 |
| Collage RMiB |
En la crònica de 1986 vam veure com la premsa va comunicar el succés
nuclear de Txernòbil, en aquest
capítol analitzarem l’accident, les causes i les conseqüències del pitjor
accident de la indústria nuclear de la història.
https://historiaecologistapv.blogspot.com/2021/12/any-1986.html
La matinada del 26 d’abril de 1986 a la unitat quatre de Central Nuclear de Txernòbil anaven a fer unes proves per a certificar la nova unitat,
la quatre. L’acrònim de Txernòbil és "Central Elèctrica Nuclear Memorial Vladimir Ilich Lenin". Al
voltant de les instal·lacions havien construït la vila de Pripyat, en Ucraïna, llavors
pertanyia a la Unió Soviètica, per a
allotjar als nombrosos treballadors i les seues famílies.
La central estava formada per quatre reactors del tipus RBMK 1000, de 3.200 Mw de potència
tèrmica i 1.000 Mw de potència elèctrica. El reactor RBMK (Reactor de Gran Potència de Tipus Canal) en un principi s’havia
dissenyat per a obtenir plutoni per a construir els míssils nuclears, però s’adaptà
per a obtenir vapor d’aigua, que enviat a turbines produïa electricitat.
Com a combustible utilitzaven Urani
238 poc enriquit, el banyaven en aigua lleugera (aigua corrent depurada)
per a refrigerar-lo i moderaven la potència mitjançant barres de grafit. Per a
evitat la combustió per les grans temperatures que provoca la fusió, evitaven la
presència d’oxigen dins del reactor, per tant, l’omplien amb un gas inert. Per
a protegir tot el sistema l’envoltaven amb una estructura metàl·lica segellada.
La potència d’eixe tipus de reactor està relacionada amb la quantitat de
neutrons que s’alliberen en funció de la reactivitat. En augmentar la
reactivitat, augmenta la temperatura. Aquest és reactor inestable, perquè en
augmentar la potència, s’accelera, si disminueix, minvà progressivament. Per a
moderar la potència i mantenir-la estable cal anar modulant-la amb 30 barres de
grafit. El grafit redueix la potència, amb menys s’accelera la reacció. Pel
disseny de la instal·lació la tasca d’extracció o addició de les barres i el
seu efecte temperant sobre la reacció, trigà 30 segons.
Encara que el reactor estiga totalment aturat els elements radioactius continuen
desprenent calor, per tant, cal tindre sistemes auxiliars de refrigeració que
requereixen una font d’energia externa. Quan el reactor està funcionant, part
de l’energia que produeix s’utilitza en mantenir els sistemes de refrigeració.
Si el reactor està aturat, els sistemes de refrigeració s’alimenten de la xarxa
elèctrica, a més cal tenir grups electrògens autònoms per si hi hagués un tall del
subministrament extern.
 |
| Nucli d'un reactor RBMK |
L’accident
Eixa matinada amb Anatoly Diatlov
com a enginyer en cap adjunt, volien fer un test rutinari per a la certificació
de la posada en marxa del reactor. La prova d’eixa tenia per objectiu comprovar
si davant una baixada de potència, s’afegirà una pèrdua del subministrament elèctric
exterior, si l'energia generada per l'alternador podia alimentar a les bombes
del sistema refrigerant sense necessitat d’arrencar els generadors dièsel.
Per fer la prova bloquejaren el sistema d’aturada automàtica del reactor,
després baixaren la potència. Això augmentà les concentracions del gas Xenó dins del reactor. Donada la
inestabilitat d’aquest model de reactor, la potència caigué amb rapidesa. Per a
evitar l’aturada total del nucli tragueren més barres de control de les que tenien
autoritzades, segons els protocols de funcionament, sols deixaren vuit de les
trenta que comptava el sistema.
Els operaris aturaren la meitat de les vuit vàlvules de refrigeració del
reactor, les que quedaren actives no foren suficients per a refredar el reactor,
però a la sala de comandament no tenien cap indicador que els advertirà. Amb
més temperatura, la potència pujà amb rapidesa i l’aigua refrigerant del nucli
començà a bullir provocant més acceleració de la reacció nuclear. S’evaporà tota
l’aigua, el nucli es quedà en sec, això provocà una explosió de vapor que va
fer mal bé l’embolcall de l’estructura del reactor.
Els tècnics s’adonaren sorpresos de sobtada pujada de la temperatura i de
la potència del reactor, per això intentaren amollar les barres de grafit per a
baixar la potència, però l’explosió de vapor i l’enorme temperatura havien
deformat l’estructura del reactor i s’havia bloquejat el sistema que permetia
la baixada del grafit, havien perdut els frens del reactor.
Mentre el nucli continuà pujant de temperatura i començà a fondre’s, la
fusió va desprendre hidrogen que en concentrar-se provocà una nova gran
explosió que ensorrà tot l’edifici, inclosa la coberta protectora del reactor.
En entrar oxigen de l’exterior es va provocar un incendi gegant, es calcula que
assoliren els 2.500 °C. Fent un símil de què provocaren, va ser com si a un
camió llançat costera avall, li lleves els sistemes de frenat i bloqueges la
direcció, es perd el control i sense remei esdevé un accident.
Sense tanca protectora, a l’exterior eixia una gran fumeguera que s’elevava
expulsant a l’atmosfera milers de tones de productes radioactius, entre ells el
pitjor de tots, el iode-131. És la
principal font de contaminació radioactiva que afecta els animals, en
acumular-se a les glàndules tiroides. Els bombers hagueren de centrar-se a evitar
que l’incendi no s’estenguera a la resta d’unitats de Txernòbil, sense èxit perquè arribà fins als edificis de les
unitats 3 i 4, no pogueren apagar-les fins a les 5 de la matinada.
L’endemà helicòpters militars de càrrega començaren a llançar damunt del
reactor sinistrat 5.000 tones de diferents materials. Mitjançant uns 1.800 vols
amollaren 40 tones de carbur de bor
per a absorbir els neutrons, 2.400 tones de plom
per a contenir la radiació, 800 tones
de dolomita per a refredar la massa incandescent
i com aglutinat de tots els productes ignífugs gastaren 1.800 tones d’arena i
argila.
Aparentment, apagaren el foc, però una setmana després comprovaren que
molts d'aquests compostos en realitat no s’havien deixat caure damunt de l'objectiu,
actuaren com a aïllants tèrmics que feren com si fos un forn gegant, provocaren
un augment de la temperatura del nucli i un nou episodi de vessament de
radionúclids a l’atmosfera.
L’endemà de l’accident, a Suècia
alçaren la primera veu d’alerta internacional pels alts nivells de radiació, tot
i que estaven a més de 1.100 quilòmetres de Txernòbil. Els diaris espanyols fins al 29 d’abril no parlaren d’un
núvol radioactiu detectat pels suecs i procedent d’una fuga nuclear a l’URSS.
El 5 de maig es va instal·lar un sistema per alimentar amb nitrogen fred a
les restes del reactor, per proporcionar refrigeració i per a protegir-lo de
l'oxigen que podria afavorir un nou incendi. El 6 de maig la temperatura
central havia baixat i es va produir una forta reducció de la taxa
d'alliberament de radionúclids.
Una volta soterrada la part superior del nucli i controlat l'incendi,
miners del carbó començaren a excavar un túnel baix del nucli. Hi van treballar
unes 400 persones que van completar-ho en quinze dies, van fer una llosa de
formigó per baix, per a segellar el reactor, evitar que s'enfonsarà i penetrarà
material radioactiu fos a les aigües subterrànies. La radiació a l'interior del
túnel era tan elevada que els treballadors sols podien fer torns de 15 minuts.
Els costà una setmana més tancar totalment el reactor amb un sarcòfag. Hui dins
queden unes 180 tones de combustible nuclear, a més de parts del nucli del
reactor que són una mena lava altament radioactiva.
Conseqüències
Sembla haver-hi consens en què a conseqüència de l’explosió del reactor
moriren dos operaris i un altre va morir per les greus cremades que va rebre. Fins
a finals de juliol moriren a conseqüència de les dosis de radiació rebudes sis
bombers i vint-i-un treballadors més de la planta i una persona que es trobava
al lloc per negocis. De la resta de víctimes hi ha manca de dades oficials i
s’ha de recórrer a diverses fonts que presenten xifres dispars.
Segons l’informe de l’UNSCEAR (2008),
dels 600 treballadors de la nuclear que estaven actius en el moment de
l’accident, 134 va rebre dosis de radiació elevades. A partir dels anys noranta
La resta començaren a patir cataractes, cardiopaties, leucèmies i altres
càncers, sols en eixa dècada moriren 230 més.
 |
| Collage RMiB |
Per a combatre l’incendi a les 01:28 arribà un grup de 14 bombers. L’endemà
i en les setmanes posteriors enviaren a centenars de milers de bombers,
enginyers, militars, policies, miners, i personal mèdic per a evitar que el
material radioactiu es propagués més al medi ambient, van ser coneguts com els liquidadors.
El nombre total de treballadors que enviaren a la nuclear canvia depenent
la font, oscil·len entre els 240.000 que diuen els pronuclears, els registres
oficials soviètics reconeixien que foren vora 600.000 i un informe recent de l’Acadèmia de Ciències de Rússia pujà
la xifra a 830.000. D’eixos liquidadors,
entre 112.000 i 125.000 haurien mort fins a 2005. En Ucraïna les taxes de mortalitat entre els liquidadors van ser de
17,5 morts per cada 1.000 persones entre 1988 i 2012, mentre que la resta d’ucraïnesos
tenien en eixes mateixes dates 3,5 decessos.
L’Agència Internacional
d’Energia Atòmica es
defensa afirmant que els estudis de la salut dels liquidadors no demostren cap
relació directa de les seues malalties amb l’exposició a la radiació, perquè és
complex separar altres possibles influences alienes posteriors, per tant, no
els considera víctimes de l’accident.
Des de 1964 tenien dissenyat un pla d'emergència en cas d’accident nuclear que
haguera mitigat les conseqüències, però no ho aplicaren per manca de recursos.
Incloïa mesures de ràdio-protecció personal per a treballadors i veïns. La
població dels voltants devia quedar-se dins de casa, amb les finestres i portes
tancades, no podien consumir ni aliments ni aigua, perquè podien estar
irradiades. Havien d’haver-los distribuït iode estable perquè bloqueja l’absorció
del perillós iode-131, a més havien d’haver tingut preparat un pla d’evacuació
per a tota la població amenaçada.
En les zones més afectades per la contaminació 6.000 xiquets i joves que
fins a 2005 van contraure càncer perquè estigueren en contacte amb partícules
de Iode-137. Sols els mesos d’abril i maig detectaren 1.800 casos de càncer de
tiroides entre els joves més exposats a la radiació. Segons estimacions
conservadores, és probable que aquesta xifra s'eleve a 8 o 10.000 durant els
anys vinents.
L’incendi alçà una columna de fum que estengué la contaminació d’isòtops
radioactius molts quilòmetres més enllà de la nuclear. El fum s’elevà fins a 1
km, duent una barreja de productes de fissió radioactius, restes del nucli i de
l'edifici a l'aire. Les cendres més pesades es dipositaren prop de la central,
però els components més lleugers, inclosos els productes de fissió i
pràcticament tot l'inventari de gasos nobles van ser espentats pel vent
dominant cap al nord-oest, afectaren principalment Bielorússia, una província russa de Briansk, als països bàltics i als escandinaus.
Les emissions van contaminar severament una superfície similar al conjunt
de Castella i Lleó, Cantàbria, La Rioja i Aragó, on vivien sis milions de
persones. La quantitat de material radioactiu que es va dispersar a
l’atmosfera, es creu que superà 400 voltes l’alliberada per la bomba d’Hiroshima, en 1945.
 |
| Àrea contaminada equivalent si l’accident hagués sigut a Cofrents |
Els productes més perillosos foren el iode-137,
sort que sols es manté actiu vuit dies i després es desintegra. El cesi-137 que és un isòtop radioactiu
procedent de la fissió de l’urani 235
i té vida a mitjana de fins a trenta
anys, però té l’inconvenient que es propaga amb facilitat en ser molt soluble.
Pot entrar en l’organisme humà pel contacte amb la pell, mitjançant la respiració
o en consumir menjar o veure contaminat. El gas més perillós va ser el xenó-135 es produeix dins del reactor
per la desintegració per fissió iode-135.
Es van classificar els terrenys en funció del nivell de contaminació, es
van dividir en quatre zones. On hi havia més contaminació, superior a 1480
kBq/m², es va decretar com a Zona
d’Exclusió, o Zona Morta. Foren un
total de 5.200 quilòmetres quadrats, dins no es permet la presència de població
ni cap utilització dels seus recursos. Va ser una parcel·la equivalent a un
quadrat, amb un costat de 72 quilòmetres.
On quedaren nivells greus de contaminació, d’entre 555 i 1480 kBq/m² el van
anomenar com a Zona de Control Permanent.
En les zones contaminades entre 185 i 555 kBq/m² les definiren com Espais de Control Periòdic, les menys
contaminades, però amb valors superiors als límits saludables foren les Zones de Vigilància Ocasional, comptaven
entre 37 i 185 kBq/m².
El total de les zones contaminades sumava una àrea de 142.000 quilòmetres
quadrats, l’equivalent a un cercle amb un radi de 188 quilòmetres. En el cas que
l’accident haguera passat a la nuclear de Cofrents,
aquesta zona inclouria dins tot el País
Valencià, la major part de Múrcia
a més de quasi tota la superfície de les províncies de Terol, Conca i Albacete.
La contaminació es va estendre de forma irregular depenent de les
condicions atmosfèriques, arribà fins al nord de Suècia, on hagueren de sacrificar més de 63.000 rens i destruir les seues restes
degudament, donada l’elevada contaminació per cesi. Al mateix lloc sis anys després, els peixos i ramats no eren
aptes per al consum humà.
L’endemà de l’explosió del reactor arribaren 1.200 autobusos procedents de
tota Ucraïna per a evacuar als 49.000
ciutadans de la ciutat de Pripyat, que
estava al voltant de la central. Trigaren tres dies a completar-la, posteriorment
evacuaren fins a 350.000 persones més que dugueren a Kíev i Chernigov, van
deixar dins de zones contaminades a cinc milions de persones.
Estudis científics posteriors han provat que l’exposició a la
radioactivitat dels adults no s’ha transmés genèticament a les generacions
posteriors. El que no hi ha cap dubte es va haver-hi una relació directa entre
l’exposició al Iode-131 i el càncer de tiroides que afectà els més menuts.
Anys després dins de la zona d’exclusió d’on va desaparéixer l’home, la
natura s’ha apoderat de tot. Hui viuen més de cent llops, castors, cigonyes negres i pigargs. Han colonitzat la zona alguns exemplars de linx boreal i ossos, que estaven extingits abans de l’accident. Les autoritats en
comprovar que la fauna salvatge s’expandia amollaren, en 1998, cavalls de Przewalski, una raça
primitiva extinta en llibertat i bisons.
Viktor Sushko, subdirector general del Centre Nacional de Recerca de Medicina de
Radiació (NRCRM) amb seu a Kíev,
descriu l'accident de Txernòbil com “el
pitjor desastre creat per l'home en tota la història".
Fins a l’accident de Txernòbil tota
la propaganda de la indústria nuclear
havia assegurat que les possibilitats d'un accident greu eren ínfimes. Segons
l’informe Rasmussen WASH-1400 (Norman Rasmussen, 1975) la
probabilitat de fusió d’un nucli d’un reactor nuclear, era d'aproximadament un
cada vint mil anys. A més d’eixos esdeveniments catastròfics, una bona part no
trencarien el segell del reactor, que és el cofre que tanca la instal·lació
radioactiva i, per tant, no arribaria a escampar-se la radioactivitat. La
realitat ha deixat clar i net que eixa afirmació és una manipulació estadística
per aconseguir que la població acceptés l'energia nuclear.
En Txernòbil s’ajuntà un disseny
erroni, amb unes condicions extremes que sobrepassaren l’ORM (el Marge de Reactivitat Operatiu), que és simplement el
nombre de barres de control que queden al nucli per a moderar la reacció. El
reactor tenia un disseny erroni perquè els protocols de seguretat no tenien
prevista una situació d’acceleració sobtada del reactor, ni alarmes que
avisaren als operadors quan se superaren els marges de seguretat. Els tècnics que
comandaven les proves no tenien ni la preparació ni els mitjos adequats per a
controlar unes proves que dugueren la instal·lació al límit fatal.
Els defensors de l’energia nuclear afirmen que eixe esdeveniment concret no
té res a veure en la seguretat i els protocols de manteniment de les instal·lacions
occidentals, però també han hagut greus accidents nuclear al món occidental.
Cal recordar que un habitual terratrèmol seguit d’un tsunami provocaren
l’accident de Fukushima, al Japó.
Al País Valencià hem construït
la nuclear de Cofrents al costat d'un
dels pocs volcans que tenim a casa nostra. És clar que no ha entrat en erupció
fa entre 1 i 2,6 milions d'anys, però no està apagat. Sols cal recordar que la Terra té al voltant de 4.500 milions
d'anys i encara hi ha actives nombroses fonts termals. A més la central està construïda
prop del llit del riu Xúquer, a pocs
metres de la confluència amb el Cabriol.
Ambdós rius tenen conques molt grans, en un lloc on històricament poden
haver-hi pluges torrencials que han arribat a enderrocar embassaments com el de
Tous. No és un desgavellat pensar
que podríem patir una greu inundació que fera mal bé tota la instal·lació i
provocarà un greu accident radioactiu, més encara quan dins de la central tenen
emmagatzemat molts residus radioactius.
Els ecologistes pensem que per
molt que cada volta tinga’m instal·lacions més segures, les nuclears són una greu amenaça
contaminant que tenim tancada dins d’un sarcòfag,
que qualsevol esdeveniment natural catastròfic pot trencar, però també errades
tècniques, atemptats o accions bèl·liques podrien obrir. El pitjor de tot és
que estem produint residus que restaran actius milers d’anys, esperant que
arribe el moment d’eixir del seu confinament.
Repercussions en les portades del diari El País
Fonts:
Chernobyl Accident 1986:
GRAY, R. (2019). “Chernóbil: ¿cuál fue el número total de
víctimas del desastre nuclear?”. BBC.
https://www.bbc.com/mundo/vert-fut-49430167
L. Morton
et al.: Radiation-related genomic profile of papillary thyroid cancer after the
Chernobyl accident. Science
M. Yeager
et al.: Lack of transgenerational effects of ionizing radiation exposure in
cleanup workers and evacuees of the Chernobyl accident. Science.
NUCLEAR
ENERGY AGENCY ORGANISATION FOR ECONOMIC CO-OPERATION AND DEVELOPMENT (2002) “Chernobyl:
Assessment of Radiological and Health Impacts”.
https://www.oecd-nea.org/jcms/pl_13598
OECD. (2002) “Chernobyl: Assessment of Radiological and Health Impacts”
https://drive.google.com/file/d/1LH0btsYd1NpG3apPQB-dbhhxXn6bmzGA/view
Organisme Internacional de l’Energia Atòmica (OIEA) (1986) INSAG-7. The Chernobyl
Accident:
https://www-pub.iaea.org/MTCD/publications/PDF/Pub913e_web.pdf
Report Commissioned by UNDP and UNICEF. (2002). “The Human Consequences of
the Chernobyl. Nuclear Accident. A Strategy for Recovery”
SÁNCHEZ, C. (2007) “El Accidente de Chernóbil”. Vivat Academia [en linea].
2007, (82), 1-32.
https://www.redalyc.org/pdf/5257/525753062002.pdf
United Nations Scientific Committee on the Effects of Atomic Radiation. (2008).“SOURCES
AND EFFECTS OF IONIZING RADIATION”
https://drive.google.com/file/d/1B_8Wu0TZqT8zpiK9Xu9AQuycW8tEdwVb/view
Vivat Academia. El
Accidente de Chernobyl
http://www3.uah.es/vivatacademia/anteriores/n82/chernobyl.htm
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada