Any 1970

Collage RMiB

“L’errada va consistir en creure que la terra era nostra, quan la veritat de les coses és que nosaltres som de la terra.”

Sebastião Salgado (Aimorés, 1944)

NATURALISTES

Tato Cumming, impulsor de l’ornitologia d’Alacant

Jose Julio Tato Cumming (Alacant, 1918-1989) que abans havia presidit la secció balear i després la valenciana de la Societat Espanyola d’Ornitologia (SEO), tornà destinat a sa casa i allí fundà i encapçalà la secció local de SEO Alacant.

Foto de Herminio Boira. José Mansanet, primer a l’esquerra acompanyat de Juan Alcober, Gonzalo Mateo, Fernando Boisset i Felisa Puche, a la llacuna de Talayuelas.

El botànic José Mansanet Mansanet

Un dels intel·lectuals valencians que es manifestaren públicament en contra de la urbanització de la Devesa del Saler fou el botànic José Mansanet Mansanet (Simat de la Valldigna, 1915-1990). Va ser el primer catedràtic de Botànica de la Facultat de Ciències de València (1969-1985), fou un dels primers a impulsar l’estudi de la flora del País Valencià.

Sèries de TVE 1970, Collage RMiB

La natura protagonitzava sèries i documentals a la televisió

El desenvolupisme va aconseguir que es generalitzarà la televisió dins les llars, com un electrodomèstic més. Eixe any triomfaven sèries nord-americanes com "El meu marcià favorit", el dofí “Flipper”, o “Tarzán”, tot mentre tots els teleespectadors és quedàvem encisats amb la sèrie documental “Planeta Azul”, de Félix Rodríguez de la Fuente (Poza de la Sal, 1928-1980).

Foto de Carlos Carrasco-Muñoz. http://origenecologiaennuestropais.blogspot.com/

ECOLOGISTES

Eclosió de l’Ecologisme

Als anys seixanta, en una revista publicada per l’exili de París entre 1965 i 1979, “Cuadernos del Ruedo Ibérico”, publicaren articles dels economistes José Manuel Naredo Pérez (Madrid, 1942) i Joan Martínez Alier (Barcelona, 1939). Ompliren les seues pàgines de quelcom nou, de l’Ecologia. D’altra banda, dins del país s’obria pas l’opinió del filòsof Manuel Sacristán Luzón (Madrid, 1925-1985). Partint d’un marxisme militant, després de la profunda reflexió que li provocaren el maig del 68 i la invasió de Txecoslovàquia per les tropes soviètiques, sota els eixos del pacifisme i de l’ecologia, va conformar un marxisme ecologista, on l’obra de Marx sols era el punt de partida.

A la fi de la dècada dels seixanta, al món occidental hi havia sorgit una ampla classe mitjana, que tenia un elevat nivell educatiu i gaudia de l'esbarjo a l'aire lliure. Compartien el desig de participar en el desenvolupament i millora de la societat, i comptaven amb el suport entusiasta d’un important segment juvenil, junts conformaren quelcom nou, l’Ecologia. Va ser un nou moviment sociopolític, allunyat del capitalisme, que rebutjava el caire dictatorial del comunisme soviètic, cercaven quelcom nou.

L’ecologisme espanyol dels anys setanta no sorgí del no-res, tenia forts fonaments culturals. En el primer terç del segle XX, hi hagué un influent moviment naturalista, al qual es va afegir l’excursionisme, un dels pocs associacionismes que tolerà el franquisme. Naturalistes i Excursionistes compartien una admiració per la natura i una ferma voluntat de resistència enfront de la dictadura, amb aquests referents connectaren els nous ecologistes, als quals afegiren part de les teories polítiques de l’anarquisme.

Després d’un parèntesi de trenta-cinc anys d’anestèsia social provocat pel franquisme, aparegué un ecologisme de caràcter jove, informal, localista, molt heterogeni i poc articulat, allunyat dels poders públics i les convencions socials del nacionalcatolicisme. L'ecologisme espanyol estigué bàsicament vinculat a posicions ideològiques esquerranes, compartia nexes amb el pacifisme i el feminisme, però com a principal premissa reivindicava la democràcia.

Els primers militants ecologistes, principalment eren joves que vivien en entorns urbans prou degradats i, sovint allunyats de la natura, en un moment d’eclosió de nous valors socials, on es prioritzaven qüestions postmaterialistes, com la qualitat de vida. Eixe jovent vivia envoltat de problemes creixents, com eren els residus, la contaminació, la pèrdua de biodiversitat i la manca d’espais naturals. Que va descobrir un món salvatge desconegut, gràcies a la finestra que significà la televisió. Des d’ella descobriren la llibertat, el sexe, enmig de l’època de la contracultura, caracteritzada per l'antimilitarisme, pel rebuig nuclear, i que reivindicava de formes de vida comunitàries, vitalistes, en harmonia amb l'entorn.

"Pepín" José Vidal-Beneyto

AEORMA, el primer grup ecologista espanyol

Aquest any l'advocat Carlos Carrasco-Muñoz de Vera (Segovia, 1939) especialitzat en el règim jurídic dels recursos naturals, ajuntà un grup d’intel·lectuals per a fundar l'Associació Espanyola per a l'Ordenació del Medi Ambient (AEORMA), el primer grup ecologista de l’estat.

Entre els fundadors estaven el sociòleg de Carcaixent José Vidal-Beneyto (Carcaixent, 1937-2010) "Pepín"; l'economista Ramón Tamames Gómez (Madrid, 1933); el filòsof José Luis López Arangueren (Àvila, 1909-1996); el sociòleg navarrés Mario Gaviria Labarta (Cortes de Navarra, 1938-2018); l'enginyer i urbanista sevillà Ramón Fernández Durán (Sevilla, 1947-2011); l'enginyer i sociòleg murcià Pedro Costa Morata (Águilas, 1947); el geògraf castellà Eduardo Martínez de Pisón (Valladolid, 1937); l'arquitecte i paisatgista uruguaià Leandro Silva Delgado (Salto, 1930-2000); el jurista càntabre Eduardo García de Enterría (Ramales de la Victoria, 1923-2013); el farmacèutic i biòleg madrileny Faustino Cordón Bonet (Madrid, 1909-1999); l'arquitecte Francisco Javier Carvajal Ferrer (Barcelona, 1926-2013); el psiquiatre castellà Antonio Colodrón Álvarez (Nava del Rey, 1931-2018); o el biòleg gallec Javier Castroviejo Bolivar (Bueu, 1940).

Els objectius d'AEORMA eren impulsar l'ordenació i protecció del territori, a més de l'estudi dels problemes mediambientals. En els seus estatuts definien el Medi Ambient com “un compendi de valors naturals, culturals, històric-artístics, socials i estètics que formaven l'entorn de l'home”.

Centraren els seus interessos en l'home i en millorar la societat del tardofranquisme, deixant en un segon terme la defensa del medi natural, quelcom secundari davant de les urgències d’acabar amb el franquisme.

AEORMA intentaren combatre algunes de les desfetes mediambientals partint d’un seriós treball jurídic. Fins i tot van mamprendre accions judicials contra el president del govern, l’almirall Luis Carrero Blanco (Santoña, 1904-1973), evidentment, totes eixes denúncies foren desestimades pels tribunals franquistes. Publicaren estudis sobre la insalubritat dels barris que s’alçaven al voltant de fàbriques altament contaminants. Gràcies a la seua serietat obtingueren prou ressò als mitjans de comunicació del règim, saberen aprofitar les escletxes que s’obriren a les acaballes del règim franquista.

Sidi Saler tancat, Arxiu RMiB

CRÒNICA DE 1970

Un hotel de cinc estrelles al Saler

Aquest any començà la construcció d’un hotel de cinc estrelles de luxe, a la vora mateixa de la mar, que ocupava 20.204 m² de la Devesa del Saler. El batejaren com a Sidi Saler i va obrir portes en 1976, llavors es va convertir en l'hotel més luxós de València. En 2011, trenta-cinc anys després, hagueren de tancar-lo en veure’s afectat per la crisi econòmica i per la llei de costes, que delimitava la titularitat pública de la franja costanera. Aquest gran edifici l’havien alçat dins del Domini Públic Marítim Terrestre (DPMT). Quan el propietari Manfred Stier va decidir el tancament, mantenia litigis amb Hisenda per evasió fiscal a Liechtenstein i l’havien desestimat l'Expedient de Regulació d'Ocupació (ERTO) amb el qual pretenia acomiadar a tots els treballadors. En 2018, de resultes del procés judicial el condemnaren a més de tres anys de carcel i a pagar un multa de 7,1 milions d’euros. El complex hoteler va passar a ser propietat del BBVA i del Fons “voltor” Cerberus. En 2020 l’havia comprat l'empresa Divarian, volia reobrir portes i prorrogar la seua concessió administrativa trenta anys més, però la pandèmia sembla que va evitar.

Pedrera de la serra Perenxisa, Torrent. Collage RMiB

Pedrera a la Serra Perenxisa

La Serra Perenxisa és un menut sistema muntanyós enmig de les comarques de l'Horta Oest i la Foia de Bunyol. És el darrer contrafort muntanyós que s’acosta al mar, enmig del centre de la Plana de València i pertany als termes de Torrent, Xiva i Godelleta. Té una llargària d'uns 10 km i una alçada màxima de 329 m. A l’extrem oriental, dins del terme de Torrent, van obrir pedrera gegant per a fer els fonaments del nou llit del Túria. Fins al seu tancament en 2010 van extraure deu milions de metres cúbics de pedra, que desferen 32 hectàrees de la muntanya. En 2020, l’Ajuntament de Torrent anuncià que volia regenerar la pedrera, però reconeixien que els treballs costarien molts anys i gastar molts diners per tapar el gran forat. Calcularen que feien falta més d’11,7 tones terra per a tapar eixa gran cicatriu.

Palauet d'Eduardo Oroval

Enderrocament del palauet d’Eduardo Oroval

A València enderrocaren el palauet d’Eduardo Oroval, era una joia modernista construïda en 1920 per l’arquitecte José Manuel Cortina Pérez (València, 1868-1950). Estava al cantó del carrer Sorní amb el carrer Colom, just enfront de la casa dels Dracs, un altre palauet germà que, per sort, es pogué salvar.

Adeu al tramvia de València

El mes de juny llevaren dels carrers de València el darrer tramvia que arribaren al cap i casal en 1876, quan encara estaven arrossegats per cavalls. Aquest any la Societat Anònima Laboral de Transports Urbans de València (SALTUV), una cooperativa propietat dels treballadors, va adquirir quaranta-set troleibusos procedents de Barcelona, que transformarien els carrers de la ciutat. Hagué d’esperar 24 anys, fins al 21 de maig de 1994, perquè la societat s’adonarà que un transport elèctric era molt més econòmic i molt menys contaminat que els autobusos amb motor de combustió. València fou la primera ciutat de l’estat que recuperava els vells tramvies. Llavors la xarxa comptava amb 9,8 quilòmetres de longitud i 21 parades. En 2020 s’amplià a 20 quilòmetres i 43 parades repartides de la següent forma; 32 al terme de València, 6 a Burjassot i 5 a Paterna, que es van fer compatibles amb les línies de metro.

Nova Germania

Es va fundar Nova Germania, fou el primer partit que es basava en el valencianisme modern i el marxisme, volgué continuar amb la tradició de Nova Germania-Esquerra Nacionalista Valenciana creat en 1935, dins de l’òrbita del Partit Comunista d’Espanya, encapçalat per Enric Bastit i Garcia (†1940). L’any següent s’integraren en Front Revolucionari Antifeixista i Patriòtic (FRAP). Nova Germania s'autodefinien com a un "front democràtic valencià, una organització revolucionària", per la qual cosa la premsa la va qualificar de separatista. Entre els seus membres destacaren assenyalats independentistes valencians com: Josep Guia i Marín (València, 1947); Maria Conca i Martínez (Beneixama, 1948); Valerià Miralles i Ortolà (Pego, 1939-1997); Francesc “Paco” Candela i Escrivà (Gandia, 1937-2012); Enric Tàrrega i Andrés (València, 1936-2020). En 1973 la policia detingué la cúpula del PCE (m-l), llavors els nacionalistes formaren la primera cèl·lula del Partit Socialista d'Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN) al País Valencià.

Turisme a Benidorm

Benidorm va acollir 220.000 turistes, mentre s’estenia la bombolla urbanística a Alacant que llavors, tenia el sòl urbà més car de tot l’estat. Ajudà molt que el mes de març, els operadors turístics començaren a operar vols xàrter en l’aeroport de l’Altet. Benidorm va decidir apostar per la construcció de grans gratacels per a optimitzar l’espai i, alhora ampliar la capacitat hotelera.

Centre Excursionista d’Alacant i espeleologia

Sent Jaume Carbonell Escobar president del Centre Excursionista d’Alacant, es va construir en la Serra de Bernia, un refugi i una capelleta en honor a Sant Bernardo, patró dels muntanyers. El Club Espeleològic Ratot es va formar a l’empara del Club d’Amics de la UNESCO d’Alcoi, aquest any organitzà el primer curset d’espeleologia i escalada. El Grup d’Exploracions Subterrànies del Centre Excursionista de Crevillent va organitzar un campament d’espeleologia. El mes de maig se celebraren les IV Jornades Espeleològiques del C.R.E. Regió Valenciana, als Sumidors, Vallada.

Incendis al País Valencià

El 14 de juliol es va encendre un incendi que afectà els termes de Vallada, Ontinyent, Fontanars dels Alforins i Moixent. Fins al dia 18 no es pogué controlar, afectà un total de 2.643 hectàrees. E1 16 d’agost es tornà a pegar foc a Moixent, un altre incendi cremà unes altres 2.507 ha. A Castelló moriren 3 persones a conseqüència d’un altre foc. Aquest fou un any molt dur respecte dels incendis, a Alacant tingueren 4 incendis de més de 500 ha i a València uns altres 5. El resum per províncies donà que a Alacant patiren 43 focs que cremaren un total de 7.765,1 ha, a Castelló sofriren 40 sinistres que calcinaren un total de 707,5 ha i a València tingueren 55 focs que consumiren 10.493,6 ha.

CRÒNICA ESTATAL I INTERNACIONAL

Collage RMiB

Nova dècada, vells problemes

Espanya finalitzava la dècada dels seixanta amb una població 34.040.642. Francisco Franco Bahamonde (Ferrol, 1892-1975) sentint-se ja massa vell decidí triar successor, l’escollit fou el príncep Joan Carles de Borbó. Tot mentre dins del règim les dues famílies es barallaven per a heretar el poder. D’una banda, estaven els immobilistes del búnquer que copaven els principals càrrecs i pretenien que a la mort del dictador res canviarà. D’altra banda, estaven els aperturistes que intentaven maniobrar per a situar-se en llocs de poder i encapçalar una transició democràtica que estiguera controlada per ells mateixos.

En febrer tornaren els conflictes miners, 5.300 treballadors no acudiren a les mines d'Astúries i Lleó per a demanar pujades salarials. Després d’un mes amb el 90% de les explotacions tancades aconseguiren satisfer les seues reivindicacions i tornà la normalitat a les conques mineres.

En juliol el cap de l'estat, fidel a la seua tradició, inaugurava el salt d'Alcántara sobre el riu Tajo. Aquesta presa formà el llac artificial de major volum d'Europa occidental. Mentre el Consell de Ministres aprovava un decret progressista, pel qual s'equiparaven els drets de la dona als de l'home en l'àmbit laboral.

En el mateix parc de Doñana començaren a construir les urbanitzacions turístiques de Mazagón i Matalascañas, que contribuïren a la dessecació de les llacunes del parc nacional, la del Brezo i el Charco del Toro.

Gall fer, espècie protegida, Arxiu RMiB

Llei de Caça

S'aprovà la Llei d’1/1970 de 4 d’abril per a actualitzar la normativa referent a la cacera, heretada des de 1902. En l’explicació d’intencions afirmava que l’objectiu principal de la llei era la conservació i el foment de la riquesa cinegètica. Definia la caça com una activitat exercida per l'home mitjançant l'ús d'arts, armes o mitjans apropiats, per a buscar, atreure, perseguir o assetjar als animals definits en aquesta llei com a peces de caça, amb la finalitat de donar-les mort, apropiar-se d'ells o de facilitar la seua captura per un tercer.

Reconeixia que la caça era un “dret” que podien exercir els majors de catorze anys que tingueren llicència, a més especificava que els animals morts devien ser "ocupats" pels caçadors, per tant, passaven a ser de la seua propietat. En l’article 10 autoritzaven la cacera dins dels parcs nacionals i la regulaven als Refugis Nacionals de Caça (art. 12 i 11, 1r), mentre es parlava de promoure la protecció, en realitat pretenien regular l’aprofitament cinegètic. Va ser una mostra més, que per al franquisme la conservació sols consistia en un maquillatge de modernitat. Tingué algunes novetats positives com fou Introduir per primera volta el concepte d'espècie protegida, d’interés científic o en vies d’extinció. També va definir que hi havia espècies beneficioses per a l’agricultura, com eren les aus insectívores, per tant, calia protegir-les.

Va definir com a delicte el comerç i la mort d’espècies protegides, a més atorgava al Ministeri d’Agricultura la direcció i control de l’anellament científic o cinegètic i considerava com a delicte l’ús d’esquers enverinats. Derogà les recompenses establertes fins aleshores, per eliminar els animals “nocius”, acabant definitivament amb les Juntes Provincials d'Extinció que havien intentat eliminar les feristeles, els animals predadors, per tant, perillosos per al bestiar o per a la caça menor. Eixos predadors es perseguiren mitjançant diverses recompenses des de 1542, quan el rei Carles I promulgà la primera llei de caça, on autoritzava el seu extermini per a protegir els ramats, principalment pensant en els llops.

Les Juntes d’Extinció foren responsables, entre els anys 1954 i 1961 de la mort de prop de 656.000 exemplars de la llista d'animals nocius, que incloïa quasi totes les espècies predadores. A més dels cànids salvatges, mataren ossos, gats salvatges, raboses, mosteles, genetes, linxs, fagines, teixons, llúdries, àguiles o brúfols. La pressió que suportaren dugué a moltes d’aquestes espècies ben prop de l’extinció. En realitat era una llei pensada per a evitar l’extinció de certes espècies molt escasses, perquè pogueren caçar-les les elits. Per eixample, donada l’extrema reducció poblacional dels llops (Canis lupus), els va convertir d’animals nocius a peça de caça de major. El mateix Franco peregrinava per qualsevol reserva de l’estat on tingueren un gran exemplar que significarà un rècord per a la seua col·lecció de trofeus.

Accident nuclear militar soviètic

El 12 d'abril un submarí soviètic K-8, de propulsió nuclear de classe "Novembre" equipat amb dos reactors VT-1, va tenir problemes de propulsió enmig de l'oceà Atlàntic. La nau s’incendià i acabà enfonsant-se, moriren el capità i 51 mariners. Hui reposa al fons marí a 4.680 metres de profunditat, a 490 km de Finisterre. Al fons del mar es quedaren les restes de dos reactors nuclears i de quatre torpedes equipats amb cap nuclear, que ben segur es van desfer per la implosió a conseqüència de la pressió de l’aigua. En la superfície una gran taca de petroli embrutà les costes gallegues.

Foto del Polycommander publicada a La Voz de Galicia

Vessament de petroli

El 5 de maig embarrancà i després es va incendiar prop de les illes Cies, el petrolier Polycommander, mentre maniobrava per a eixir de la ria de Vigo. Duia un carregament de 49.414 tones de petroli de la varietat "Light Arabian". Abocà unes 15.000 tones de cru que afectaren les costes de Baiona i Panxón.

Llei General d'Educació i Finançament de la Reforma Educativa (LGE) i la de Perillositat Social

El mes d’agost, el ministre d’Educació, José Luis Villar Palasí (València, 1922-2012) va publicar la Llei General d'Educació i Finançament de la Reforma Educativa (LGE), es va basar en les conclusions del Llibre Blanc sobre l'Educació. Aquest nou pla formatiu generalitzava l'educació obligatòria i gratuïta fins als catorze anys, sota la figura de l’Educació General Bàsica (EGB), Just després d’acabar aquesta etapa es podien fer tres anys de Batxillerat Unificat Polivalent (BUP) o els alumnes podien passar a fer la Formació Professional. Instaurar un Curs d’Orientació Universitari (COU) amb l’objectiu de regular la quantitat d’estudiants podien accedir a la Universitat. Una altra llei conflictiva que entrà en vigor en agost fou la Llei de Perillositat Social.

Vessament nuclear al riu Manzanares

El dissabte 7 de novembre, es va produir la contaminació radioactiva més greu, fins aleshores. Al Centre d’Energia Nuclear Juan Vigón de Madrid, tècnics estaven travessant 700 litres de deixalles d'alta radioactivitat entre dos dipòsits, on tenien un reactor nuclear en dipòsit. En l’operació van vessar al riu Manzanares entre 40 i 80 litres de líquids que contenien Estronci-90, Cesi-137, Ruteni-106 i partícules de Plutoni. Com era dissabte els tècnics, no donaren importància a l’incident i marxaren de cap setmana. Fins dilluns no mamprengueren les tasques de contenció i descontaminació.

Mentre el líquid radioactiu s’escampà, contaminant desenes de quilòmetres quadrats d'horts i camps de fruiters a la vora dels rius Jarama i Tajo. També es va filtrar al subsol, provocant la contaminació dels aqüífers subterranis. Posteriors lectures realitzades a Aranjuez donaren valors radioactius de fins a 75.000 vegades superiors a la dosi permesa, la contaminació arribà fins a Lisboa. L’accident l’ocultaren les autoritats, tot i que decidiren retirar i soterrar tones de productes agrícoles regats amb l’aigua contaminada, però hi hagué una part que arribà als mercats. També avisaren als portuguesos i els dos règims dictatorials aconseguiren mantenir el secret.

El Procés de Burgos

El dia 2 de desembre començà un Consell de Guerra a Burgos que jutjà setze militants d’ETA per la mort del policia torturador: Melitón Manzanas González (Sant Sebastià, 1909-1968), per la d’un Guàrdia Civil i la d’un taxista. El tribunal els demanà sis penes de mort i un total de 752 anys de presó, finalment, va dictar nou penes de mort i cinc-cents dinou anys de presó. Després de fortes protestes per tot l’estat i de nombroses pressions internacionals, el dia 30 del mateix mes els van commutar les penes de mort per les de cadena perpetua.

El 14 de desembre es va fer pública la suspensió durant sis mesos, en tot el territori nacional, de la vigència de l'article 18 del Fur dels Espanyols. És el que exigeix que com a màxim en setanta-dues hores, la policia ha d’alliberar o dur als tribunals qualsevol detingut. El dia 18, el militant nacionalista basc i exgudari, Joseba Elosegi es va calar foc davant el dictador, al frontó d'Anoeta com a protesta pel Procés de Burgos. Va ser condemnat a 7 anys, dels quals en va complir tres. Eixe mateix mes, les forces de seguretat reprimiren amb força una manifestació a Eibar i provocaren la mort d'un manifestant. El govern per a evitar més protestes decreta l'estat d'excepció durant tres mesos, a Guipúscoa.

Nixon preocupat per la successió de Franco

Richard Nixon (Yorba Linda, 1913-1994) visità Madrid el mes d’octubre, tot i que només estigué vint-i-quatre hores. Els nord-americans sabien que la mort del dictador era imminent i tenien por triomfarà una revolució socialista que posarà en perill la continuïtat de les bases militars que tenien en Espanya. L’any següent Nixon envià en missió secreta al general Vernon A. Walters (Nova York, 1917-2002) per a entrevistar-se amb el vell dictador. El president nord-americà li encarregà que li preguntarà directament que passaria amb Espanya després de la seua mort i preparà una carta personal perquè li la donara en mà. Només es van veure cara a cara, Franco li digué directament:

“Lo que le interesa realmente a su presidente es lo que acontecerá en España después de mi muerte, ¿no?”.

I afegí:

“Yo he creado ciertas instituciones, nadie piensa que funcionarán. Están equivocados. El Príncipe será Rey, porque no hay alternativa. España irá lejos en el camino que desean ustedes, los ingleses y los franceses: democracia, pornografía, droga, qué se yo. Habrá grandes locuras pero ninguna de ellas será fatal para España.”

El general Walters li replicà que com podia estar tan segur i l’envellit dèspota sentencià:

“Porque yo voy a dejar algo que no encontré al asumir el gobierno de este país hace cuarenta años, la clase media española. Diga a su presidente que confíe en el buen sentido del pueblo español, no habrá otra Guerra Civil"

La història li donà la raó, ben cert és que ho deixà tot ben lligat perquè sols canviés l’embolcall del país, els franquistes continuaren controlant en tot moment la Transició.

Collage RMiB

Tractat de No Proliferació Nuclear (TNP)

El 5 de març entrà en vigor el Tractat de No Proliferació Nuclear (TNP), després que l’aprovaren el 12 de juny de 1968 i el ratificaren quaranta-tres països. Es basava en la no proliferació i el desarmament nuclear, per a prioritzar l'ús pacífic de l'energia nuclear.

Fallida missió de l'Apollo XIII

L’11 d’abril els nord-americans llançaven el seté vol espacial del programa Apollo cap a la lluna, devien allunar en la regió Fra Mauro. De camí patiren una explosió per un curtcircuit que afectà un tanc d’oxigen. L’accident obligà la tripulació a tancar-se en el mòdul lunar. Decidiren donar una volta a la lluna i aprofitar la gravetat per a tornar a la Terra. Amb moltes dificultats i improvisant molt aconseguiren caure al Pacífic, sans i estalvis. El mes de febrer la Comissió Nacional de Recerca de l'Espai Espanyola, encetava el programa de llançaments de satèl·lits espacials.

7.000 persones es reuniren a l'Independence Mall de Filadèlfia, el 22 d'abril de 1970

Any Europeu de la Conservació de la Naturalesa i el Dia de la Terra

Aquest va ser declarat com l'Any Europeu de la Conservació de la Naturalesa. També es va celebrar per primera volta el Dia de la Terra. Triaren el 22 d’abril per a conscienciar sobre la superpoblació, la contaminació i la pèrdua de biodiversitat. Els promotors demanaren al govern dels EUA la creació d'una agència de protecció ambiental que s'encarregarà de vetllar per la preservació dels recursos naturals. Les convocatòries foren tot un èxit, sols als Estats Units participaren en les diferents activitats més de 20 milions de persones. El mes de gener el president Nixon signà un projecte de llei per a limitar la contaminació de l'aigua i de l'aire.

PUBLICACIONS

Fauna de Felix Rodríguez de la Fuente

Fauna de Felix Rodríguez de la Fuente, va ser una gran obra que comptava amb 3000 pàgines dividides en 150 fascicles, que s’unien per a formar deu volums, que tenien més de 5000 fotografies. Es posà a la venda el 28 de gener de 1970 i la venda estigué activa fins al 17 de març de 1973. Per escometre aquesta tasca descomunal de l’Editorial Salvat, Felix es va envoltar d’un gran equip de col·laboradors, com foren Javier Castroviejo Bolivar (Bueu, 1940), Cosme Morillo Fernández (Ceuta, 1940) i al biòleg Miguel Delibes de Castro (Valladolid, 1947), especialista en el linx ibèric i director de l’Estació Biològica de Doñana durant dotze anys. El grup el completaren Pedro de Andrés, Carlos González Vallecillo, i il·lustradors com Josechu Lalanda (Sant Sebastià, 1939-2015), mentre la direcció editorial correspongué a Jesús Mosterín.

Fonts i referències:

Accident del submarí soviètic a Galicia:

https://www.astrovigo.es/2014/04/hundimiento-del-submarino-nuclear-sovietico-k-8-a-490-km-de-galicia.html