Ecologia i les falles alternatives

El canvi arribà al món de les falles de València, aquells anys de domini del "búnquer-barraqueta" quan el principal tema faller de la major part dels monuments eren les baralles entre pancatalanistes i blavers, mentre les dones començaven a alçar la veu contra el seu paper de florer ornamental. A l’encreuament dels carrers Reina Na Germana i Jacint Benavent, al barri de l’Eixample de València els anys 1977, 78 i 79 es va plantar la falla King Kong. Va ser un intent de democratitzar la festa fallera i d’impulsar una necessària renovació. En un dels llibrets declararen que el seu objectiu era acabar amb el centralisme uniformador de la Junta Central Fallera i acabar amb mercantilisme de les falles i la seua coentor.

Falla King-kong 1978

El seu únic president fou Julio Tormo Ases (València, 1952), a més destacaren Manuel Sánchez Ayuso (Múrcia, 1941-1982), Alfons López Tena (Sagunt, 1957), Fernando Villalonga Campos (València, 1960), el lletrat Lluís Aguiló i Lúcia, l’interiorista Andreu Alfaro-Hofmann, José Cabrera, Salvador Dolç, Alejandro Escribano, el jurista Vicent Franch i Ferrer (Borriana, 1949), Alo i Cesar Montesinos Martínez, Enric Olmos, Josep Vicent Picó, Francesc Tarazona, Ricard Pérez Casado (València, 1945), Teresa Gisbert, Laura Gomar, Odile Garland, Anna Sánchez, Cuca Gómez de Mebrillera o Margarita Ducajú.

Li prestaren suport, intel·lectuals com Josep Vicent Marqués i González (1943-2008), Joan Fuster i Ortells (Sueca, 1922-1992), Alejandro Mañes, Jordi Teixidor, l’escultor Andreu Alfaro i Hernández (València, 1929) o Manuel Sanchis i Guarner (València, 1911-1981). També obtingueren ajut d’artistes de la cançó com Els Pavesos, Al Tall, de Remigi Palmero i Bustamante i d’il·lustradors com Juan Enrique Bosch Quevedo Micharmut (València, 1953-2016) i Francesc Xavier Errando i Mariscal “Javier Mariscal” (València, 1950).

Falla King-kong 1980

El seu èxit fou que molts intel·lectuals i progressistes valencianes tornaren a estimar i gaudir de la seua festa tradicional. Una manifestació de goig que fins a eixe moment s’havia convertit en una eina del poder franquista per controlar l’esperit valencià i garantir la continuïtat del poder centralista.

Falla King-kong 1979

S’enfrontaren a les imposicions de la Junta Central Fallera (JCF), com l’obligació del vestit negre dels homes, que s’havien inventat als anys 60 pel president, Juan Bautista Martí Belda. Feren xicotets actes transgressors com que les falleres dugueren a l’ofrena gavelles d’alfals en compte de flors.

En eixos anys el president de la Junta Central Fallera era un càrrec polític, sense res a vorer amb el món faller i bona part dels directius els anomenava a dit l’alcalde. El president en la Transició, Ramón Pascual Lainos, intentà que res canviés ajudat per un reglament dissenyat per a garantir el compliment de la llei i facultat per a guardar l’ordre. Cal recordar que es discriminava a les dones impedint-les qualsevol accés al poder de les falles, les deixava relegades a la funció d'ornament colorit.

La temàtica de la falla fou radical en la denúncia dels problemes ecològics de la ciutat. En comptes d’ajuntar el monument amuntegat, el repartien denunciant temes com la invasió urbanística del Saler, la contaminació de l’Albufera, la Nuclear de Cofrents.

En 1979 aprofitaren el disseny d’un faller arquitecte, Fernando Aranda, i muntaren un cadafal que amb el lema Homenatge viperí, que criticava als personatges públics del moment. Aprofitaren eixe cadafal l’any següent per muntar la Cort del Faraó, que comptava amb tres piràmides i la menuda tenia rodes per arrossegar-la en les cercaviles.

Junta Central Fallera, anys seixanta

L’intent de renovació en un reducte del conservadorisme regionalista provocà que foren l’objectiu de tota mena d’atacs i boicots per part de l’extrema dreta i del blaverisme més combatiu. Anar contra corrent és dur i crema a qualsevol, per això no aguantaren molt i es dissolgueren en 1980, quan els van expulsar de la Junta Central Fallera.

L’eixemple de King-Kong es va estendre i en 1979, al barrí obrer de Torrefiel, aparegué la falla Cambrils-Camí de Montcada. Eixe any plantaren la falla Pinochet, per denunciar la represió internacional, però també criticaren la que patíem dins de casa, com l’autonomía "descafeinada" que ens havien donat a Madrid o la represió de la dona. Els veïns apostaren fort per canviar ràncies tradicions com el trage negre dels homes o la manca d'ús del valencià al cap i cassal.

Honori Pasqual

Presidí la falla el capellà obrer Honori Pasqual i Martí (Agrés, 1945), era fill d’una família de llauradors que el van enviar al seminari als 12 anys. Allí va prendre consciencia que la cupula eclesial volia allunyar-lo de la seua llengua i dels seus arrels. Va pertànyer a les Plataformes Anticapitalistes i treballà d’obrer a la construcció. Li asignaren la parroquia de Sant Pancraci al barri Torrefiel amb el retor Vicent Ferrer, ambdós ajudaren a organitzar l’Associació de Veïns de Torrefiel. 

En 1980 els mateixos veïns alçaren el cos central d'una falla, amb una gran torre de refrigeració de la Central Nuclear de Cofrents d'on eixien els polítics que ens imposaven el desgavell de l'energia nuclear. La va dissenyar un jove faller, Rafa Muñoz i Bastit (València, 1962). Tal volta fou una de les primeres mostres de l'ecologia i del Moviment Antinuclear al centre mateix de les falles. 

Aquesta comissió també va rebre tota mena d’agressions per utilitzar una reproducció del Penó de la Conquesta com banderí de la comissió, enllestit amb les quatre barres nues, en plena Batalla de València. Hagueren de muntar vigilància a la falla perquè els feixistes els amenaçaren en fotre'l foc abans de la cremà. 

Els homes anaren a l’Ofrena amb el vestit tradicional dels llauradors valencians, acompanyats en parella, en eixe moment la norma obligava que anaren les dones davant separades dels homes que anaven darrere. 

En contraposició amb els intel·lectuals i progressistes de posició social més acomodada que formaren la falla King-Kong, dins de la comissió de Cambrils Camí de Montcada hi havia tota un mostra de la joventut obrera d’esquerres que en eixos moments intentaven espentar la democràcia i el valencianisme. 

Cartell d'Artur Ballester en 1938

Falles republicanes