El canvi arribà al món de les falles
de València, aquells anys de domini del "búnquer-barraqueta" quan el principal tema faller de la major
part dels monuments eren les baralles entre pancatalanistes i blavers,
mentre les dones començaven a alçar la veu contra el seu paper de florer
ornamental. A l’encreuament dels carrers Reina
Na Germana i Jacint Benavent, al
barri de l’Eixample de València els
anys 1977, 78 i 79 es va plantar la falla
King Kong. Va ser un intent de democratitzar la festa fallera i d’impulsar
una necessària renovació. En un dels llibrets declararen que el seu objectiu era
acabar amb el centralisme uniformador de la Junta Central Fallera i acabar amb mercantilisme de les falles i la
seua coentor.
![]() |
Falla King-kong 1978 |
El seu únic president fou Julio
Tormo Ases (València, 1952), a més destacaren Manuel Sánchez Ayuso (Múrcia, 1941-1982), Alfons López Tena (Sagunt, 1957), Fernando Villalonga Campos (València, 1960), el lletrat Lluís Aguiló i Lúcia, l’interiorista Andreu Alfaro-Hofmann, José Cabrera,
Salvador Dolç, Alejandro Escribano, el jurista Vicent Franch i Ferrer (Borriana, 1949), Alo i Cesar Montesinos
Martínez, Enric Olmos, Josep Vicent Picó, Francesc Tarazona, Ricard Pérez
Casado (València, 1945), Teresa Gisbert, Laura Gomar, Odile Garland, Anna
Sánchez, Cuca Gómez de Mebrillera o
Margarita Ducajú.
Li prestaren suport, intel·lectuals com Josep Vicent Marqués i González (1943-2008), Joan Fuster i Ortells
(Sueca, 1922-1992), Alejandro Mañes,
Jordi Teixidor, l’escultor Andreu
Alfaro i Hernández (València, 1929)
o Manuel Sanchis i Guarner (València,
1911-1981). També obtingueren ajut d’artistes de la cançó com Els Pavesos, Al Tall, de Remigi Palmero i
Bustamante i d’il·lustradors com Juan
Enrique Bosch Quevedo Micharmut (València, 1953-2016) i Francesc
Xavier Errando i Mariscal “Javier Mariscal” (València, 1950).
![]() |
Falla King-kong 1980 |
El seu èxit fou que molts intel·lectuals i progressistes valencianes tornaren
a estimar i gaudir de la seua festa tradicional. Una manifestació de goig que
fins a eixe moment s’havia convertit en una eina del poder franquista per
controlar l’esperit valencià i garantir la continuïtat del poder centralista.
![]() |
Falla King-kong 1979 |
S’enfrontaren a les imposicions de la Junta
Central Fallera (JCF), com l’obligació del vestit negre dels homes, que s’havien
inventat als anys 60 pel president, Juan Bautista Martí Belda. Feren xicotets actes transgressors com que
les falleres dugueren a l’ofrena gavelles d’alfals en compte de flors.
En eixos anys el president de la Junta
Central Fallera era un càrrec polític, sense res a vorer amb el món faller
i bona part dels directius els anomenava a dit l’alcalde. El president en la Transició, Ramón Pascual Lainos, intentà que res canviés ajudat per un
reglament dissenyat per a garantir el compliment de la llei i facultat per a guardar
l’ordre. Cal recordar que es discriminava a les dones impedint-les qualsevol
accés al poder de les falles, les deixava relegades a la funció d'ornament
colorit.
La temàtica de la falla fou radical en la denúncia dels problemes ecològics
de la ciutat. En comptes d’ajuntar el monument amuntegat, el repartien
denunciant temes com la invasió urbanística del Saler, la contaminació de l’Albufera,
la Nuclear de Cofrents.
En 1979 aprofitaren el disseny d’un faller arquitecte, Fernando Aranda, i muntaren un cadafal que amb el lema Homenatge viperí, que criticava als
personatges públics del moment. Aprofitaren eixe cadafal l’any següent per
muntar la Cort del Faraó, que
comptava amb tres piràmides i la menuda tenia rodes per arrossegar-la en les
cercaviles.
![]() |
Junta Central Fallera, anys seixanta |
L’intent de renovació en un reducte del conservadorisme regionalista
provocà que foren l’objectiu de tota mena d’atacs i boicots per part de
l’extrema dreta i del blaverisme més combatiu. Anar contra corrent és dur i
crema a qualsevol, per això no aguantaren molt i es dissolgueren en 1980, quan
els van expulsar de la Junta Central
Fallera.
L’eixemple de King-Kong es va
estendre i en 1979, al barrí obrer de Torrefiel, aparegué la falla Cambrils-Camí de Montcada. Eixe any plantaren
la falla Pinochet, per denunciar la
represió internacional, però també criticaren la que patíem dins de casa, com l’autonomía
"descafeinada" que ens havien donat a Madrid o la represió de la dona. Els veïns apostaren fort per canviar
ràncies tradicions com el trage negre dels homes o la manca d'ús del valencià
al cap i cassal.
![]() |
Honori Pasqual |
Presidí la falla el capellà obrer Honori
Pasqual i Martí (Agrés, 1945), era fill d’una família de llauradors que el van
enviar al seminari als 12 anys. Allí va prendre consciencia que la cupula
eclesial volia allunyar-lo de la seua llengua i dels seus arrels. Va pertànyer
a les Plataformes Anticapitalistes i
treballà d’obrer a la construcció. Li asignaren la parroquia de Sant Pancraci al barri Torrefiel amb el retor Vicent
Ferrer, ambdós ajudaren a organitzar l’Associació
de Veïns de Torrefiel.
En 1980 els mateixos veïns alçaren el cos central d'una falla, amb una gran torre de refrigeració de la Central Nuclear de Cofrents d'on eixien els polítics que ens imposaven el desgavell de l'energia nuclear. La va dissenyar un jove faller, Rafa Muñoz i Bastit (València, 1962). Tal volta fou una de les primeres mostres de l'ecologia i del Moviment Antinuclear al centre mateix de les falles.
Aquesta comissió també va rebre tota mena d’agressions per utilitzar una reproducció del Penó de la Conquesta com banderí de la comissió, enllestit amb les quatre barres nues, en plena Batalla de València. Hagueren de muntar vigilància a la falla perquè els feixistes els amenaçaren en fotre'l foc abans de la cremà.
Els homes anaren a l’Ofrena amb el vestit tradicional dels llauradors valencians, acompanyats en parella, en eixe moment la norma obligava que anaren les dones davant separades dels homes que anaven darrere.
En contraposició amb els intel·lectuals i progressistes de posició social més acomodada que formaren la falla King-Kong, dins de la comissió de Cambrils Camí de Montcada hi havia tota un mostra de la joventut obrera d’esquerres que en eixos moments intentaven espentar la democràcia i el valencianisme.
![]() |
Cartell d'Artur Ballester en 1938 |
![]() |
Falles republicanes |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada