Els embassaments del Fondo
d’Elx i Crevillent, al Baix Vinalopó,
tenen una capacitat d’emmagatzemament de deu hectòmetres cúbics d’aigua i són
propietat de la Comunitat General de
Regants de Llevant des de 1918. Estan situats damunt del que va ser l’Albufera d’Elx, que va existir fins
al segle XVIII, moment en qual la van drenar per a posar-la en conreu.
Com aquesta albufera tenia aigües salades, en 1923 decidiren
fer l’embassament de Llevant de 450 ha i en 1942 ampliaren la capacitat amb el
de Ponent, amb 650 h més. Amb eixos dos pantans i altres basses més menudes emmagatzemaren
les aigües dolces procedents de la desembocadura del riu Segura. Per a dur l’aigua hagueren d’elevar-la i l’enviaren cap
al Fondo pel canal central. Amb aquestes
aigües de millor qualitat, a més de regar els conreus, aprofitaren per a rentar
la sal dels camps que havien guanyat a l’aiguamoll original, augmentant la
productivitat d’aquestes terres.
Els estanys d’Elx-Crevillent
es van convertir en un oasi per a les aus aquàtiques, en 1978 l’administració
va autoritzar la creació d’un vedat de caça dins del Fondo, sobre 1.640 de les 2.387 hectàrees totals. Dins es van habilitar
42 xocs de caça que explotaven econòmicament els regants.
En 1988 la Generalitat va declarar la protecció d’aquest
aiguamoll com a paratge natural i en 1994 es transformà en parc natural. La
caça als embassaments del Fondo, dins d'un espai únic, refugi de molts exemplars d’espècies en seriós perill d’extinció
significava la seua mort. Una mostra de la importància mediambiental d’aquest indret la tenim en què entre els embassaments i els carrissars del voltant s’han
observat fins a 172 espècies d’aus, cinquanta d’elles són reproductores.
El greu conflicte d’interessos entre el gran valor mediambiental
del Fondo, augmentà quan es va
convertir en un dels principals refugis, enmig de la greu sequera que afectà la
temporada 1993-1994, enfront dels interessos per a l’exercici de la caça. Com aquesta activitat no donava cap garantia a l’hora de respectar les espècies en perill d’extinció, la Conselleria va decidir la prohibició
de l’activitat cinegètica eixe any.
Els comuners i els caçadors denunciaren a la Generalitat davant els tribunals,
perquè no volgué pagar-los cap indemnització per prohibir l'activitat
cinegètica. Això se'n va vorer agreujat perquè la sequera es va repetir fins a
2002 i provocà l'extensió de la veda. Finalment, l’administració valenciana i els
regants acordaren una indemnització per a compensar la prohibició de la caça,
d'entre 110.000 i 200.000 € per cada any de prohibició de la caça.
Després d’un llarg procés judicial, amb sentències prèvies
en 2013 i 2015 favorables a la Comunitat de Recs de Llevant, en juny de 2016 el
Tribunal Superior de Justícia valencià va reconéixer parcialment el dret dels
comuners a rebre una indemnització de 2,2 milions d’euros per cada any que no havien
pogut caçar.
No canvià el sentit de la sentència definitiva que va emetre el
Tribunal Suprem en 2018, tornà a confirmar el dret a rebre indemnitzacions per part
dels propietaris de la concessió administrativa. La factura pendent de pagament
de tots els valencians pujava als 11 milions d’euros. Eixe any el govern
valencià autoritzà el pagament i Recs de Llevant es va comprometre a invertir
8,3 milions per a construir una dessaladora, amb la qual obtenir recursos hídrics per a regar els seus
camps.
On queda el dret a protegir les espècies amenaçades, on queda el dret de les administracions a garantir un medi ambient valuós i al manteniment d’una biodiversitat necessària per a la salut del planeta? On queda l’interés general de la societat davant el d’un reduït grup de llauradors i caçadors que obtenen beneficis d’una concessió administrativa.
Massa sovint, els ecologistes tenim la mateixa impressió, no pareix massa just que els tribunals reconeguen el dret dels caçadors a exercir un esport mortífer i dels llauradors a cobrar per permetre la matança d’aus que no són de la seua propietat, quan moltes de les quals estan protegides per la legislació nacional i europea. El més normal és que els tribunals siguen molt més sensibles a les reclamacions dels grups d’interés particulars i tradicionals que als drets generals reconeguts per la mateixa Constitució!
Constitució
espanyola 1978. Article 45:
“Tots tenen el dret
a gaudir d'un medi ambient adequat per al desenvolupament de la persona, així
com el deure de conservar-lo.
Els
poders públics vetllaran per la utilització racional de tots els recursos
naturals, amb la finalitat de protegir i millorar la qualitat de la vida i
defensar i restaurar el medi ambient, secundant-se en la indispensable
solidaritat col·lectiva.
Per als
que violen aquest dret que disposa en l'apartat anterior, en els termes que la
llei fixe s'establiran sancions penals o, si escau, administratives, així com
l'obligació de reparar el mal causat".
D’altra banda, en 2019 l’Associació d’Amics dels Aiguamolls del Sud d’Alacant (AHSA) va
denunciar a l’administració valenciana davant els tribunals europeus per
autoritzar la caça a la nit d’aus aquàtiques, perquè amb la foscor no es poden
distingir les espècies protegides de les cinegètiques. Això provocava la mort
d’aus en seriós perill d’extinció com la rosseta
(Marmaronetta angustirostris). Eixa temporada de caça, als vedats del Fondo
van aparéixer mortes per trets quatre rossetes que duien emissors GPS.
Fonts i referències:
https://cadenaser.com/emisora/2018/11/23/radio_elche/1542977147_426374.html
Text Rafa Muñoz i Bastit
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada