMiB |
El
franquisme encetà la “creuada repobladora”
(Gómez Mendoza i Mata Olmo, 2002), amb ella pretenien la restauració forestal per
a protegir de l’erosió i per a traure minsos rendiments econòmics de les
muntanyes erms. Llavors excepte algunes taques de quercines la resta un continu
espai de matolls i pastures. Van omplir-les de pins o eucaliptus, amb això també
aconseguien donar uns jornals en zones molt deprimides. Les primeres plantacions
van fer-les a les serres de Segura i Cazorla. Per a fer els treballs en
zones amb prou desnivell abancalaven les muntanyes. L’espècie que més empraren fou
el pinastre (Pinus pinastre), aquest van fer públic que havien plantat
224.000 pins a Jaén, dins de la primera etapa de repoblació forestal.
 |
| Castelló 1951, Collage RMiB |
PUBLICACIONS
Es va presentar a l'Ajuntament de València l'obra “Diccionari Català, Valencià, Balear”, d’Antoni Maria Alcover.
Fonts:
Verdet, F. (2014) “Historia de la industria papelera valenciana”. Universitat de València.
http://valenciaactua.es/malvarrosa-nacida-del-agua-los-bloques-rosa/
Sanz, B. (2002).
“Rojos y demócratas. La oposición al franquismo en la Universidad de Valencia.
1939-1975.” Editorial CC.OO. PV, FEIS y Albatros. Valencia. ISBN 84-7274-256-3.
https://memorialuniversitario.com/wp-content/uploads/2011/04/rojos-y-demo%CC%81cratas.pdf
https://histobenidorm.blogspot.com/2015/03/imagenes-turisticas-en-blanco-y-negro.html
http://www.alicantevivo.org/2010/07/el-recuerdo-de-altamira-en-el-jardi-del.html
http://www.alicantevivo.org/2009/10/ser-alicantino-duele-en-el-mas-alla-d_12.html
Sánchez, J.D., Araque,
E., Crespo, J.M., Gguerrero, A. (2008). “La repoblación forestal de Sierra
Morena, Jaén, (1940-1984)”. Anales de Geografía. 2008, vol. 28, núm.1 105-131. ISSN:
0211-9803.
file:///E:/00%20hist%20ecol/1951/ecob,+AGUC0808110105A.PDF.pdf
BANDA SONORA RECOMANADA:
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada