Gladys, màrtir antinuclear

Homenatge a Gladys, gràcies!

Les reivindicacions antinuclears a Euskadi les encapçalà la Comissió de Defensa d'una Costa Basca No Nuclear que es va formar en 1976. Eixe mateix any aconseguiren organitzar una gran manifestació a Plencia. Des d'un primer moment totes les mobilitzacions obtingueren gran suport per part de la població, una de les més nombroses va ser la Marxa Antinuclear a Bilbao, realitzada en juliol de 1977, que va reunir a 150.000 persones.

El mes de març de 1978 va haver-hi un canvi d'actitud, en una nombrosa concentració a les mateixes portes de la nuclear de Biscaia, entre altres crits reivindicatius es va sentir per primera volta "ETA, Lemóniz goma-2".

L’organització independentista ETA no desaprofità l’ocasió i atemptà per primera volta contra la nuclear, eixe mateix mes de març de 1978. L’explosió matà a dos treballadors i deixà altres 14 ferits. L’artefacte estava localitzat enlloc on fer més mal, això va endarrerir molt les obres de construcció que havien començat en 1972.

Lemóniz

De les tres nuclears previstes a Euskadi i una altra més a Nafarroa, la nuclear de Lemóniz fou l’única que començà a construir-se, tot i que anava al costat mateix de Bilbao. Les centrals d’Arguedas, la de Deba i la d’Ea-Ispaster mai van començar obres.

El 3 de juny de 1979 s’havia convocat una protesta internacional contra l’accident nuclear de Harrisburg. La concentració d’Euskadi es va fer a Tudela, hi van assistir uns milers d’antinuclears. Es van fer discursos i tot anava sense incidents fins que arribaren els antiavalots que carregaren per a dissoldre la concentració. Per a evitar-ho un grup tallà l’N-121 amb una asseguda.

En arribar la Guàrdia Civil on estaven els que tallaven la carretera, llevaren els segurs de les seues armes i disparen a l’aire per atemorir als concentrats, poc després Gladys del Estal Ferreño (Caracas, 1956-1979) moria d'un tir al cap. Va ser la primera màrtir antinuclear de l’estat. La jove de vint-i-tres anys pertanyia al Grup Ecologista d’Egia, d’un barri de Donostia.

Per primera volta la pressió social aconseguí dur endavant una denúncia judicial contra les forces de seguretat. El responsable de l’assassinat fou José Martínez Salas, el seu fusell Z-70 va disparar la bala que matà d’un tir al bescoll a l’activista.

En el procés els guàrdies civils coincidiren, declararen que en arribar trobaren unes 95 persones que tallaven l’N-121, mentre els llançaven pedres cridaven: “forces de l'ordre repressores i assassines”. Afegiren que van fer un o dos tirs a l'aire per a intimidar als activistes, però els joves persistiren en la protesta. Llavors un grup d'individus els va sorprendre per darrere i agarraren la culata de l'arma d’un d’ells. Gladys es trobava dempeus, d'esquena a les forces de seguretat, per tant possiblement, en el forcejament es va produir el tret que la va matar. Tots els companys de l’encausat declararen que no van vorer el moment just de l’accident.

L’informe del forense va afirmar que el tret es va realitzar a una distància no superior als 3 centímetres, fins i tot assegurà que era molt possible que la boca del fusell estiguera sobre el mateix coll, perquè la pell al voltant de l’impacte d'entrada de la bala mostrava cremades que serien compatibles amb les del canó de l’arma.

Z-70

Els testimonis aliens a les forces de seguretat donaren una altra visió de l’incident. El guarda de seguretat de l’empresa paperera al costat d’on es produïren els fets va declarar que l’agent acusat va colpejar amb la culata a la jove, que va proferir un crit i quan la xica intentà aixecar-se li va disparar un tir al cap. Va afegir que no va veure a cap manifestant colpejant a cap guàrdia civil, ni intentar llevar-li l'arma.

Ángel Hernández, un camioner valencià que viatjava amb el seu fill d'onze anys cap a Beasain i es va aturar pel tall de carretera que protagonitzaven uns 50 joves, entre els quals hi havia unes 7 o 8 xiques que estaven assegudes. Va afirmar que un agent va dir als manifestants: "us done cinc minuts per a desallotjar", que en acabar de cridar-los començaren a donar-los colps amb la culata dels fusells. Que l'acusat va pegar per darrere al costat esquerre, una de les xiques que va caure cap endavant, immediatament després va disparar-li un tir per darrere.

Sorprenentment i per primera volta els tribunals van condemnar les forces de seguretat de l’estat. El responsable de l’assassinat va ser "penat" a divuit mesos de presó, que no va complir i a pagar una multa que abonà el ministeri.

En 1982, sent ministre d’interior Juan José Rosón Pérez (Becerreá, 1933-1986) del govern de l’UCD, encapçalat per Leopoldo Calvo Sotelo Bustelo (Madrid, 1926-2008), concediren la Creu al Mèrit de la Guàrdia Civil al condemnat per l’assassinat. Per a poder atorgar aquesta condecoració hi ha tres requisits; ser responsable directe d’un èxit en el servici; destacar en el compliment del deure amb una conducta exemplar; realitzar estudis i treballs que impliquen un augment del prestigi del cos. En 1992 per a continuar amb les recompenses, José Luis Corcuera del PSOE li donà la Creu al Mèrit Militar.

El sacrifici de Gladys que sols tenia vint-i-tres anys i la forta pressió d’ETA aconseguiren la paralització de la construcció de les nuclears d’Euskadi.  

A València es feren manifestacions per protestar per la mort de Gladys. El dia 7 de juny fugint de les càrregues dels antiavalots uns ecologistes es refugiaren dins de l’institut Lluís Vives de València. La policia entrà dins de l’institut perseguint-los, en eixe moment estaven donant les classes del BUP nocturn. Els antiavalots entraren dins les classes i colpejaren a professors i alumnes.

En juny de 1979 ETA aconseguí introduir un altre artefacte dins les turbines de la planta de Lemóniz que provocà la mort d'un altre obrer. En gener de 1981 segrestaren a l’enginyer en cap, José María Ryan Estrada (Bilbao, 1943-1981). Donaren una setmana per a anunciar la paralització definitiva de la nuclear, com que no compliren les seues exigències mataren a l'ostatge.

En 1982 mataren al director de l’empresa que havia de reprendre les obres, Ángel Pascual Múgica (Mecon, 1935-1979). L’endemà els tècnics es van negar a tornar als seus llocs de treball mentre la situació d'assetjament continués. El 13 de maig l'empresa anul·là els contractes d'execució d'obres i els subministraments.

En 1984 després que el PSOE assolirà el govern, acordà la moratòria nuclear inclosa la paralització definitiva de la central basca. Les despeses es van valorar en 350.000 milions de pessetes que es carregaren al rebut de l’electricitat que pagarem tots els consumidors. Compliren religiosament amb una altra de les màximes no escrites del capitalisme, “les pèrdues de les grans empreses les paguen els consumidors”.

 

Foto d’ahotsa.info

Fonts:

https://ianasagasti.blogs.com/mi_blog/2019/07/la-versi%C3%B3n-que-no-vio-nadie.html