Passa al contingut principal

Any 1970

 


El Sidi Saler fou el nom amb el qual batejaren l'hotel de cinc estreles de luxe que començaren a construir aquest any, ocupant 20.204 m² de la Devesa. Obrí les portes en 1976 convertint-se en l'hotel més luxós de València. En 2011, trenta-cinc anys després, l’hagueren de tancar afectat per la crisi econòmica i per la llei de costes, que delimitava la titularitat pública de la franja costanera,  l’edificació havia quedat inclosa dins del Domini Públic Marítim Terrestre (DPMT).

En el moment del tancament el propietari era l'alemany Manfred Stier, que havia tingut litigis amb Hisenda per evasió fiscal a Liechtenstein. En desestimar-se per opacitat l'expedient de regulació d'ocupació (ERTO) que havia presentat, decidí tancar la instal·lació. Després passà a ser propietat del BBVA i del fons Cerberus. En 2020 el nou propietari, l'empresa Divarian, volia reobrir portes i prorrogar la seua concessió administrativa trenta anys més, però la pandèmia sembla haver-ho evitat.


Foto de Herminio Boira. José Mansanet, primer a l’esquerra acompanyat de Juan Alcober, Gonzalo Mateo, Fernando Boisset i Felisa Puche, a la llacuna de Talayuelas.


Un altre dels intel·lectuals que es manifestaren públicament en contra de la urbanització de la Devesa del Saler fou el botànic José Mansanet Mansanet (1915-1990). Va ser el primer catedràtic de Botànica de la Facultat de Ciències de València, de 1969 fins a 1985 i un dels primers impulsors l’estudi de la flora del País Valencià

José Julio Tato Cumming que havia presidit la secció balear i després la de València de la Societat Espanyola d’Ornitologia (SEO), tornà destinat a sa casa, allí fundà i encapçalà la secció local, SEO Alacant.


Pedrera de la serra Perenxisa, Torrent


A la Serra Perenxisa es va obrir una gegantina pedrera per fer el sòl del nou llit del Túria. Fins al seu tancament en 2010 tragueren 10 milions de metres cúbics de pedra amb els quals desferen 32 hectàrees de la muntanya. L’ajuntament de Torrent vol regenerar-la, però hauran de transcórrer molts anys i gastaran molts diners per dissimular eixa gran cicatriu.


Foto de Carlos Carrasco-Muñoz. http://origenecologiaennuestropais.blogspot.com/

Aquest any l'advocat Carlos Carrasco-Muñoz de Vera especialitzat en Règim Jurídic dels Recursos Naturals, va organitzar l'Associació Espanyola per a l'Ordenació del Medi Ambient (AEORMA). Entre els fundadors hi havia destacats intel·lectuals antifranquistes com el sociòleg de Carcaixent "Pepín" José Vidal-Beneyto, l'economista madrileny Ramón Tamames, el filòsof José Luis Arangueren, el sociòleg navarrés Mario Gaviria, l'enginyer i urbanista sevillà Ramón Fernández Durán, l'enginyer i sociòleg murcià Pedro Costa Morata, el geògraf castellà Eduardo Martínez de Pisón, l'arquitecte i paisatgístic uruguaià Leandro Silva Delgado, el jurista càntabre Eduardo García de Enterría, el farmacèutic i biòleg madrileny Faustino Cordón Bonet, l'arquitecte català Javier Carvajal, el psiquiatre castellà Antonio Colodrón i el biòleg gallec Javier Castroviejo que dirigí l'Estació Biològica de Doñana i col·laborà en publicacions de Félix Rodriquez de la Fuente.


"Pepín" José Vidal-Beneyto


Els objectius d’AEORMA eren afavorir l’ordenació i protecció del territori a més de l’estudi dels problemes mediambientals a tota la societat. AEORMA fou el primer grup Ecologista, als seus estatuts definien al Medi Ambient com un compendi de valors naturals, culturals, històric-artístics, socials i estètics que formaven l'entorn de l'home. Denunciaren la insalubritat del medi ambient urbà, a unes viles que creixen molt de pressa en omplir-se de l'èxode rural a la recerca de treball i millors condicions de vida. El centre dels seus interessos era l’home i l’intent de millorar la societat del tardofranquisme, deixant en un segon terme la defensa del Medi Natural.


Foto Ángel Vera en http://www.alicantevivo.org/ de les cases de les Carolines, Alcant 1970


Cal destacar que AEORMA feren un seriós treball jurídic per intentar aturar algunes de les desfetes mediambientals, fins i tot arribaren emprendre accions judicials contra el president del govern, l’almirall Carrero Blanco, que evidentment foren inadmeses a tràmit pels tribunals franquistes. Publicaren estudis sobre la insalubritat dels barris que s’alçaven al voltant de fàbriques altament contaminants i obtingueren prou ressò als mitjans de comunicació del règim, aprofitant les escletxes que s'obrien al tardofranquisme.



S'aprovà la Llei de Caça de 1970, que introduïa per primera volta el concepte d'espècie protegida. Retirava les recompenses per matar animals considerats “nocius”, acabava definitivament amb les Juntes Provincials d'Extinció, que havien intentat eliminar les feristeles, els animals perillosos per al bestiar o per a la caça menor. Eixos predadors s’havien perseguit des que el rei Carles I va dictar en 1542 la primera llei de caça i autoritzà el seu extermini, principalment dels llops. Entre els anys 1954 i 1961 sota les Juntes d’Extinció s’havien matat legalment prop de 656.000 exemplars de la llista d'animals nocius, que incloïa quasi tots els predadors: llops, ossos, linx ibèric, raboses, mosteles, genetes, gats salvatges, fagines, teixons, llúdries, àguiles o brúfols.





L’Editorial Salvat va signar un contracte amb Félix Rodríguez de la Fuente perquè fera l’edició per fascicles de “Fauna”. El naturalista encarregà la redacció de l’obra als seus col·laboradors i experts naturalistes: Javier Castroviejo, Cosme Morillo i al biòleg val·lisoletà Miguel Delibes de Castro, especialista en el linx ibèric i director de l’Estació Biològica de Doñana durant dotze anys.


Richard D. Ryder


L'Especisme és un corrent de pensament que va aparéixer en 1970, postulat pel psicòleg britànic Richard D. Ryder. Nasquè com una denuncià de l'ús d'animals en l'experimentació científica, que amb l’obra "Animals, Men and Morals" (1971) evolucionà. Ryder afirma que el concepte d'espècie sols amaga una discriminació, l'Especisme sols són perjudicis per les diferents aparences físiques dels animals, per tant és èticament immoral infligir sofriments a la resta d’animals. L'Especisme Humà discrimina a la resta d'espècies animals al considerar-les inferiors i per tant proposava la necessitat d’una evolució cap a un Antiespecisme, la igualtat entre les espècies.

L'especisme antropocèntric en considerar als animals com propietats seues, permet disposar de la resta de la biodiversitat al nostre antull, acceptant tota mena de maltractaments, fins i tot la mort d'animals per diversió. Afirmà que això no és ètic, perquè pertànyer a una espècie o altra, és el mateix que tindre una raça o altra, o un sexe determinat, no són característiques significatives, sols són qualificatives.

El filòsof australià Peter Singer publicà en 1975 "Animal Liberation" i va ser el que popularitzà l'Especisme. Afirmava que l'èticament correcte és el que siga el millor per a una majoria, sense diferenciar entre si és d'animals humans o d'animals.


Anarco Vegans


L'Especisme va impulsar el naixement del Moviment d’Alliberament Animal, els seus defensors són popularment coneguts com “els Animalistes”. S'oposen a l'ús d'animals per a la investigació, com aliment, per a l'entreteniment i rebutgen qualsevol ús dels seus productes, com el cuir, la llana o la pelleteria. Els Animalistes es dividiren en tres escoles de pensament; 

Els Animalistes se centren a aconseguir el reconeixement social dels Drets dels Animals. 

Els més moderats són els Animalistes Utilitaristessostenen que els animals no tenen drets, però com tenen capacitat de sofriment mereixen respecte.

Per últim aparegueren els Activistes Anti Estatistes, també coneguts com els Anarquistes Vegans, que refusen radicalment tot ús dels animals i dels seus productes derivats.


Foto de S. Redín a Navarra.com


Ben prompte començaren els enfrontaments dialèctics, els Animalistes acusen els Ecologistes que sols s’ocupen dels hàbitats i de les espècies, oblidant als individus. Per als Animalistes l’important són eixos individus, a diferència dels Ecologistes que accepten l’eliminació de certs individus quan alteren un hàbitat o afecten altres espècies. Afirmen que els Ecologistes els han menyspreat afirmant que sols es preocupen pels gossos i gats, mentre els ridiculitzen amb qualificatius com “Mascotistes” o “Pelutxistes”. 


Foto de GarrotxaDigital.cat


Els Animalistes asseguren defensar els Drets dels Animals, mentre els Ecologistes i Naturalistes les discriminen quan justifiquen l'eliminació de certs individus amb arguments científics. Tal volta el punt de fricció més evident entre les dues sensibilitats siga el tractament de les Espècies Invasores, Naturalistes i Ecologistes no dubten en erradicar-les, mentre els Animalistes es neguen a matar qualsevol ésser viu. 





A l'estat, els Animalistes decidiren participar en el joc polític, l'any 2004, mitjançant el partit PACMA. En 2019 tragueren un total d’1.303.904 vots en les Eleccions al Senat. Gràcies a un actiu treball en xarxes socials s’han convertit en un important grup de pressió, cada volta més influent.



Una de les famílies animalistes més activa són els Antitaurins, que centren els seus esforços en l'abolició de la Tauromàquia. Aquesta va néixer a l'estat espanyol en el segle XVIII, tot i que a casa nostra els Bous al Carrer estan molt més arrelats. Aquestes tradicions són demostracions de la masculinitat, es basen en el prestigi social obtingut gràcies a la demostració del valor, enfrontant-se a un poderós animal totèmic.


Corine Pelluchon


Entre els intel·lectuals que han impolsat filosofia Animalista destaquen la francesa Corine Pelluchon especialitzada en Bioètica, que en 2017 va publicar el “Manifest Animalista”. En ell proposa una transició cap a una nova “Era dels Éssers Vius”, una època d’equilibri respectuós entre la nostra espècie, la natura i la resta d’animals, que soterre l’Antropocentrisme. Anys abans el premi Nobel Isaac Bashevis Singer afirmava que “Respecte als Animals, tots som Nazis”. Uns altres teòrics de la necessitat d’un nou model de relació amb els animals basat en la igualtat moral, l’autonomia i la prosperitat, foren Sue Donaldson i Will Kymlicka, que publicaren en 2011 de “Zoopolis: A Political Theory of Animal Rights”.






Comentaris