Marjal de Rafalell i Vistabella, Arxiu RMiB La marjal Rafalell i Vistabella és un xicotet aiguamoll que té una superfície de sols 102,92 hectàrees que s’estén al nord del terme de València i per l’estreta franja costanera del de Massamagrell. Amb la marjal del Puig i la dels Moros (Sagunt) és una de les restes del que fou gran aigüerol ininterromput que s’estenia per tota la franja costanera entre València i Puçol (PARDO, 1996). A partir dels anys setanta, bona part dels pobles de l’Horta Nord van anar urbanitzant les seues costes, com Alboraia, la Pobla de Farnals, el Puig i Puçol. L’aigua és la principal característica d’un mareny, a Rafalell i Vistabella li la proporcionen dos ullals dels quals brolla un cabal de 2,5 l/s, són les fonts de Rafalell que fan una descàrrega lleugerament inferior a un 1 hm ³ /any. També hi arriben recursos hídrics per escorrentia de les séquies i canals provinents dels cultius i polígons industrials que l’envolten. Un altre dels seus valors destacats

  Collage RMiB Hi ha discrepàncies sobre la primera volta que es va encunyar el terme “ciència ciutadana”. En 1979 es va fer servir per a parlar dels aficionats que investigaven el fenomen OVNI (Oberg, 1989). Uns altres descarten eixa dada i afirmen la primera cita “seriosa” va ser en el número de gener de 1989, de la revista MIT Technology Review , en un article que descrivia la utilització de 225 voluntaris nord-americans per a recollir mostres de pluja, per a fer un mapa dels nivells de pluja àcida que va realitzar Greenpeace amb la col·laboració de l’Audubon Society (Kerson, 1989). En 1995 Alan Irwin va definir per primera volta el terme “ciència ciutadana”, proposà que era la col·laboració entre la ciutadania i les persones dedicades professionalment a la ciència, que implica una democratització i obertura de la ciència a la resta de la població (Curtis, 2018). Whewell i les marees, 1835 Respecte de la primera publicació científica que va poder fer-se gràcies a la participació

  Collage RMiB La marjal de Pego-Oliva era una altra de les albuferes de les planures litorals valencianes. Es va formar pel rebliment natural amb els sediments arrossegats pels rius Bullent (o Vedat) situat al nord i el Molinell (o Racons) al sud. Els seus solatges ompliren la depressió delimitada per una restinga dunar a vora mar, en una plana a cavall entre la Safor i la Marina Alta, envoltada per les serres de Mostalla, Migdia i Segària. Eixos anys una marjal era considerada un terreny erm ple de mosquits que eixugant-lo es podia convertir en terres fèrtils. Donada la fragmentació de les propietats, en 1966 els llauradors de Pego van demanar una concentració parcel·lària que aprovà l’Institut Nacional de Reforma i Desenvolupament Agrari (IRYDA), per a després poder transformar-les assecant la marjal. Com el franquisme tenia els seus propis temps, calgué esperar fins a 1970 perquè aquesta actuació obtinguera la declaració d’utilitat pública. Tot i que no fou fins a 1978 quan comença

  “ Estimem les ciutats des de l’amor i l’espant.  I en aqueixa proximitat dels contraris descobrim una ciutat com ara València que és un pou sense fons on desapareixen els somnis com si fóra l’espill de la senyoreta Alícia ”. Alfons Cervera   A finals dels anys vuitanta i principis dels noranta es va estendre el desencant entre la ciutadania progressista valenciana. La causa principal va ser comprovar com el PSOE, el primer partit d’esquerres en el govern estatal després de quaranta anys de franquisme, havia traït a la ciutadania. Els dirigents socialistes començaren imposant, junt amb els hereus del franquisme, un fallit Estatut d’Autonomia de segona que s’oblidava dels nostres trets d’identitat. Continuaren amb el Referèndum de l’OTAN i la construcció de la nuclear de Cofrents. Tot això mentre a l’estat esclataven escàndols financers, descobríem la corrupció d’alts dirigents socialistes o la guerra bruta contra ETA. Aquesta suma de desgavells provocà que bona part dels progr